De l’independentisme a l’autonomisme

 

Albert Botran

[Publicat a Estelada Roja num. 3]

A finals de 1979 sorgia Nacionalistes d’Esquerra, un nou projecte que es reclamava de l’esquerra d’alliberament nacional i que volia acabar amb la poca presència i incidència social que tenien els grups independentistes. La trajectòria en els deu anys següents sembla indicar que no se’n sortiren del tot, i que es desviaren cada cop més del seu origen independentista. Però recuperar els debats que provocà la seva aparició (i els que la precediren) així com conèixer els problemes amb què topà pot ser de gran utilitat a l’independentisme actual, sobretot tenint en compte la conjuntura similar: el 1979 es redactava i es votava l’Estatut al Principat; avui es planteja la seva reforma per superar les limitacions que llavors s’hagueren d’acceptar.

En tractar el PSAN-Provisional vam veure com l’escissió (1974) es produïa per l’orientació reformista del sector dirigent. També veiérem com el PSAN es tornava a escindir el 1980 i un dels sectors advertia de com tenien “ben instal·lat el reformisme a dintre”. Aquest sector dirigent qualificat de reformista és el que marxà, principalment, per integrar-se a Nacionalistes d’Esquerra el 1980 [1]. Per què eren qualificats de reformistes i quin sentit prenia això a la Catalunya del postfranquisme és el que intentarem d’explicar.

Caracterització del reformisme

Dins de l’esquerra d’arrel marxista, el reformisme és una tendència que pot prendre un sector quan prioritza els canvis immediats en detriment dels objectius finals. Sobre el reformisme es començà a teoritzar a finals del s.XIX al voltant de l’orientació que prenia el Partit Socialdemòcrata alemany (amb Rosa Luxemburg com una de les analistes i crítiques més destacades del reformisme). Però a aquesta escueta definició cal afegir-hi més elements.

En primer lloc, tenir en compte que això que comença essent una priorització de les lluites pot acabar per modificar els plantejaments polítics, abandonant els objectius finals (com ho demostra l’evolució dels partits socialistes durant el s.XX). Les reformes legislatives no es poden separar de la revolució, sinó que “en cada període històric la lluita per les reformes es porta a terme tan sols dins el marc de la forma social creada per l’ última revolució” [2]. És a dir, que si la darrera revolució fou la que institucionalitzà les relacions econòmiques capitalistes, el reformisme actual no fa més que millorar aquestes relacions i no podrà mai superar-les.

A l’Estat espanyol que sortia del franquisme el reformisme prenia una connotació especial. Si hem caracteritzat el reformisme en el pla social (respecte la lluita de classes), aquí també tenia una dimensió política, i significava el pacte amb el sector evolucionista del règim. A més, en les nacions ocupades (Països Catalans, per exemple), la lluita de classes es vincula amb la lluita nacional, de tal manera que els posicionaments d’un determinat sector sociopolític poden anar des de l’unitarisme estatal fins al combat independentista, passant per gran ventall d’opcions reformistes. Per tant tenim que les posicions reformistes es podien donar també en el pla polític i en el pla nacional, i aquesta combinació donà lloc a l’autonomisme, això és, l’acceptació de l’Estat espanyol que sortia de la reforma del franquisme.

És per la vinculació entre lluita de classes i lluita nacional, que una de les opcions més allunyades del reformisme era, i és, l’independentisme (basc, gallec, canari o català). A Euskadi, per exemple, la reforma de l’estat franquista costà més de consolidar (només cal mirar el nivell d’aprovació de la Constitució o de l’Estatut) perquè els grups independentistes eren molt forts. Però també fou al País Basc, molt sovint laboratori polític, on es produí una operació que dissolia l’independentisme fent-lo evolucionar cap a l’autonomisme: el partit Euskadiko Ezkerra [3], important de tenir en compte per la influència que exercí sobre sectors de l’esquerra catalana, sobretot de l’entorn del qual sorgí NE.

