La construcció de la independència als Països Catalans

Carles Castellanos i Llorenç

[Ponència presentada a la jornada del 5 de març de 2005 del Congrés per la Sobirania]

La idea central que orienta aquesta intervenció és la necessitat (i la possibilitat) de construir ja des d’ara la independència. Parteixo de la consideració que hi ha un camí cap a la independència i que l’hem de començar ara d’una manera més decidida.

Ens trobem en un moment, definit per alguns polítics com a segona transició, en la qual alguns voldran cercar un nou encaix amb Espanya a través de la reforma de l’Estatut. Des de l’independentisme podem estar d’acord en el fet que ens trobem en un període de transició. Però, per a nosaltres es tracta d’una transició cap a la Independència, l’únic canvi polític que pot posar les condicions per a resoldre els problemes pendents. Per això tota la meva intervenció serà entorn de la manera de poder començar construir la Independència dels Països Catalans des d’ara mateix.

A grans trets, la conquesta de la independència és el resultat d’una acumulació de forces que ens pot portar a la ruptura política necessària. En el camí de construcció de la independència hem de tenir en compte la necessitat d’una tasca social i política en un doble sentit d’implosió i d’explosió, és a dir, de concentració de forces per una banda i d’expansió per una altra. La conquesta de la independència demana una extensió de la consciència independentista, però caldrà prèviament una acumulació de forces per tal d’augmentar les possibilitats d’emprendre iniciatives diverses de dinamització.

Les meves valoracions i propostes es desenvoluparan, doncs, en aquesta doble perspectiva de concentració d’esforços i de difusió. Però, abans, em convé aclarir alguns conceptes previs.

1. Sobre la realitat nacional dels Països Catalans

Només un parell de pinzellades per tal de definir-ne els trets bàsics per a una anàlisi política mínima. La premissa bàsica és que els Països Catalans són una realitat nacional i que, per tant, són un fonament sòlid d’una proposta política d’abast nacional. Es tracta d’un àmbit lingüístic i cultural que s’ha anat formant a través de la història. (Em basaré en elements d’anàlisi de Jordi Carbonell i Eva Serra, autors als quals no faig responsables dels meus possibles errors o imprecisions).

D’entrada cal remarcar que els Països Catalans es formen en un espai natural mediterrani, delimitat al continent, al nord, per les Corberes i l’eix del Pirineu; a l’oest, per les valls que baixen fins a l’Ebre i el muntanyam que voreja l’altiplà castellà per la seva part oriental. Cap al mar, les illes properes. És un espai natural amb unes característiques ben clares, externes i internes, regionalitzat per fets geogràfics i històrics. Això facilita la formació de nuclis interns, les comarques, que si bé són una característica diferencial, d’altra banda han dificultat la cohesió interna.

La primera base cultural col•lectiva desenvolupada històricament en aquest territori es pot resumir com la d’una població ibèrica, romanitzada i cristianitzada posteriorment. El territori inicial català es va independitzant i cohesionant entorn del comtat de Barcelona. Situat en una zona de pas, entre l’imperi carolingi al nord, i l’Àndalus al sud, les seves fronteres es mantenen entre les Corberes i el Penedès amb lleus rectificacions durant tres segles. La primera expansió, des de l’origen pirinenc al territori anomenat la Catalunya Vella, configura una societat on els pagesos lliures i de viles comercials fan de contrapès a la noblesa i al patriciat urbà. L’espai natural on s’estenen avui els Països Catalans és completat entre mitjan segle XII (quan són incorporades Lleida, Fraga i Tortosa), i, al llarg del segle XIII (amb la incorporació entre 1229 i 1297, de Mallorca, València i Alacant/Elx). Les tendències internes al canvi social s’accentuen amb aquesta nova expansió pel territori que podria ésser anomenat globalment com a Catalunya Nova.

L’evolució de l’edat mitjana estableix un contrast entre les zones rurals i les ciutats que prefiguren un tipus de societat característic que esdevé força semblant arreu del territori. És a dir, neix una col·lectivitat diferenciada, una nació. Una nació amb regions de forta personalitat, però integrada i amb un teixit social i econòmic consistent. No és una nació perquè tingui una llengua diferent, sinó que ha sorgit i s’ha estès una llengua on s’havia desenvolupat una nació. N’hi ha prou de viatjar de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó per a adonar-se que no solament hi ha una unitat geogràfica, sinó també una realitat humana.

