Resposta de la Comissió de Comunicació del Procés de Vinaròs al libel publicat per La Vanguardia el 4 de febrer de 2002

Barcelona, 4 de febrer de 2002

A l’atenció de la secció POLÍTICA/NACIONAL

COMUNICAT DE PREMSA

El Procés de Vinaròs denuncia els nous intents de criminalització mediàtica contra l’Esquerra Independentista

En referència a la informació apareguda en l’edició d’avui, dilluns 4 de febrer de 2002, a la pàgina 19 de la secció “Política” del diari La Vanguardia i signada pel periodista Carles Castro, el Procés de Vinaròs vol traslladar les següents consideracions al conjunt de la societat catalana en general i de la professió periodística en particular:

Tot i que en cap cas la informació esmentada fa una referència explícita al Procés de Vinaròs, aquest es veu amb la necessitat de rebatre un seguit d’afirmacions falses, inconcretes i confuses que vulneren el Codi Deontològic de la Professió Periodística a Catalunya i que atenyen directament l’espai polític de l’Esquerra Independentista, on s’enquadra el Procés. L’anàlisi segueix l’ordre de la situació en el text dels punts de què demanem la immediata rectificació i el seu restabliment.

1. El titular i el format de la notícia no s’adiuen al d’un text informatiu. La Vanguardia té diferents modalitats de disseny i composició gràfica que separen el gènere d’opinió i d’informació. En el cas del text elaborat per Carles Castro, hi sovinteja el primer dels dos gèneres tot i que la maqueta on s’ha encabit la notícia és la que s’utilitza habitualment per al gènere informatiu. Aquest fet suposa un frau per al lector i vulnera de manera clara el propi llibre d’estil de La Vanguardia on s’estableix la separació clara entre gèneres periodístics.

2. Al segon paràgraf hi apareix una frase esbiaixada i descontextualitzada extreta de la publicació Poble Insurgent (PI). Tal i com ha assegurat PI en un comunicat, l’afirmació va aparèixer al número 5 de la revista i va ser feta per un col·laborador de la mateixa. En cap cas, PI assumeix l’opinió que s’hi pugui reflectir en els articles dels seus col·laboradors ja que només respon de l’editorial tal i com s’explicita de manera constant en cada número publicat.

3. En el tercer dels paràgrafs s’assenyala el 12 d’octubre de 1999 -incidents el dia de la Hispanidad al barri de Sants de Barcelona- com a data clau per a demostrar la suposada connexió de la violència amb l’independentisme ja que, segons el periodista, “el incremento de la violencia callejera... se produce paralelo a un proceso de unificación del independentismo extraparlamentario”. Si quan s’escriu “violencia callejera” el periodista fa referència a enfrontaments de característiques similars als ocorreguts a Sants, se n’oblida uns quants de succeïts durant la segona meitat de la dècada dels 90: la resposta al desallotjament del cine Princesa i desenes de centres okupats, la Diada de Sant Jordi de 1997, les campanyes contra les ETT, les marxes antifeixistes del 20 de novembre a Sabadell o el propi 12 d’octubre de l’any anterior. Quant al “proceso de unificación del independentismo extraparlamentario”, se n’ha donat un, el Procés de Vinaròs. Aquest té el seu tret de sortida simbòlic el 2 d’abril de l’any 2000 però comença a fer-se realitat el mes de juliol del mateix any: ni més ni menys que 9 mesos després dels fets del barri de Sants del 12 d’octubre de 1999. La suposada prova del “paral·lelisme temporal” no es dóna cronològicament i és només una suposició del periodista, fet que constitueix alhora una violació del criteri segon del Codi Deontològic de la Professió periodística a Catalunya.

4. “Ha resultado ganador el sector independentista que ha mantenido siempre relaciones más directas con ETA”. Si aquestes afirmacions fossin certes, “el sector ganador” estaria poc menys que il·legalitzat i amb persones en procés judicial obert o bé amb condemna ferma ja que els fets que s’hi expliquen són constitutius de delicte segons el Codi Penal vigent a l’Estat. No hi han hagut il·legalitzacions, ni detinguts ni condemnats en aquest sentit. Aquesta és una afirmació gratuïta, falsa i que vulnera de manera flagrant els criteris 1 i 2 del Codi Deontològic de la professió. A més, té un grau d’intencionalitat manifesta ja que quan s’afirma “relaciones más directas con ETA” s’està donant a entendre que “l’altre” sector de l’Esquerra Independentista també en té encara que no siguin de manera “tan directa”. I alhora, aquesta falsedat es remarca en l’edició escrita en un destacat a la columna esquerra del text, fet que encara agreuja la falsa imputació.

