C. Contell

Com era de preveure, la conjuntura generada arran de l'atac de l'11 de setembre a les Torres Bessones i al Pentàgon està sent aprofitada per les anomenades democràcies liberals per posar en marxa un conjunt de mesures que suposen una retallada considerable dels drets civils i polítics dels ciutadans/nes d'aquests països.

Aquest conjunt de mesures no hi representen cap novetat, ja que aquestes noves legislacions s'afegeixen en molts casos a d'altres de vigents, les anomenades legislacions "antiterroristes", que, segons tots els organismes de drets humans, conculquen drets fonamentals dels detinguts i detingudes. Concretament, en sis estats de la Unió Europea estan en vigor legislacions d'aquesta mena (Gran Bretanya, Portugal, Alemanya, Itàlia, França i Espanya). Hi ha, doncs, des de fa tres dècades una trajectòria que va en el sentit de limitar com més va més els drets i llibertats. Allò que és nou és la intensitat, la cruesa, d'aquesta retallada en la conjuntura actual.

D'altra banda, cal tenir en compte que, a més de la conjuntura de l'11 de setembre, en l'adopció d'aquestes mesures hi han influït les manifestacions massives que des de Seattle ençà hi ha hagut contra la globalització neoliberal (és a dir, contra la nova fase de capitalisme monopolista). Aquests actes massius van començar a neguitejar fa més d'un any els gerents polítics del sistema de dominació, els quals no han vacil·lat a usar la violència per reprimir-los.

A la Unió Europea, abans i després de la cimera de Gènova, els Ministres d'Interior i Justícia van començar a plantejar-se polítiques repressives comunes que incloïen la creació de bases de dades comunes de manifestants "sospitosos, l'intercanvi fluid d'informació entre els aparells policials dels diferents països o la prohibició d'entrar en un país durant el temps que celebrés una cimera, mesura que ja es va aplicar a Gènova. Sens dubte, l'ambigüitat amb què es defineix en les noves legislacions el concepte de "terrorisme" permetrà que quan s'estimi convenient s'usin contra aquests moviments de protesta anticapitalistes.

Les mesures que, des dels Estats Units a la Unió Europea, passant per Canadà i Austràlia, s'estan prenent o debatent presenten un seguit de característiques comunes:

• Una formulació ambigua i esbiaixada del terme "terrorisme", que amenaça de ser usada contra qualsevol persona que intenti qüestionar el sistema.
• Un tractament legal xenòfob i racista dels immigrants de determinat origen, que esdevenen automàticament sospitosos de tots els crims.
• Una aprovació ràpida, gairebé sense debat parlamentari, d'aquestes mesures tan lesives per als drets civils.
• Un poder judicial que queda subordinat a l'executiu, als cossos policials i als serveis secrets.
• Un augment de la capacitat d'actuació dels cossos policials i serveis secrets, que podran controlar i vigilar amb més impunitat que fins ara la ciutadania.
• Uns mitjans de comunicació convencionals que davant d'aquestes decisions callen i atorguen, si no les aplaudeixen, la qual cosa impedeix la creació d'un veritable debat públic sobre el tema.

En resum, i simplificant-hi molt, es podria dir que la ideologia profundament reaccionària de la "seguretat" s'ha imposat a la llibertat.

Els Estats Units, sempre al capdavant

Sens dubte, en aquest esprint repressiu que han iniciat les anomenades democràcies liberals, els Estats Units porten la iniciativa. El passat 26 d'octubre, Georges Bush va signar la coneguda llei USA-Patriot Act. Uniting and Strengthening by Providing Appropiate Tools Required to Intercept and Obstruct Terorism, que legalitzava una retallada considerable dels drets civils dels nord-americans i dels immigrants. D'entrada, cal assenyalar la celeritat amb què una llei tan complexa i tan important va passar els tràmits parlamentaris.

