Hi ha dues característiques de la repressió política que diferencien una democràcia (sic) liberal d’una dictadura (per exemple, la franquista): d’una banda, el caràcter molt més selectiu dels col·lectius objectes de repressió; d’altra banda, la seva major invisibilitat.

En el cas d’un instrument repressiu com és la tortura, es fan més evidents que mai aquestes dues característiques. Així, les seves víctimes potencials pertanyen a grups o organitzacions que gosen qüestionar l’anomenat “consens democràtic”, fet que en redueix l’abast a una minoria més o menys nombrosa de la societat.

En aquest article ens volem centrar en la segona característica, la invisibilitat de la tortura, i reflexionar sobre tres dels factors essencials que l’afavoreixen: els mètodes, el paper dels metges forenses i el silenci dels mèdia. [1]

La tortura “neta”

Les mètodes de tortura han canviar al llarg de la història, però l’imaginari col·lectiu, molt influït per determinades escenes cinematogràfiques, hi associa unes determinades imatges: els continuats cops de puny o amb algun objecte, els cossos macats i ensangonats, etc. És per aquesta raó que a moltes persones els costa de considerar (diríem d’imaginar) com a tortura una gran part dels mètodes emprats actualment.

Hi ha un problema evident de visualització: per exemple, es difícil associar una imatge nítida i colpidora a mètodes com la “bossa” o els exercicis continus i extenuants. Encara resulta més difícil de visualitzar les tècniques de tortura psicològica [2] . Doncs bé, en una democràcia (sic) liberal s’usen preferentment les tècniques de tortura que no deixen rastres visibles a primer cop d’ull. És el que s’anomena tortura “neta” o “blanca”. Parlem, evidentment, d’una tendència ja que l’afirmació anterior o exclou que hi hagi casos de brutalitat més visible. Precisament, quan es compta amb imatges dels rastres que ha deixat en el cos aquesta brutalitat, l’existència de la tortura es fa més creïble.

Tot i aquestes dificultats de visualització, cal entendre que la tortura “neta” és una pràctica sistemàtica i estudiada, diríem que gairebé científica, en què les agressions psicològiques (la manca de visió, els crits, les amenaces, els insults, les humiliacions, l'obligació de repetir determinades consignes nacionalistes espanyoles, la pèrdua d'orientació horària, etc.) juguen un paper tan rellevant com les físiques (la bossa, la banyera, els exercicis físics continuats, la ingestió de determinades substàncies, els elèctrodes, els cops a determinades parts del cos, etc.). Totes dues es combinen d'una manera sincronitzada per terroritzar des del primer moment el detingut, anul·lar la seva personalitat i aconseguir una declaració autoinculpatòria.

Els metges forenses

La figura del metge forense que examina més o menys diàriament els detinguts als quals se’ls aplica l’anomenada legislació antiterrorista és presentada com a la principal garantia que és respectada la integritat física i psicològica de la persona detinguda. Quan es discutia aquesta aquella legislació, els seus avaladors (la pràctica totalitat de les forces polítiques parlamentàries) argumentaven que la incomunicació no posava en perill la integritat física i psíquica dels detinguts ja que estarien sota la vigilància dels metges forenses. Igualment, quan alguna vegada algun cas de tortura arriba a l’esfera pública (independentistes detinguts el 1992 o, més recentment, Martxelo Otamendi), el ministre de l'Interior de torn usa com un dels seus arguments forts [3] els informes d’aquests metges.

En societats altament tecnificades com són les democràcies (sic) liberals, el metge forense és presentat, doncs, com el tècnic imparcial i independent que és capaç d’objectivar i dictaminar la existència o no de tortura. En darrer terme, la seva paraula, el seu informe, esdevé dogma de fe.

