La conspiració contra Chávez

Ignacio Ramonet

El País (17-4-2002)

Per primera vegada en més de deu anys, l'11 d'abril, un cop d'Estat militar ha intentat derrocar a Amèrica Llatina un president elegit democràticament que tractava de posar en marxa un programa moderat de transformació social.

Els Estats Units i el Fons Monetari Internacional no van poder dissimular la seva alegria durant les breus hores en què semblava que Hugo Chávez havia perdut el poder a Veneçuela.

Chávez no havia ordenat disparar contra els manifestants com ho van proclamar falsament alguns canals de televisió (em refereixo al muntatge trucat i falsejat que Venevisión va difondre mundialment); hi ha proves que assenyalen el contrari, que els primers trets van partir de franctiradors dissimulats entre els manifestants colpistes contra els partidaris de Chávez, entre els quals es van produir els primers quatre morts.

Aquest gravíssim cop a la democràcia, amb el seu aspecte caricatural (una junta militar presidida pel cap de la patronal!), va fer retrocedir, durant 48 hores, tot el continent llatinoamericà a una era política que pensàvem superada, els anys del pinochetisme i de la repressió. Ha sigut una terrible advertència per a qualsevol dirigent llatinoamericà que intenti oposar-se al model ultraliberal i critiqui la globalització. Aquesta advertència es dirigeix, en primer lloc, a Luiz Inacio Lula dóna Silva, del Partit dels Treballadors (PT) de Brasil, que els sondejos col·loquen al capdavant de les intencions de vot a les properes presidencials d'octubre.

Tota aquesta conjuració es veia venir. Fa tot just setmana jo era Caracas. S'hi percebia immediatament una atmosfera de tensió extrema. El cop s'acostava. Veneçuela posseeix una estructura de la riquesa escandalosament desigual. El 70% de la població viu en la pobresa. Durant 40 anys, dos partits -Acció Democràtica (socialdemòcrata) i Copei (democratacristià)- s'havien repartit el poder i la riquesa nacional. Els nivells de corrupció van aconseguir dimensions inaudites.

Mentre recorríem de nit els carrers de Caracas, Hugo Chávez em deia que, des de 1960 fins a 1998, Veneçuela havia rebut, en ingressos de divises per venda de petroli, l'equivalent d'uns 15 plans Marshall. "Amb un únic Pla Marshall", em deia Chávez, "es va poder reconstruir tot Europa destruïda per la Segona Guerra Mundial. I amb 15 plans Marshall, a Veneçuela només s'ha aconseguit que uns quants corruptes hagin amassat algunes de la majors fortunes del món, mentre la majoria de la població jau en la misèria."

Aquest sistema de corrupció, combatut per Chávez, es va esfondrar finalment el 1998. Els dos partits, AD i Copei, van ser escombrats i van desaparèixer. Chávez va ser elegit president amb un programa de transformació social i amb el projecte de fer de Veneçuela un país més just i menys desigual. Alguns van pensar que, com a tants d'altres, una vegada fos al poder, Chávez s'oblidaria de les seves promeses i tot continuaria com sempre. Però aquest comandant, d'origen molt humil, admirador dels grans alliberadors llatinoamericans, estava decidit a no decebre els seus electors, aquests habitants dels ranxets que hi veien la darrera esperança per sortir de la pobresa, la incultura i la humiliació. "La lluita per la justícia, la lluita per la igualtat i la lluita per la llibertat," em deia Chávez, 'alguns l'anomenen socialisme; d'altres, cristianisme; nosaltres la vam anomenar bolivarisme'.

El seu govern va llançar tota un conjunt de reformes socials: escoles als barris oblidats, realitzacions en favor dels indígenes, microcrèdits per a la petita empresa, llei de terres a favor dels llauradors sense terra, millora de les infraestructures en l'interior del país, etcètera.

