L'apagada del segle XXI

Mariano Marzo (Catedràtic de Recursos Energètics de la Universitat de Barcelona (UB)

[Publicat a El Periódico , 14-1-2004]

Després d'un debat nacional que ha durat tot un any, el Govern francès ha recollit en un Llibre Blanc la seva anàlisi i les propostes de futur per a l'energia en les pròximes tres dècades. Iniciatives com aquesta, juntament amb la discussió sobre l'emplaçament de la futura seu del projecte de fusió ITER i les recents apagades a l'Amèrica del Nord i a Europa, han tornat a posar d'actualitat el tema de l'energia.

No cal ser endeví per predir que aquest tema serà una de les grans qüestions d'aquest segle. Les xifres no fan esvair tots els possibles dubtes: al ritme actual de creixement, el consum mundial d'energia primà- ria (10.000 milions de tones d'equivalent de petroli per any) s'haurà duplicat o triplicat el 2050. Aquest augment ensopegarà amb un fet del tot incontestable: les reserves de combustibles fòssils, que actualment cobreixen el 88% de les necessitats mundials d'energia primària, no són infinites. Amb les precaucions habituals, es preveu que les reserves mundials de petroli ens arribaran per a 40 anys de consum, les de gas per a 60 i les de carbó per a dos segles.

En altres paraules: fins al 2020 podríem consumir massivament aquestes energies fòssils, però, com a molt tard, entre el 2020 i el 2030 començaríem a percebre els símptomes de penúria en l'aprovisionament de petroli, els productors de gas farien sonar el senyal d'alarma en la dècada següent (2030-2040) i cap al 2050 afrontaríem un important dèficit energètic. L'amplada del fossat entre la demanda mundial i les possibilitats de producció de les energies fòssils varia segons els experts. No obstant, una cosa queda clara: si no ens espavilem ens podríem enfrontar a una crisi energètica sense precedents.

¿Què s'hi pot fer? En primer lloc s'ha de posar tota la carn a la graella per fer reduir la demanda. Per exemple, canviant els nostres hàbits i millorant l'eficiència energètica. Si cada habitant del planeta aspira al mode de vida d'un ciutadà dels Estats Units, la catàstrofe sembla irremeiable. Els comptes són irrefutables: entre el 2050 i el 2100, amb 10.0000 milions d'habitants, faria falta disposar de 70.000 milions de tones d'equivalent de petroli per any, mentre que només disposaríem de 15.000 milions (segons els pessimistes) i de 30.000 milions (d'acord amb la versió optimista).

En segon lloc, si avui en dia les energies fòssils representen el 88% del consum mundial d'energia pri- mària (39% per al petroli, 26% per al gas natural i 23% per al carbó) s'haurà d'anar pensant com cobrim el futur desfasament entre oferta i demanda amb altres fonts d'energia, com ara les renovables (l'hidràulica inclosa) i la nuclear. Actualment, totes dues representen, respectivament, el 5% i el 7% del consum mundial.

Les previsions sobre les renovables apunten al fet que en els pròxims 30 anys aquestes tindran un paper cada vegada més important. La producció d'energia hidràulica experimentarà un increment pròxim al 40%, mentre que la resta de les renovables (molt especialment la biomassa i l'eòlica) creixeran ràpidament a un ritme del 3,3% per any, cosa que suposa un increment d'una mica més del 100% per al període 2000-2030. Però tampoc ens hem d'enganyar: el 2030 el conjunt de les energies renovables representarà només un 7% del total de la demanda global d'energia primària, un percentatge que cau fins a un 4% si només comptabilitzem les renovables no hidràuliques.

La conclusió sembla clara: en les pròximes dècades, la resurrecció i irresistible ascensió de l'energia nuclear de fissió estan cantades. Llevat que apostem d'entrada per un canvi radical dels nostres hàbits energètics o siguem capaços de realitzar el miracle tecnològic de posar a punt noves fonts d'energia primària, com ara la fusió, i de comercialitzar a gran escala les renovables.

No pretenc causar alarma, però, seguint l'exemple dels nostres veïns, faríem bé de reobrir, amb tota la seva cruesa, el debat sobre aquestes disjuntives.