L’independentisme contra la Reforma

 

Albert Botran

[Publicat a Estelada Roja num. 2]

En els anys del tardofranquisme és quan es configura l’independentisme. Per trobar les bases polítiques d’aquest moviment cal que ens remuntem als debats que es donaren al si del PSAN el 1974 i que portaren a l’escissió del partit. El que passi en aquests anys (1974-1979) tindrà un pes definitiu en les bases teòriques del moviment. En les línies que segueixen abordem aquest període a través de la història del PSAN-Provisional, un petit però actiu partit que serà l’embrió de l’independentisme revolucionari.

L’escissió en el seu context

Per entendre el trencament cal veure quina era la postura del PSAN en el conjunt de l’antifranquisme (al Principat, que és l’únic lloc on el partit tindrà presència fins el 1975) l’any 1974. El partit havia nascut feia poc temps, el 1968, i la proposta independentista encara era molt jove per tenir una línia política pròpia. Es tenien clars els objectius, expressats en la Declaració Política de Principis de març de 1969 ( expulsió de les forces d’ocupació espanyoles i independència política; unitat dels Països Catalans; creació de l’Estat socialista català; construcció de la societat socialista catalana com a pas vers la societat socialista internacional), però el que no es tenia clar era com orientar els catalans i catalanes cap a aquesta opció en el context de la lluita contra la dictadura militar.
           
El PSAN participava en l’Assemblea de Catalunya, màxima expressió del consens antifranquista de la majoria de partits polítics (d’Unió Democràtica a les escissions comunistes del PSUC, passant pel mateix PSUC, Convergència Democràtica, ERC, el Front Nacional, el Moviment Socialista, la federació catalana del PSOE i el Partit Carlí) i organitzacions sindicals (Comissions Obreres, USO, el SOC, la UGT i la Unió de Pagesos). A l’esquerra, eren tan sols alguns partits polítics els que no en formaven part, ja que el consideraven un organisme interclassista (trotskistes com la Lliga Comunista Revolucionària [1] o la Lliga Comunista i altres partits marxistes com Acció Comunista o el Partit Comunista-internacional). I també, fora de l’Assemblea de Catalunya, cal considerar aquells petits grups de l’esquerra que havien iniciat una pràctica armada (el Front d’Alliberament de Catalunya, el MIL i alguns grups llibertaris).

El PSAN aportà a l’Assemblea de Catalunya elements de reivindicació nacional més concrets, com la lluita per un Estatut o el reconeixement dels Països Catalans. El setembre de 1972, per exemple, sortí publicat un fulletó, editat per militants del PSAN, que es titulava El poble de Catalunya i la República espanyola davant l’Estatut, i que era una reflexió comparativa sobre l’Estatut de Núria de 1931 i el que aprovaren les Corts espanyoles l’any següent. Pretenia anar més enllà en el marc de la campanya de l’Assemblea “Per què l’Estatut de 1932?” [2].
           
Però cap al 1974 el partit arribà a una crisi de creixement i de línia política. Es funcionava, en certa manera, amb la inèrcia de l’antifranquisme, una inèrcia que conduïa a l’acceptació dels sectors aperturistes del règim (enfront dels sectors fidels al franquisme més ortodox, que hom anomenà el búnquer) i al pacte amb aquests (l’anomenada Reforma). En l’esquerra, qui millor representa aquesta postura és el PCE-PSUC. Pel que fa al creixement, no tan sols de militància, sinó d’influència, el PSAN no estava capacitat per liderar un moviment, per bastir una alternativa al règim de naturalesa independentista i socialista.
           