Aquesta caracterització sobre el paper sembla clara. Però en la història i en les polítiques concretes no és tan fàcil destriar què és una política reformista del que és una política rupturista o revolucionària. En els estats menys democràtics i més repressius (com l’Espanya franquista) és més evident la línia que separa els que volen reformar i els que volen trencar i tornar a començar. Però quan augmenten les llibertats és més difícil identificar quins plantejaments són una adaptació tàctica (l’aplicació dels principis en una conjuntura determinada) i quins suposen un allunyament dels objectius finals. La identificació de la finalitat d’una maniobra política depèn de factors subjectius i tan sols el temps acaba per aclarir-ho. Però a part de la valoració subjectiva hi ha un altre factor en la identificació del reformisme: el dels mitjans de lluita, sobretot el paper que se li dona a la lluita institucional. Podem distingir dos usos de l’activitat parlamentària, un de reformista, quan es practica com a forma única o principal de la lluita; i un de revolucionari, quan s’orienta a augmentar l’organització i la consciència dels sectors populars.

Tot i aquesta ambigüitat que el caracteritza (pel que fa als objectius finals que persegueix), i a més dels mitjans de lluita, el reformisme té dues característiques detectables més. D’una banda, molt sovint actua com a desmobilitzador i, en situacions més concretes, porta el germen del liquidacionisme. És el cas abans esmentat d’Euskadiko Ezkerra, un projecte en què confiaren amplis sectors abertzales però que la direcció reformista acabà per matar (una mort en forma de fusió amb el PSOE). I de l’altra, també l’exemple basc ens demostra com el reformisme pot ser un aliat de l’enemic en la lluita contra les opcions revolucionàries: EE era la via “civilitzada” de l’esquerra abertzale enfront d’ HB, i així el presentava la premsa espanyola (només cal donar un cop d’ull a l’hemeroteca de El País i veure el tracte que donava a EE i a HB aquest portaveu de l’espanyolisme elegant).

Finalment, cal preguntar-se si era Nacionalistes d’Esquerra un viratge reformista. Esclarir això és l’objectiu d’aquest article. Com hem dit, en aquell moment els que així els qualificaren partiren de valoracions subjectives (de fet, NE sempre expressà que el seu treball anava encaminat a la ruptura). Però els factors objectius ens mostren com la majoria dels seus integrants han acabat sentint-se ben còmodes en la dinàmica institucional de la Catalunya autonòmica. Per a entendre això serà necessari veure’n l’evolució històrica.

Autonomia i eleccions

Nacionalistes d’Esquerra era un moviment-candidatura que promogueren una sèrie d’intel·lectuals d’aquesta tendència, encapçalats per Jordi Carbonell, a finals de 1979, amb l’objectiu de concórrer a les primeres eleccions autonòmiques. L’existència d’una oposició a la dictadura força unitària al voltant de l’Assemblea de Catalunya, juntament amb altres factors més profunds, provocava que al Principat existissin un bon nombre d’intel·lectuals sense militància partidista. A aquesta candidatura s’hi havien de sumar partits i col·lectius independentistes (sense entrar en gaires concrecions estratègiques) com el BEAN [4] o el PSAN. Amb el BEAN no s’arribà a un acord. Sí que s’hi integraren un grup d’escindits de Bandera Roja, el Col·lectiu Comunista Català, i una part del Front Nacional de Catalunya. El PSAN no decidí unànimement la seva incorporació i es partí en dos [5].