Tanmateix, la majoria de la ciutadania desconeix que els forenses no poden detectar, si més no a partir d’un examen ocular en què es basen normalment els seus informes, gran part dels mètodes de tortura que denuncien els detinguts sota l’anomenada llei antiterrorista. Per tant, ens trobem amb el fet que el tècnic serveix de ben poc per dilucidar la realitat o no de la tortura. En un article publicat al diari El Correo (28-6-2003), el metge forense i criminòleg Benito Morentín, deixava ben clar aquestes limitacions de la medicina forense:

Curiosament, mai hem sentit cap metge forense de l’Audiència Nacional admetre públicament, per exemple en un mitjà de comunicació, aquestes límits de la seva tècnica i exigir que es duguin a terme proves de gasometria arterial o raigs X, que permetrien detectar en alguns casos algunes de les tècniques de la tortura “blanca”. Ans al contrari, tots aquests metges sembla que en tenen prou amb una inspecció ocular més aviat poc exhaustiva en “un despacho con luz y poco más” [4] per concloure taxativament en els seus informes que no s’han produït tortures.

Ara bé, a més d’aquestes gens menyspreables limitacions, hi ha d’altres factors que qüestionen la presumpta independència, imparcialitat o objectivitat dels metges forenses, com ara la seva dependència del poder judicial (fonamentalment de l’Audiència Nacional) o la superficialitat dels informes. Així, la seva adscripció a l’Audiència Nacional genera el que s’ha anomenat una doble lleialtat del megte [5] (cap al pacient i cap a la institució a qui serveix i el paga), que comporta el perill que se’n ressenti la primera. Quasevol sociòleg o sociòloga sap les servituds, connivències, censures, autocensures, etc. que genera qualsevol relació social continuada, en aquest cas amb una magistratura tan especial i seleccionada com la de l’Audiència Nacional i amb els diferents cossos policials. D’altra banda, caldria també tenir en compte els processos de selecció d’aquests funcionaris, perquè la seva adscripció a aquest tribunal especial no deu ser fruit de l’atzar i la casualitat. És a dir, de ben segur que un dels requisits per ocupar aquesta plaça deu ser una predisposició a no fer gaires demandes o queixes inoportunes ni a dificultar la tasca dels cossos policials.

Aquesta connivència amb aquests cossos queda evidenciada en el fet sorprenent que en la totalitat dels informes analitzats a l’article “Assessment of the Quality of Medical Documents Issued in Central Police Stations in Madrid, Spain: The doctor’s Role in the Prevention of Ill-Treatament”, del qual reproduïm en aquest número la part final, s’exclogui sempre la possibilitat que determinades marques o blaus tinguin com a causa les tortures denunciades pels detinguts.

Pel que fa a la qualitat dels reconeixements, com queda també palès en aquest article, aquests no s’ajusten a cap estàndard i són plens de mancances i omissions. I tot i que es pot adduir com a excusa la precarietat amb què treballen els forenses, ja hem vist que aquestes condicions laborals no els importen gaire, ja que no han estat motiu de cap protesta.

El silenci dels mèdia

El passat 11 de març, en un acte que denunciava el tancament del diari Egunkaria, la degana del Col·legi de Periodistes de Catalunya va acabar la seva intervenció afirmant el següent: “No volem mai més tortures a l’Estat espanyol.” Aquesta frase tan contundent expressa un desig ben lloable, però potser des de la mateixa professió periodística caldria una reflexió sobre en quina mesura ha contribuït a l’existència de la tortura.

Perquè el sistema mediàtic català i espanyol, amb totes les excepcions que es vulgui, han fet de la tortura una realitat no existent, invisible. Instal·lats en el que s’ha anomenat “antiterrorisme mediàtic” [6], els mèdia (i la classe periodística en el seu conjunt) han abdicat fa molts anys del seu suposat paper de vigilants de la resta de poders i amb el seu silenci han permès que aquest crim contra la humanitat continués existint.

Més encara, una part del sistema mediàtic espanyol no només oculta aquesta realitat, sinó que quan esporàdicament (cada quatre o cinc anys) algun cas de tortura aconsegueix introduir-se a l'agenda, la majoria dels mitjans de comunicació s’afanyen a reforçar l’argumentació de l’Estat presentant, per exemple, els informes dels forenses de l’Audiència Nacional com a veritats irrefutables i inqüestionables o insistint també en l’existència d’una determinada estratègia de determinats col·lectius per desprestigiar els cossos policials, mentre es nega la paraula i sobretot la possibilitat d’argumentar a les víctimes de la tortura.