Aquesta realitat ha estat atacada i esquarterada per la pressió de dos Estats veïns en expansió. Cal assenyalar en primer lloc la introducció el segle XV d’una dinastia estrangera: quatre Trastàmares, castellans i amb interessos forts al regne de Castella. Després, a partir de Carles I (1516), es produeix no pas la “unidad de España desde los Reyes Católicos” com ha proclamat la historiografia romàntica espanyola, sinó un fet dinàstic: simplement, uns regnes independents, que mantenien les característiques estatals pròpies, compartien només el rei -absolut al regne de Castella, limitat per les constitucions als Països Catalans, i a tota la corona catalano-aragonesa. Al segle XVII (1659, Tractat dels Pirineus) l’estat francès s’annexiona la part nord del territori després de diferents intents previs.

Catalunya Nord ha sofert de manera prematura la pressió d’un Estat fortament centralista amb els efectes coneguts de laminació de la seva personalitat. Respecte a la corona de Castella aquest territori representa una manera diferent de concebre les relacions socials. Les lluites de conquesta són també lluites entre models de societat contraposats.

Les diferències entre els Països Catalans són en certa manera el resultat de la incidència de les formes de dominació a les diferents zones del territori. Per la seva banda el País Valencià ha sofert des de temps antic diferents pressions tendents a modificar-ne les formes socials i culturals i les estructures de poder. Pressions aragoneses en un principi i pressions hispàniques ja abans del segle XVIII. L’espanyolització de les elits polítiques i religioses és incipient, al segle XVI, al País Valencià, després de la derrota de les germanies.

Després de la derrota en la guerra contra Felip V (consagrada al tractat d’Utrecht), l’anomenada “Guerra de Successió” (1702-1714) (que és no solament una contesa dinàstica sinó una veritable “Guerra d’Ocupació” on es dirimeixen uns drets nacionals i socials), els diversos estats catalans són incorporats al regne de Castella, que hi estableix un règim colonial semblant al dels territoris americans de la corona. Un fet formal sembla prou definitori: els reis juren només com a reis de Castella fins a Isabel II, el 1833.

En el terreny polític, d’aleshores ençà l’estat espanyol, monarquia o república, incorpora la nació catalana, triturada en províncies. D’altra banda, la revolució francesa de finals del segle XVIII representa l’accentuació de la francesització del nord del país. El primer terç del segle XIX assenyala canvis socials importants i l’inici del renaixement literari i lingüístic. Durant tot el segle el sentiment d’unitat lingüística és impulsat sobretot pels illencs: el menorquí Fabrer i Cardona, els mallorquins Marià Aguiló, Tomàs Forteza, Antoni M. Alcover. La lingüística romànica en farà la consagració internacional.

Els Països Catalans després de l’extensió al territori actual finalitzada al segle XIII no han interromput mai les relacions econòmiques internes, facilitades no sols per la proximitat geogràfica sinó també per uns mateixos orígens històrics, culturals i lingüístics. Aquestes relacions econòmiques s’han desenvolupat encara al llarg del segle XX amb el desplegament de les comunicacions, les quals s’han accelerat en el darrer terç de segle. La base geogràfica i les relacions creixents i les evolucions més recents encara, han conformat una àrea progressivament més homogènia. En aquest sentit les anàlisis de Jacint Ros i Hombravella sobre la viabilitat econòmica dels Països Catalans són molt clarificadores [“Sobre la viabilitat econòmica dels Països Catalans”, La Nació Secreta, Llibres del Segle 1999, pp. 35-58].

La societat dels Països Catalans ha mostrat importants tendències al canvi social al llarg del segle XX, un canvi que ha estat frenat per dues dictadures i ha estat esmorteït per la monarquia parlamentària postfranquista. Encara posseeixen, malgrat tot, una considerable vitalitat associativa amb una certa potencialitat de projectes populars de futur.