Però, en què consistia la Reforma i com s’anà introduint en l’antifranquisme? L’abril de 1976 la revista Ruedo Ibérico, referent de l’antifranquisme de caire llibertari, publicava una editorial que feia una anàlisi de la gradual acceptació de la Reforma per part d’alguns sectors de l’esquerra. La titulaven L’oposició política: grans rebaixes, i s’hi feien observacions que ens mostren el panorama polític de l’època: “L’oposició, amb la seva tàctica d’ocupar espais polítics, col·labora en aquest projecte del govern que resultaria inviable si l’oposició no hi fes el joc”[...] “Tampoc no cal pactar amb el reformisme en contra del búnquer. Una oposició socialista aprofitaria aquest conflicte per mirar d’afeblir tots dos sectors alhora”[...] “És ben sorprenent l’actitud dels dirigents de grups d’esquerra que surten de la clandestinitat i es presenten públicament, tot fent mèrits, cal suposar, per a un lloc de diputat a Corts; no volen pas quedar-se aïllats de les maniobres pactistes, però a canvi d’aquesta publicitat i d’aquesta participació necessàriament es veuen obligats a rebaixar, també ells, els seus plantejaments”[...] “La interpretació del franquisme com a dominació d’una camarilla, i no pas com la dictadura d’una burgesia, dóna aquests fruits” [3].

Al Principat, l’oposició es desenvolupava a partir de l’Assemblea de Catalunya i, més tard, del Consell de Forces Polítiques. “Un altre intent de signe molt diferent que també hauria pogut ésser interessant [...] és l’Assemblea de Catalunya. El fet que partits i grups d’esquerra hagin entrat al Consell lleva força a l’Assemblea, malgrat que es vulgui presentar aquell com una cosa complementària. El Consell de Forces Polítiques té vocació de govern provisional, el qual tindrà per tasca convocar eleccions, però de fet pot acabar essent una mena de comissió per pactar amb el govern de Madrid un limitat estatut d’autonomia. Fins a l’aparició d’aquest consell es podia veure en l’Assemblea un embrió d’organisme de representació de totes les forces populars del Principat de Catalunya, una possible assemblea de delegats d’assemblees i sindicats que potser hauria esdevingut, en una conjuntura revolucionària, un òrgan coordinador que hauria permès al poble l’exercici del poder” [4]. La previsió que feia Ruedo Ibérico era certa, i l’Assemblea va anar sent abandonada pel Consell (on sí que hi era el PSAN però no els provisionals) fins a ser arraconada en els successius pactes que conduirien al retorn de Tarradellas i la Generalitat provisional.
 
Unes línies més amunt ja hem citat el PSUC (i el seu homònim espanyol, el PCE) com a representants de la sèrie de pactes que rebaixaren les expectatives del moviment antifranquista. Era el partit més fort de l’oposició i tenia molt de pes dins l’Assemblea, perquè a més de ser-hi com a partit, hi era present a través de nombrosos representants sindicals, veïnals o de moviments populars diversos. Les rebaixes del PSUC cal entendre-les en el pla teòric. L’eurocomunisme era la línia política a seguir, i aquest promovia una acceptació de la democràcia capitalista per a una lenta transició cap al socialisme (igual que havia fet la socialdemocràcia a finals del segle XIX). Els forts partits comunistes de França, d’Itàlia i d’Espanya (i el del Japó) eren els capdavanters d’aquesta corrent.

Al País Basc, per contra, qui portava la iniciativa antifranquista no era el partit comunista, sinó ETA. I per això la Reforma va tenir molta més dificultat per arrelar-hi i la combativitat va ser més elevada. El març de 1976, per exemple, després de l’assassinat de quatre obrers per la policia (arran d’un procés de vagues), tan sols a Euskadi es convocà una vaga general, “ja que a Euskadi la lluita ha estat dirigida per una veritable oposició anticapitalista i antiestatal, malgrat els esforços que l’oposició política fa per tal d’aïllar-la” [5]. El panorama polític era diferent, però ETA advertia el 1974: “El feixisme s’ensorra i el procés és irreversible a curt termini, com ho demostra la seva manca gairebé absoluta de base social. Però un nou enemic intenta prendre forma dins l’aperturisme. De moment, la relació de forces és favorable a l’alternativa democràtica, que avui dia comprèn pràcticament tota la oposició [cal remarcar que l’anàlisi que fa es limita al País Basc]. Però depèn de la unitat d’aquesta oposició i de la seva capacitat de lluita que pugui o imposar-se o no a l’alternativa aperturista que podria constituir-se a partir de partits de nova creació sense cap mena de base social, i cal ser conscients que del triomf d’una o altra alternativa depèn que en un futur, de durada difícilment precisable, la iniciativa quedi a les mans de l’oligarquia o de les forces populars” [6].
           
