Les recents actuacions de l'organització armada basca ETA-militar als Països Catalans plantegen dues qüestions fonamentals: d'entrada, les repercussions que això pot tenir en la dinàmica mateixa de la lluita a casa nostra; i en el moment d'entrar a valorar aquestes repercussions, apareix la segona qüestió, i és el fet de decidir si és correcta i convenient la crítica de determinades actuacions armades des dels rengles del moviment independentista català.

Aquesta darrera qüestió ha provocat algunes dissensions al si del MDT, i pensem que cal també analitzar-la a fons, trencant alguns mites i tabús que, a la nostra manera d'entendre, subsisteixen avui dia al si del moviment independentista.

Crítica o silenci?

Començant pel tema de l'oportunitat, la legitimitat i la validesa de les crítiques a l'actuació de grups armats de plantejaments ideològics en principi coincidents, val la pena fer una mica de memòria i recordar que la mort del senador Casas a mans dels Comandos Autònomos Anticapitalistas va ser durament criticada per Herri Batasuna, encara que posteriorment això provoqués algunes diferències al seu si. També convé assenyalar que el col·lectiu de refugiats bascos a Euskadi Nord ha criticat en diverses ocasions les accions d'Iparretarrak, pretenent que legitimen la repressió francesa en contra seva. I anant més enrera en el temps, no oblidem tampoc que alguns dels qui ara clamen dient que no es pot condemnar cap acció armada, condemnaven l'any 78 la mort del matrimoni Viola.

Un cop refrescada la memòria, analitzem a fons, tot seguit, les possibles repercussions de tal mena de crítiques. En primer lloc, cal tenir molt present quin abast es dóna a aquesta crítica: no és el mateix allò que hom pot dir a nivells interns del moviment que allò que hom publica a tots els diaris í que objectivament pot ser utilitzat més fàcilment en favor de la repressió.

En segon lloc, considerem nefasta la sacralització de la lluita armada; és a dir, pensem que el moviment polític sempre ha de tenir la possibilitat de criticar les accions de l'organització armada; forma part de la interacció entre les "dues cames" del moviment revolucionari; per contra, si cadascuna va pel seu cantó, sense possibilitat de coordinació, no anirem gaire lluny. I lògicament, si és lícit de criticar l'organització armada que segueix els interessos de la pròpia nació, encara ho és més de criticar les accions de grups vinguts de fora.

En tercer lloc, creiem que val la pena de fer la distinció a l'hora de les crítiques, entre els errors tàctics i els estratègics. Entre els primers podríem situar els accidents, les equivocacions. és a dir, tota acció que aconsegueix uns efectes negatius no desitjats en el moment de plantejar-la. Normalment. en aquests casos. se sol donar l'autocrítica de l'organització responsable; se sol donar també l'aprofitament descarat dels mitjans de comunicació per tal de desacreditar l'organització en qüestió, i particularment creiem que són una mena d'errors que els independentistes no podem criticar, ja que són indestriables de qualsevol dinàmica armada, encara que s'hagi de tendir a reduir-los al mínim. Només quino actua està lliure d'errors.

Una qüestió molt diferent són els errors estratègics, és a dir, que responen a una orientació política errònia. En aquests casos, els autors no es fan mai l'autocrítica, almenys a curt termini, ja que són conscients de l'error, i el fet de reconèixer-lo, seria tant com reconèixer que s'avança per un camí equivocat. No se sol donar l'aprofitament propagandístic per part de l'Estat que es dóna en els errors tàctics, ja que l'Estat és el primer interessat que es mantingui la política errònia.

Per tant, no sols és un dret sinó també un deure de tot independentista conseqüent exercir la crítica sobre aquests comportaments, en la mesura també que no són puntuals sinó sistemàtics.

ETA a Catalunya

No és pas ara el primer cop que ETA actua a Catalunya. L'any 1975, en un context d'agonia de la dictadura franquista, membres d'ETA-pm actuaven a Barcelona, en la preparació d'accions per alliberar els companys sotmesos a consells de guerra i amb peticions de penes de mort. En aquesta ocasió van rebre el suport d'independentistes catalans, moguts per raons de solidaritat enfront de la repressiu que queia especialment sobre el moviment revolucionari basc, i en l'esperança de contribuir a l'enderrocament de la dictadura.