En la confrontació entre els Països Catalans i l’Estat espanyol hi ha també, com hem apuntat més amunt, l’enfrontament entre dues tendències socioeconòmiques que continuen un pols històric que ha estat i és especialment punyent al País Valencià. Actualment l’espanyolisme (amb els seus aliats autonomistes) es decanta globalment per un model de societat despersonalitzada i destinada als negocis especulatius de les finances i la construcció, i abocada a un turisme i unes formes de diversió, basats en la incultura i la massificació. El model de societat del futur es juga fonamentalment al País Valencià i de manera més clara en l’eix Principat- País Valencià, un eix que pot esdevenir capaç de fer efectiu un model alternatiu de societat.

Contra el model depredador que hem exposat s’oposen les forces populars sorgides de la societat catalana que arreu del territori són dinamitzadores d’un model de societat equilibrat com a resultat d’unes formes de gestió democràtica dels recursos i de la societat, una gestió democràtica fonamentada en una important vida associativa.

La introducció de les administracions estatals alienes dins els diferents territoris de llengua catalana han tingut com a conseqüència l’alienació de part important de la població, sobretot a partir del segle XIX. I dins cada administració estatal, les fragmentacions regionals i provincials han accentuat la divisió del territori. La ideologia política en cada territori català és doncs el resultat, d’una banda, de la consciència sobre la identitat lingüística i cultural (i al capdavall sobre la pròpia realitat), en segon lloc de la memòria històrica (en part nacional, en part regionalitzadora), però també de les pressions desnacionalitzadores de les administracions dels estats.

El procés d’autoconsciència envers la pròpia comunitat lingüística i nacional és lent, i es pot prolongar al llarg de més d’una generació, ja que, a més de la pressió de l’administració dels estats, la ideologia dels sectors dominants a cada territori és estatalista, i aquests sectors compten amb instruments importants en la promoció de mesures contràries al procés de nacionalització dels Països Catalans

2. El camí de la construcció política dels Països Catalans independents

2.1. Les tasques principals en la construcció de la independència

La independència no és tan sols un objectiu a assolir en un moment concret i per obra i gràcia d’una simple votació. Cal un gran esforç de preparació que faci possible l’avanç de la consciència i de la capacitat de mobilització necessàries.

Exposarem, en primer lloc, unes tasques prèvies, i tot seguit, les tasques més directament polítiques. Aquestes tasques prèvies són, però, el fonament per al desplegament posterior de la consciència independentista. I, en aquest camp, podem incloure d’una manera general la dinamització cultural i associativa.

Això vol dir, d’una banda, el desplegament de la xarxa associativa i d’altra banda, la dinamització del mercat lingüístic i cultural. Promoure la coordinació d’àmbit nacional de Països Catalans d’associacions de tota mena, des de les que tenen per objectiu la defensa de la llengua (com és la proposta de creació d’una Federació d’Organitzacions per la Llengua Catalana - FOLC: www.folc.feshocat.com) com de totes les d’àmbit professional o esportiu, és una tasca bàsica que serveix sens dubte per a la construcció de la Independència; però, en aquesta intervenció actual ens interessa remarcar sobretot les activitats més directament polítiques i adreçades al reforçament de la consciència independentista [1].

Passant ara a considerar els aspectes per a la construcció de la independència pròpiament dita, és a dir, a nivell més directament polític, podem distingir entre les activitats de reforçament intern (de caràcter “implosiu”) i les de difusió (de caràcter “explosiu”).

Cal advertir que, el fet que es tracti d’activitats polítiques no vol pas dir que hagin de ser portades a termes directament per partits polítics. Les propostes que presentem són suprapartidistes i han d’ésser impulsades per organismes independents dels partits polítics independentistes, organismes que poden portar a terme activitats amb el suport o no d’aquests partits.

