Onze apunts al debat sobre l'autodeterminació

Antxon Mendizabal

Primer. Dret a Decidir i Dret d'Autodeterminació. El dret a decidir no és conceptualment equivalent al dret d'autodeterminació. Cal diferenciar un plantejament democràtic que converteix les societats en subjectes de la seva destinació a nivell general, d'un reconeixement del subjecte poble o nació que possibilita exercir la seva autodeterminació. En el nostre cas cal fer convergir dos plantejaments que deriven d'una filosofia i fonament comú, i reconèixer també la seva aplicació diferencial. La d'una concepció democràtica que deixa a les mans dels ciutadans la participació i el disseny de la nova societat a crear i la d'una realitat multinacional que reconeix l'autodeterminació al col•lectiu de les diferents nacions per tal que puguin dissenyar una destinació col·lectiva que respongui a la seva naturalesa, cultura, necessitats i idiosincràsia. El dret a decidir el tenen la Comunitat Autònoma Basca, Iparralde, Nafarroa, Gasteiz, Iruñea, Bilbo, els col·laboradors d'aquest diari, els lectors d'aquest article. El dret d'autodeterminació correspon als pobles, a les nacions. El dret a decidir ajuda a resoldre el conflicte. El dret d'autodeterminació és la clau del conflicte; i la clau de la solució del problema.

Segon. Contra la limitació del dret d'autodeterminació a les realitats colonitzades. La negació del dret d'autodeterminació per a les realitats no colonitzades, com ho acaba d'afirmar Savater, demostra un gran desconeixement històric. Qualsevol que coneix la realitat europea sap que la realitat social i política del segle XIX està mediatitzada pel conflicte nacional. El dret d'autodeterminació apareix així a la fi del segle XIX i començaments del XX com el gran principi que pot vehicular una solució democràtica a aquesta qüestió en una Europa que està afectada per la importància i virulència d'aquestes qüestions a l'interior de l'Imperi tsarista, de l'Imperi austro-hongarès, de l'Imperi anglès, de l'Imperi espanyol i de l'Imperi otomà. Islàndia, Noruega, la major part de la illa d'Irlanda, Finlàndia, Polònia i les noves nacions i federacions sorgides amb el desmembrament de l'Imperi austro-hongarès són conseqüència de l'aplicació d'aquest principi. El Tractat de Versalles, posterior a la Primera Guerra Mundial, i la nova constitució de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques recolliran aquest dret.

Tercer. Dret d'autodeterminació i convivència nacional. En aquest context el dret d'autodeterminació dels pobles apareix com un pilar matriu de drets. No serà pas un dret democràtic més, sinó aquell dret que té la facultat de garantir la convivència entre les realitats socio-culturals i nacionalitats europees. El dret d'autodeterminació apareix així com una garantia d'un nou ordre internacional democràtic i solidari entre els pobles que basa la seva convivència en sòlids fonaments d'igualtat, llibertat i respecte.

Quart. El dret d'autodeterminació torna a Europa. Bàsicament, la realitat d'alliberament colonial representa el període situat entre l'època posterior a la Primera Guerra Mundial fins a mitjans dels anys 60, i vehicula l'essencial de la lluita de classes mundial del període esmentat. Des dels anys 90, en canvi, estem vinculats a una realitat en què el dret d'autodeterminació possibilita la creació de 24 nous estats majoritàriament situats en el context europeu, dels quals el nou Estat de Montenegro és l’última representació. El dret d'autodeterminació que neix per resoldre qüestions nacionals a Europa torna així al seu continent d'origen i es prepara per a estendre's al conjunt dels continents del món actual.

Cinquè. El Dret d'Autodeterminació. Aquest és un dret col·lectiu i universal, els titulars del qual són tots els pobles, recollit a la Carta de les Nacions Unides, a la Declaració Universal dels Drets de l'Home, a la Declaració sobre els Drets Universals dels Pobles d'Alger i a la Declaració Universal dels Drets Col·lectius de Barcelona. En virtut d'això, qualsevol poble té, com a conseqüència de la seva existència mateixa, el dret a la lliure determinació. Aquest dret atorga a aquest poble competència exclusiva sobre la determinació de la seva estructura sociopolítica i sobre les grans decisions que afectin el seu destí.

Sisè. Dret d'autodeterminació i militància per la pau. El dret d'autodeterminació és també una alternativa democràtica contra la violència existent avui en el món. Reconèixer aquest dret és neutralitzar la força bruta que obstaculitza l'expressió democràtica i lliure de la societat. La defensa d'aquest dret és un compromís militant contra la guerra i una aposta per la pau, la democràcia i la llibertat. Desenes de conflictes no haurien existit mai si s'hagués materialitzat aquesta opció democràtica. La seva materialització recent a la República Iugoslava de Montenegro, malgrat els obstacles i pressions d'alguns estats europeus, és exemplar en aquest sentit.

Setè. La nova República de Montenegro. La materialització d'aquest dret a l'actual República de Montenegro té per a nosaltres una importància enorme. Cal considerar que la construcció europea s'emmarca en una redacció constitucional que converteix Europa en un marc que agreuja els conflictes. Tanmateix, Montenegro representa una excepció positiva (evidentment tenim anteriorment les guerres d'Iugoslàvia), en la qual s'aplica la etiologia dels processos, la teràpia de les causes i els processos democràtics i pacífics per solucionar un conflicte nacional.

Vuitè. Constitució espanyola i nació uninacional. La Constitució espanyola es basa en una concepció de nació uninacional, que en nega de manera radical el caràcter multinacional. Les regions i nacionalitats hi estan integrades segons una concepció de nació majoritària dominant que té una base ètnica cultural i estatal i territorial. El reconeixement de la realitat multinacional de l'Estat Espanyol és un element fonamental de la transició pendent, que les nacions oprimides, l'esquerra espanyola internacionalista i les forces democràtiques han de cristal•litzar en aquest període.

Novè. La importància de la territorialitat. El dret d'autodeterminació, reconegut a la jurisprudència internacional, correspon a la nació basca en la seva integritat territorial. Les formes i ritmes d'aquest dret i decisió cal articular-los dintre de les seves possibilitats reals. Però no es pot obviar que la resolució democràtica del conflicte només és possible si es manté fermament aquest caràcter estructural d’integralitat territorial que correspon a la seva realitat nacional. En els seus diferents territoris, El Poble Basc, ha de poder decidir sobre la naturalesa de l'articulació territorial que consideri més convenient per al seu projecte, interessos i identitat.

Desè. La perspectiva de gènere. Cal conrear el caràcter de gènere en la resolució del conflicte actual. Les sensibilitats inherents a l'experiència de gènere en el conflicte basc són un component essencial de la salut de les solucions plantejades. La iniciativa de Ahotsak ho corrobora de nou.

Onzè. Dret d'autodeterminació i democràcia mundial. La generalització del dret d'autodeterminació representa un immens projecte de «redistribució del poder» en el context mundial i un gir copernicà en la democratització del planeta. Això possibilita la recuperació de les condicions polítiques i culturals de milers de pobles sense Estat, que es converteixen d'aquesta manera en «subjectes» d'història, desenvolupament, emancipació i civilització.