A tot estirar, es tracten aquests episodis com a casos esporàdics, com a romanalles d’uns comportaments que fa temps que haurien desaparegut. Així, es parla d’”excessos” que cal investigar i buscar-ne els responsables, però en cap moment es planteja la possibilitat que la tortura sigui una pràctica sistemàtica i habitual. En el fons, els periodistes i opinadors disposats a acceptar l’existència esporàdica d’aquests “excessos” necessiten viure alienats sobre la base de l'axioma ''a l'Estat espanyol no es tortura perquè és una democràcia'', ja que qüestionar-lo els obligaria a posar en dubte tot el sistema: ''l'Estat espanyol no és una democràcia perquè s'hi tortura''.

En resum, si realment l’afirmació de Montserrat Minobis vol ser més que l’expressió d’un desig més o menys ben intencionat, cal actuar en conseqüència. Per eliminar un problema cal admetre la seva existència i fer-lo visible, per a la qual cosa és imprescindible la implicació dels mèdia. Malauradament, només cal observar quin ha estat el comportament de gran part d’aquests mitjans de comunicació davant les denúncies del director d’Egunkaria per adonar-se que no cal esperar-ne gaire cosa.

[1] Evidentment, aquests factors no esgoten el tema, però sí que permeten cridar l’atenció sobre aspectes que sovint l’Esquerra Independentista ha desatès a l’hora de denunciar la tortura.

[2] Així, costa de fer-se una imatge del dolor psicològic que produeix en una sessió de tortura l’ús macabre de la defunció recent d’un familiar de la víctima, com li va passar a un dels quatre independentistes detinguts el setembre de 2002, a qui els torturadors van amenaçar d’escampar i trencar les pertinences del seu pare, que havia mort feia cinc dies.

[3] Tal com dicta el manual de qualsevol Ministeri de l’Interior, l’altre argument sol ser atribuir les denúncies de tortura a consignes de determinades organitzacions.

[4] Són paraules literals que segurament se li van escapar a la metgessa forense Leonor Ladrón de Guevara durant la vista oral del judici celebrat el 1995 contra els independentistes torturats el 1992.

[5] Sobre aquesta qüestió és interessant llegir l’informe “Dual Loyalty & Human Rights In Health Professional Practice; Proposed Guidelines & Institutional Mechanisms”, que es pot consultar al web de Physicians for Human Rigths (www.phrusa.org/healthrights/dual_loyalty.html).

[6] Sobre aquest concepte es pot consultar l’interessant article de Petxo Idoyaga i Txema Ramírez de la Piscina “Política informativa d’El País i l’ABC davant la nova situació política del País Basc (setembre de 1998-maig de 2000)”, publicat la revista Zer número 10 (juny de 2001). Se’n pot trobar una traducció al català al web del col·lectiu Contrastant (www.contrastant.net).

El paper dels metges forenses

El text que reproduïm a continuació és el fragment final de l’article “Avaluació de la qualitat dels documents mèdics elaborats a les comissaries centrals de Madrid, Espanya: el paper del metge en la prevenció dels maltractaments”, publicat al número 47 (2) del Journal of Forensic Sciencies (2002). Els seus autors, un col·lectiu de metges danesos i bascos, avaluen una mostra dels informes forenses de quatre metges adscrits a l’Audiència Nacional espanyola en relació amb 100 detinguts que van patir la legislació antiterrorista durant els anys 1991-1994. L’avaluació els permet comprovar les greus mancances i omissions d’aquests informes, de la qual cosa es dedueix que aquests metges no compleixen el seu paper de protegir els detinguts en règim d’incomunicació.

[...]