Per què l’escissió del partit independentista? Cal veure que el PSAN havia estat en permanent debat intern i mantenint posicions ambigües en les diferents conjuntures polítiques de 1974 a 1979. Primer no es volgueren sumar al Comitè Català Contra la Constitució Europea (promogut pel PSAN-P). Davant la qüestió de l’autonomia, un sector (Guia, Candela) era partidari de l’oposició, mentre que un altre (Huguet, Blasco) insistia en la necessitat de dir sí als estatuts i mostrar-se tan sols crítics. I abans, el 1977, en la I Conferència d’Organitzacions de l’Esquerra Independentista el PSAN es pronuncià en contra de la lluita armada. És precisament el tema de la lluita armada un dels que s’assenyalen com a detonants de la divisió entre “radicals” i “moderats”, com també es fa per explicar l’escissió de 1974 . És, sens dubte, una diferenciació més visible, però darrere hi ha diferències més profundes. Tampoc s’ha de buscar les diferències en la qüestió de la concurrència o no a les eleccions: la qüestió era amb qui i amb quins objectius. Fins i tot IPC i els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC) haguessin donat suport a una llista independentista unitària que encapçalessin els empresonats. La desorientació estratègica donava més transcendència als debats conjunturals, com la presentació a les primeres eleccions estatals el 1977 o el procés estatutari el 1979.

Els debats que conduïen a les escissions tenien una base real: la dificultat de crear una línia de treball polític independentista que, fidel als objectius finals, fos apta per a la societat catalana del moment. Des de dues òptiques diferents, es coincidia en el diagnòstic: Josep Ferrer, de NE, assenyalava com “La manca persistent d’adequació entre la teoria estratègica i la pràctica política, donà com a resultat una manca d’arrelament dels plantejaments i dels objectius del moviment d’alliberament nacional i de classe en els sectors que l’havien de sostenir (...)”; i Eva Serra, d’IPC, al·ludia a la “Falta de clarificació quant a definir una alternativa política pròpia [per l’existència al si de l’esquerra independentista] d’un pol no clarament independentista ni revolucionari i sí lligat d’una manera o una altra al bloc sucursalista i als seus plantejaments” [6].

Si d’alguna cosa ens han de servir totes aquestes dades històriques és per aclarir el panorama de l’any 1979 i com s’hi inseria el projecte dels Nacionalsites d’Esquerra.

Aquell any 1979 és el que molts protagonistes de l’època coincideixen en assenyalar com el del naixement d’una estratègia independentista clarificada, amb la formació de Terra Lliure i dels CSPC, ambdós impulsats per IPC. Podem dir que l’estratègia independentista que d’aquí arrenca i que arriba fins avui es basa en dues línies: promoure la mobilització i l’autoorganització a nivell nacional de les classes populars catalanes i debilitar l’Estat. Aquesta estratègia diferia del camí que prenia NE que, per exemple, havia renunciat al marc nacional a l’hora d’organitzar-se. La diferència la constata Jaume Renyer (que en aquella època formava part de NE), i alhora assenyala l’encert d’IPC: “Defensar als parlaments alternatives diferents a aquelles que els poders reals permeten no és possible sense una sostinguda mobilització popular, una aferrissada lluita ideològica i una actuació no solament al marge sinó en contra del sistema de dominació espanyol. Sense aquestes condicions, l’esforç del BEAN i després de Nacionalistes d’Esquerra estava condemnat a no reeixir. (...) En resum, la base i les característiques del moviment d’alliberament nacional s’havien de definir totalment a partir del nou panorama” [7].

El camí que prengué NE fou un altre. No abandonà la simbologia i la frase de l’independentisme, i compartí espais comuns amb aquest. Però cada cop s’abocà més en la dinàmica electoral-institucional sense obtenir els resultats esperats. El partit comptava amb un bon nombre de càrrecs municipals, que constituïen l’Assemblea de Batlles i Regidors. I en les eleccions autonòmiques de 1980 obtingué prop de 45000 vots, que no és un resultat dolent. Ara bé, ni en la contesa de 1980 ni en la de 1984 pogué entrar al Parlament, i anava baixant en els resultats. Això provocà frustració i una desorientació que acabà en l’esgotament del projecte. La deriva estratègica que es començà a veure en l’organització regional la completà l’abocament a la dinàmica institucional-autonòmica, un aspecte que conserva el reformisme independentista d’avui dia. Hom pensava (i pensa) que l’augment de competències de la Generalitat o la reforma de la Constitució, no tan sols són un pas a la independència sinó que, a més, són l’única via possible. Aquell independentisme que començava a caminar el 1979 al voltant de la lluita de Terra Lliure i dels CSPC (que desemboca en la formació de l’MDT) ho feia en una altra direcció perquè veia un bloc polític sucursalista molt lligat a l’Estat i entenia que calia organitzar-se fora i contra aquest bloc. Però la bel·ligerància de l’independentisme, enlloc de ser analitzada políticament, era qualificada sovint per NE com a histèrica o apocalíptica.

