En aquest article ens proposem d'aportar elements de reflexió entorn de la proposta d'Unitat Popular en un moment en què es tornen a presentar al si de l'independentisme projectes amb aquesta orientació. Amb aquest objectiu farem un breu repàs de les diferents modalitats de projectes polítics amb posicionaments pròxims i acabarem exposant i valorant les propostes que s'han fet i es fan al nostre país.

Sota el nom d'Unitat Popular s'inclouen diferents experiències polítiques que s'han desenvolupat des de principis de la dècada de 1970 fins al moment pressent en diferents països del món.

L'experiència més reeixida ha estat, al llarg d'aquest període, la Unitat Popular de Xile que guanyà les eleccions generals en aquest país americà l'any 1970 i que fou enderrocada l'11 de setembre de 1973 per la violència militar amb el suport dels EUA.

Com a experiència pròxima cal situar també els desenvolupaments tàctics que van tenir lloc a Euskal Herria a partir de 1977 aproximadament i que van donar lloc l'any 1982 a la formació d'Herri Batasuna.

Pel que fa al nostre país cal assenyalar, primerament, l'experiència de la candidatura CUPS (Candidatura per la Unitat Popular i el Socialisme) l'any 1977; i en segon lloc, la línia política preconitzada per l'MDT després del 1987 (i particularment el desenvolupament de les candidatures municipals de les CUP).

No descriurem totes aquestes experiències sinó que n'intentarem fer una síntesi amb referències a algunes experiències concretes en alguns aspectes. Com a idea general podem dir que, entesa en el sentit més ampli, la Unitat Popular és un desenvolupament tàctic que preconitza l'agrupació de forces de les classes populars en defensa dels seus interessos socials i nacionals.

A tall d'informació prèvia, per tal de centrar el nostre objecte d'estudi, podem dir en síntesi que hi ha hagut en la història del segle XX (molt marcada per fenòmens de conquesta del poder de les classes populars) diferents experiències d'agrupació de forces: els Fronts Populars, els Fronts d'Alliberament Nacional i les experiències d'Unitat Popular.

Intentarem d'establir una distinció entre aquests diferents models a l'apartat següent.

Els models principals d'agrupació de les forces populars

A grans trets podem dir que l'existència d'aquestes diferents formes d'agrupació social es fonamenta en l'escissió de totes les societats des del punt de vista de classe (en funció de la detenció del poder polític i econòmic i pel que fa a la seva perspectiva històrica, entre el que s'ha anomenat el Bloc Històric Revolucionari i el Bloc Històric Dominant). Les forces socials pertanyents al Bloc Històric Revolucionari s'agrupen segons les característiques de cada so-cietat per a fer front al Bloc Històric Dominant. [Entenem per Bloc Històric Dominant, en el nostre cas, el conjunt de les forces socials i polítiques favorables als Estats capitalistes i jacobins (espanyol i francès); i el Bloc Històric Revolucionari el conjunt les forces socials i polítiques favorables als interessos de les classes populars catalanes].

En síntesi podem dir, respecte a aquests models, que:

a) Els Fronts Populars són sobretot aliances electorals contra el feixisme, promogudes pels partits comunistes. Han agrupat teòricament sectors populars i sectors de la burgesia antifeixista; però, a la pràctica s'ha tractat d'aliances obreres i populars que s'han enfrontat contra les burgesies les quals s'havien decantat per les candidatures conservadores i pròximes al feixisme ascendent, durant la primera meitat del segle XX. Es tractava, en general, d'agrupacions de tipus electoral dirigides per partits polítics coordinats per la internacional comunista, amb l'objectiu primordial de proveir internacionalment formes de protecció de la Revolució Soviètica.