L’alt percentatge d’al·legacions de maltractaments ens fa deduir que els maltractaments durant la detenció eren un problema que ocorria amb una freqüència significativa. Aquesta conclusió concorda amb alguns informes oficials anteriors [Els autors es refereixen a l’informe de 1996 del Comitè europeu per la Prevenció de la Tortura] . En qualsevol cas, l’alta freqüència d’al·legacions de maltractaments hauria de ser considerada per les autoritats com un problema en si mateix, alhora que subratlla la necessitat que el metge forense faci un reconeixement adequat i elabori un informe escrit exhaustiu.

El fet que el terme “maltractaments” aparegui en el 49% de tots els documents i que els detinguts siguin examinats diàriament ens porta a donar per fet que els metges són conscients del seu paper en la protecció dels detinguts davant qualsevol abús físic. Diversos autors han descrit les dades que haurien de ser recollides a partir de l’entrevista i el reconeixement d’una persona que al·lega que està sent sotmès a maltractaments o tortura, així com la manera d’avaluar aquestes dades i presentar-les en un informe. Així, els documents en general, i en concret els que recullen al·legacions de maltractaments, haurien de complir els estàndards dels informes mèdics acceptats internacionalment: l’informe hauria de contenir un relat detallat dels maltractaments, una descripció exhaustiva dels símptomes subsegüents, i un informe complet dels resultats de l’examen clínic, de manera que la conclusió extreta a partir de la consistència entre aquests elements sigui comprensible per al lector de l’informe. En general, els documents estudiats aquí no s’ajusten a aquests estàndards, i en alguns casos els metges estableixen més conclusions sobre la data i l’origen de les lesions del podria estar justificat (per exemple, vegeu els casos A i B).

Les lesions provocades per la violència eren descrites amb la mateixa freqüència en els documents elaborats pels tres metges forenses; per tant, no hi ha cap indicació que d’alguna manera els metges haguessin d’haver seleccionat els detinguts per al reconeixement. Per aquesta raó, la diferència entre els metges pel que fa als informes sobre maltractaments ens fa concloure que l’examen es va dur a terme sense cap formulari establert. També trobem significatiu que els maltractaments siguin reportats més freqüentment a l’Audiència Nacional que no pas a les comissaries, sobretot si es té en compte que els detinguts només passen unes hores a l’Audiència.

La majoria dels documents eren insuficients (amb mancances i/o omissions) pel que fa a les declaracions sobre les al·legacions de maltractaments i els símptomes subjectius, i pel que fa a la descripció de l’examen clínic i si la totalitat de superfícies del cos havia estat examinat. Aquesta manca d’informació provoca de vegades dificultats quan un reconeixement posterior era comparat amb el que es descrivia en el darrer document elaborat durant el període de detenció. En alguns casos la informació no era completa perquè l’examinat no volia cooperar. Una altra causa de les mancances dels documents podria ser la falta de temps dels metges en situacions en què moltes persones havien estat detingudes recentment; algun dels metges havia de fer un gran nombre de reconeixements en, aparentment, molt poc de temps.

Un altre fet que subratlla la insuficiència dels documents era la manca de conclusions, especialment en els informes de revisions que contenen al·legacions de maltractaments i signes clínics de violència. A més, no estàvem d’acord amb els metges en la majoria de les seves conclusions, que vam considerar que estaven basats en premisses que no apareixien als documents, o que eren inacceptables o qüestionables.

És difícil establir amb precisió la data d’un blau ja que el color de la lesió depèn també de factors diferents del temps. Segons la literatura especialitzada, els colors verd i groc poden ser considerats com una indicació d’una data que excedeix les 48 hores. (23). Tanmateix, un blau pot aparèixer immediatament o amb u retard de 24 a 48 hores; després el color trigarà algun temps a canviar a verd o groc. Així, un blau que un dia era descrit com a verd/groc hauria d’haver estat visible el dia anterior. Es considera que el temps necessari mínim per a la curació d’un blau o una ferida superficial oscil·la normalment entre almenys 5 i 7 dies. Vam concloure que l’absència de lesions que havien estat descrites tres dies abans com a lesions agudes era una mançança de l’informe. Per aquesta raó vam arribar a la conclusió que en alguns casos hi havia discrepàncies entre els diferents examinadors.

