Inici>>Publicacions>>Estelada Roja 2 (juliol de 2001)
SUMARI
L'escàndol de les escoles d'elit concertades aixecat pel sindicat
USTEC-STEs és només la punta d'un iceberg que ens ha de
fer reflexionar sobre alguns aspectes del nostre sistema educatiu, especialment
sobre la doble xarxa educativa, i sobre com l'anomenada esquerra parlamentària
(PSOE-CPV, PSOE(PV), IC i ERC) juga a perdre en no qüestionar aquesta
doble xarxa.
El franquisme va deixar com a herència una xarxa d'ensenyament públic de baixa qualitat i que no cobria les necessitats d'escolarització de la població, raó per la qual els sectors progressistes van plantejar com a objectius inajornables l'extensió d'aquesta xarxa i la millora de la seva qualitat. Fins i tot, si més no a nivell discursiu, hi havia una bel·ligerància amb l'escola privada i es considerava que a la llarga s'hauria de produir un procés de substitució que reduís els centres escolars privats a la residualitat (com va passar de fet amb les acadèmies), ja que aquests només havien d'existir allà on no arribava encara la xarxa pública.
Passats 25 anys, tot i que és innegable que l'ensenyament públic
ha millorat en qualitat i que s'han construït nombrosos centres educatius,
el panorama és decebedor. Així, les dades oficials de l'any
2000 ens indiquen que a la Catalunya Central el 42% de l'alumnat de Primària
i Secundària estudia en centres privats. Pel que fa al País
Valencià, segons l'STEPV (Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament
del País Valencià) les xifres es mouen entre un 35% i 40%
des de fa anys. Comptat i debatut, ens trobem davant d'unes xifres que
palesen l'existència d'una xarxa privada de grans dimensions si
hom les compara amb les de països europeus més desenvolupats.
El problema més greu, però, no és només l'espectacularitat d'aquestes dades, sinó la reculada social dels postulats progressistes de fa 20 o 25 anys. Així, l'anomenada esquerra parlamentària catalana i espanyola ha anat assumint de mica en mica com un fet irreversible, no pas transitori, l'existència d'una doble xarxa educativa i, per tant, la necessitat dels concerts. El primer gran pas enrere el va efectuar el PSOE l'any 1985 amb l'aprovació de la LODE (Ley de Orgánica del Derecho a la Educación), en la qual es consagrava la xarxa dual, tot lligant d'una manera sibil·lina el dret a l'educació, el dret dels pares a escollir el centre i la gratuïtat de l'enseyament.
L'abandonament per part d'aquestes forces polítiques dels postulats progressistes en matèria educativa ha provocat que de mica en mica molts sectors de la nostra societat hagin assumit també com a indiscutible la concertació dels centres privats. És per això que no resulta sorprenent que a la crònica sobre la compareixença el passat 17 de juliol de Carme Laura Gil davant la diputació permanent del Parlament de Catalunya per explicar els concerts a set escoles d'elit, La Vanguardia, el diari d'ordre per excel·lència, remarqués que "PSC, ERC e IC-V no pusieron en duda la doble red educativa [...]".
En acceptar sense bel·ligerància la concertació
dels centres privats, l'autoanomenada esquerra assumeix els postulats
de la dreta i juga en el seu terreny, un terreny que li és favorable
gràcies a les interpretacions generoses que els jutges del Tribunal
Suprem espanyol han fet de determinats punts ambigus de la Constitució
espanyola, que en cap moment associa el dret a l'educació a la
concertació dels centres privats. Acceptar aquestes regles del
joc és jugar a perdre, perquè vol dir obviar els mecanismes
de tota mena de què es valen els centres privats per seleccionar
l'alumnat. (Ara bé, potser no ens hauria d'estranyar ni el discurs
ni la pràctica del PSOE en l'àmbit educatiu, ja que dirigents
i alcaldes d'aquesta formació envien els seus fills a l'escola
concertada.)
Una selecció subtil
Els mecanismes selectius més coneguts són els econòmics: matrícules (que en alguns casos arriben fins a les 100.000 pessetes), uniformes, fundacions amb finalitats poc clares, activitats complementàries (un dels mecanismes preferits, ja que tot i que en principi són voluntàries es converteixen de facto en obligatòries), material escolar, etc. Tots aquests mecanismes econòmics impedeixen d'entrada que els fills de les classes mes baixes puguin accedir a aquests centres.