L'any 79 apareix l'embrió del que seria Terra Lliure, però ETA-pm, d'esquena als interessos d'alliberament del poble català, continua utilitzant el nostre país com a terreny operatiu, especialment per la més gran facilitat de moviments que els proporciona la ciutat de Barcelona. En aquest context es produeixen els segrestaments de Serra Santamans i de l'empresari valencià Suñer, per acabar amb la fracassada acció contra la caserna de Berga, que posa al descobert com la major part de la seva infrastructura estava formada per militants nacionalistes més o menys propers a l'independentisme .

L'any 82 és ETA-militar la que actua per primer cop a Barcelona, amb el llançament d'una granada anticarro contra un microbús de militars, que va anar a parar a l'interior d'un grup d'habitatges. Poc temps després es produeix la voladura del pantalan de descàrrega de la CAMPSA a Badalona, reivindicat també per ETA-m. En els darrers anys s'han reivindicat diverses campanyes de bombes a les costes catalanes durant els mesos d'estiu, cosa que ja va ser criticada en el seu moment des d'algun sector de l'independentisme .

L'any 85 ETA-m executa Clement Perret a Benicarló, un dels membres més destacats dels GAL.

I així arribem a l'any 86, en què s'han produït tot un seguit d'accions (contra un microbús de la Guardia Civil, al Poblenou; contra les rodalies de la caserna Belchite, de la Policia Nacional a la plaça d'Espanya de Barcelona; contra diverses empreses franceses: Crouzet, Rossignol) que modifiquen substancialment el comportament mostrat fins ara, ja que:

-No es tracta d'accions puntuals, sinó d'una actuació sistemàtica, com suggereix el text d'un dels comunicats de reivindicació, en "avisar" la població de no passar prop de les casernes.

-Els objectius no són especialment seleccionats; no es tracta d'atacar de forma important els interessos de l'oligarquia (com era el cas de la voladura del pantalan de CAMPSA) ni tampoc d'anar a cercar i executar un determinat individu al servei de la repressió més sagnant (cas Perret); sinó que les accions semblen orientades simplement a deixar constància del fet que ETA "també" actua a Catalunya.

Aspectes criticables

Considerem, doncs, que aquesta darrera fase d'actuacions d'ETA a Catalunya és criticable perquè:

Amb actuacions com la de la plaça d'Espanya s'aconsegueix exactament l'efecte contrari: qualsevol es pot sentir amenaçat per allò que els representants del poder engloben sota el gran epígraf de terroristes; i aquí hi entrem tots, no hi valen matisacions de si han estat els uns o els altres. I, sobretot, ningú no entén a què respon aquesta acció; i no hi ha res que terroritzi tant com allò que hom no entén. Vist això, és clar que aquesta mena d'actuacions signifiquen torpedinar sota la línia de flotació de tot el procés d'implantació i consolidació de l'independentisme armat a Catalunya, i per consegüent, de tot l'independentisme.

Finalment, no podem acceptar l'argument que se'ns ha donat en alguna ocasió en el sentit que atacaran l'enemic allà on es trobi, ja que, per exemple, el govern i la policia francesos han expulsat en el moment d'escriure aquestes ratlles 22 refugiats bascos, i encara és l'hora que ETA-m actuï contra la policia francesa, o algun militant es resisteixi a trets a la detenció per part d'aquesta policia, quan el resultat final (tortura per la policia espanyola i empresonament) és el mateix que quan la detenció la fan els espanyols. Si entren en consideració altres factors també haurien d'entrar en consideració, en el nostre cas, factors de solidaritat internacionalista abans de venir a arrasar, amb la seva dinàmica, la dinàmica pròpia de les organitzacions catalanes.

Per la nostra part, serem sempre solidaris amb les aspiracions d'alliberament del poble basc, i en aquest sentit esperem que les seves organitzacions més representatives sàpiguen corregir adequadament la seva orientació estratègica actual.

Carabantxel (Espanya), octubre 86