Potser aquest progressiu allunyament de l’independentisme reivindicatiu és el que els acabà per decantar cap a la integració total en l’autonomisme. El 1985 es formava l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra, que després d’anar a les eleccions en coalició amb el PSUC, acabà per dissoldre’s dins d’Iniciativa per Catalunya. Una part gens menyspreable de NE, però, seguí els passos de J.L. Carod Rovira i entrà a ERC a partir de 1986. El sector contrari a la creació de l’ENE formà el Moviment d’Esquerra Nacionalista, que acabà repartint els seus efectius entre l’MDT i la Crida. Aquesta diversitat de camins fa pensar, en definitiva, que no tots els seus integrants entenien NE de la mateixa manera.

NE s’esgotà com a projecte a la segona meitat dels vuitanta, precisament quan la societat catalana veia formar-se al seu si un espai polític independentista. Un espai heterogeni i mal articulat políticament, si es vol, però que fou necessari per a que avui puguem parlar de la independentista com una opció política més. Per tant, no podem comptar-lo entre els agents d’aquest fenomen, que foren fonamentalment la propaganda armada de Terra Lliure i la mobilització reivindicativa de l’MDT i, de manera més indirecta, la Crida a la Solidaritat.

Avui, aquest espai sociològic independentista és el que permet a ERC avançar electoralment. Ho aclaria un militant independentista després dels bons resultats d’ERC durant el 2003: “Una bona part del bagatge polític d’ERC, així com l’estat d’opinió creat per molts sectors fora del partit, tenen el seu origen en dos fenòmens polítics sorgits ara fa vint anys mal comptats: la Crida a la Solidaritat i el Moviment de Defensa de la Terra. (...) l’MDT i la Crida han contribuït a elaborar un discurs que avui és al carrer i han forjat generacions de joves que recorregueren els Països Catalans, que aprengueren a pensar en clau de política de país i que s’impregnaren de consciència social i de voluntat transformadora” [8].

Plantejaments diferents

Per acabar de conèixer NE, les seves característiques polítiques es veuen també reflectides en dos aspectes concrets de la seva pràctica: l’estructura de partit i la política antirepressiva, dos àmbits on les diferències el desmarcaren del que seria l’independentisme.

Els militants que marxaren del PSAN passaren d’una estructura de partit comunista a una plataforma amb un secretariat composat en bona part per intel·lectuals no enquadrats en cap estructura partidista prèviament. Els aspectes organitzatius de l’escissió no es poden menystenir. De fet, provocaren la reacció del sector radical en forma d’un article prou explícit en el títol, Lenin i el partit bolxevic, en el qual es comparava la situació del moment amb la de la socialdemocràcia russa a principis de segle i es defensava el centralisme i la disciplina enfront de les desviacions “anarco-liberals” pròpies dels menxevics [9] . La polèmica era, però, anterior: el PSAN s’havia declarat leninista el 1976 i això ja havia provocat una escissió; i aquesta enllaça amb la constitució de NE uns anys després, en la qual hi participen alguns dels escindits no-leninistes: podem responsabilitzar en part a aquest sector (el que formà el Bloc Català de Treballadors i el BEAN) d’aportar a NE la ideologia “antipartit”. També IPC els criticava per aquest motiu, afirmant que les concepcions antipartit pròpies del BEAN  o de NE “es convertien a la pràctica en caus d’individualitats i personalismes i en refugi de posicions polítiques ambigües i mancades d’estratègia”. Probablement es podria haver tret més rendiment als efectius de NE amb una millor organització.

