Les transaccions financeres internacionals sota el control dels Estats Units

Jean-Claude Paye

[Publicat a Réseau Voltaire, 28-4-2008]

Tal com va passar amb l'acord sobre la vigilància dels passatgers europeus, signat el juny de 2007 entre la Unió Europea i els Estats Units, el nou «acord» sobre el control de les transaccions financeres legitima una situació de fet creada pels EUA. En tots dos casos l'administració nord-americana s'havia apoderat il·legalment de les dades personals dels ciutadans europeus, abans que la Unió li’n reconegui el dret i amb aquesta finalitat modifiqui el seu ordre jurídic.

El 23 de juny de 2006 el New York Times va revelar que la CIA havia instal•lat un programa de vigilància de les transaccions financeres internacionals. El diari va fer públic que, després dels atemptats de l'11 de setembre, la societat belga Swift («Society fur Worldwide Interbank Financial Communications») havia proporcinat al departament del Tresor dels Estats Units desenes de milions de dades confidencials en relació amb les operacions dels seus clients.

Swift, societat nord-americana sootmesa al dret belga, administra els intercanvis internacionals d'aproximadament vuit mil institucions financeres situades a 208 països. Assegura la transferència de dades relatives als pagaments o als títols, incloent-hi les transaccions internacionals en divises, però no mou diners.
Les dades intercanviades són emmagatzemades en dos servidors, l'un situat a Europa i l'altre als Estats Units. Tots contenen totes les dades. Els missatges interbancaris, intercanviats a través de la la xarxa Swift, inclouen dades a caràcter personal, protegides pels drets belga i europeu.

Aquesta societat està sotmesa igualment al dret nord-americà, a conseqüència de la localització del seu segon servidor sobre el sòl dels Estats Units. Així, la societat ha violar el dret europeu, per tal de sotmetre's a les injuncions de l'executiu états-unien. Malgrat que estan provades les reiterades i múltiples violacions del dret belga i comunitari, les autoritats belgues sempre s'han negat a perseguir la societat Swift.

Recordem que el sistema Echelon i el programa de vigilància de la NSA permeten interceptar en temps real les informacions electròniques, cmo ara les dades intercanviades per Swift. La seva lectura és encara més fàcil pel fet que els sistemes d’encriptació, DELS, 3DES i AES, de les dades relatives a les transaccions mundials entre bancs, són tots tres estàndards inventats i patentats als EUA. L'executiu dels Estats Units aconsegueix, doncs, que li lliuren unes dades que posseeix ja o que pot obtenir fàcilment. Per tant, l’objectiu principal de les exigències nord-americanes és obligar les societats privades a violar el dret europeu i alhora empènyer les autoritats polítiques d'aquest continent a transformar la seva legalitat, per tal d'autoritzar aquesta intercepció. Per a l'executiu dels Estats Units, no es tracta només d'instal·lar un sistema de control en temps real de les transaccions financeres internacionals, sinó sobretot d’aconseguir legitimar aquesta operació.

En cap moment s’ha plantejar la possibilitat d’aturar les transferències cap a les duanes nord-americanes, sinó que, per contra, s’ha transmetent-hi informacions després de la revelació d’aquest afer. Per tal d'ajustar-se formalment a la directiva europea de protecció dades, Swift s'ha adherit, el 2007, als principis del Safe Harbor, que «garanteix» que les dades emmagatzemades al servidor nord-americà estan protegides per normes anàlogues a les que estan en vigor a la Unió Europea.

L'adhesió als principis del Safe Harbor es duu a terme mitjançant una autocertificació de la societat adherent, que es considera que ha de proporcionar garanties pel que fa a les possibilitats de plantejar un litigi davant autoritats independents. Però, el nivell d'independència d'aquestes autoritats està poc definit. El Safe Harbor deixa desemparada la persona les dades de la qual s’han revelat, ja que aquesta és qui ha de verificar la situació d’acord amb l'organisme nord-americà encarregat de tractar de les dades i li també correspon trobar i apel·lar l'autoritat independent de control adequada per a estudiar el seu cas. Si malgrat tots aquests obstacles, una persona o una empresa té la possibilitat de poder comprovar un incompliment del procediment i té la capacitat de començar procés judicial per demanar-ne responsabilitats, l'administració nord-americana encara pot invocar la noció de «secret d'Estat» per tal d'impedir tota acció judicial.

Quant a la part principal de «l'acord» de juny de 2007, la que permet que els EUA obtinguin les dades personals, implica un compromís unilateral dels Estats Units. No es tracta, doncs, d'un acord bilateral, que era el que desitjava el Parlament europeu, sinó més aviat d’un text, el contingut del qual no necessita l'acord de les dues parts per poder ser modificat. L'administració nord-americana pot modificar sense el consentiment de l’altra part, i fins i tots sense consultar-la, els seus compromisos, segons l'evolució de la seva legislació nacional o segons la seva voluntat de fixar noves exigències.

El departament del Tresor dóna garanties purament formals quant a la utilització de les dades. Aixa, es compromet a utilitzar-los o intercanviar-los, amb altres agències o països tercers, només per lluitar contra el terrorisme. Tanmateix, la definició del terrorisme és tan àmplia que es pot alicar a qualsevol persona o organització que estigui en el punt de mira de l'administració.

Les dades dorments no seran conservades més de cinc anys després de la seva recepció, la qual cosa proporciona molt de temps a les agències nord-americanes per utilitzar-les segons la seva bona voluntat.

Com a garantia del respecte de la confidencialitat de les informacions, la part nord-americana insisteix en l'existència de diversos nivells independents de control. El text esmenta «d'altres administracions oficials independents», així com un « gabinet d'auditoria independent». Que una administració sigui considerada com una institució independent d'una altra administració del mateix Estat diu ben poc sobre la formalitat d'aquesta autonomia. La mateixa observació es pot fer sobre l'auditoria independent. Així, quan l'afer Swift va esclatar el juny de 2006, el govern nord-americà ja havia declarat que no hi havia hagut cap abús en la utilització de les dades, donat que el seu accés era controlat per una societat privada «externa», el grup Booz Allen [1], que és una de les més importants societats en contracte amb el govern nord-americà.

La interpenetració entre el públic i el privat és orgànica. El fet que aquesta societat privada pugui ser presentada com a independent del poder executiu dels Estats Units ens dóna una idea sobre la solidesa de les garanties obtingudes pels negociadors europeus.

Aquest «acord» recent revela l'existència d'una estructura política imperial, en la qual l'executiu dels Estats Units ordena i les institucions europees es limiten a legitimar aquestes ordres davant de les seves poblacions. De fet, no es tracta d'un acord entre dues potències sobiranes, ja que només existeix una única part, l'administració dels EUA, que reafirma el seu dret de disposar de les dades personals dels europeus. Com a compensació, en un acte unilateral, concedeix «garanties» formals que pot unilateralment modificar o suprimir. L'executiu americà exerceix així directament la seva sobirania sobre les poblacions de les dues bandes de l'Atlàntic.

[1] El principal dirigent de Booz Allen no és sinó l’antic director de la CIA James Woolsey. Ndlr.