En segon lloc, si ens fixem en el contingut de la llei, s'hi observen totes les característiques que s'apuntaven a l'apartat anterior. Per exemple, hi apareix el delicte de "terrorisme intern", definit d'una manera àmplia i vaga, problema que anem retrobant en les diferents lleis que s'estan aprovant o debatent perquè en el fons totes es copien amb lleugeres variacions una definició que té el seu origen remot en una de policial, concretament de l'FBI, de l'any 1981.

D'altra banda, entre d'altres disposicions, la llei preveu la detenció indefinida dels immigrants les activitats dels quals el Fiscal General consideri perilloses per a la "seguretat nacional". El cas només podrà ser revisat cada sis mesos pel mateix Fiscal General, però no hi ha cap provisió que estableixi que s'hagi de celebrar un judici i una audiència pública en què el govern presenti proves de la seva acusació. D'aquesta manera el poder executiu podrà mantenir una persona detinguda indefinidament.

La nova normativa limita l'acció judicial sobre les escoltes telefòniques i la vigilància a Internet, ja que els jutges no poden negar-se a autoritzar que l'FBI obtingui informació sobre les comunicacions i els missatges d'un usuari. En aquest mateix sentit, l'FBI podrà dur a terme un escorcoll físic o realitzar escoltes sense que hagi de provar que existeix una causa probable contra la persona acusada, ja que només necessitarà al·legar motius de seguretat perquè l'ordre sigui aprovada pel jutge, la qual tindrà validesa a tots els estats federats. Per la seva banda, la CIA podrà recollir qualsevol mena de dades de ciutadans nord-americans (estat de comptes, expedients acadèmics, informes mèdics, etc.) que necessiti per als seus propòsits.

Poc després de l'aprovació d'aquesta llei, el 13 de novembre, George Bush va decretar sense passar pel legislatiu una ordre d'emergència que permetia al govern nord-americà detenir estrangers sobre els quals existeixi la presumpció que són terroristes perquè siguin jutjats per tribunals militars. Es tracta de tribunals ad hoc, designats per a l'ocasió pel ministre de Defensa, i que poden dur a terme el procés judicial en secret, el mateix secret que està acompanyant els centenars de detencions que s'han produït després de l'11 de setembre.

Paral·lelament a aquestes mesures, alguns opinadors i articulistes de determinats mitjans de comunicació (Newsweek4 i CNN, entre d'altres) van plantejar un fals debat: es pot usar la tortura amb els detinguts acusats de "terrorisme"? En diem un fals debat perquè, en primer lloc, la pregunta pressuposa que la tortura no existeix als Estats Units, pressupòsit que els organismes de drets humans (Human Rights Watch, Comitè Contra la Tortura de les Nacions Unides, etc.) s'encarreguen de desmentir any rere any. I en segon lloc, aquesta mena de pregunta porta ja implícita la seva resposta afirmativa (qui pregunta ja respon).

L'espai repressiu europeu

La tan suada construcció europea només ha estat fins ara el procés d'integració d'un espai econòmic que pugui competir amb els Estats Units i, en menor mesura, amb el Japó (l'Europa dels mercaders). Tanmateix, des de fa uns anys hi ha determinats sectors de les classes dominants que volen avançar cap a la integració política i judicial d'aquest espai econòmic. (Per descomptat, aquests sectors no es plantegen cap projecte d'integració social.) De moment, tot i que les passes cap a aquesta major integració dels estats europeus són lentes i contradictòries, el que sí s'albira és la creació d'un espai repressiu europeu, mitjançant iniciatives dels ministres d'Interior i Justícia dels membres de l'UE que no es basen en un ordenament judicial europeu ni, sobretot, tenen cap mena de contrapès en un poder judicial autònom i independent d'abast europeu, sinó que es deixa la vigilància de la seva aplicació a les administracions de justícia dels estats membres.

