Ponencia

Conseqüències socials de la tortura

Amb la tortura es pretén dur la víctima a algun dels estats següents: la mort, la invalidesa física, la humiliació i el patiment, la formulació de denúncies i informacions, i el testimoni contra d'altres. ''A més, el turment físic forma part dels mitjans emprats per intimidar la població. Una política del terror institucionalitzada no ha prescindit mai del concurs de la tortura" (18). La tortura és la violència gratuïta i desproporcionada que ciutadans, cada cop menys informats i més manipulats, reclamen contra la violència. ''Una violència de què són responsables per la seva passivitat enfront l'estat de coses que violenta la nostra naturalesa, complexa, però mai consubstancialment torturadora" (19).

I és que la litúrgia del suplici, ben cuidada, no només infon un temor punitiu a la societat, sinó que afirma el gran poder sàdic i brutal dels governants com a fet indiscutible. Per aquest motiu, en altres èpoques la tortura tenia un caràcter públic, fastuós: era alhora una amenaça o advertència, una demostració de poder i una festa oferta al poble. Però, avui dia, la tortura ja no és una festa pública, sinó una activitat amagada i negada constantment. Així, ja no és una demostració de poder per a la societat en general, però sí que ho és per als grups socials vinculats directament amb els suplicis. En aquest sentit, no ha d'estranyar ningú les corredisses que es van viure dins els cercles independentistes d'arreu dels Països Catalans l'estiu del 1992. A la rapidesa i sorpresa de les detencions de seguida es van afegir els testimonis dels primers detinguts, que explicaven horroritzats els patiments a què havien estat sotmesos. Immediatament, la por es va estendre dins tot l'àmbit independentista. L'Estat havia assolit el seu objectiu: espantar els sectors més radicals del nacionalisme i acovardir-los per assegurar uns jocs olímpics calmadament espanyols.

El neguit i l'angoixa generalitzats d'aquell estiu no van ser casuals ni fortuïts. Són diversos els estudis científics que afirmen que la tortura, i més concretament els torturadors, avui, tenen entre els seus objectius el d'introduir en la víctima reflexos psicològics contra el moviment social o polític al qual pertany. Les sessions de suplici procuren portar el torturat no sols al desànim i l'enfonsament propi, sinó a un rebuig dels seus companys i companyes. En aquests casos obtenen, a partir de la destrucció emotiva i moral dels detinguts, una actitud d'autotraïció absoluta, en què la víctima es presta a signar declaracions inculpatòries d'altres persones sense cap fonament. "Quan es produeix una mort a comissaria o unes lesions irreparables, no només s'ataca la víctima, sinó també els futurs detinguts, als quals es coacciona i atemoritza sabent el que passa als qui són detinguts'' (20). És en aquest context que s'han de considerar les amenaces de la Guàrdia Civil a Joan Rocamora quan li deien que seguiria la mateixa sort que Mikel Zabalza, aparegut mort 15 dies després de la seva detenció, presumptament ofegat al riu Bidasoa.

En el mateix sentit també s'ha d'analitzar l'estreta relació entre els moments més intensos de la tortura i els insults.

Finalment, la víctima contempla el seu acusador principal amb admiració i amor pel seu carisma, els seus dots de comandament, el seu talent. Això significa que la víctima ha assumit una nova identitat, amb la qual cosa la seva personalitat pateix una profunda transformació. Aquesta transformació serà viscuda, posteriorment, com una incidència més penosa i intolerable, si es pot, que els horribles turments patits. Cal tenir en compte que en el moment de produir-se aquest canvi de personalitat, es viu una relació de complicitat inconscient i perversa amb els botxins. La submissió incondicional a l'enemic s'estableix sense gaires limitacions. Així, el torturat es converteix en delator i accepta la proposta dels botxins: a canvi de la seva col·laboració es posarà punt i final als turments; la seva confinació a la presó prendrà una perspectiva més favorable, i tot això anirà acompanyat pel tracte afectuós i cordial que li prodigaran a partir d'aquest moment els botxins i torturadors.

Pot passar que el torturat, un cop hagi cedit a la delació, torni a incorporar-se, algun dia, al seu ambient. Durant algun temps no experimentarà remordiments, perquè se sentirà destruït i aniquilat, sense sentiments ni idees. Però de mica en mica anirà veient -reflectit en els seus familiars i amics- la imatge del que havia estat ell. Aleshores podrà optar per defugir la companyia dels familiars i amics, però això no el protegirà del sentiment de culpa que acostuma a fer-se present a mesura que es consolida el procés de reorganització de la personalitat. La seva vida està subjecta, des d'aleshores, a un inassolible cim que separa dues etapes biogràfiques irreconciliables: abans i després de la tortura.

torna a dalt

Qui són els torturadors?