Es tracta en general de tasques genèriques que no entren en contradicció amb les activitats pròpies dels partits polítics, centrats en la dinamització de programes i d’organitzacions vinculades a línies d’actuació més concretes.

a) Entre les activitats de reforçament intern

Es tracta de construir estructures diverses, necessàries per a l’avanç de la consciència independentista. És a dir, que caldria comptar, abans de la consecució de la Independència amb estructures pròpies d’un estat, impulsant en aspectes d’importància estratègica, activitats portades a terme pels Estats i capaces d’incidir poderosament en el desvetllament de la consciència nacional, tot contrarestant, a diferents nivells, la influència negativa de l’Estat dominant

En resum, cal construir (amb el suport d’estructures de poder existents com ajuntaments, poders regionals o no) estructures amb finalitats ben concretes als nivells següents:

-Estructures de Formació Independentista
-Estructures per al Processament Nacional de Dades

Per Estructures de Formació Independentista cal entendre més concretament les instàncies i els mitjans de formació de la consciència política nacional i independentista. Es tracta d’un àmbit que és polític i que necessita, per a ser impulsat, una voluntat política independentista clara i enèrgica. Podem considerar que dins aquest àmbit existeix avui per avui, el Fòrum Català pel Dret a l’Autodeterminació [FOCDA: www.focda.catalunyaonline.com] considerant que el reforçament de la consciència sobre l’autodeterminació prepara clarament el desplegament de la consciència independentista

Però caldria desplegar tota mena d’instruments de reforçament de la consciència independentista (llibres, mapes, material audiovisual, cursos, seminaris, etc.); materials elaborats a partir d’una orientació inequívocament independentista.

Les Estructures de Processament Nacional de Dades fan referència als elements necessaris per a articular, des d’un punt de vista nacional, la propaganda i la recerca, cosa que comporta el processament des d’una òptica nacional pròpia, de la informació (tant si és la informació estadística, com bibliogràfica i d’altres). Actualment ja existeix en procés de construcció el Centre de Recerca i Documentació Pau Vila [www.pauvila.net], que concentra els seus esforços en el tractament de les dades estadístiques i bibliogràfiques a nivell de Països Catalans. Caldria reforçar les tasques d’aquesta proposta i estendre-les a tot l’àmbit informatiu i també contribuir a endegar una agència de notícies que tingués en compte no sols tot l’àmbit nacional sinó que les tractés des d’una òptica nacional i favorable a l’avanç de la Independència.

b) Un altre tipus d’Activitats són les de difusió, és a dir, activitats de cara enfora, “d’explosió”, adreçades per tant a l’expansió de la consciència independentista i al coneixement exterior de la nostra tasca. Són essencials sobretot les següents:

-Activitats i instruments de Propaganda
-Activitats i instruments en l’àmbit de l’Educació
-Activitats i instruments de Difusió Internacional

Les activitats de Propaganda, adreçades a difondre les idees i propostes independentistes en tots els àmbits són fàcilment comprensibles, però caldria diferenciar les activitats pròpies dels partits (i les mobilitzacions proposades per ells), de les infrastructures suprapartidistes. Existeixen algunes estructures no-partidistes concretes que es reclamen dels drets polítics nacionals com el dret a l’autodeterminació, però cal dinamitzar i potenciar les diferents iniciatives. Pel que fa als mitjans tècnics i orgànics, no cal construir segurament, de manera immediata, estructures noves sinó més aviat aconseguir una coordinació eficaç d’impremtes, editorials, indústries culturals diverses i també ajudar a la incidència de l’independentisme al si dels mitjans de comunicació i de propaganda en general.

Això vol dir també constituir estructures organitzatives independentistes sòlides (o reforçar les existents) al si dels mitjans de comunicació i al si del món de la cultura i de la informació. Cal treballar amb una voluntat clara d’hegemonia de manera que la consciència nacional i independentista es desenvolupi de manera lliure i progressiva.

Pel que fa a les activitats en l’àmbit de l’Educació es tracta de difondre la consciència nacional i independentista de manera específica al si de l’ensenyament als diferents nivells, preocupant-se per la difusió de materials adequats sobre diferents matèries (geografia i història des d’un enfocament nacional clar, etc.) i dinamitzant la coordinació dels ensenyants amb una orientació nacional i independentista.

Pel que fa a les activitats de Difusió Internacional es tracta de treballar de manera regular en la difusió del coneixement de la realitat nacional arreu del món, tot preparant de manera explícita el suport als objectius independentistes. Sabem que existeixen organitzacions i iniciatives que ja fa temps que treballen en aquest sentit. Caldria tan sols aconseguir una força més gran i el desenvolupament d’una activitat més decidida adreçades a aconseguir una presència en la vida política i en la diplomàcia internacional.