Però a més d'aquests mecanismes, cal tenir-ne en compte d'altres de més subtils, els quals en darrer terme, i complementàriament, acaben produint el mateix resultat. D'una banda, com que una gran part dels centres privats intenten de totes totes evitar els alumnes que consideren "problemàtics" (ja sia pel seu comportament o pel seu origen), és a dir, intenten reduir al mínim la diversitat de l'alumnat, usen les entrevistes personals amb pares i alumnes per "detectar" aquests estudiants "problemàtics" i actuar-hi en conseqüència. Així, s'insinuarà als pares que en altres centres (públics, és clar) estaran millor atesos, que és possible que no hi hagi places, que aprovarà determinat curs si l'any següent marxa, etc. Es tracta de missatges subtils però no pas críptics, de manera que de seguida els pares saben què els convé de fer. D'altra banda, hi ha una selecció que ve determinada pels diferents estils de vida dels diferents grups socials, la qual acaba també homogeneïtzant l'alumnat en aquestes escoles privades concertades. Així, determinats alumnes de les classes baixes difícilment es podran sentir integrats en un entorn escolar format per nens que tenen uns estils de vida tan diferents del seus.
Per això, les propostes que creuen que injectant més diners a l'escola concertada (o fins i tot establint l'anomenat xec escolar) s'aconseguiria l'accés d'aquestes classes baixes a aquest tipus de centres, obvien aquests mecanismes de selecció molt més subtils, però igualment efectius.
Tot aquest conjunt de mecanismes selectius han interactuat perquè l'ensenyament privat concertat hagi estat aprofitat fonamentalment per les classes altes i, sobretot, per determinades classes mitjanes que consideren la inversió en educació essencial per assegurar un futur "exitós" per als seus fills. Per a aquests grups socials enviar-los a estudiar als centres privats és una estratègia per distingir-se en aquest àmbit dels grups socials inferiors i per revaloritzar les titulacions que s'hi obtenen en un context en què l'escolarització s'ha estès a totes les classes socials.
Davant d'aquesta situació, urgeix que l'esquerra independentista articuli un discurs i una pràctica sobre l'ensenyament. La política educativa del nostre moviment ha de recuperar la tradició progressista de defensa i extensió d'un sistema educatiu públic, democràtic i laic i, per tant, ha de basar-se com a mínim en els punts següents:
- L'educació formal (com la sanitat) és un servei públic i, per tant, correspon als organismes públics garantir-lo en la seva totalitat.
- Les institucions públiques s'han de preocupar exclusivament per l'ensenyament públic i han d'assegurar que qualsevol català tingui una plaça a la xarxa pública, cosa que no fan actualment ja que han assumit com a inevitable i complementària la xarxa privada. En la perspectiva d'assolir l'objectiu assenyalat al punt anterior, l'ajut als centres privats ha de ser transitori i ha d'estar fortament controlat per l'administració, cosa que no ocorre actualment.
- Cal un treball ideològic que revaloritzi allò públic
i ho associï a l'interès col·lectiu i a la transparència;
per contra, cal vincular allò privat als interessos particulars
de determinats grups socials i a l'opacitat.
 |
torna a dalt |  |
Carles Castellanos
Ja fa anys que ens arriba informació dispersa sobre la manera especial com la regió de la Cabília pateix el drama algerià: un cantant mort ara fa uns anys pels islamistes..., revoltes populars ... repressió de les forces armades de l'Estat algerià .... Els cabilencs es rebel·len sovint i reben de totes bandes, tant del bàndol de l'estat com del bàndol islamista... I aquests retalls d'informació no ens expliquen gaire les causes de fons que hi ha al darrere... Per tal de comprendre la Cabília cal fer una ullada enrere, vers els orígens dels fets actuals.
La Cabília, avantguarda amaziga
La Cabília és una de les regions amazigues
més destacades del Nord d'Àfrica. Sabem que el poble amazic
actual és el descendent de la població que habitava el Nord
d'Àfrica abans de la invasió àrab del segle VII,
en un territori que va des de les Illes Canàries i l'Oceà
Atlàntic fins als límits occidentals d'Egipte; i des del
Mediterrani al Nord fins als rius Senegal i Níger i el massís
del Tibesti al Sud. A partir de finals del segle VII té lloc la
invasió àrab de l'Àfrica nord-occidental que representarà
una islamització lenta i progressiva a partir del segle VIII i
una arabització paral·lela.