Fins al segle XX el botxí, el torturador, actuava amb la cara tapada. Feia una ''feina" per encàrrec del poder que se sentia amenaçat. Però des de l'holocaust jueu fou impossible cobrir la cara de tot un poble i, avui, holocaust rere holocaust, en un món terrible i cínic, segons sigui el dimoni expiatori que cal torturar o assassinar, el torturador pot ser mitificat i transformat en paladí del nostre benestar. El qui ordena la tortura, malgrat que actuï mitjançant un fred càlcul, s'estimula, sovint, amb fantasies d'omnipotència destructora emocionals i regressives (21). De la mateixa manera, qui obeeix l'ordre de torturar, actua motivat per la identificació amb el cap o per l'obediència cega, pròpia de la dependència infantil. Mitscherlich s'ocupa de puntualitzar aquesta dada: "Els botxins no són altres, no són una raça estranya. Més o menys, tots estem disposats a torturar els nostres semblants.'' El plaer d'humiliar i destruir l'enemic és universal; s'estén arreu del món. Com el tendre avi de La capsa de música, el torturador és, en la seva vida "normal", una persona capaç de tenir els sentiments socials i morals elementals.

El problema neix quan la tortura s'institucionalitza, com és el cas de l'Estat espanyol. Els principis sempre acostumen a estar poc vinculats als governs parlamentaris. La història demostra que, estadísticament, un dur sistema policial repressiu pot establir-se en un sistema democràtic com si fos un tumor, funcionant d'una forma una mica autònoma (aquest seria el cas dels GAL, per exemple). Però qualsevol institució d'estructura policial, militar o jurídica pot sorprendre un estat democràtic mitjançant l'adopció de mètodes terroristes que poden arribar a intimidar els mateixos estadistes que en van permetre la creació. Aquest és un risc que corren tots els estats moderns: si la policia i l'exèrcit existeixen per controlar la violència, el problema rau, com assenyala Finer, a resoldre qui ha de controlar aquestes institucions especialitzades. És així que neix un difícil equilibri de poders que no sempre es pot mantenir perpètuament.

El cas de l'Estat espanyol és un dels més emblemàtics: quan el 20 de novembre del 1975 moria el dictador Francisco Franco, l'oposició antifranquista i la societat en general esperaven viure grans canvis. Molts volien una ruptura, però de seguida es va veure que la mort natural del Caudillo no estava directament relacionada amb el trencament de l'estructura dictatorial imposada durant quaranta anys. Aquella mort només va afeblir la cúpula dirigent. I prou. L'exemple més clar d'aquest continuisme, anomenat oficialment transició, és, a banda del retorn de la monarquia borbona al capdavant de l'estructura de l'Estat -una monarquia foragitada democràticament abans de la guerra del 1936-, la reconversió de la malauradament popular Brigada Político-Social.

Com el seu nom indica, aquesta brigada era l'encarregada de reprimir els dissidents polítics o socials, o sigui, tots aquells que manifestessin una actitud contrària al règim. En temps de dictadura, aquesta policia tenia les mans totalment lliures per tractar els detinguts a la seva conveniència. Només cal recordar els sobrenoms d'alguns dels policies més prolífics de la BPS: el superagent Roberto Conesa Escudero o l'inspector Billy el Niño, àlies de Juan Antonio González Pacheco, per posar alguns exemples. Conesa -policia des del 1939- era la mà dreta del comissari principal de la BPS Saturnino Yagüe ja al 1960, i en arribar la Restauració monàrquica va ser enviat com a cap superior de Policia a València. És a dir que se li van reconèixer els mèrits (són nombrosos els testimonis de sindicalistes i comunistes torturats per Conesa entre els anys quaranta i seixanta). González Pacheco va ser un dels màxims col·laboradors de Conesa en la BPS, de primer, i en la Brigada de Información, més tard. La seva brillant carrera antiterrorista es va veure tacada quan se'l va relacionar amb la matança d'Atotxa (atemptat contra un bufet d'advocats laboralistes que va causar molta commoció durant la Transició). Ells, juntament amb els comissaris Antonio Creix, Federico Quintero Morente -cap superior de Policia a Madrid-, Anechina, Sainz, Maestro i Polo, entre d'altres, van ser els principals educadors de la següent generació de policies que protagonitzarien directament la transició: Juan Antonio González Pacheco, Manuel Ballesteros, Martínez Torres, Solsona, Garrido, Escudero, Álvarez Sánchez, Lesmes i Sandoval, entre d'altres. És també molt rellevant el cas del policia Manuel Garcia (A12GO-6553), únic policia d'aquella primera generació encara en actiu, que posseeix la Cruz de Oro policial, director del Gabinet d'Informació i Operacions Especials de la Secretaria d'Estat per a la Seguretat.

