Inici>>Publicacions>>Estelada Roja 1 (maig de 2001)
 

SUMARI

 
 
La posició de CIU davant el "Plan Hidrológico Nacional"
  
 

 

La posició de CiU entorn del PHN exemplifica tota una manera de fer d'aquesta formació política: donar suport a la pràctica a unes posicions antipopulars i per mitjà de diferents pseudoargumentacions i fal·làcies desplegar una propaganda que desviï l'atenció de la població de la responsabilitat real.

Aquest cas és exemplar ja que, com tot cas complex, inclou diferents elements. Si al llarg del debat s'ha parlat d'agressions al Delta summament perjudicials no sols per a l'ecosistema sinó també per a l'activitat econòmica de la població i també s'ha fet referència al transvasament d'aigua del Roine, CIU ho barreja tot, i donant a la pràctica suport a la política destructiva del PP, construeix les seves excuses amb tres justificacions: la reducció del cabal transvasat; l'aplicació de mesures compensatòries al Delta; la possibilitat de fer venir aigua del Roine.

Si ens hi fixem bé, però, cap d'aquestes justificacions modifica l'essencial de la política territorial pràctica. El transvasement es suu a terme, i la limitació del cabal no és cap garantia perquè els desastres anunciats per la majoria dels tècnics i experts s'evitin per aquesta raó. Les compensacions per les desgràcies són tan sols paraules demagògiques per no aparèixer CIU com a còmplices d'una destrucció, però no tenen cap més valor que les avemaries que es resen a l'orella del condemnat: Pel que fa al transvasament del Roine no és més que una promesa buida per a la qual no hi ha ni tan sols cap pressupost ni cap pla de futur previst.

El posicionament de CIU en aquest greu conflicte ecològic no és casual ni tampoc es pot explicar per una suposada ignorància. És el resultat d'uns interessos econòmics i polítics d'aquesta coalició i els sectors socials que representa, ben clars i ben definits.

Des del punt de vista econòmic les propostes de CIU (tant el transvasament de l'Ebre com el del Roine) responen a un model obsolet avui en termes de gestió de l'aigua però que afavoreix les grans inversions de les empreses (essencialment de construcció), de manera que un altre cop aquesta coalició es decanta per a fer prevaldre els interessos privats de determinats sectors socials per damunt dels interessos col·lectius de la població.

Des del punt de vista polític és evident que la supeditació de CIU al PP i a la dinàmica política espanyola li impedeix de portar cap mena de política autònoma del conservadorisme espanyolista. Les conseqüències nefastes d'aquesta política pusil·lànime de CiU es manifesten en la realitat de les mesures contràries a les classes populars catalanes.

La resposta a aquesta política és una política seriosa de reequilibri territorial i la implantació d'una "nova cultura de l'aigua" basada en l'estalvi i el reaprofitament d'aquest bé tan escàs. Les terres de l'Ebre no han d'aconseguir tan sols escapar del desatre que representa el transvasament per una reivindicació localista, sinó que han d'entrar en un pla de reequilibri territorial que garanteixi un desenvolupament equilibrat
de les diferents zones del país, de tal manera que aventures com les que proposa el Plan
Hidrológicpo nacional ni tan sols es puguin arribar a plantejar.
torna a dalt
 
 
Objectius de la lluita per la llengua
  
 

 

La primavera (amb Sant Jordi i les mobilitzacions del 25 d'abril al País Valencià) posa sobre la taula cada any el tema de la llengua catalana i el de la seva situació social. En aquest aspecte el més important per a nosaltres és centrar els objectius lingüístics principals en aquests moments:

-D'una banda, un objectiu organitzatiu: proposar-se d'abastar tot l'àmbit nacional, el conjunt dels Països catalana. Aquest objectiu s'està plantejant acualment en forma del projecte de construcció d'una Federació per la llengua de les organitzacions d'arreu dels Països Catalans. Aquest fet és summament important perquè no sols pot donar coherència al conjunt del país sinó, que serviria per aglutinar de manera coherent la massa de parlants de la llengua i potenciaria la difusió dels productes culturals en llengua catalana, tot forçant a través de la lluita reivindicativa a fer-nos respectar, si més no, com a consumidors.

