Premisses, reflexions i conclusions

Sens dubte, al si de l'Esquerra Independentista (EI) existeixen opinions diferents sobre el tractament polític que han de rebre els i les independentistes represaliats/des per la seva vinculació a ETA.

Tota l'exposició i argumentació que hi ha a continuació partirà de quatre premisses:

Per començar creiem que cal analitzar el perquè de tot plegat, és a dir, com s'hi ha arribat, ja que sense aquesta anàlisi és impossible buscar-hi el tractament polític més adequat.

Durant de la darrera dècada del segle XX, l'atomització del moviment, la manca de direcció política i la desaparició de Terra Lliure van crear al si de l'EI un buit, sobretot de referents, , que una part de la militància del moviment independentista va omplir amb un emmirallament constant en la dinàmica que generava el Moviment d'alliberament Nacional Basc (MANB). Es tracta del que a nivell col·loquial rep el nom de "basquitis". No era un fenomen nou, però sí que ho era la seva intensitat, sobretot en comparació amb la dècada dels 80.

Evidentment, aquesta "basquitis" no es manifestava amb les mateixes característiques en tots els casos. Així, alguns elaboraven una formulació política coherent (totalment equivocada, tanmateix) que entenia que el moviment independentista català s'havia de supeditar en certa manera a la dinàmica del MANB. Cal dir, però, que aquesta posició ha estat defensada per poca gent.

Majoritàriament ha abundat el que anomenaríem una "basquitis" de caire més sociològic, en el sentit que en aquest cas no hi ha al darrere una formulació política clara i coherent i consisteix més aviat en un conjunt d'actituds, comportaments i, fins i tot, relacions més o menys personals que tenen molt sovint com a resultat un enlluernament en els aspectes més superficials de la dinàmica del MANB. Si uséssim una terminologia clàssica caldria dir que en molts casos no passa de ser una manifestació d'esquerranisme ras i curt que es complau més en les formes que no pas en els continguts. Per aquesta raó, no és estrany que aquesta "basquitis" sociològica no fos ni sigui patrimoni exclusiu del moviment independentista, sinó que hi anava i hi va més enllà.

En aquest context de manca de referents propis, de desorientació, s'explica que determinades persones de l'EI o properes hagin decidit col·laborar o, fins i tot, militar en Euskadi ta Askatasuna (ETA). Aquesta és una realitat innegable, que seria totalment equivocat amagar o esquivar emparant-se en la teoria del muntatge. Estenguem-nos-hi una mica.

Dintre de determinats sectors de l'EI circula un discurs que sosté que les onades repressives del gener i setembre d'enguany (i fins i tot algunes d'anteriors) [2] tenen el seu origen en una mena de muntatge mediàticopolicial. No negarem que parcialment aquesta explicació és certa, ja que l'Estat ha aprofitat l'avinentesa per esquitxar tot el que li ha interessat [3]. Ara bé, creure que en tots els casos es tracta d'un muntatge només ho podem qualificar d'autoengany, d'una explicació per a consum intern, però inútil des del punt de vista polític.

Cal abandonar subterfugis o pseudoarguments, com ara que nosaltres no som qui per jutjar aquestes persones i/o que no respectem la presumpció d'innocència. No es tracta ni d'una cosa ni de l'altra, sinó d'una de més senzilla: som un moviment polític i hem de saber amb qui i amb què ens estem jugant les garrofes (polítiques, és clar). Dit altrament, cal saber cas per cas quan es tracta d'un muntatge i quan no, perquè en depèn el tractament polític que hi aplicarem.

Si ens atenim a les premisses que s'esmentaven en començar aquest text, un cop escatit si ens trobem davant d'un muntatge o no, el tractament polític és clar: l'EI haurà de defensar políticament els i les represaliats/des víctimes d'un muntatge; en canvi, no ho haurà de fer en els casos que no ho siguin. La raó és evident: si partim de la base que l'actuació d'ETA perjudica el nostre moviment, seria una contradicció defensar persones que per les motivacions que siguin contribueixin en major o menor mesura a l'activitat de l'organització basca i, per contra, perjudiquen el projecte de l'EI. Per tant, l'EI no ha de sentir-se obligada a defensar persones que han actuat sota criteris subjectius, sense tenir en compte les implicacions que la seva actuació podia tenir sobre el conjunt del moviment [4].

Paral·lelament a aquesta clarificació, caldria que el conjunt de l'Esquerra Independentista consensués un discurs públic crític [5] amb l'actuació d'ETA als Països Catalans. Des d'un punt de vista intern del moviment, urgeix bastir aquest discurs perquè seria una primera eina per combatre políticament la "basquitis" sociològica. Tenint en compte l'estat de desorientació d'una part de la militància independentista, aquest discurs crític contribuiria a clarificar i esdevindria un referent que permetria al conjunt de la militància saber a què atenir-se. Si es continua callant com s'ha fet fins ara (el darrer any ha estat simptomàtic i desolador en aquest sentit) davant les accions d'ETA al nostre país, no ens ha d'estranyar que determinades persones creguin que actuen correctament si col·laboren amb ETA.

NOTES

[1] Aquesta crítica a l'acció d'ETA es fonamenta exclusivament en criteris polítics: com que la seva acció perjudica el desplegament de l'EI, no ens queda una altra opció que rebutjar-la. Per tant, considerem secundàries d'altres crítiques que s'han escrit i/o dit, com ara el fet que es tracta d'una organització estrangera o que actua amb un nivell d'intensitat superior als PPCC que no pas al seu país.

[2] Un exemple paradigmàtic del que diem es pot trobar escrit al document de l'Àmbit Jurídic i Antirepressiu del procés de Vinaròs (apartat Període 1994-201. Influència del Moviment d'Alliberament Nacional Basc).

[3] S'ha de dir, però, que de moment l'EI en conjunt n'ha resultat poc esquitxada, en comparació per exemple amb el moviment "ocupa". Cal suposar que esperen una situació més propícia per als seus interessos, com ara quan hi hagi un referent unitari de l'EI.

[4] Dit això, també cal dir que tant els amics com els familiars d'aquestes persones poden donar el suport que creguin convenient a aquestes persones, sempre que el situïn fora de l'àmbit polític, raó per la qual no haurien de objecte de reproducció iconogràfica (retrats, cartells, etc.) ni reivindicats en actes públics de l'EI.

[5] Una proposta de les idees bàsiques de què hauria de constar aquest discurs es pot trobar al Petit llibre roig del/la jove independentista (2001).