Tots aquests noms van estar vinculats a les altes esferes del Ministeri d'Interior. Manuel Ballesteros -successor de Conesa en la direcció de la Comissaria General d'Informació-, processat per tortures i acusat de ser un dels dirigents del GAL, va rebre dels socialistes la direcció de la Prefectura d'Operacions Especials. Ballesteros va succeir Conesa el 1981 després que el superagent ho pactés amb l'aleshores ministre d'Interior, el general Ibáñez Freire.

Ballesteros, però, va haver de dimitir després de la mort a la comissaria d'Arregi, un cas que va dur a la presó cinc policies que estaven a les seves ordres. Tot i això, se li va encomanar el Mando Unificado de la Lucha Antiterrorista (MULC), el mateix 1981. Jesús Martínez Torres -alumne avançat de Raimundo Maestro Rebaqué (A12GO-4890), policia des del 1945- va ser cap dels grups de la BPS encarregats de reprimir el PSUC a Barcelona, va ser nomenat pel PSOE comissari general d'Informació. Martínez Torres va ser inculpat en el cas GAL com a superior jeràrquic dels policies Amedo i Domínguez. Un altre policia de la BPS que va fer carrera amb el PSOE va ser Antonio Garrido Fernández, cap superior de policia de Madrid fins al 1992. Curiosament, durant els anys setanta va treballar d'infiltrat dins l'UGT, el PCE i en el mateix PSOE. Un autèntic camaleó. José María Escudero Tejada, nascut el 1945, també es va destacar per la persecució política dels comunistes i, durant la Transició, dels anarquistes. Quan Conesa es va jubilar, Escudero va passar a dirigir el Grupo Policial del Banco de España i posteriorment va ser traslladat com a comissari a Barcelona.

I així podríem seguir la trajectòria de centenars de policies, guàrdies civils i funcionaris d'Interior -des de les diverses cúpules fins als confidents-, que no tan sols no van ser destituïts amb l'arribada de la monarquia sinó que van rebre càrrecs directius. Queda clar, doncs, que els mètodes d'obtenir informació o castigar no només no han estat variats des dels anys quaranta, sinó que s'han legitimat.

De la Brigada Político-Social es va passar al Mando Unificado de la Lucha Contraterrorista (MULC), a la Prefectura d'Operacions Especials, al CESID, a la Direcció General de Seguretat de l'Estat... Del Batallón Vasco-Español es va passar al GAL, del Batallón Catalano-Español es va passar a la Milícia Catalana... Tot va canviar, sí, però només formalment. Les estructures i, sobretot, els objectius i els mètodes, són els mateixos avui que fa cinquanta anys.

A Catalunya, fins ara, les referències en aquest camp no són tan clares ni extenses com al País Basc, per exemple, però l'estiu del 1992 va ser l'excepció que confirma la regla.

2. La legislació antiterrorista

El diccionari defineix "tortura'' com: a, l'acció d'infligir deliberadament a una persona dolor o sofriments aguts físics o psíquics a fi d'arrencar-li una confessió o de castigar un acte; b, Sofriment físic o moral insuportable. Una definició teòrica, freda i distanciada que contrasta amb la que fa Henry Shue (22): "La tortura és una pràctica condemnada universalment, però també una de les més utilitzades pels governs contra el terrorisme. La justificació més gran per al seu ús és la necessitat d'obtenir informació, i en aquest cas ha de ser tractada per separat de la que es considera una espècie de càstig. S'hauria d'entendre que, en general, les persones perden els seus drets si creen situacions en les quals resulta massa costós mantenir-los.''

Aquesta darrera explicació és, certament, la més realista per la clara vinculació que fa del sofriment físic o moral insuportable amb les persones que creen situacions en les quals resulta massa costós mantenir els seus drets. Aquesta és, sens dubte, una vinculació clarament política que atorga a la tortura una dimensió diferent, moderna i fins i tot legítima per a molts estats autoanomenats de dret. Shue no se n'amaga en afirmar, ja el 1978, que la pràctica de la tortura és de les més utilitzades pels governs contra el ''terrorisme." Ja han passat vint anys, però la realitat no ha canviat, malauradament.