L'extensa zona geogràfica que hem descrit com a hàbitat
originari de la població amaziga és avui habitada -amb l'excepció
de les illes Canàries- fonamentalment per població de llengua
amaziga i de llengua àrab; aquesta darrera pot ser considerada
en bona part població amaziga arabitzada, sobretot lingüísticament.
La presència de la llengua amaziga avui dia en l'àrea esmentada
encara és important però és difícil d'avaluar
amb exactitud a causa de la manca de dades fiables procedents dels països
on és parlada. Segons les estimacions més segures la llengua
amaziga és parlada al Marroc per un 40-50% de la població
i a Algèria per un 20-30 %, i és en aquests dos territoris
on existeixen les zones de poblament de llengua amaziga més compacte.
El nombre total de parlants d'amazic sobrepassa segurament els 20 milions.
Entre els principals parlars amazics actuals destaca el cabilenc o taqbaylit
al nord d'Algèria (zona de Tizi Wezzu [Tizi Ouzou] i Bgayet [Bugia])
amb uns 4 milions de parlants.
Aquesta zona, la Cabília és una part destacada i avançada de la societat nord-africana, amb experiències antigues de contactes comercials al Mediterrani i amb una evolució moderna que li ha permès un desenvolupament cultural propi, més lliure de les influències ideològiques que les capitals del Marroc (més lligades a la monarquia tradicional) i d'Algèria (més influïdes per les elits econòmiques i religioses).
Malgrat aquestes condicions especials, la presa de consciència de l'amaziguitat dels cabilencs ha estat lenta, tal com ho recorda Salem Chaker (Berbères aujourd'hui. L'Harmattan, Paris, 1998): Comença ja al segle XIX en forma de resistència a la colonització europea, expressada entre d'altres maneres, per mitjà de poesia en llengua cabilenca, una resistència que es fa, prenent com a referència fonamental la Cabília (sense que apareguin referents més generals com "Algèria" o "el Magreb"). Per mitjà sobretot de la influència de la ciència europea els cabilencs van prenent consciència de la seva historicitat (existència prèvia a l'Islam), de parlar la llengua autòctona de l'Àfrica del Nord etc. Aquesta consciència enforteix l'orgull envers la pròpia identitat, un orgull que els coneixements precolonials més vagues i interferits pels mites àrabo-islàmics, no havien permès.
Al tombant dels segles XIX i XX apareixen els primers intel·lectuals cabilencs de formació europea, els mestres, que fan reculls de poemes, manuals de gramàtica, treballs historiogràfics, d'etnografia local etc. Comença així l'escriptura de la llengua en alfabet llatí. Aquest fet contrasta amb d'altres zones amazigues com el sud del Marroc (on l'escriptura tradicional dels darrers segles per a la llengua amaziga, era l'àrab) i amb la zona tuàreg (on s'ha mantingut l'escriptura tradicional tifinagh, que avui és utilitzada arreu de les terres amazigues amb objectius simbòlics). Aquesta tasca dels mestres no es redueix a una elit, sinó que assoleix una certa extensió social. El procés es consolida amb els grans escriptors que entre l'any 1939 i el 1946 escriuen en francès i en cabilenc i que comencen a defensar l'amaziguitat; per aquesta raó són durament atacats pels ideòlegs del nacionalisme algerià que es basava en la ideologia àrabo-islàmica. Fins al 1950 es desenvolupa un moviment educatiu de base, amb l'escoltisme com a manifestació important, a si del qual es transmeten cants cabilencs de resistència contra l'opressió colonial francesa, a través dels quals va prenent forma un nacionalisme radical que es fonamenta en la identitat històrica i cultural amaziga del Nord d'Àfrica. Es tracta d'una nacionalisme modern (és a dir, laic) arrelat socialment en el medi rural i en els sectors obrers de l'emigració (a Alger o a París). Novel·les, obres de teatre (moltes traduïdes d'autors contemporanis com Brecht) van estenent la influència del moviment.