En concret, en les darrers mesos aquest espai repressiu s'ha articulat, i s'articularà al voltant de tres grans eixos:

• Una definició comuna del concepte de "terrorisme"

El 6 i 7 de desembre de 2001 el conjunt de ministres de l'Interior i de Justícia de la UE van consensuar una definició comuna del mot terrorisme (Council Framework Decision on Combating Terrorism), segons la qual s'havia d'entendre com a delicte de terrorisme "els actes intencionats que per la seva naturalesa o context puguin atemptar greument un país o una organització internacional". També s'hi inclouen els actes que "pretenguin intimidar greument una població i obligar indegudament els poders públics o una organització internacional a fer o abstenir-se de fer alguna cosa, o a desestabilitzar greument o destruir estructures fonamentals polítiques, constitucionals, econòmiques o socials". Els actes susceptibles de ser considerats "terroristes" van des dels atemptats contra la vida de una persona, als atemptats contra la seva integritat física, el segrest, la destrucció d'una instal·lació governamental o pública, un sistema de transport o una infrastructura tant en un lloc públic com una propietat privada. També s'hi consideren provocar incendis, inundacions o explosions.

Una anàlisi d'aquestes definicions permet copsar de seguida dos aspectes essencials: d'una banda, el "terrorisme" és només aquell acte que pretengui alterar l'ordre establert, ja que se n'exclou implícitament el veritable terrorisme, és a dir, el que han practicat i practiquen els estats; d'altra banda, la definició és prou ambigua i perillosa perquè s'hi puguin encabir, segons les necessitats de la conjuntura, des d'un atac a la vida d'una persona a destrosses provocades durant una vaga general. Per exemple, segons aquesta definició, moltes de les accions de protesta que s'han produït a Argentina els darrers mesos o durant manifestacions anticapitalistes podrien ser considerades actes "terroristes". La definició, doncs, incompleix el requisit segons el qual cal que es defineixin els delictes amb la màxima precisió perquè el marge d'interpretació sigui el mínim possible i perquè no s'hi apliqui a tort i a dret el principi d'analogia, l'ús del qual un dret garantista ha d'evitar.

• La llista d'organitzacions "terroristes"

Unes setmanes més tard, el 27 de desembre, el Consell de la Unió Europea aprovava una llista negra d'organitzacions "terroristes". Tot i que de moment la repercussió de la llista és només política, ja que no s'hi poden aplicar a nivell europeu mesures com ara la congelació de comptes corrents, la decisió és un exemple paradigmàtic d'intromissió de l'executiu en l'àmbit del poder judicial, la qual cosa soscava la independència formal dels tres poders. Tal com afirma el jurista Emilio Olabarria "la declaració de licitud i il·licitud de qualsevol associació o organització correspon de manera exclusiva dins els països democràtics a l'Administració de Justícia en l'exercici de les seves funcions jurisdiccionals i mitjançant l'aplicació del preceptes penals corresponents" .

• L'euroordre

Aquesta proposta, que s'està discutint a hores d'ara, consisteix en una ordre de recerca i captura europea que reemplaçaria els procediments d'extradició. S'aplicaria a petició de qualsevol autoritat judicial d'un Estat membre de la UE. Tal com ho ha denunciat l'Asso-ciació d'Advocats Europeus Demòcrates (AAED), la supressió dels procediments d'extradició representa una "alarmant desaparició de garanties de respecte als drets de la persona en matèria d'extradició" i "resulta inadmissible en la mesura que el dret dels estats no està unificat i que alguns estats defineixen determinats delictes d'una manera més àmplia que d'altres". Amb l'eurordre desapareixeria també el principi segons el qual una persona només pot ser perseguida, detinguda o condemnada pel fet que va motivar la seva extradició.

A més d'aquestes crítiques de caire jurídic, cal parar esment en un dels efectes més perversos si s'aprovés l'eurordre i aquesta implica el lliurament de la persona detinguda a la policia del país que n'ha sol·licitat l'aplicació: l'augment de la pràctica de la tortura, especialment en els casos de l'Estat espanyol o Gran Bretanya, que tenen una reconeguda experiència en aquest terreny.