L'aparent contradicció que suposa, per als estats democràtics, acceptar o fins i tot promocionar la tortura i, al mateix temps, vetllar per unes forces de seguretat lleials a una Constitució, troba la solució definitiva en les lleis antiterroristes, les definides com a lleis especials. El que, en règims dictatorials, s'anomena lleis d'excepció. Com es veurà a continuació, a l'Estat espanyol aquestes lleis no desapareixen amb la mort del dictador, sinó que es transformen, es disfressen i es consoliden. La legislació antiterrorista actual -avui, a 1997- és, a opinió de gran part dels experts en dret penal, "la perpetuació de la legislació franquista". (23)

torna a dalt

Inicis de la legislació antiterrorista a l'Estat espanyol

La política penal de repressió del terrorisme neix a l'Estat espanyol vinculada a la lluita contra l'anarquisme (24), al final del segle XIX. La primera llei especial es va aprovar el 10 de juliol del 1894: una llei sobre els atemptats comesos amb explosius -el Codi Penal del 1870 no contemplava la criminalitat amb explosius-. El 2 de setembre del 1896 es va fer una nova llei sobre la repressió de l'anarquisme, que modificava la primera.

El Codi Penal del 1928 assumeix la regulació de la delinqüència terrorista, privant els atemptats comesos amb explosius de qualsevol especialitat. Però aquesta nova orientació legislativa es deixa de respectar durant la Segona República, en què s'opta per una nova normativa específica, fora del Codi Penal, promulgada el 1932. Més tard, la llei promulgada l'11 d'octubre del 1934 introdueix per primera vegada un element subjectiu (motivació política o social) que s'afegeix al mitjà emprat pel delinqüent, per configurar així una autèntica legislació antiterrorista, ja que sanciona a qui "amb el propòsit de pertorbar l'ordre públic, atemoritza els habitants d'una població o realitza alguna venjança de caràcter social, utilitza substàncies explosives o inflamables."

Durant el règim franquista, la normativa antiterrorista conserva aquest criteri mixt de delimitació del seu camp d'aplicació, tot i que la repressió es va endurir, arribant fins i tot a la imposició de la pena capital com a pena única en cas de mort o lesions greus. El ban del 28 de juliol del 1936 va ser el primer, al qual el van seguir la Llei del 29 de març del 1941 per a la Seguretat de l'Estat, el Codi Penal del 1944, el Decret Llei del 18 d'abril del 1947, de Bandidatge i Terrorisme, el Decret 1794/1960, del 21 de setembre, sobre Rebel·lió Militar, Bandidatge i Terrorisme, i el Decret Llei del 16 d'agost del 1968 (25). A partir de la publicació de les Lleis 42 i 44 del 15 de novembre del 1971, s'inicia un segon període en el règim franquista, almenys pel que fa a la legislació antiterrorista, i es modifiquen el Codi de Justícia Militar i el Codi Penal i es deroga el Decret del 1960, fent desaparèixer la pena de mort com a pena única, que és substituïda per la de reclusió major a mort. Però el Decret Llei 10/1975, del 26 d'agost, sobre Prevenció del Terrorisme, trenca la tendència del 1971 i endureix la repressió penal del terrorisme. Es redueixen les garanties individuals, es prorroguen els terminis establerts per posar a disposició judicial el detingut, s'amplia el règim de presó provisional i es configuren processos de tramitació abreujada.

La transició vers la II Restauració borbònica va suposar la revisió del Decret Llei de Prevenció del Terrorisme, en el sentit d'aconseguir més racionalitat en la repressió, assignant la competència a la jurisdicció ordinària, establint més controls judicials i limitant l'exasperació de les penes. En aquest sentit, el Drecet-Llei 2/1976, del 18 de febrer, va derogar la majoria dels seus articles, deixant en vigor, entre d'altres, els 13 i 14, referents a les facultats excepcionals de la policia en matèria de detenció i registre.

Gestació de la Llei

La primera normativa d'excepció de la democràcia va ser el Decret Llei 21/1978, de l3 de juny, sobre "medidas en relación con los delitos cometidos por grupos y bandas armadas." Aquest decret es va convalidar, aparentment a desgrat, pel Congrés dels Diputats i amb caràcter provisional. Però les figures jurídiques que introduïa no van tenir res de provisional i van ser recollides posteriorment en altres lleis. Entre aquestes figures hi havia la incomunicació dels detinguts durant un temps il·limitat.