En conclusió, la manca de definició envers les maniobres reformistes és el que portarà a la divisió dels independentistes. I, juntament amb aquesta indefinició, l’estancament i la crisi de creixement del PSAN (en ser un apèndix dels reformistes).

Naixement i desenvolupament del PSAN-P

Si fem un apunt internacional, veiem que aquesta crisi política també afectà l’independentisme gallec uns anys abans (si bé s’ha de tenir en compte que allí l’independentisme havia nascut també uns anys abans que a casa nostra). Entre 1970 i 1972, la Union do Pobo Galego resoldrà el tràngol amb una radicalització tant ideològica com de la pràctica política. Adoptarà el marxisme-leninisme d’influència maoista i farà algunes accions armades (amb la mort en combat de Moncho Reboiras l’agost de 1975). Es considera que la radicalització de l’independentisme gallec i català tingué com a referent el Moviment d’Alliberament Nacional Basc i que la lluita armada en fou l’expressió visible. Això ho veurem més endavant.

El que sí és cert és que en el cas català, la crisi es resoldrà amb un trencament orgànic. El sector rupturista conservarà el nom del partit però amb l’afegitó de provisional (una referència al moviment republicà irlandès, escindit el 1969), i continuarà publicant Lluita amb la mateixa numeració que portava d’ençà de la seva aparició. En el número 41 (octubre de 1974), trobem l’article “Provisionals per què?”, que resumeix els motius del trencament en les desviacions d’oportunisme i d’ideologisme que, segons els provis, patia el PSAN: “l’oportunisme es reflexava en l’actuació a remolc dels esdeveniments i per un menyspreu per la teoria i per l’organització. L’ideologisme es reflexava en un allunyament de la lluita de masses, en una concepció “ideologista” de la teoria (és a dir, de la teoria com a sistema de valoracions abstractes deslligats de la realitat)”.

Produïda l’escissió, els provisionals seguiran en les instàncies unitàries com l’Assemblea de Catalunya o les Comissions Obreres (que encara no eren un apèndix del PSUC), considerant que aquestes plataformes podien ser la base de la ruptura i del poder popular. Ara bé, els moviments de la Reforma i la seva acceptació entre els partits de l’oposició anaven endavant, i els provis no podien adormir-se. Per això un dels primers documents que redactarà el partit, fruit d’un intens debat intern, serà Cap a l’alternativa democràtica, que s’acabà el març de 1975. Ja hem vist que alternativa democràtica era el nom que l’independentisme basc donava al projecte de ruptura, però ho podem definir, en línies generals, com un programa per a desplaçar les classes dominants del poder. En el cas català, aquest programa constava de tres línies d’intervenció generals: règim de llibertats democràtiques; poder polític català (autogovern) i mesures socioeconòmiques a favor de les classes populars. I per a l’avanç de l’alternativa democràtica, el PSAN-P desenvoluparà l’axioma “impulsar el moviment, construir el partit”. Tant el moviment –que queda definit com “una organització amb capacitat d’enquadrament d’amplis sectors per a l’orientació i reforçament de les organitzacions de masses”- com el partit, el PSAN-P els intentarà bastir a partir de la unificació dels socialistes revolucionaris catalans, i es veurà implicat en les beceroles de Convergència Socialista de Catalunya (CSC).
           
L’avanç de la Reforma deixava el camp del rupturisme cada cop més restringit i més susceptible de l’aïllament i la repressió. L’abril de 1974 ja hi havia hagut una detenció massiva d’independentistes (16, dels quals sis eren acusats de pertànyer al PSAN-P o a les seves joventuts, les Joventuts Revolucionàries Catalanes). Però amb l’operació d’octubre de 1975 (9 persones acusades de pertànyer al PSAN-P o les JRC) una part de la militància decidirà passar la frontera i emprendre l’activitat política a l’exili. Amb aquest condicionant i la marxa de CSC (pel control que exercí ràpidament la socialdemocràcia sobre aquest projecte) ens trobem en la segona etapa del partit.