b) Els Fronts d'Alliberament Nacional, són agrupacions de forces polítiques i socials en països del tercer món sotmesos a l'opressió nacional del colonialisme; són de caràcter interclassista amb hegemonia popular que es fonamenten en la mobilització anticolonialista. Una de les expressions dels Fronts d'Alliberament Nacional són els Fronts Patriòtics, que són una manifestació moderada i més buida de contingut, pel fet de centrar la seva doctrina en el foment dels aspectes menys marcats socialment, és a dir, més interclassistes. Aquests fronts patriòtics només poden aglutinar-se quan la duresa de l'explotació colonial fon en una sola lluita el sentiment patriòtic amb la defensa dels interessos populars immediats. El manteniment de la línia política en els Fronts Patriòtics (i per tant, l'orientació estratègica) corresponia en general a partits marxista-leninistes.

c) Les Unitats Populars són expressions polítiques de masses que es fonamenten en l'agrupació de moviments socials i d'organitzacions polítiques, dirigits per la classe obrera i diferents sectors populars anticapitalistes. Les Unitats Populars tenen, com els Fronts d'Alliberament Nacional, la seva força en la mobilització popular, però se'n diferencien per un contingut de classe més clar i per una concepció menys dirigista de la funció dels partits al seu si. Aquesta diferent orientació respon al fet social que el seu desenvolupament ha tingut lloc en societats industrials on els sectors populars es troben més organitzats i on existeix una confrontació de classe més marcada.

Les Unitats Populars es poden resumir, per les característiques següents:

• Són agrupacions de forces populars per a l'acció.
• Es fonamenten en un programa clar de reivindicacions concretes.
• Tenen una expressió política de masses, amb projecció institucional.

Les Unitats Populars van sempre més enllà de simples agrupacions electorals (com ho havien sigut els Fronts Populars) i són de fet l'agrupació de totes les formes transformadores de la societat en una fase concreta de la seva confrontació amb el poder de l'Estat (dels Estats). Per aquesta raó fonamenten la seva unitat sobretot en la pràctica de lluita i recullen, per tant, un programa de reivindicacions concretes (de tipus tàctic).

Però aquest origen reivindicatiu no exclou pas, ans al contrari, la intervenció política en el camp institucional. En aquest sentit les experiències d'Unitat Popular expressen una evolució política de la lluita popular, en la qual, sectors importants de les classes populars esdevenen conscients de llur força col·lectiva i de la possibilitat de modificar la correlació de forces polítiques i socials incidint en les institucions a diferents nivells, començant a nivell municipal. No és pas un fet casual que l'articulació de les Unitats Populars s'hagi produït sovint a nivell local (com fou el cas de la "Mesa d'Altsasua" com a precedent d'Herri Batasuna).

El Programa de la Unitat Popular

Els programes de la Unitat Popular recullen diferents elements polítics generals (estratègics) al costat d'elements reivindicatius (o tàctics). Per exemple, els sis punts de la Unitat Popular aprovats a la III Assemblea de l'MDT (desembre 1988) i ratificats a la IV Assemblea (desembre 1990) són:

1. Defensa dels drets polítics del poble català: independència

-Defensa dels drets polítics. Intervenció directa del poble en els marcs d'autoorganització popular, als nivells local, comarcal i nacional-popular.
-Ruptura amb els marcs constitucionals i els estatuts d'autonomia; pel dret a l'autodeterminació, és a dir, l'exercici de la independència política.
-Per la unitat de la Nació Catalana i pel desvetllament de la consciència nacional.

2. Defensa dels drets de les classes populars

-Defensa dels drets del poble treballador català, contra el sistema socioeconòmic de dominació del gran capital propi i forà.
-Contra l'explotació, l'atur i l'empobriment.
-Per una alternativa sindical, nacional i de classe.
-Pel control popular dels recursos productius bàsics.
-Contra la cultura i la ideologia conservadores. Per una cultura nacional sorgida de les classes populars.