Aquell mateix 1978, concretament el 4 de desembre, s'aprovava la Llei 56/1978 -ja anomenada Llei Antiterrorista-, que també va ser aprovada pel Parlament espanyol, tot just uns dies abans de promulgar-se la Constitució Espanyola. Aquella llei permetia la incomunicació policial del detingut fins a deu dies, intervenció postal i telefònica, registres sense ordre judicial i entrada a qualsevol domicili (26). Aquesta llei només havia de durar un any, però es va prorrogar un any més fins que es va aprovar una nova normativa, gairebé idèntica: el Reial Decret Llei 3/1979, del 26 de gener, sobre Seguretat Ciutadana. Aquesta nova normativa tenia com a objectiu allargar en extensió l'abast de la legislació especial (apologia, col·laboració, piquests de vaga...). En referència a aquesta nova llei, Amnistia Internacional va publicar, el 2 de desembre del 1980, un estudi sobre presons i comissaries espanyoles en què es deia el següent: ''La legislació vigent ha conduït a la invalidació d'importants garanties contra els maltractaments dels detinguts i ha privat a aquests de la possibilitat d'autèntic desgreuge d'acord amb la llei. Un examen de les disposicions del nou projecte (el del Decret 3/1979) indica que perpetuaria i exacerbaria aquestes deficiències.'' L'1 de desembre del 1980 es va promulgar una altra llei antiterrorista, calcada a la del 4 de desembre del 1978, ara ja amb un caràcter permanent, superant la vergonyant provisionalitat de les seves predecessores. El fiscal Jesús Vicente Chamorro va criticar la consolidació d'aquesta legislació en to eloqüentment irònic: "Suprimida, com és normal, la tortura, prohibida per la Constitució i castigada pel Codi Penal, i no estant obligat a declarar el detingut, no veig cap fonament legal a una detenció tan dilatada. Si no és que pensem que en aquests deu dies es coaccionarà el detingut." La novetat, realment històrica, d'aquesta nova llei rau en el seu debat polític. Quan es va debatre en el Congrés dels Diputats, l'octubre del 1980, el PSOE i el PCE van votar-hi a favor. Fins aleshores, o bé s'havien abstingut, o bé havien votat en contra. Però en aquest cas, els líders dels dos partits van amenaçar els diputats amb l'expulsió del partit si no es pronunciaven de forma clara contra el terrorisme. ''El diputat Sagaseta els va titllar a tots de feixistes en la inoblidable sessió del 29 d'octubre del 1980, mentre Bandrés matisava una mica més, intentant convèncer la resta de la Cambra i explicant als diputats -que segurament no se n'havien adonat- que els set dies de pròrroga per a la detenció governativa no podien tenir altre objectiu que el d'arrancar la declaració que no s'havia volgut fer voluntàriament''.(27)

Aquest canvi de posicionament polític es va refermar a partir de l'intent de cop d'estat del 23 de febrer del 1981. Aquella data va ser el tret de sortida d'una enfebrada cursa en què tots els partits parlamentaris competien per la creació de lleis de policia, convertint el Congrés en una espècie de gabinet d'estudis del Ministeri d'Interior. En els mesos següents es van aprovar la llei que regulava l'estat d'excepció i l'anomenada Llei de Defensa de la Constitució, que introduïa noves figures delictives enormement ambigües. Resultat d'aquesta ambigüitat és el nou Reglament Penitenciari (Reial Decret Llei del 8 de maig deI 1981), que permet el trasllat de presos preventius (no jutjats) a presons d'aïllament per temps il·limitat, la progressió per mòduls independents a les presons d'aïllament, etc. També era postconstitucional la Llei 2/1981, anomenada de Defensa de la Democràcia, oposada igualment a l'esperit i a la lletra de la Constitució. La suspensió, per a les persones sospitoses de terrorisme, dels drets constitucionals (bàsicament els reconeguts en els articles 17.2 i 18.2 i 3) suposa, en opinió de Gimbernat, (28) ''la perpetuació de la legislació franquista que autoritzava que les persones sospitoses de terrorisme poguessin romandre 10 dies en mans d'una Policia infectada de torturadors." EI març del 1983 es va publicar el projecte de Llei Orgànica 14/1983 (Ley de Asistencia Letrada al Detenido) per desenvolupar l'article 17.3 de la Constitució, que permetia que totes les declaracions dels detinguts s'efectuessin en presència del seu advocat, però deixant clar que aquest no podria entrar a les dependències policials i només ho faria a l'hora de la declaració. Així, l'antiga llei d'incomunicació quedava igual. Sobre això, l'informe d'AI del 1983 a l'Estat espanyol deia: "En aquest projecte, la llei segueix privant, efectivament, al detingut l'ajut judicial durant el període crucial de les diligències policials prèvies."