Mort Franco, durant l’any 1976 el projecte de reforma s’anirà desenvolupant i el PSAN-P veurà que l’espai polític favorable a l’alternativa democràtica ha quedat molt malmès. Cal refer-lo a partir d’un moviment fort, com al País Basc, que es basi en el rebuig de la Reforma. Les línies polítiques d’ara aniran en quatre direccions:

1- El PSAN-P serà plantejat com un partit de combat, petit però actiu, que es dediqui a obrir altres fronts de lluita i no se centri en l’autocreixement com a única finalitat. Passada l’experiència de la Convergència Socialista, es criticarà la “militància d’opinió”, massa freqüent en aquell període de l’antifranquisme, a favor d’un “militant-lluitador”, implicat en el moviment popular.
           
2- Les organitzacions i el moviment nacional-popular (prenent l’expressió de Gramsci) seran la base de la lluita per la ruptura. Primerament, aquesta base la constitueixen les plataformes unitàries (Assemblea de Catalunya, Comissions Obreres). L’Assemblea, però, s’anirà deteriorant per les contradiccions entre els interessos populars i els de la burgesia del Principat, que quedaven reflectits en aquest organisme: mentre uns la continuen considerant la base per la ruptura (i aquest és el sector que manté viva l’Assemblea), els altres l’arraconen i n’intenten reduir el protagonisme. I Comissions Obreres anirà sent instrumentalitzada pel PCE-PSUC i, per tant, serà un baluard de l’esquerra reformista.
És per això que el PSAN-P crearà noves organitzacions. Els Col·lectius Obrers en Lluita sorgits a partir d’Obrers en lluita, publicació d’independentistes dins les CCOO, es crearan com a embrió d’un futur sindicat unitari, nacional i de classe (com el basc LAB o el gallec SOG). Més endavant, cap a l’estiu de 1978, es participarà en la creació del Comitè Català Contra la Constitució Espanyola, juntament amb altres organitzacions no independentistes. Hom no parla encara de moviment independentista, però sí que es diu que l’independentisme es presenta com l’única alternativa política coherent davant de reformisme i de la maniobra de remodelació de l’Estat espanyol.
           
3- Es constatarà la necessitat d’una teoria pròpia. Partint del marxisme, però intentant superar les anàlisis clàssiques (que es basen en les tesis d’Stalin), el PSAN-P editarà el desembre de 1974 El fenomen nacional, escrit pel militant Carles Castellanos a la presó. Aquest text serà el punt de partida i reflexió per a l’elaboració d’una teoria sobre la naturalesa de l’opressió dels Països Catalans i sobre les vies per canviar aquesta situació.
D’altra banda, les relacions internacionals ajudaran a definir una línia política independentista. Els provisionals s’afegiran a les organitzacions signants de la Carta de Brest (declaració sobre la lluita contra l’imperialisme a l’Europa occidental) i seran redactors de les modificacions relacionades amb la situació dels Països Catalans al sud de l’Albera el juny de 1977. Els signants (gallecs, bretons, irlandesos, gal·lesos, bascos, sards i catalans del nord i del sud) declaren que “la lluita d’alliberament nacional no és més que un aspecte particular que pren la lluita de classes en els països oprimits i sotmesos a una explotació colonial [matisat en els casos d’Euskadi i els Països Catalans del sud] i la lluita pel socialisme pren, per als nostres pobles, la forma d’una lluita d’alliberament nacional”. Alhora, augmentaren les relacions amb la Catalunya nord i amb el partit Esquerra Catalana de Treballadors, la qual cosa feia que la lluita adquirís una perspectiva més àmplia en el marc anticapitalista (fins llavors el gruix de l’independentisme català s’havia centrat en la lluita contra un Estat feixista).
           