Aquesta presa de consciència no deixà de plantejar problemes al si de la Revolució Algeriana on la separació entre arabistes i cabilencs s'anà aprofundint a partir del 1930, fins i tot en les teories bàsiques (com la democràcia primitiva -o "tajma`t"- adduïda pels amaziguistes). Després del 1949 en què té lloc l'anomenada "crisi amaziga" al si del moviment nacionalista algerià, la tendència amaziguista és escombrada al si del PPA (Partit Popular Algerià) igualment com són marginats entre el 1954 i el 1962 els dirigents cabilencs de l'FLN-ANL (Front de Libération Nationale-Armée de Libération Nationale). La revolta armada a la Cabília poc després de la independència d'Algèria, l'any 1963, mostra també un enverinement d'aquesta confrontació, en la qual els cabilencs d'una manera general es veien frustrats pels resultats de la independència que els marginava quan havien portat el pes de la lluita anticolonial.
Les dècades posteriors veuen una acceleració del moviment amazic en dues línies, en l'activisme militant i en la recerca universitària: entre el 1965 i el 1974 la joventut estudiant (dels Liceus d'ensenyament secundari, de la Universitat) organitza nombroses activitats a la Cabília, a Alger, a París etc. El moviment activista en l'emigració pren forma sobretot a partir de 1967, data en què es crea l'Acadèmie Berber (Agraw Imazighen). D'altra banda, els estudis es fan sistemàtics (Fichier de documentaion berbère a partir del 1946, cursos universitaris de Mouloud Mammeri de 1965 a 1973, creació del Grup d'Estudis Berbers a París l'any 1978), etc.
La Primavera Amaziga i l'expansió del moviment amazic
Un nou fenomen de masses es desenvolupa al si del moviment amazic a partir de 1974, la cançó moderna, que fa arribar a un nombre de persones molt més ampli que abans les reivindicacions amaziguistes. Paral·lelament es multipliquen les mobilitzacions i les mostres massives de rebuig. L'expansió social del moviment, juntament amb la repressió de les activitats culturals a partir de 1970, van desenvolupant una consciència política contrària al poder algerià. Tot plegat esclata l'any 1980, en què amb motiu de la prohibició d'unes conferències a Tizi Wezzu tenen lloc importants mobilitzacions que han estat conegudes posteriorment com la "Primavera Amaziga" (Tafsut Imazighen).
Aquesta denominació és ben adequada perquè l'any 1980 representa l'inici de l'expansió del moviment amazic, no sols a la Cabília sinó arreu de les terres amazigues. El que havien estat contactes a nivell universitari els anys 60 i 70 (a Alger, a París i a Rabat) esdevenen moviments culturals de massa a partir dels anys 80 i 90. L'any 1989 és creat el Moviment Cultural Berber a la Cabília, que organitza una gran manifestació per la llengua a Alger l'any 1990, després de la qual es creen Departaments de llengua amaziga a Tizi Wezzu i a Bugia. El MCB convoca vagues generals a partir de 1994 que porten a conquestes aparents, com la creació de l'Haut Commissariat de l'Amazighité a Algèria i una certa obertura en l'organització d'activitats culturals. Per la seva banda es desenvolupa al Marroc el Comitè Nacional de Coordinació que relliga una trentena d'associacions. Tot plegat conflueix, l'any 1997, en una coordinació internacional en què es reuneixen militants del moviment amazic del Nord d'Àfrica i de l'exili europeu i americà: el Congrés Mundial Amazic (CMA).
Mentrestant, el moviment cultural amazic a Algèria entra en una crisi deguda bàsicament als intents de manipulació política per part dels partits que s'havien desenvolupat a partir dels anys vuitanta, el Front de les Forces Socialistes (FFS) (reestructurat després de la repressió dels anys 60) i el Ressemblement pour la Culture et la Démocratie (RCD) (creat de nou), partits d'àmbit algerià però que pel seu caràcter laic i progressista estaven sobretot arrelats a la Cabília: l'escissió del MCB en dues fraccions pròximes a cadascun d'aquests partits afebleix momentàniament el moviment cultural.
L'estat algerià es manté, per la seva banda, insensible al moviment cultural amazic, i es manifesta com a àrab i arabista tant a la Constitució de 1986 com a la de 1996. Els empresonaments per activitats culturals són continus al llarg dels anys 80. (L'any 1985 es crea la Lliga dels drets humans com a instrument de defensa contra la repressió).