3. Defensa de la terra

-Contra les agressions ecològiques i urbanístiques (destrucció de la natura i l'entorn, nuclearització...).
-De manera especial, contra les agressions ecològiques i urbanístiques dels projectes olímpics.
-Per un model econòmic de desenvolupament, anticapitalista i equilibrat amb l'entorn.

4. Defensa de la llengua i la identitat nacionals

-Defensa de la llengua i la cultura catalanes i contra la substitució lingüística.
-Lluita contra l'espanyolització i la francesització.

5. Contra la repressió. per la llibertat dels patriotes catalans

-Contra la legislació antiterrorista i/o legislacions i tribunals repressius especials.
-Per la llibertat i la defensa política dels patriotes catalans empresonats o exiliats.
-Per la llibertat política i ideològica d'actuació i d'expressió.
-Per la denúncia de les forces d'ocupació i la desmilitarització.
-Contra qualsevol mena de discriminació social per raons de lloc d'origen, sexe, raça, opció sexual etc.

6. Per la solidaritat internacional. Per l'Europa de les nacions

-Per la solidaritat internacional entre les nacions oprimides i ocupades.
-Per la internacionalització del fet nacional català.
-Per l'Europa de les Nacions i contra l'Europa dels Estats.

Avanços i retrocessos en la construcció de la Unitat Popular

La construcció de la Unitat Popular posa problemes importants perquè és justament en els processos de construcció on apareixen les diferents maneres de concebre aquesta proposta. El problema principal és el dels continguts polítics d'aquesta agrupació de forces, i concretament, l'explicitació dels objectius estratègics que cal fer en cada cas. Essent la Unitat Popular una proposta de tipus tàctic però amb una orientació estratègica, ha de recollir parcialment elements de tipus estratègic (que cada proposta preconitza de manera diferent).

Si observem l'evolució històrica de l'independentisme català, els diferents debats i conflictes són marcats per aquest debat entorn de l'orientació política de les agrupacions amb una voluntat d'incidència de masses.

1. L'MDT entre el Front Patriòtic i el Front Revolucionari

L'MDT mateix neix amb una vacil·lació respecte a la seva orientació: així, mentre que en documents anteriors a l'any 1984 el PSAN ja elaborava el seu projecte de Front Patriòtic i el va plantejar en els debats originaris, d'altres sectors van concebre l'MDT com una simple agrupació de forces revolucionàries. Aquesta va ser la concepció que va sortir majoritària (més o menys matisada per consideracions de tipus tàctic (influïts sobretot per IPC). L'MDT es va convertir, doncs, en una organització popular de tipus més aviat estratègic, però definida al voltant d'uns principis mínims, contradicció que no va ajudar a la seva estabilitat política. L'MDT inicial no era, doncs, des del punt de vista polític, una proposta d'Unitat Popular.

El primer debat seriós va esclatar a partir de 1986 quan el PSAN va considerar que l'extensió social de l'independentisme de la primera meitat dels anys 80 permetia impulsar un projecte de Front Patriòtic, concebut com una aliança interclassista dirigida pel partit. L'arrelament social escàs de l'MDT va generar una oposició interna a aquestes posicions, pel fet que, sense un arrelament social suficient, es creia que aquesta aliança comprometria l'orientació política de l'independetisme. El projecte polític alternatiu al Front Patriòtic és desenvolupat per la ponència PIC (Per una Política Independentista de Combat) que proposa el desenvolupament de la influència política de l'MDT mitjançant, d'una banda, la potenciació dels fronts de lluita i les mobilitzacions nacional-populars; i, d'altra banda, l'establiment d'aliances conjunturals amb diferents forces polítiques segons els nivells d'intervenció concrets. En una certa manera, doncs, en la ponència PIC ja s'insinuaven elements de la Unitat Popular.
2. La proposta i el primer desplegament (mancat) de la Unitat Popular catalana

Paral·lelament a la constitució de Catalunya Lliure (1989) com a Front Patriòtic, l'MDT elabora la seva proposta política de masses d'Unitat Popular, al programa del qual hem fet referència abans.