4- I, per últim, cal destacar la participació d’alguns militants del PSAN-P en la posada en marxa d’una pràctica armada independentista. Ja en el fulletó Què és el PSAN-P? (abril de 1976) s’assenyalava que una funció del partit era desenvolupar un poder militar que “defensi les conquestes populars i ataqui l’aparell de dominació de l’Estat capitalista”. I en l’esmentada Carta de Brest també es feia referència a la violència revolucionària (amb una forta crítica a les desviacions que aquesta podia patir: militarisme, elitisme, individualisme). Tan ETA com UPG, els socis internacionals del PSAN-P, tenien un front armat. Per als provis, però, i en general en la història de l’independentisme armat català, la lluita armada no serà l’eix central de la confrontació (com en els casos de les lluites anticolonials d’Àfrica o Àsia), sinó que s’entendrà com un reforçament del moviment popular (és el que s’anomena agitació o propaganda armada). I, intentant buscar una relació més enllà de l’Estat espanyol, trobem que aquest plantejament té ressonàncies italianes, ja que en aquell país l’esquerra no eurocomunista adoptarà l’estratègia armada a la segona meitat dels 70.

Després d’aquesta aproximació a les aportacions del PSAN-P a l’ideari independentista, fem constar que deixem per a propers articles el que en aquest s’ha omès o tan sols s’ha esmentat: la unificació amb la nord-catalana Organització Socialista d’Alliberament Nacional i la formació d’Independentistes dels Països Catalans; la teoria sobre la nació catalana –de la qual tan sols hem vist els intents de superar els “clàssics”; les relacions entre independentisme i sindicalisme; i una explicació més exhaustiva de la lluita armada.

Epíleg: la re-situació del PSAN

El PSAN oficial seguí amb la seva línia política fins l’any 1980, aproximadament, en què es produeix un apropament  a l’independentisme revolucionari d’IPC amb l’ascens d’un sector encapçalat pel valencià Josep Guia a la direcció del partit. S’atribueix aquest canvi als aires que arribaven de l’independentisme basc, on la candidatura Herri Batasuna, radicalment contrària a la Reforma, obtingué alts percentatges de vots (a les municipals d’abril de 1979 esdevingué la segona força política d’Euskadi sud amb 223.146 vots). En el Lluita num. 19 –segona època-, de febrer de 1982, l’editorial es titula L’independentisme i la democràcia policíaca, i a hi trobem l’explicació del canvi polític (que es reflecteix en unes modificacions a la Declaració de principis): “Com a partit, hem de reconèixer que no hem estat prou lúcids en l’anàlisi d’aquest procés [el procés d’una vella dictadura decrèpita a una jove democràcia policíaca] i que, en conseqüència, no hem actuat com calia, en diverses ocasions, al llarg dels anys 75-79. També és cert que teníem el reformisme ben instal·lat a dintre, i ens ha costat dues escissions (gener del 77, gener del 80) treure-nos-el de sobre”[...] “més condicionats pel passat ‘unitari’ i amb una organització més ampla i complexa, la re-situació ha estat més lenta i costosa”[...] “Des de la famosa Assemblea fins a l’Organisme Consultiu, passant pel Consell i la Taula, a tot arreu dels Països Catalans l’independentisme va badar i no va fer el que li pertocava: marcar una drecera pròpia, al voltant d’una tàctica pròpia, al marge de les tramoies preconitzades i hegemonitzades pels reformistes”. A l’article no hi ha cap referència, però, a l’escissió de 1974 i a l’independentisme del PSAN-P.

Conclusions

Destacarem, breument, dues conclusions que podem extreure de la història del PSAN-P.

D’una banda, la seva clarividència en veure, ja al 1974, el perill d’una assimilació de l’independentisme pel reformisme. Des d’aleshores, l’independentisme començarà a caminar per una via pròpia i inexplorada, que el portarà a una marginació política, però que li ha permès d’arribar fins avui amb un discurs coherent i clarament diferenciat del reformista; encara que, per contra, l’alternativa independentista no ha estat assumida per amplis sectors del poble treballador català. Amb l’avantatge dels anys, veiem que una part del sector reformista de l’independentisme (el que el 1980 formarà Nacionalistes d’Esquerra) confluirà amb l’euocomunisme del PSUC en la formació d’Iniciativa per Catalunya.

I, per una altra banda, la idea que un partit té una finalitat concreta. L’èxit del PSAN-P rau en el fet que, tot i ser un partit petit, tenia clara la seva funció i, a més, no es concentrà en l’autoreproducció com a finalitat mateixa. El concepte de partit i la seva relació amb el moviment seran els punts candents del debat independentista en els anys posteriors a 1980, el paradigma del qual serà la dialèctica PSAN-IPC.