Com tots sabem, la tortura és una pràctica de l'Estat i ho és fins al punt que els darrers fets derivats de les detencions d'independentistes no han fet, en tot cas, més que confirmar la seva vigència.

Ens enganyaríem, però, si pensàvem que la tortura és només un fenomen atàvic, lligat a societats dites primitives. La pràctica de la tortura sabem que és contrària al concepte de democràcia, però també que és ben present en molts règims parlamentaris autoanomenats democràtics.

D'altra banda, quan es parla de tortura s'acostuma a distingir entre tortura física i tortura psicològica, com si es tractés de dos graus diferenciats d'agressió sense gaire connexió.

En aquests breus comentaris volem mostrar com aprofundim en els objectius que es proposa la tortura (és a dir, la seva "filosofia") el fenomen pot ser tractat políticament de manera més clara i coherent.

Més enllà de la simple informació

Una primera observació pot fer semblar que el que es proposa la tortura és l'obtenció d'informació. I justament en moltes de les sinistres activitats que són presentades com a èxits policials dels Estats opressors actuals s'exhibeix de manera més o menys descarada la pràctica de la tortura com a mitjà que hauria estat "útil". A la legislació actual a l'Estat espanyol relacionada amb la repressió a l'independentisme (lleis anomenades "antiterroristes", llei Corcuera, etc.) és evident que té com un dels objectius fonamentals la legitimació de la tortura. I no escapa tampoc a ningú que entre els governants existeix la convicció que la tortura és una mena de "mal necessari" i per això tots (el govern central i els governets autonòmics) en més o menys mesura ajuden a encobrir-la.

El fet que la pràctica de la tortura amagui, a més, una manca de treball real d'investigació policial no preocupa als governants, que aplaudeixen bàsicament els "èxits" d'una repressió contra aquells sectors polítics i socials que amenacen la seva situació privilegiada.

No entrarem ara a discutir sobre la fiabilitat de la informació extreta sota tortura ja que és evident que no es pot considerar un objectiu únic l'obtenció d'informació. La complaença dels capitostos actuals de la política oficial, davant la pràctica de la tortura demostra, doncs, una coincidència ideològica amb uns objectius més profunds de la tortura, és a dir, amb el que és de fet la "filosofia" d'aquesta pràctica.

La tortura un "Judici de Déu"

La pràctica actual de la tortura no és gaire allunyada de la que existia en els judicis de l'edat mitjana, en els quals el que es cercava per mitjà de la tortura sistemàtica era la demostració explícita d'una submissió del reu per mitjà d'una "confessió expiatòria". Els torturadors el que cerquen, avui com ahir, és la submissió de la voluntat del torturat a través del doblegament de la seva resistència. Per això la pràctica dels maltractaments físics va acompanyada sempre de vexacions morals contra el torturat i contra les seves persones més estimades. En aquest context la "confessió" no té res a veure amb cap recerca d'una "veritat investigadora" sinó que és tal com ho hem apuntat l'expressió manifesta i final de la submissió.

La "confessió expiatòria" que hem esmentat es basa fonamentalment en l'autoinculpació del torturat i en la inculpació d'altres persones amigues com a mitjà afegit de vexació (en el sentit d'haver forçat alguna forma de "col·laboració").

En la pràctica de la tortura el poder que l'aplica es converteix alhora en jutge i botxí i sense apel·lació possible. Qualsevol semblança amb els principis democràtics és, doncs, inexistent. I tanmateix la tortura es manté avui en molts països i amb un ampli suport polític per part de les forces compromeses amb el poder establert.

Tortura i destrucció personal

Aquest és un dels objectius fonamental de la tortura. I si s'examina bé, és tot el sistema policial-judicial i penitenciari el que té en conjunt aquest mateix objectiu. En d'altres textos (com el "Dossier Presons ") els CSPC ja ens hem estès en consideracions en aquest sentit. Tornant al tema de la tortura, és evident que tal com es practica habitualment, es proposa per damunt de tot la destrucció moral del represaliat. Això es revela clarament per la combinació que hem apuntat abans de vexacions físiques i psicològiques. Tal i com manifestava un dels torturats independentistes recentment "tot va encaminat a fer-te sentir com una misèria humana".

Les condicions físiques generals en què s'obliga a estar el torturat serveixen de "marc ambiental" que no es proposa altra cosa que el seu afebliment (tancament en espais reduïdíssims i en condicions pèssimes, no permetre cap mena de descans durant llargues hores, no permetre cap mena d'higiene, etc., juntament amb un estat d'esglai permanent forçat pels crits dels carcellers, pels crits dels companys torturats, etc.). D'aquesta manera la persona torturada entra en una situació d'embrutiment i esgotament que serveix de preparació general per als moments de "tortura intensiva" anomenats interrogatoris, en els quals els maltractaments físics es barregen amb insults, amenaces i tota mena de tortures psíquiques.