Tot aquest procés ha d’anar acompanyat de mobilitzacions que (tan si ja són organitzades per partits o organitzacions socials concretes, com si no ho són) caldrà sempre ajudar a coordinar i a dinamitzar.

És evident que les forces que es puguin aplegar, en un primer moment en aquest Congrés no permetran d’assolir el conjunt de les tasques que hem exposat d’una manera immediata. Però des d’aquesta ponència considerem que ja s’ha començat a treballar en aquest sentit i que la nostra funció ha de ser de dinamitzar, enfortir i accelerar el desplegament d’aquestes tasques.

2.2. El procés d’avanç col·lectiu cap a la independència

En aquest apartat exposarem sobretot els diferents processos socials de presa de consciència i la manera de fer-los confluir en l’objectiu independentista. Es tracta de fenòmens de fons que haurien de precedir els processos parlamentaris o de consulta col·lectiva, que són imprescindibles, però que no desenvoluparem en aquest document per manca d’espai.

Començarem per considerar una qüestió elemental. Sabem, per exemple, que si tractem de l’accés a la Independència dels Països Catalans algú pot pensar, observant la complexitat del territori i els diferents nivells de consciència política existents, en la conveniència de limitar l’actuació a una sola part de la nació, en l’oportunitat de centrar l’objectiu en la regió presumiblement més preparada per a la conquesta d’aquest objectiu. Això voldria dir treballar, per exemple, per la independència de les comarques del Principat de Catalunya i deixar la resta “per a més tard”.

Cal remarcar que aquesta consideració és equivocada bàsicament perquè actuar a tot arreu del territori no vol pas dir forçosament que s’hi hagin de portar a terme les mateixes activitats. És una consideració equivocada i també errònia perquè per a un moviment col·lectiu d’alliberament l’únic fonament de la seva força és la seva base humana, l’abast de la qual no pot mutilar ni reduir a priori, sense perdre la seva potencialitat.

Des d’un punt de vista general podem entendre que el procés de lluita per la independència és bàsicament un procés social de mobilització i de conscienciació.

Aquest procés es desenvolupa a diferents nivells de consciència i de confrontació política que s’expressen de manera sintetitzada en les mobilitzacions següents:

1. En les lluites socials i culturals de resistència
2. En la construcció de l’àmbit social i cultural dels Països Catalans

3. En la reivindicació política del reconeixement com a entitat nacional
4. En la defensa de la sobirania i la independència polítiques

Les formes de mobilització corresponents als punts 1 i 2 precedents, es desenvolupen en àmbits no directament polítics però favorables tots -a diferents nivells- a l’alliberament nacional. És tan sols als nivells 3 i 4 que apareixen d’una manera explícita formes de consciència política nacional.

Una forma recent per a mi prou remarcable de consciència política, (encara que formulada com a forma de resistència contra la dominació dels Estats) ha estat, per exemple, l’important vot negatiu de 876.324 persones arreu de Països Catalans en el referèndum del Tractat interestatal europeu, un vot que sumat al vot en blanc passa del milió de persones... Dins aquesta quantitat hi ha una posició de resistència fàcilment detectable que cal considerar seriosament. Però, en tot cas, és un posicionament puntual, que pot ser important, però que és només puntual.

Per a avançar en els diferents estadis de consciència política que hem comentat, cal preveure la necessitat de portar a terme una activitat de propaganda molt àmplia i sistemàtica en els nivells més incipients, especialment en aquells llocs en què la consciència política no hagi aconseguit una difusió social important.

Abordant, per exemple, l’àmbit geogràfic principal estratègicament que és el format pel Principat i el País Valencià tal com hem apuntat, caldrà durant un període llarg de temps, desenvolupar una activitat profunda als nivells 1 i 2 d’intervenció aconseguint constituir un cos social ben cohesionat i conscient dels seus interessos col·lectius.