Malgrat de les dificultats reconegudes que hi ha a l’hora de valorar la data exacta d’una lesió, vam trobar significatiu que les lesions sempre fossin avaluades d’una manera que excloïa la possibilitat que poguessin haver-se produït a la institució on es duia a terme el reconeixement. També vam constatar que els metges de l’Audiència Nacional sembla que deixen de reportar signes de violència, si ho jutgem pel desacord entre diversos examinadors. Una altra constatació remarcable és que els metges no trobessin mai una possible consistència entre el relat dels maltractaments i els signes clínics de violència; aquesta consistència sempre era rebutjada.

Aquestes observacions assenyalen les febleses i la necessitat de millorar l’acompliment de la paper dels metges com a garantidors dels drets humans dels detinguts mitjançant els informes dels resultats del reconeixement mèdic. Les consideracions següents són aplicables arreu i no són pas específiques de l’Estat espanyol. Si el reconeixement mèdic ha de servir com a aquesta garantia, requeriria que les revisions es duguin a terme a) en un lloc neutral, com ara en un lloc fora de l’abast visual i auditiu dels policies, a qui el detingut podria acusar d’haver comès abusos; b) per un metge neutral; c) d’una manera adequada, usant un formulari o protocol; i d) que l’informe s’adeqüi als estàndards generalment acceptats.

S’ha denunciat que a Turquia alguns metges havien estat amenaçats obertament pels agents de policia si suggerien en els seus documents mèdics que la persona examinada havia estat torturada. Aquesta actitud de la policia cap al metge pot ser totalment inimaginable en el cas de l’Estat espanyol, però coincidim amb l’opinió que, per assegurar la independència i la imparcialitat, el metge que s’encarrega de reconèixer detinguts, que podrien haver estat maltractats per la policia, hauria de dependre d’un cos o ministeri diferent que la policia, o si més no no hauria d’estar adscrit a un tribunal especial, com ara l’Audiència Nacional. L’experiència de Sud-àfrica ha demostrat recentment que quan el metge té dues lleialtats, es posaria en perill la relació amb el pacient.

A partir de les nostres observacions que els documents eren insuficients pel que fa a l’extensió i la qualitat insistim que:

Hans D. Petersen; Benito Morentín; Luís F. Callado; J. Javier Meana; Hans P. Haugen; M. Itxaso Idoyaga (Journal of Forensic Sciencies, 2002; 47 (2))

Mesures per eradicar la tortura

Des de fa anys, diversos organismes i organitzacions que vetllen pel compliment dels drets humans (Amnistia Internacional, Comitè Europeu per la Prevenció de la Tortura, Comitè contra la Tortura de les Nacions Unides o l’Acció de Cristians per l’Abolició de la Tortura) han proposat una sèrie de mesures que dificultarien la pràctica de la tortura. La resposta de l’Estat espanyol a aquestes demandes ha estat el silenci, una mostra de la seva nul·la voluntat d’eradicar-la.

1.- Derogació dels articles 520 bis i 527 de la Llei d'Enjudiciament Criminal. El primer permet prorroga de la detenció i la total incomunicació de les persones detingudes fins un màxim de 5 dies. Per la seva banda, l’article 527 en restringeix les garanties, especialment en relació amb l’assistència lletrada, ja que la persona detinguda sota el règim d’incomunicació no pot designar en principi un lletrat de lliure elecció ni ser assistit per aquest en les declaracions policials i judicials. A més, no pot mantenir-hi una entrevista abans de declarar davant el jutge.

2. Possibilitat de ser reconegut per un metge de lliure elecció.

3. Enregistrament en vídeo dels interrogatoris i diligències que es facin a la persona detinguda.

4. Persecució efectiva i exemplar de la tortura per part de l’Estat, ja que fins ara la pràctica ha estat en molts casos arxivar les denúncies sense dur a terme cap investigació i indultar els pocs membres dels cossos policials condemnats pel delicte de tortura a penes irrisòries.