Llei Antiterrorista. Primera reforma el 1984

I arribem a la Llei Orgànica 9/1984, de clara inspiració autoritària i que va ser acusada, per la doctrina del dret, d'infringir nombrosos preceptes constitucionals. Barbero Santos la sintetitza així: "Equiparació en alguns supòsits de l'autoria a la participació (arts. 7 , 8 i 9) i del delicte consumat al frustrat (art. 3). Remissió parcial i fins i tot total de la pena en determinats casos de delació (art. 6.2). Possibilitat de perllongar fins a deu dies la detenció policial (art. 13). Facultat de l'autoritat governativa per decretar la incomunicació del detingut (art.15); per penetrar sense autorització judicial ni consentiment del titular, en el seu domicili i registrar-lo (art. 16); per decretar l'observació postal, telegràfica o telefònica (art. 17). Clausura de mitjans de difusió, en admetre's la querella presentada pel Ministeri Públic (art. 21). Impossibilitat de l'òrgan jurisdiccional d'excarcerar presos o detinguts, la llibertat dels quals s'hagués acordat, en tant que la resolució no sigui ferma, quan el recurrent fos el Ministeri Fiscal (art. 19.3)'' (29).

El primer desaparegut de la democràcia espanyola, Santiago Corella, ho va ser durant l'aplicació de la Llei Antiterrorista del 1984. Malgrat això, la L.O. 9/1984 es va mantenir vigent fins que el transcurs del seu termini de vigència parcial i la sentència del Tribunal Constitucional del 16 de desembre del 1987 , van retallar el seu contingut. Aleshores, l'executiu va entendre que era necessari i urgent conservar, mitjançant la seva incorporació al dret penal i processal comú, el màxim possible del que d'aquesta quedava, sense renunciar als seus principis inspiradors.

torna a dalt

Llei Antiterrorista avui

Després de les polèmiques, els recursos presentats pels parlaments basc i català, i la sentència del Tribunal Constitucional, el govern espanyol va decidir tornar a reformar la Llei Antiterrorista. Però, tot i que es veia clarament que la intenció no era reduir el seu contingut, la reforma del 25 de maig de 1988 no va rebre esmenes a la totalitat. El Grup Parlamentari Basc (PNB) va afirmar que "el projecte suposa un indubtable avanç sobre la llei del 1984" (30). Tampoc Izquierda Unida va presentar cap esmena a la totalitat, esgrimint que ''és un efecte psicològic davant l'opinió pública, però, sense dubte, absolutament inútil'' (31).

I és que en el debat parlamentari ja va quedar clar que es pretenia incorporar -"infectar'' o "inocular" van ser els verbs emprats- a l'ordenament jurídic ordinari, principis i mesures pròpies d'una legislació d'excepció. S'arriba així a una "democràcia cuirassada'' en què allò excepcional prima sobre allò que, malgrat tot, segueix declarant-se normal, i en la qual, en detriment dels principis declarats fonamentals, es legitimen i reforcen els efectes de la tendència sempre extensiva de la legislació d'emergència (32). El terrorisme tornava a posar en relleu les profundes contradiccions de l'Estat constitucional que, impotent per mantenir-se fidel a les seva normativa i garanties, cau en la provocació terrorista i dinamita algunes de les més importants conquestes politíco-jurídiques del segle XIX. I tot perquè la raó d'estat i la seva regla principal -el fi justifica els mitjans- són incompatibles amb el concepte mateix d'Estat de Dret. El text d'aquesta llei aprovada el 1988 ja és prou eloqüent. (Vegeu l'annex III: ''Legislació antiterrorista vigent''.)

3. La legislació antiterrorista vigent

Llei Orgànica 25 de maig 1988, núm. 4/1988 (Jefatura de l'Estat). Enjudiciament criminal-bandes armades. Terrorisme. Rebel·lió. Reforma la Llei d'Enjudiciament Criminal en matèria de delictes relacionats amb l'activitat de bandes armades o d'elements terroristes o rebels.

Article primer