Es tracta en general de maltractaments duríssims però que no deixen marques externes molt evidents (així podem assenyalar dels darrers casos anunciats, els cops en llocs que no deixin marca, l'ofegament amb aigua o amb bossa de plàstic, les descàrregues elèctriques, etc.). Les tortures psicològiques tenen diferents manifestacions: des de les amenaces de mort i insults a un mateix, a persones pròximes o als catalans en general fins a sentir o veure la tortura d'un company o d'una persona estimada... És interessant assenyalar aquí que la revisió reglamentària del metge forense és utilitzada habitualment com un mitjà complementari de tortura ja que aquest no acostuma a escoltar cap de les queixes del tortura i la seva única funció és la d'indicar als torturadors sobre les possibilitats de prolongar els maltractaments (evitar que el detingut no se'ls quedi a les mans). D'altra banda la violació de la intimitat del torturat i d'altres persones pròximes ajuda a reforçar el sentiment de desemparament i d'indefensió en què es troba.

Aquest clima general d'esclafament i d'indefensió aboca a les declaracions d'autoinculpació i d'inculpació d'altres persones, seguint la voluntat dels torturadors. La submissió del torturat arriba a ser tan gran que es produeix un fenomen semblant d ' anihilació de la voluntat al que te lloc en el cas de l'anomenada "síndrome d'Estocolm". Queda així preparat per al procés de destrucció que es voldrà portar a terme amb l'empresonament posterior.

Dimensió col·lectiva de la tortura

La tortura té, però, en el seu desenvolupament una clara dimensió col·lectiva. Ja hem assenyalat que les vexacions s'adrecen no sols al torturat sinó a l'àrea de les seves relacions (afectives, d'amistat, el propi país o la pròpia classe social, etc.). I hem observat com aquesta implicació dolorosa és utilitzada per aconseguir l'enfonsament moral del torturat.

Però el que interessa remarcar ara és que els torturadors es proposen d'anar més enllà i amb les seves agressions intenten introduir en el torturat, reflexos psicològics contra el moviment social i polític al qual pertany, procurant de portar-lo no sols al desànim i a l'enfonsament propi sinó a un rebuig dels seus companys i companyes. En aquests casos (més pocs dels que voldrien) obtenen dels torturats una actitud total de traïció, i aquests es presten a declaracions inculparies d'altres persones com ho faria un membre més de les forces d'ocupació. Però en la majoria dels casos, els torturadors deixen en el torturat mecanismes de recel i de por que en el futur, si no són combatuts, poden dificultar la cohesió interna del moviment.

Convé, doncs, saber comprendre que quan els torturadors relacionen els moviments més forts de la tortura, amb companys, amb insults a l'independentisme, o amb burles a la nació catalana, ho fan amb aquest objectiu implícit d'introduir esquerdes en la cohesió col·lectiva. Aquesta dimensió col·lectiva de la tortura explica més que cap altra expressió d'aquesta pràctica el caràcter eminentment polític de l'activitat torturadora, que vol incidir en l'aspecte més important de tot moviment que és la solidaritat i la cohesió interna.

Es per això que cal que la tortura sigui combatuda per mitjans essencialment polítics, i tenint en compte quins són els seus veritables propòsits a nivell individual i col·lectiu.

La feblesa de la tortura

Cal advertir, però, que malgrat les seves intencions i la seva "eficàcia" comprovada que tant afalaga els nostres governants actuals, la tortura no és un instrument polític totpoderós ja que s'aguanta damunt uns fonaments extremament febles: no té cap justificació ideològica sòlida i només es manté pel cinisme i la corrupció.

Ja sabem que aquestes qualitats acompanyen la majoria dels règims polítics actuals incloent-hi els règims parlamentaris autoanomenats democràtics. Però els qui lluitem per una democràcia integral i participativa sabem també que de les contradiccions profundes com les que comentem n'acaben sorgint els canvis socials i polítics.

La tortura és un dels punts més febles del sistema de dominació actual i permet un combat a fons, tot posant en evidència les forces polítiques i socials que l'encobreixen.

Cal, doncs, saber aprofitar aquestes condicions.

En resum, considerem que per tenir una idea clara de la funciá d'aquest instrument repressiu que és la tortura, en el moment actual, cal tenir en compte:

Això demana dels qui estem compromesos amb la lluita antirepressiva de portar una lluita adequada contra la tortura:

La conquesta de la plena democràcia i del dret a l'autodeterminació com a drets col·lectius populars fonamentals d'avui, demana, doncs, portar en el camp antirepressiu un combat polític a fons per acabar totalment amb la tortura.