Cal recordar que la proposta inicial perquè s'elaborés una eurordre va partir dels tres portaveus dels tres partits espanyols al Parlament europeu, Eduardo Galeote (PP), Rosa Díez (PSOE) i Alonso Puerta (IU), que la consideren un instrument fonamental per atacar la rereguarda d'ETA. Per parlar sense embuts, els diputats i aparells policials espanyols saben que fins ara la detenció de militants bascos a l'Estat francès ha tingut una repercussió limitada sobre el conjunt de l'organització ja que dels interrogatoris policials francesos se n'extreu ben poca cosa. Ho confirma el fet que no hi ha hagut gaires denúncies de tortura. En canvi, tal com preveuen els Galoete, Díez i Puerta, el lliurament immediat a la policia espanyola d'aquests mateixos detinguts pot proporcionar informació molt valuosa ("en calent", com va afirmar un ministre espanyol) un cop se'ls apliquin determinats mètodes persuasius.

L'Estat espanyol, a l'avantguarda de la repressió

Davant aquest context internacional, el govern espanyol no ha desaprofitat l'ocasió per continuar amb la seva tradicional estratègia repressiva contra qualsevol moviment d'alliberament nacional (el basc especialment) o social.
Cal recordar que l'Estat espanyol, que comptava ja amb una legislació "antiterrorista" notablement repressiva, va aprovar fa poc més d'un any la Llei del Menor, criticada fortament per sectors judicials més progressistes. A aquestes mesures s'hi afegeixen ara dos avantprojectes que continuen una estratègia que des de la Transició ençà no ha sofert cap canvi notable.

Així, el passat 30 de novembre el consell de ministres espanyol aprovava un avantprojecte de llei de "prevenció i bloqueig del finançament del terrorisme" que permetria la congelació de fons i comptes d'un grup o una persona durant sis mesos (prorrogables per una autoritat judicial) si ho determina una anomenada comissió de vigilància. Aquesta comissió de vigilància estaria formada per un representant de la fiscalia (el cap de la qual és triada per l'executiu), del Ministerio del Interior, de Justicia Economia i Defensa i autoritats econòmiques. Ras i curt, la comissió dependria exclusivament de l'executiu i les seves decisions només podrien ser recorregudes a la sala contenciosa administrativa de l'Audiència Nacional (un tribunal excepcional, cal no oblidar-ho).

D'altra banda, el passat 8 de febrer s'aprovava el projecte de llei de serveis de la societat de la informació i comerç electrònic, el qual preveu el tancament per l'"autoritat competent" d'un web que inclogui continguts il·legals. La indefinició de les expressions "autoritat competent" i "continguts il·legals" deixa la porta oberta a la censura sobre els continguts d'Internet i pot ser el primer graó cap a un control com més va més estret d'un mitjà de comunicació i una tecnologia que ha permès la difusió de missatges alternatius als dels mèdia convencionals.

A tot plegat cal afegir-hi les darreres actuacions de l'inefable i megalòman jutge Garzón. La il·legalització el passat 5 de febrer de les activitats Segi i Askatasuna sense aportar-hi cap element concret i cap acusació contra cap persona deixa en inseguretat jurídica els ciutadans. En aquests dos casos, una decisió d'un jutge ha deixat sense efecte el dret d'associació, sense que hi hagi possibilitat de contrastar les suposicions en què es basa l'esmentada interlocutòria, la qual es basa en l'aplicació extremada del principi d'analogia.

On és la socialdemocràcia?

Una darrera reflexió cal fer-se, sobretot en el context europeu: quin paper hi juga la socialdemocràcia? Per si n'hi havia cap dubte, la conjuntura generada pels atacs de l'11 de setembre ens ha proporcionat un nou exemple de com el projecte socialdemocràta es diferencia cada cop menys del que planteja la dreta. No només s'ha plegat des de fa anys als designis econòmicomilitars dels Estats Units i l'FMI i BM, sinó que en matèria de drets i llibertats (tret de casos excepcionals) la socialdemocràcia europea aposta, com faria qualsevol partit de dreta, clarament per la "seguretat", per "llei i l'ordre", davant la llibertat.