-D'altra banda hi ha els continguts. Una de les idees principals pel que fa als continguts són els que tenen a veure amb la relació entre la immigració i la llengua. Donada la importància d'aquesta qüestió, cal valorar les idees del grup "Veu pròpia" publicades a la revista "Clar i català" . Aquest col.lectiu reivindica la defensa de la funció social de la llengua catalana des de la posició dels "Catalans de primera generació" (generalment de pares hispanòfons). Partint d'aquest posicionament, cal plantejar com a proposta de futur una Gran Aliança social entre tota la població de diferent origen en defensa del català. Cal, en la conjuntura actual, un compromís explícit de tots els sectors de població d'origen divers per garantir per al català la funció de llengua general de relació social; cal un gran pacte pel català (entès com a pacte social). Aquesta idea sorgida dels col·lectius d'immigrats s'ha de desenvolupar i concretar més, però es tracta d'una línia que és bona en la mesura que compromet directament tota la població afectada per la qüestió lingüística i planteja la qüestió de l'ús social de la llengua no únicament a partir dels parlants sinó en funció d'un projecte de futur assumit col·lectivament.

La importància d'un tractament adequat de les mesures lingüístiques pel que fa a la nova immigració és gran. Un enfocament adequat de la qüestió hauria de permetre fonamentar les dues bases que poden garantir el futur de la nostra llengua: l'extensió de la idea que el català ha de ser la llengua general de relació social dins el seu territori; i la consideració clara de tota l'àrea lingüística com a àrea nacional i identitària.

Des de les forces autonomistes s'ha volgut estendre la idea que la llengua era tan sols una opció regionalista, que parlar català era una curiositat "regional" que es posseïa al costat de la identitat espanyola indiscutida i indiscutible arreu de l'àmbit geogràfic de l'Estat espanyol. El desenvolupament d'una part de la població escolaritzada coneixedora de la llengua catalana però imbuïda de la ideologia espanyolista promoguda per la majoria de les institucions i dels polítics de l'Estat espanyol, pot portar al que s'ha anomenat "llatinització" o "irlandització" del català, és a dir, convertir la nostra llengua en un codi lingüístic més o menys conegut però no utilitzat socialment.

Convé que l'avanç de l'ús de la llengua vagi acompanyat de l'avanç paral.lel de la consciència nacional, de la consciència de formar part d'un col·lectiu humà que posseeix una història, és present en el món d'avui i té un futur a desenvolupar. Sense projecte de futur, sense una proposta política i social que representi una millora en les estructures polítiques (abolició de la monarquia, estructures republicanes participatives) i en les estructures socials (abolició de les desigualtats socials per raons de sexe, d'edat, d'origen geogràfic o de condició social) el compromís de la població amb la pròpia llengua i la pròpia cultura no podrà ser prou fort per oposar-se a la política espanyolitzadora o francesitzadora dels Estats.

  
torna a dalt
 
 

Euskal Herria: I després de les eleccions, què?

  
 

 

Les eleccions del passat 13 de maig a la CAB (Comunitat Autònoma Basca) s'han de llegir sota els paràmetres següents:

  • Que el contenciós fonamental ha estat (i és) entre espanyolisme i basquisme, entre reducció a la identitat espanyola i estructuració de la identitat basca.
  • Que l'espanyolisme, instigat per la ideologia de les classes dominants espanyoles i atiat per la Brunete mediàtica, apareixia com un bloc, cosa que ha fet perdre força al PSOE, que ha quedat tapat pel PP.
  • Que, com sol passar sovint a les anomenades democràcies liberals, l'opció que s'ha vist més reforçada en una conjuntura d'enfrontament intens ha estat la que representa una sortida moderada a la situació de conflicte en què viu immersa la societat basca. En aquest sentit, l'acció de l'esquerra abertzale després de la represa de l'activitat armada per part d'ETA no ha fet sinó ajudar a reforçar les posicions del PNB-EA. No obstant això, el PNB-EA no ho tindran gens fàcil, perquè si no responen a les demandes de sobiranisme d'una bona part important del seu electorat poden provocar una frustració, les conseqüències de la qual poden ser nefastes per a la supervivència d'Euskal Herria.
  • Que el moviment d'alliberament basc ha sofert una reculada important (pèrdua d'un 34% dels vots aconseguits el 1998), que, tot i que cal contextualitzar en una campanya molt polaritzada, l'obligarà per grat o per força a replantejar-se tant l'estratègia com la tàctica.

El vot expressat el 13 de maig ha estat fonamentalment un vot d'autodefensa dels bascos contra els unionistes, els defensors de l'annexió forçada del País Basc a l'Estat espanyol.

El que es dirimia (i es dirimeix) a Euskal Herria (exactament en una part -central- del territori) és la defensa de la pròpia identitat o l'espanyolització forçada i el poble basc ha respost de manera contundent a l'operació involucionista. El valor d'aquest posicionament de vot és indiscutible i hauria de tenir conseqüències importants de futur,malgrat que els dirigents del PP es neguin a veure'n l'evidència i procurin distreure l'atenció cap a anàlisis parcials i desviades.

