"L'assalt a les institucions serà bàsic si volem que el projecte polític del MCAN tingui incidència social"

Poble Insurgent, núm. 13 (Abril de 2002)

P. Els qui us dediqueu a la música teniu una visió privilegiada del país i de la seva gent des de dalt dels escenaris. A més, tu has estat testimoni en primera persona de les èpoques daurades i de les menys daurades de l'Esquerra Independentista. Com veus el potencial juvenil actual del Moviment respecte la dècada dels 80 i dels 90?

J.R. Veig la situació més centrada. A principis dels 90, amb el boom del que es va denominar 'rock català', va florir un sentiment independentista força estes entre el jovent. Però la despolitització de fons era tan o més gran que aquell nou moviment. Era un independentisme perillós perquè hi havia molta gent jove i que era fàcilment manipulable sobretot pels qui érem damunt dels escenaris. Hi havia molta estelada però poc projecte polític de fons i això portava a que gent amb males intencions pogués colar consignes i idees que a molts artistes ens preocupaven ja que ratllaven la xenofòbia. Va ser un moment delicat.

[...]

P. Hi ha qui afirma que l'Esquerra Independentista és un moviment articulat entorn de la festa i en l'organització de concerts, que I'EI és un moviment més lúdic que no pas polític. Hi estàs d'acord?

J.R. En aquest tema sóc una mica autocrític. Molt sovint s'ha imposat la festa per damunt de la lluita i s'ha de trobar l'equilibri que tantes vegades hem predicat, el festa sí, lluita també. Tot i això, hi ha hagut molts espais de festa com poden ser els casals o els bars del rotllo des d'on s'ha fet molt en el camp de la lluita.

P. A més dels casals i bars del rotllo que nomenes, a qui tothom concedeix gran part del mèrit de la recuperació de l'Esquerra Independentista, quins han estat els altres revulsius?

J.R. La gent que esta portant aquest Moviment endavant no té els prejudicis i els vells vicis que teníem la generació que va lluitar des de finals dels 60 fins la meitat de la dècada dels 90. Potser tindran menys formació política però són més pràctics. Abans érem molt més dogmàtics i aquesta actitud va ser, en gran part, la culpable de les successives ruptures.

El jovent d'ara també ha demostrat ser capar;: d'unir-se amb d'altres sectors de l'esquerra que potser no són estrictament independentistes però que en la major part de reivindicacions socials coincidim en un cent per cent. Aquesta capacitat de fer front comú amb L'esquerra i d'implicar-nos en els moviments socials la nostra generació no la teníem.

[...]

P. Portem un període de dos anys de debat intens dins l'Esquerra Independentista. Que n'esperes del Procés de Vinaròs?

J.R. N'estic molt pendent i segueixo atentament el Procés. Hi estic esperançat perquè veig una bona combinació i un bon equilibri entre els qui van lluitar de la meva generació i les noves fornades incorporades al Moviment Català d'Alliberament Nacional. Espero que si la militància independentista decideix seguir treballant des de la seva organització, de Vinaròs en surti una coordinació de tot el Moviment, un aspecte que també ens ha fallat en moments històrics.

Que serveixi per fer de pont entre les lluites de cada àmbit on hi estem posats.

En aquest país hi ha espai per a tots. Des d'algunes persones individuals que estan al Parlament i que fan molt pel país, fins la gent que treballa des de la base, des del carrer. Per exemple, aquesta Setmana Santa vam estar actuant al sud, al País València en un festival organitzat per les joventuts d'ERC i va ser formidable veure el poble i els concerts plens de gent tot i el mal temps. A més, allí hi van ser presents molta gent de l'Esquerra Independentista, des de Maulets fins a sindicats juvenils i gent del Procés. Aquesta convivència és bona i positiva tot i que entre uns i altres es mantinguin les legítimes distancies i divergències.

P. Per quin model organitzatiu apostaries que en sorgís del Procés de Vinaròs, per un partit, una organització més amplia o una coordinadora general del MCAN?

J.R. Jo apostaria per una gran coordinadora que treballi molt des de la base, respectant els àmbits on hi és inserida i on ha treballat cada organització. Aquesta coordinació i aquest respecte aconseguirà més cohesió i confiança mútua dins el Moviment. I per què no, n'espero una coordinadora ambiciosa que no renunciï a res, fins i tot a fer el salt a les institucions, començant, és clar, pels ajuntaments amb les Candidatures d'Unitat Popular. Aquest assalt institucional serà bàsic si volem abandonar la marginalitat i fer que el projecte del M CAN tingui incidència social.

Jo apostaria per una coordinadora o organització que defugís dels tòpics i els vicis d'un partit polític convencional.

L'Esquerra Independentista ha de ser un moviment social amb voluntat i incidència política.