5-Al setè paràgraf s’afirma “el reagrupamiento del independentismo en torno a una estrategia de “unitat popular”, vinculada a los intereses y las luchas populares, explicaría los criterios de selección de los objetivos de los terroristas catalanes, que concuerdan conceptualmente con el desarrollo del sindicalismo radical: ETT, bancos, cajas de ahorro”. Tot i citar directament el text de l’informe de la Asociación de Víctimas del Terrorismo (AVT) -en què el periodista de La Vanguardia ha basat la seva informació-, la designació “terroristas catalanes” és prou greu per no haver-la publicat quan en cap cas hi ha hagut una sola condemna de militants de l’Esquerra Independentista relacionats amb aquest tipus d’atemptats que els forces de seguretat de l’Estat i els mitjans de comunicació han denominat “terrorisme de baixa intensitat”. Però el més sorprenent és que dins el mateix paràgraf i només unes paraules més endavant s’afirma que “la violencia que se expresa últimamente en Cataluña no procede tanto del nacionalismo sino de cierta extrema izquierda”. A més d’aprofitar l’avinentesa per criminalitzar el conjunt del nacionalisme català, aquesta afirmació és una contradicció amb el principi del paràgraf on s’atribuïa l’autoria dels atemptats de baixa intensitat al “reagrupamiento del independentismo en torno a una estrategia de unitat popular”.

6-En d’altres respostes anteriors als mitjans de comunicació -setembre i octubre de 2001- el Procés de Vinaròs ja ha manifestat la seva queixa per la confecció de notícies sense prèvia consulta a les parts implicades i/o citades. La mera transcripció de comunicats prèviament elaborats sumat al profund desconeixement de moviments socials com ara l’independentisme, condueix a una distorsió total de la informació. No entrarem a valorar de nou aquesta mancança dels periodistes però citarem alguna prova d’aquesta ignorància en el que es publica avui a La Vanguardia: al final del quadre gràfic “la evolución del independentismo radical catalán” hi apareix l’apartat “procesos de unificación” a l’alçada de l’any 2000. A dia d’avui, el Bloc d’Estudiants Independentistes (BEI) ja no existeix com a tal perquè es va dissoldre dins la Coordinadora d’Estudiants dels Països Catalans (CEPC). I les organitzacions juvenils Maulets i JIR van fusionar-se fa més de tres anys.

7-En el requadre titulat “sindicalismo independentista”, diferenciat amb un entramat més fosc, es fan vinculacions directes entre l’Esquerra Independentista i el sindicat Ustec amb el qual mai s’han reconegut vincles. Menys encara amb CATAC, sindicat que agrupa majoritàriament als funcionaris de les presons catalanes i amb el qual l’Esquerra Independentista s’ha desvinculat públicament en diverses ocasions. La darrera afirmació del paràgraf “el sindicato de Terra Lliure (COS) se integró recientemente en la IAC” vulnera de nou el criteri segon del Codi Deontològic i es desacredita per ella mateixa ja que quin sentit tindria ser un sindicat de treballadors lligat a un grup armat que operava en la clandestinitat i dissolt oficialment des de setembre de 1995?

Des del Procés de Vinaròs creiem que l’article de l’edició d’avui 4 de febrer de 2002 al diari La Vanguardia i signat pel periodista Carles Castro és fruit d’una estratègia continuada de desprestigi i criminalització contra els moviments socials dels Països Catalans instigada per les delegacions del Ministerio del Interior al nostre país. I aquesta s’està accentuant per tal de justificar davant l’opinió pública catalana i de l’Estat les mesures repressives que s’apliquen i s’aplicaran en les dates pròximes al 15 i 16 de març, quan és prevista a Barcelona la cimera de caps d’estat de la Unió Europea.

A la vegada ens preguntem el paper de la Asociación de Víctimas del Terrorismo (AVT) en l’elaboració d’informes d’aquesta mena. De la mateixa manera, ens agradaria demanar al periodista Carles Castro idèntica celeritat en investigar el cost d’aquest informe per a l’erari públic així com la seva font de finançament. En un exercici de memòria històrica només voldríem destacar que la junta de la AVT va assistir en ple al darrer congrés del Partido Popular i que va donar suport a una de les opcions polítiques en les eleccions al parlament basc del passat 13 de maig. Tampoc voldríem obviar que la AVT mai ha volgut reconèixer com a víctimes del terrorisme les desenes de ciutadans bascos assassinats en les accions del GAL, el BVE, la AAA o d’altres grups parapolicials de l’extrema dreta espanyola. Des del Procés de Vinaròs denunciem que l’informe que ha servit a La Vanguardia com a base per a la seva informació pot ser una nova maniobra de l’estratègia de criminalització que evitaria qualsevol crítica a la informació, perquè difícilment ningú s’atrevirà a posar en dubte un informe que prové d’una organització de les característiques de la AVT.

Després d’aquestes demandes, recollides en els set punts anteriors, el Procés de Vinaròs espera una rectificació pública i notòria del diari La Vanguardia, en virtut del criteri tercer del Codi Deontològic de la Professió Periodística a Catalunya. A més, instem la nova junta del Molt Il·lustre Col·legi de Periodistes de Catalunya a vetllar perquè informacions com aquesta siguin matèria punible i d’estudi en el Consell de la Informació de Catalunya (CIC).