El desplegament d'aquesta proposta té lloc entre 1992 i 1993, sota la forma de l'AUP (Assemblea d'Unitat Popular). Aquesta proposta no arribà a quallar, però, per diverses raons:

-Per la manca d'una dinàmica de base popular prou sòlida que marqués l'orientació de la pràctica política. Els sectors socials afegits a l'MDT estaven, en general mancats d'arrelament social. A més, l'afebliment resultant de l'escissió del 1987 i del cop repressiu del 1992 van desproveir, aquesta suposada agrupació de forces, de la incidència social necessària mínima per a dinamiter el projecte.

-Per la constitució d'una direcció política de manera artificiosa i desvinculada de les lluites socials. Aquesta direcció, amb una visió gairebé exclusivament propagandista de la incidència política, no posseïa capacitat de dinamització de les lluites populars.

L'MDT ha criticat en documents recents la seva manca de capacitat política per a redreçar aquests errors i per a impedir el fracàs d'aquest primer intent de creació d'una Unitat Popular a nivell nacional. Només uns certs embrions de la Unitat Popular es van poder mantenir a nivell local (les CUP i formes d'agrupació similars).

Cal comentar, encara que sigui breument, les propostes d'articulació de l'Esquerra Nacional que s'han elaborat posteriorment i que tampoc no van quallar a causa de la confusió interessada que des d'alguns sectors es va fer entre l'Esquerra Nacional (com a espai polític d'incidència nacional i popular) i una organització política concreta d'un abast regional -del Principat- com és ERC.

Independentment d'aquesta manipulació, cal deixar clar que la proposta d'Esquerra Nacional no ha estat mai feta com una proposta d'Unitat Popular i no s'hi hauria de confondre. La proposta d'Esquerra Nacional pretenia ser un desenvolupament de tipus tàctic desplegat per l'AUP per tal de fer front a l'ofensiva de la dreta espanyolista. L'espai d'Esquerra Nacional encara existeix i serà sens dubte un espai en el qual la Unitat Popular hi haurà de poder desenvolupar la seva actuació.

L'anàlisi de la Unitat Popular basca ens pot mostrar també algunes de les contradiccions d'aquests processos. La creació d'Herri Batasuna (1979) té lloc a partir de la formació de la Mesa d'Altsasua l'octubre de 1977. L'aliança a nivell nacional es constituí a partir de durs debats i fins i tot de l'escissió d'algunes de les forces que s'hi articularen (com EIA) que no entenien plenament la diferència entre posicionaments estratègics i tàctics.

El desplegament de les lluites a tots els nivells (lluites socials, acció armada, incidència institucional, debat ideològic i polític etc.) han comportat un desplegament progressiu de la Unitat Popular a Euskadi, desplegament que va trobar la seva concreció més àmplia en els acords de Lizarra, en què propostes importants de la Unitat Popular es van difondre en amplis sectors socials del País Basc. L'evolució dels darrers temps d'Herri Batasuna i dels seus successius desplegaments després de la ruptura de la treva (Euskal Her-ritarrok i Batasuna) mostren un pes excessiu en aquests desplegaments tàctics de l'orientació que ha pres darrerament la lluita armada d'ETA, orien-tació que ha jugat sens dubte un cert paper de fre en l'expansió social de la Unitat Popular basca.
Al nostre país algunes propostes han presentat la Unitat Popular com a una "aliança estratègica de diferents forces polítiques" assenyalant que aquestes forces polítiques no haurien pas de desaparèixer forçosament. Considerem que en aquesta formulació hi ha una confusió entre la Unitat Popular (que és un projecte polític de masses per a l'agrupació de les forces populars, de tipus fonamentalment tàctic) amb una possible unitat estratègica de les forces de l'esquerra independentista que seria tan sols un procés previ d'unitat necessari per a la construcció de la Unitat Popular (però, sens dubte, no suficient tal com assenyalem a l'apartat següent).