"Hem disminuït la desocupació", m'explicava Chávez. "Hem creat més de 450.000 nous llocs de treball. En els dos últims anys, Veneçuela ha pujat quatre llocs en l'Índex de Desenvolupament Humà. El nombre de nens escolaritzats ha augmentat en el 25%. Més d'1,5 milions de nens que no anaven a l'escola estan ara escolaritzats, i reben roba, esmorzar, menjada i berenar. Hem fet campanyes massives de vacunació en els sectors marginats de la població. La mortalitat infantil ha disminuït. Estem construint més de 135.000 vivendes per a famílies pobres. Estem repartint terres als pagesos sense terra. Hem creat un Banc de la Dona que atorga microcrèdits. L'any 2001, Veneçuela va ser un dels països amb major creixement del continent, prop del 3%... Estem traient al país de la postració i del subdesenvolupament."

A mesura que aquestes reformes es posaven en pràctica, molts dels qui havien sostingut a Chávez deixaven de donar-li suport. El tractaven de 'cabdill' o d'autòcrata' quan mai havia regnat tanta llibertat. No havia cap pres d'opinió al país. Però la minúscula classe rica i la classe mitjana alta, essencialment blanques, així com molts intel·lectuals i periodistes, veien amb basarda la perspectiva de veure pujar en l'escala social la gent de color, rogenca o negra, que aquí, com a tota l'Amèrica Llatina, ocupa els llocs inferiors de la societat. Caldria compartir privilegis, i això semblava inacceptable. "Hi ha un increïble racisme en esta societat", em deia Chávez. "A mi m'anomenen La Mona o El Negre, no suporten que algú com jo hagi sigut elegit president."

Així es va arribar a la situació de l'11 d'abril. Una situació de confrontació de classe contra classe. D'una banda, el president Chávez, que tenia per una part majoritària del poble comú; per l'altra, una aliança neoconservadora: la burgesia que ocupava els carrers del barri ric amb cassoles i que tenia la patronal; els mitjans de comunicació (premsa, ràdio i televisió) feroçment hostils, que mentien descomunalment, inventaven rumors i calúmnies, falsejaven les evidències; i l'aristocràcia obrera (treballadors del petroli) mobilitzats per la CTV, el sindicat que està considerat com el més corrupte d'Amèrica Llatina.

Aquesta aliança reaccionària va declarar una guerra sense treva al president Chávez, amb el suport d'alguns mitjans internacionals (per exemple, el canal CNN en espanyol) i amb el suport mal dissimulat dels Estats Units. Washington, en la seva voluntat de dominar el món després de l'11 de setembre, no podia suportar, i així ho va dir Colin Powell fa unes setmanes, la independència diplomàtica recobrada de Veneçuela, el seu paper en l'OPEP, la seva falta de suport al Pla Colòmbia, les seves bones relacions amb Cuba, la seva actitud militant contra la globalització neoliberal.

Fa uns mesos, l'Administració de Bush va anomenar subsecretari d'Estat per als Assumptes Americans -és a dir, procònsol dels Estats Units a Amèrica Llatina- Otto Reich, antic col·laborador de Reagan, conspirador en l'assumpte Irán-Contra, expert en organització de sabotatges i d'atemptats, especialista en les arts de la contrarevolució.

Otto Reich ha sigut l'arquitecte ocult de la conjuració contra Chávez. Aquestes males intencions dels Estats Units, la vigília del cop, Hugo Chávez les percebia amb una lucidesa insòlita: "Això de la vaga general del 9 d'abril és només una etapa de la gran ofensiva nord-americana contra mi i contra la revolució bolivariana. I continuaran inventant un munt de coses. No t'estranyi que demà inventin que jo tinc a Bin Laden a Veneçuela. No t'estranyi que fins i tot treguin algun document que demostri amb dades i proves que Bin Laden i un grup de terroristes d'Al-Qaeda són a les muntanyes de Veneçuela. Preparen un cop, i si hi fracassen, prepararan un atemptat.