A banda d'aquesta consideració general no és lícit de treure'n d'altres conclusions massa precipitades. L'operacio "d'Estat" ha estat massa extensa i profunda perquè sigui difícil de fer-ne una altra lectura general.

Pel que fa al PSOE, el seu estancament en termes percentuals (i la pèrdua d'un escó) era previsible. Amb el seu seguidisme incondicional respecte del PP, el PSOE s'ha quedat sense discurs propi, cosa que ha fet que el vot unionista s'hagi decantat pel PP com a opció més útil i viable, una tendència que ja es va iniciar el 1998. Mai en una campanya electoral els socialistes s'havien presentat d'una manera tan poc diferenciada dels populars, la qual cosa revela fins a quin punt el nacionalisme espanyol és la columna vertebradora del partit fundat per Pablo Iglesias. Tot apunta que la direcció d'aquest partit iniciarà una sèrie de moviments i gestos per desmarcar-se, si més no externament, del PP, amb l'objectiu de facilitar un pacte (explícit o tàcit) amb el PNB, pacte al qual aspira el sector autonomista d'aquest partit (Ardanza, Atutxa, Anasagasti, Azkuna, etc.) i al qual el sector menys eixelebrat de la Brunete mediàtica hi dóna suport. Ara bé, tot i aquest distanciament, veiem difícil que els socialistes abandonin el nacionalisme essencialista espanyol, basat en una defensa a ultrança de la immutabilitat de la Constitució espanyola, que cal no oblidar que imposa unes regles del joc que afavoreixen aquest nacionalisme. La seva negativa a acceptar l'àmbit de decisió basc, és a dir, el dret a l'autodeterminació és una bona mostra del que diem.

D'altra banda, la coalició guanyadora (PNB-EA) s'ha vist afavorida per una conjuntura que ha polaritzat la contesa electoral en dos blocs, de manera que una part significativa dels sobiranistes l'han vista com l'única opció útil en aquest context. En certa manera, tant els atacs del PP com l'acció d'ETA i del conjunt de l'esquerra abertzale han contribuït a reforçar-la en lloc d'afeblir-la. A més, aquesta coalició ha sabut jugar intel·ligetment amb les ànsies de pau i sobirania d'una gran part de la població basca. Introduint, amb tota l'ambigüitat i manca de concreció que es vulgui, el dret a l'autoderminació en el seu programa electoral, ha atret cap a les seves rengles una nombre gens menyspreable de sobiranistes que es van il·lusionar amb el procés de Lizarra.

Ara bé, no tot seran flors i violes per al PNB-EA, ja que la seva indefinició no es podrà mantenir eternament. Tant si opta per aplicar, encara que sigui sense pressa, el programa sobiranista com si opta per un retorn al pacte amb el PSOE li espera un camí ple d'obstacles. Si optés coherentment per la primera opció, seria inevitable una aliança amb l'esquerra abertzale, aliança que rebria l'atac directe de tots els poders polítics, econòmics i mediàtics interessats a mantenir l'status quo, com ja va passar amb el procés iniciat el 1998 i va provocar que el PNB posés el fre de mà al procés sobiranista.

Si s'opta per la segona possibilitat, podem estar segurs que no s'aconseguiria la pau i es trairien les expectatives de desenes de milers de ciutadans que els han donat la seva confiança creient que anaven a aplicar un programa sobiranista. Les primeres declaracions d'Ibarretexe no inviten gaire a l'optimisme, ja que la seva decisió d'excloure EH d'una possible taula de diàleg no significa més que retornar als temps d'Ajuria Enea, és a dir, a una fórmula fracassada. En aquest sentit, també caldrà veure si
el PNB vol impulsar realment la Udalbiltza o mantenir-la com fins ara com una institució merament simbòlica, sense cap operativitat.

Finalment, la davallada d'EH (pèrdua de 80.500, un 34% per cent dels vots, respecte de les eleccions de 1998) no es pot simplificar. D'entrada, cal situar les dades en una perspectiva de més abast i no limitar-se a comparar només els resultats d'ara amb els de 1998. Així, el nombre de vots aconseguits per l'opció independentista (143.409) és semblant al que HB va aconseguir a les eleccions al parlament espanyol de 1996 (154.853), la darrera contesa electoral abans de la treva. Per tant, ens trobaríem en una situació d'estancament a la baixa, baixa (entre 10.000 i 20.000 vots) que sí dependria en aquest cas de l'anomenat "vot útil". En certa manera, en una conjuntura que els ha estat clarament desfavorable s'haurien perdut tots els 60.000 vots que EH havia aconseguit (caldria dir "recuperat") gràcies a l'aposta de Lizarra i a la treva d'ETA, cosa que significa que la l'esquerra abertzale compta amb un coixí estable de vots (un nucli resistent), però alhora l'ampliació d'aquest coixí depèn que es donin determinades circumstàncies.