Tenint en compte que el que es disputa amb la nació hispano-castellana veïna és no sols un marc lingüístic i cultural sinó també la confrontació entre models de societat en molts aspectes incompatibles, és possible de preveure el salt, del nivell de consciència socioeconòmica i cultural al polític, en un moment de la seva evolució. A la nostra manera de veure aquest salt depèn només de la capacitat de propaganda entenent aquesta qüestió no sols en un sentit quantitatiu sinó qualitatiu, expressat per mitjà de la solidesa de les argumentacions i la finesa de les propostes polítiques immediates (o tàctiques).

Aquest salt a la consciència política explícita demana diferents consideracions a desenvolupar ja des d’ara per part de l’independentisme polític.

Un primer conjunt de consideracions importants fan referència a la claredat dels objectius i poden ser resumides en les dues següents:

-La primera consideració és l’exposició clara dels objectius polítics, proposant clarament el caràcter federatiu de la República dels Països Catalans com a objectiu polític. La construcció de la República Federal dels Països Catalans comporta, doncs, el reconeixement explícit del dret a l’autodeterminació per als diferents territoris històrics que han de veure formulada de manera clara la seva llibertat d’associar-se en un marc polític comú; d’altra banda aquesta perspectiva exigeix també com a premissa bàsica l’estructura confederal de les organitzacions socials i polítiques de masses d’abast nacional en la lluita per la independència.

-La segona consideració és l’exposició clara del model de societat que es vol defensar amb el nou marc polític, perquè és el fonament de la força social que pugui aplegar del moviment.

D’altres consideracions fan referència als desenvolupaments tàctico-estratègics necessaris per a facilitar la consolidació d’una lluita conjunta en tot l’àmbit de la nació. La meva hipòtesi és que per al pas de la consciència sociocultural a la consciència política cal desplegar dos factors:

-D’una banda, cal que es desenvolupi i arreli la consciència del caràcter d’ocupació que exerceix l’Estat (els Estats) en els diferents territoris. És imprescindible posar en evidència, i que sigui assumit pel conjunt de la població, el caràcter destructor de l’Estat tant en l’àmbit lingüístic i cultural com en els àmbits dels models econòmics i de desenvolupament.

-I d’altra banda, cal l’extensió de l’autoreconeixement nacional. Aquesta qüestió és molt delicada perquè en tot procés cap al reconeixement del dret a l’autodeterminació cal que en prengui consciència el cos social nacional subjecte d’aquest dret, que es desplegui la consciència de pertànyer a una comunitat nacional, diferent de la de l’Estat.

A la meva manera de veure, la dificultat principal que pot presentar aquest procés d’autoreconeixement nacional és, doncs, la contradicció aparent que pot existir entre la necessitat de desenvolupar la consciència col·lectiva a nivell polític i el respecte necessari als diferents estadis de consciència que s’han desenvolupat dins els diversos àmbits regionals. Considero que això només serà possible si sabem combinar el reconeixement del dret a l’autodeterminació per a cadascun dels territoris històrics de la nació catalana [2] amb la tendència a una denominació única del cos nacional.

Pel que fa a aquesta consideració de la denominació dels trets nacionals, partim de la constatació que no serà possible avançar en l’autoreconeixement que hem esmentat com a objectiu, sense una denominació comuna en una etapa o altra de l’evolució política del moviment nacional. Dins aquesta perspectiva, considerem que, des d’un primer moment cal desplegar la designació unitària de la llengua, mantenint el reconeixement de la designació de català a nivell acadèmic i exterior al territori nacional (incloent-hi, és clar, el tractament que se’n faci al si de l’Estat espanyol). La denominació de valencià (per exemple) per a la llengua hauria de ser considerada sinònima sobretot a nivell del País Valencià.

D’altra banda, considerem també que caldria anar introduint aquesta designació de català al nivell de la denominació col·lectiva de l’adscripció nacional, en el sentit de considerar el fet de ser valencià, per exemple, una manera de ser català, una manera de pertànyer a la nació catalana. Aquest procés és delicat i s’ha desenvolupar en la mesura que els altres elements tàctico-estratègics d’identificació envers la pròpia comunitat nacional i de rebuig a l’ocupació s’hagin desplegat.