Perspectives de la Unitat Popular als Països Catalans

Encara és prematura una consideració global de futur en aquesta orientació, perquè no existeix verament una acumulació de forces que permeti posar la Unitat Popular com un projecte abastable pel moviment independentista actual.

Tal com assenyala l'organització Endavant en el seu darrer Congrés, "l'Esquerra independentista actual, unida i tot, no deixa de ser molt minoritària, i un projecte sòlid d'Unitat Popular ha d'arribar a molta més gent". Aquesta valoració és un punt de partida clar, però caldrà precisar, d'una manera més concreta, què és el que falta per a arribar a la construcció d'aquest instrument polític de masses de les classes populars catalanes.

Si seguim les apreciacions que hem fet més amunt, no sols les descripcions generals, sinó les diferents valoracions d'experiències, hauríem de considerar almenys els aspectes següents:

-L'arrelament en les lluites socials. Per a poder plantejar un avanç decidit en la construcció de la Unitat Popular cal que, prèviament, l'esquerra independentista sigui pressent en les lluites socials de tal manera que la Unitat Popular sorgeixi com una síntesi social de les diferents lluites existents o almenys com l'agrupació dels sectors més dinàmics del poble en lluita. Cal anar més enllà d'algunes lluites més o menys marginals i arrelar en el teixit social real.

-La presència activa en els debats ideològics. Per a poder plantejar d'una manera seriosa la proposta de constitució de la Unitat Popular cal que l'esquerra independentista sigui present en els debats polítics i ideològics principals, sotmetent a crítica la política local, nacional i internacional, de manera que es conformi un ampli corrent d'opinió que jugui a favor del desplegament d'una alternativa política popular amb nova força.

-La maduració en la lluita institucional. Per a poder plantejar, amb un fonament de pràctica política real, la Unitat Popular cal que existeixi al si de l'esquerra independentista un desenvolupament suficient de l'experiència en la lluita institucional almenys a nivell municipal, de tal manera que l'activitat institucional posseeixi criteris clars d'intervenció ja consolidats en importants sectors de la militància que s'ha d'agrupar en la Unitat Popular.

-La consolidació d'una direcció política. La garantia de la constitució i de la perduració de la Unitat Popular rau en la solidesa d'importants sectors al si de l'esquerra nacional (provinents de les diferents forces que hi conflueixin) que tinguin capacitat de militància i de reflexió polítiques, més enllà de la simple adhesió genèrica. Aquest gruix militant que anomenem "direcció" no s'ha de confondre amb una sola organització que tindria la funció d'orientar ella sola totes les tasques, sinó que s'ha d'entendre com un teixit militant dens i distribuït arreu de l'organització que sigui capaç de sostenir la dinàmica del conjunt de la Unitat Popular i d'encaminar de manera constructiva els debats interns. Que permeti el rellançament de les lluites, la renovació dels òrgans de direcció i que garanteixi, en definitiva, l'evolució i l'expansió de la Unitat Popular cap als seus objectius.

Aquestes són, a la nostra manera de veure, les tasques que els i les independentistes d'esquerra tenim al davant en la construcció de la Unitat Popular al nostre país. No es tracta d'un objectiu inassolible malgrat els passos que encara ens manquen per a fer. Pensem justament el contrari: que la perspectiva de la construcció de la Unitat Popular pot constituir el ciment que ajudi a enfortir la unitat de l'Esquerra Independentista.

La unitat de l'Esquerra Independentista pot trobar en aquest objectiu de construcció d'aquest instrument d'agrupació política de masses de les classes populars catalanes en lluita, un dels estímuls més sòlids i duradors. Esperem que en els propers debats parcials i en les conferències en què es discuteixin els desplegaments tàctics de l'independentisme, l'assumpció dels principis de la Unitat Popular hi jugui un paper important.