Fins a conèixer els resultats de la primera volta de les eleccions presidencials franceses la situació era aquesta: els acords de Matignon estaven aturats, però a diferència del que deien alguns analistes, encara hi havia moltes coses per fer i moltes cartes per jugar. Les notícies que s'havien publicat aquests darrers mesos sobre Còrsega, la gran majoria, eren notes breus que explicaven que havia esclatat un artefacte explosiu en una caserna o en un habitatge de militars.

Però s'havia d'anar més lluny del fet puntual per analitzar la situació: el text del projecte d'estatut, discutit a Matignon (i aprovat per l'Assemblea corsa) es va retallar quan va arribar a París i després va patir una segona retallada al seu pas pel Senat, a les mans dels partits dretans i "constitucionalistes" francesos. Com és normal el text havia quedat molt minvat i els corsos no n'estaven gens satisfets, però tampoc hi havia possibilitats d'avançar perquè la Constitució francesa tal com està redactada impossibilita qualsevol autonomia i això fa que el procés estigués legalment aturat. Només hi havia una sortida, que era veure si la voluntat política que deia que tenia el govern socialista francès era real, en cas contrari restaria un joc monòton d'escriure textos, retallar-los a París i invalidar-los el Tribunal Constitucional.

Malgrat tot, els corsos no havien dit que aquesta via no servia i de moment participaven en les presidencials franceses, l'assemblea de la coalició independentista Independenza va donar suport a aquesta proposta i Corsica Nazione també. Era un gest de bona voluntat dels independentistes corsos i un marge de confiança per al govern de Jospin, fins i tot hi va haver converses de presentar llistes conjuntes els independentistes corsos, els ecologistes i partidaris de José Bové, que no es va concretar. Cal dir que hi havia un clima de certa confiança entre el govern socialista francès i els corsos i, tot i que els primers havien fet una actuació totalment contrària al procés de Matignon, s'havia interpretat com a fet d'una campanya electoral.

Els independentistes corsos, per la seva part, havien actuat contra habitatges de militars, casernes, contra un jutge a Aiacciu i contra un vaixell francès de duanes de Bastia, i contra l'alcalde de Bastia, Émile Zuccarelli. Tot això amb avís previ i sense tocar les persones, demostrant que tenen força per fer actuacions, només d'avís. Paral·lelament, a partir de la constitució de la Federazione corsa di eletti naziunalisti, que seria una federació de municipis corsos, s'ha anat arribant a la constitució d'una assemblea nacional corsa que cada vegada més s'assembla a un govern paral·lel cors que es planteja convocar eleccions paral·leles i actuar políticament, seguint el model de Pasquale Paoli (personatge central de la política corsa que va aconseguir la independència al segle XVIII). Al mateix temps, els corsos no s'han adormit, i no s'aparten de la política institucional exterior, es pot veure la seva presència en moltes plataformes exteriors sobre la Mediterrània o la UE, actuant com a corsos. Fins i tot el president de l'Assemblea corsa (la reconeguda per França) del partit dretà Democracia Liberal, parla ara d'autonomia i de corsisme. I a finals d'abril passat, la darrera visita a Catalunya i les Illes Balears han presentat un projecte d'enllaç marítim entre Barcelona-Mallorca-Aiacciu-Porto Torres-Itàlia.

En vista d'aquesta situació el govern francès havia continuat una política de guanyar temps com sigui i, passades les eleccions (presidencials i legislatives), donar una solució al "problema cors", però persones tan conegudes com Chirac i Chevènement no estaven a favor d'aquesta via i a més volien fer caure el govern de Jospin. Dintre del mateix govern francès es podia veure un sector favorable als corsos (els ecologistes) i un sector totalment contrari (els comunistes).

Sigui com sigui, els corsos sabien molt bé que l'estatut (com a punt de sortida) havia de venir amb el govern "d'esquerra plural", amb altres tipus de governs francesos no hi ha ni aquesta mínima possibilitat i també pensaven que no hi havia altre camí que negociar un estatut ampliat, per enllestir-lo el 2004. A més a més, semblava que el temps corria a favor dels corsos i el govern francès es trobava en un moment expansiu de l'independentisme cors; se'n poden posar uns exemples: durant tot el mes de març hi va haver mobilitzacions polítiques i d'estudiants de secundària de l'illa que reclamen un estatut oficial de protecció i promoció de la llengua corsa, més presència de la llengua corsa en l'ensenyament, més centres d'ensenyament primari bilingües i la creació d'una Casa de la Llengua; un altre exemple són les actuacions cada vegada més continuades contra l'especulació; un altre exemple va ser la rebuda amb llençament d'ous i petards contra la visita de l'exministre de l'Interior a l'illa. I un darrer exemple, les opinions i respostes de Carlu Pieri (un dels líders independentistes) i de Roland Gilles (coronel francès a Còrsega) que escrivien i debatien les seves opinions en la publicació independentista corsa U Ribombu.

Tot aquest clima ha canviat radicalment després dels resultats de les presidencials franceses: dimissió de Jospin, boicot dels corsos a la segona volta i negativa de participar en les eleccions legislatives del juny... Entre els corsos hi ha la certesa que amb el govern francès actual no hi ha res a negociar, perquè la seva orientació ha quedat molt clara. El futur és incert i, sense interlocutor vàlid per part francesa, hi pot haver un rebrot de les activitats armades i repressives, i així sembla que ho veuen alguns especialistes del conflicte cors, després de l'aturada definitiva del procés de Matignon.