Per això, a la nostra manera de veure, una gran part dels vots que ha perdut EH (uns 60.000 més o menys) haurien anat a l'abstenció en una altra conjuntura i seria un error analitzar-los com una "cessió" conjuntural al "vot útil" en un moment de dura confrontació entre dues opcions fonamentals. Tampoc no es pot reduir a una pèrdua de suport envers la lluita armada al si de l'electorat (i del poble) basc, que cal dir que sempre ha estat baix. Una anàlisi més fina de l'evolució política, tant d'EH com de les accions d'ETA en els darrers temps (i un estudi dels debats interns principals al si de l'esquerra abertzale), creiem que permet d'insinuar també en la pèrdua d'influència d'EH, un distanciament envers el conjunt d'una política d'EH que està hipotecada per l'actuació d'ETA dels darrers temps, una actuació encarada cap a una espiral d'accions més i més difícilment assumibles per la base del moviment abertzale basc. Es tracta, a la nostra manera de veure, de manera general, d'una mostra també de desconfiança enversel conjunt de la direcció de l'esquerra abertzale (incloent-hi ETA), perquè es percep globalment, entre una part important d'antics sectors de votants, que aquesta direcció ha errat en l'anàlisi i s'ha equivocat en la seva actuació.

El moviment independentista basc es troba, doncs, davant un escenari que segurament no havia previst (reforçament del PNB-EA i set escons que no són decisius), cosa que l'obligarà a un replantejament la línia seguida fins ara. Podríem dir que l'esquerra abertzale ha aconseguit una victòria pírrica, ja que amb la seva actuació, sens dubte, ha aconseguit polaritzar la contesa electoral i clarificar el panorama, sobretot en el bàndol unionista, que s'ha presentat com un front, però tot plegat s'ha fet a costa d'una gran pèrdua d'efectius i de capacitat política, que poden hipotecar el desenvolupament del seu projecte polític. En certa manera, podríem dir que han fet la feina bruta al PNB (fent vàlida la frase atribuïda a l'Arzallus sobre l'"arbre i les nous").

Per concloure, cal ressaltar per damunt de tot l'aspecte fonamental, que és el caràcter de veritable referèndum que han tingut les eleccions basques del dia 13 de maig passat. El poble basc ha fet un pas més endavant en el camí de la seva autodeterminació nacional. Com ja s'ha dit, fóra un error que aquest posicionament bàsic es decantés cap a un pacte PNB-PSOE, que decantaria les energies cap a una involució autonomista. Només la construcció d'una aliança entre els membres del pacte de Lizarra (és a dir, PNB, EA, EB (IU) i, inevitablement, EH) pot fer avançar en el camí de l'alliberament. Però els obstacles són grans a causa la dinàmica interna de totes aquestes organitzacions. Es tracta d'un procés llarg i complex, però que caldria que anés prenent cos a partir d'ara, damunt les bases d'aquesta presa de posició popular.

Cal un treball a fons. Però segurament, ara igualment com abans, és ETA qui tindria la paraula per decantar les aliances en aquest sentit. I recau en bona part damunt EH (i sobretot damunt els seus dirigents), la responsabilitat de preparar les condicions polítiques perquè aquest pronunciament del poble basc per l'autodeterminació s'encarrili pels camins de l'alliberament. És evident que el PNB, EA i EB també han de fer passos importants en aquest sentit, sobretot donant mostres de la seva voluntat d'avançar cap a l'autodetrminació més enllà de les simples paraules, donant suport a lesestructures nacionals basques com l'Udalbiltza. Però la nostra anàlisi és que dins elcontext polític actual els passos polítics fonamentals correponen a les direccionspolítiques de l'esquerra abertzale. El moment demana un grau elevat d'iniciativa i d'audàcia política de la qual ja s'ha donat mostra en d'altres ocasions. I la clau de tot plegat és saber gestionar els vots rebuts de la manera adequada. Els condicionaments polítics per a la treva d'ETA ja han estat exposats en tot el procés de Lizarra. Caldrà reiniciar el procés tot reforçant cadascun dels objectius polítics a construir en el camí de l'alliberament nacional i d'una pau duradora. En tenen, per així dir-ho, el mandat popular.