La darrera explosió del moviment i la revindicació política de l'Autonomia
L'evolució del moviment amazic al llarg dels anys 80 i els 90 que hem descrit anteriorment, té lloc en un moment de forta crisi política a Algèria, la qual cosa mostra d'una manera molt clara la persistència i la força del moviment. Després de l'"autorització de les organitzacions de caràcter polític" (autorització que és restrictiva per als amazics ja que cap organització no pot representar cap part concreta del territori de l'estat algerià) l'any 1991 tenen lloc les eleccions generals que donen -a nivell general- la victòria als islamistes, victòria que és il·legalitzada i que desemboca en una confrontació armada que ha durat fins ara i ha provocat centenars de milers de morts.
La situació política per als cabilencs s'agreuja perquè els islamistes (sabedors del poc suport que llurs posicions troben a la Cabília) consideren els cabilencs i la cultura amaziga com a enemics i ataquen també (igualment com l''stat) les expressions culturals amazigues, amb segrestos, amenaces etc. La situació es crispa quan l'any 1998 té lloc l'assassinat de Matoub Lounès. La resposta popular a aquesta nova agressió és molt important i durant setmanes hi ha fortes mobilitzacions. Tota la Cabília s'organitza per a l'autodefensa i des de diferents sectors intel·lectuals es comença a proposar com una necessitat urgent la implantació d'una autonomia lingüística i cultural per a la Cabília.
D'altra banda, l'organització del moviment cultural continua i el gener de l'any 2000 es funda a París la Televisió Berber.
A finals d'abril del 2001 noves mobilitzacions generals a la Cabília causades per la mort d'un jove estudiant (ferit de bala als locals de la gendarmeria el dia 18 d'abril) reben una forta repressió, de resultes de les quals hi ha una vuitantena de morts. La situació es radicalitza: la Cabília sencera s'organitza en assemblees de poble i de barri que reclamen l'expulsió de les forces d'ocupació (de la gendarmeria i l'exèrcit algerians). Els partits polítics democràtics algerians (entre els quals el FFS i el RCD) es desentenen del govern dels militars i s'escampa una situació de crisi global de l'estat de conseqüències imprevisibles.
En aquest context la sortida política de la situació en forma d'una Autonomia política de la Cabília es va obrint camí. Continuant les demandes precedents d'autonomia lingüística intel·lectuals cabilencs signen el 29 d'abril proppassat el manifest "Una Cabília autònoma per a una Algèria democràtica" on després de la denúncia de la repressió, s'afirma que:
1) Només un estatut d'àmplia autonomia pot permetre a la nostra regió de viure finalment amb dignitat i seguretat.
2) La llengua amaziga ha d'ésser reconeguda com a llengua pròpia de la Cabília i la regió s'ha de beneficiar d'una autonomia total en matèria lingüística, cultural i educativa.
3) La llengua amaziga ha d'ésser reconeguda com una de les llengües nacionals i oficials d'Algèria.
Aquest manifest s'acaba declarant "No volem escollir
-no hem d'escollir- entre el Poder i els Islamistes, entre els generals
i Bouteflika, entre la pesta i el còlera: el nostre únic
objectiu ha d'ésser la defensa
dels drets i de la dignitat de la Cabília. Per una Cabília
autòmoma i democràtica!".
Segons les anàlisis més elaborades, la solució a les inquietuds i els conflictes actuals és la d'una autonomia política que abasti la totalitat del sector de l'educació i de la cultura, l'essencial de les funcions socioeconòmiques i fins i tot la seguretat quotidiana, tot reservant per a l'estat algerià la seguretat exterior, els afers estrangers, les relacions diplomàtiques i la política monetària.
La reivindicació d'un règim autonòmic és deguda al fet que la realitat cultural algeriana no es considera composta de nacionalitats distintes, àrab i amaziga, pel fet que la població arabòfona és de fet població amaziga arabitzada lingüísticament, de tal manera que es pot dir, segons algunes anàlisis culturals, que a Algèria existeix un sol poble però amb realitats lingüístiques i culturals diferenciades.
La reivindicació de l'Autonomia per a la Cabília es proposa com una part important de la democratització d'Algèria, un objectiu difícil però que no és utòpic pel fet que l'estat algerià haurà de trobar a curt o a mitjà termini una sortida per a regular els greus confilctes que travessen el país i que es fan més i més insostenibles.
| |
torna a dalt | |