En resum volem dir que la identitat valenciana, per exemple, no podrà identificar-se amb una identitat envers la nació catalana si no és a partir del rebuig del referent negatiu i negador de l’espanyolització imposada per l’Estat. Amb aquesta proposta ens manifestem, doncs, contraris a propostes tàctiques que considerem equivocades com seria, d’una banda, el desplegament d’una consciència “nacional” valenciana (pel fet de ser contrària a un procés nacionalitzador que permeti l’acumulació de forces necessària); també rebutjaríem com a inapropiada una proposta que volgués començar modificant les designacions del país abans de portar a terme un procés d’autoreconeixement a nivell de designació del cos nacional.

Els passos concrets d’aquest procés que hem esbossat, a grans trets, haurien de ser discutits i elaborats de manera prou acurada en diferents debats amb la participació de persones i organitzacions d’arreu dels Països Catalans (per exemple, en noves jornades o assemblees d’aquest Congrés).

3. Les tasques més immediates

Aquesta intervenció considera que ja ha passat el moment de les grans declaracions i que, en el nivell supra-partidista en què es mou aquest Congrés, ha arribat el moment de formular propostes que siguin el màxim de concretes i operatives.

De manera general es tracta de crear organismes capaços de dinamitzar les tasques exposades als apartats precedents, és a dir, començant per forçar el que hem anomenat una primera “implosió”.

Pensem que actualment hi ha condicions per a fer-ho. Per primer cop des de fa molts anys els objectius independentistes són assumits per sectors importants del poble català, incloent-hi persones destacades de la intel·lectualitat, i existeix una confluència notable pel que fa als grans objectius, és a dir, sense que la defensa dels objectius comuns necessaris pugui ser interpretat com a contraposada a l’actuació dels diferents partits o organitzacions socials i culturals existents.

Les dues propostes que presento a la consideració d’aquest Congrés són bàsicament les següents:

-La primera, és la constitució d’un òrgan polític col·lectiu capaç d’impulsar iniciatives d’actuació i de promoure la construcció d’estructures necessàries per a l’avanç de l’independentisme. Aquest òrgan hauria d’emprendre el que hem anomenat com les tasques principals en la construcció de la independència.

Cal remarcar, un cop més, que s’hauria de tractar d’un òrgan independent dels partits polítics parlamentaris però no pas desvinculat d’ells, i que tindria com a objectiu la promoció d’activitats i sobretot la construcció d’infrastructures, servint-se d’estructures polítiques existents o ajudant a crear-ne de noves, totes adreçades al reforçament de la consciència nacional i a l’enfortiment de la consciència i l’organització independentistes.

Es tractaria, d’entrada (mentre no existeixin estructures de base representatives), d’un òrgan creat pel Congrés per la Sobirania dels Països Catalans amb l’esperit de cercar el consens de les entitats i de les persones independentistes que siguin capaces d’aportar, en aquests moments, el seu suport als objectius exposats. També hauria de posseir un caràcter simbòlic en què sectors importants del poble dels Països Catalans s’hi puguin veure representats. Es tracta, doncs, d’un òrgan que tindria un doble vessant pràctic i simbòlic i de caràcter volgudament provisional a l’espera del desplegament d’estructures de base representatives. Proposem per a aquest organisme la denominació de Consell Unitari per la Construcció de la Independència dels Països Catalans.

-La segona proposta va en el sentit de promoure, paral·lelament als debats entorn dels l’Estatut d’Autonomia, un debat entorn de les Bases Polítiques dels Països Catalans Independents. Crec que seria molt convenient que, per tal que les posicions de l’independentisme no es quedessin en el simple rebuig de l’encaix amb l’Estat espanyol proposat pels Estatuts, es dinamitzés, des del nostre moviment, un debat popular per mitjà del qual es puguin acostar sectors importants de la població, a l’alternativa independentista.

Diferents documents elaborats al llarg dels darrers anys per col·lectius diversos, poden servir de fonament per als materials d’aquest debat. Estic convençut que el debat entorn de les Bases Polítiques dels Països Catalans Independents no serà de cap manera inútil: en el millor dels casos podria abocar al desplegament d’unes estructures assembleàries d’un futur moviment; però, si més no, pot ajudar eficaçment i de manera immediata a ampliar la base social per a les tasques de construcció de la independència exposades en aquesta proposta.