També la política antirepressiva fou un àmbit en què NE discrepà amb l’independentisme estratègic. L’orientació de la lluita contra la repressió jugà un paper molt important en la definició de l’independentisme, i els CSPC feren un paper històric que sobrepassava el que li correspon avui dia a una organització d’aquestes característiques. Fou dins dels CSPC on es produïren els debats que mostren els diferents plantejaments. NE era partidari d’una política antirepressiva àmplia, destinada a la defensa i a la solidaritat amb tota mena de represaliats, des de membres d’organitzacions armades fins a escriptors censurats. La línia majoritària dins els comitès tendia a centrar-se en una defensa política i propagandista dels patriotes, és a dir, dels i les qui eren represaliats/des per la seva militància independentista (en organitzacions armades o no). En cap cas s’ha de veure en això un menyspreu cap a d’altres tipus de represaliats. Però no es volia dissoldre la lluita contra l’Estat en un magma de víctimes d’injustícia perquè el que es volia donar a conèixer era quin tipus de lluita desenvolupaven els i les patriotes, la seva relació estratègica amb la conquesta de la independència nacional i el per què era reprimida. En aquesta mateixa sintonia, NE no volia que els CSPC sobrepassessin el paper d’entitat solidària i que “fessin política”, perquè els feia entrar en contradicció [10].

Conclusions

Tenint en compte que les qüestions polítiques que apareixen en aquest article i que acompanyen la història de NE tenen força ressonàncies amb la situació actual, hem intentat de resumir tres aportacions concretes per al debat actualitzat.

En primer lloc, els i les independentistes hem de conèixer la nostra història política i defensar-nos del revisionisme que tendeix a presentar les experiències dels anys 70 i 80 com a inútils. Sense la mobilització i la clarificació estratègica que aportaren IPC, el PSAN, l’MDT i Terra Lliure, avui no seria possible un projecte més ambiciós com el de la CUP. A més, aquell independentisme va crear un espai sociològic en el qual s’ha extès la consciència de Països Catalans i la reivindicació de l’autodeterminació, i que avui continua, com han demostrat les opinions expressades per la societat catalana del Principat en el present període de reforma estatutària.

En segon lloc, la línia política que avui ha de seguir l’independentisme ha de ser actualitzable però conseqüent amb l’estratègia i els objectius finals. Per tant, és una qüestió més complexa que la disjuntiva entre el reformisme (l’acceptació del sistema) i l’esquerranisme (la marginació de la vida política).

I, finalment, constatar com l’objectiu de NE, que era construir un espai polític d’esquerra nacional, fou una tasca que no pogueren assolir tot sols perquè requereix uns actius de què no disposaven. A més de la lluita ideològica-cultural contra l’espanyolisme i el regionalisme, en la qual sí que destacaren, trencar l’oasi català (mèrit que s’atribueix un exmilitant de NE de Cambrils) requeria i requereix d’un desplegament mobilitzador més ampli, més enllà de les conteses electorals: calen estructures sòlides com poden ser un sindicat nacional i de classe (cosa que tingueren força clar NE en els primers anys però que no aconseguiren d’impulsar) o organitzacions nacional-populars en àmbits com la cultura i la defensa de la llengua, l’ecologisme, o la lluita feminista. I també són precisos uns plantejaments polítics meridianament clars: no vacil·lar amb la reforma de l’Estat, partir del dret a l’autodeterminació, defensar l’àmbit nacional complet i plantar cara a l’enemic. Aquests són els fonaments de l’independentisme i el que el distingeix de l’autonomisme: “Des del moment del seu naixement, la lluita independentista es configura com un repte a l’Estat, és presentar-se i mantenir-se amb la capacitat, si més no moral, de tractar de tu a tu a l’Estat opressor, de no mostrar ni feblesa ni submissió, perquè aquests comportaments no fan altra cosa que enfortir la falsa raó de l’Estat, legitimar la seva dominació i, al capdavall, llençar per la borda tots els esforços i sofriments de tota la militància que ha estat lluitant durant anys per uns objectius d’alliberament nacional i social”(fragment del comunicat de l’MDT ERC davant ETA, febrer de 2004).