L'onada repressiva de 1992 (testimoni i valoració)
	Text elaborat per quatre presos independentistes i que va ser llegit a l'acte “Els judicis als detinguts del 1992” celebrat a la Facultat de Polítiques de la UAB el 23-2-1995

Fa uns dies se’ns va demanar que escrivíssim un text en forma de testimoni en què relatéssim la nostra experiència durant les detencions olímpiques i d’alguna manera féssim una valoració dels quasi tres anys de presó que hem passat de les detencions ençà, i de les que considerem les seves repercussions polítiques. Com a Col·lectiu de Presos independentistes ens afegim a aquest acte-debat amb l’aportació d’aquest testimoni i valoració. Però, i tot i que som aquella part del moviment independentista que encara està rebent de ple els efectes d’aquella onada repressiva preolímpica, no podem deixar de recordar que aquelles detencions afectaren un nombre de persones molt elevat, una cinquantena de catalans, i que aquella repressió desfermada de l’Estat va produir uns efectes calculats i no gens casuals sobre unes persones vinculades a la lluita per l’emancipació social i l’alliberament nacional.

En total una cinquantena de detinguts d’arreu del país i de diversos àmbits polítics, dels quals trenta-un van denunciar haver estat torturats durant els dies d’incomunicació sota l’aplicació de la llei “antiterrorista”; mètodes de tortura que han deixat seqüeles en les nostres persones i que difícilment podem oblidar mentre sapiguem que els executors i els instigadors d’aquestes pràctiques inhumanes continuen actuant impunement amb la carta blanca de la legalitat de l’estat; nombrosos escorcolls irregulars en el moment de les detencions, a cases particulars dels qui hi podien tenir alguna vinculació amb els detinguts, o bé a locals de partits, associacions o mitjans de comunicació, que foren objecte de la irrupció d’individus que violaren la intimitat d’aquests llocs, remenaren allà on volgueren i amenaçaren les persones que s’hi trobaven; una vintena de persones que patiren la presó durant un o dos anys fins que no se’ls concedí la lliberta provisional prèvia al judici; les despeses econòmiques i el desgast personal del els famílies dels detinguts, que van haver de fer llargs viatges de més de mil quilòmetres setmanals i que encara viatgen fins a la presó cada setmana; que han hagut de cobrir les despeses per pagar els advocats i el manteniment dels familiars presos; la transgressió dels drets més elementals dels empresonats, com ho són els drets a la intimitat, a la inviolabilitat del correu i de les comunicacions, el dret a l’assistència mèdica i l’assistència lletrada, el dret a fer servir la nostra llengua, mentre érem a les presons de fora del Principat, etc. En definitiva, una operació que tan sols obeïa i obeeix a l’objectiu de voler aterroritzar l’activitat i les idees independentistes, en el marc de les setmanes anteriors a les Olimpíades de 1992. Però en el marc d’una operació que continua amb els seus propòsits després de tres anys i que continua exercint la repressió amb els seus tentacles contra l’elevat nombre de persones encausades, tot i la incongruència judicial del cas. Aquest mes d’abril serem jutjats vint-i-cinc independentistes detinguts en aquella ratzia, i serem jutjats a un tribunal d’excepció, que no té en compte les irregularitats, les tortures denunciades o la insignificància d’algunes imputacions en alguns casos; en canvi, sí que té en compte les característiques que uneixen aquests encausats: una mateixa trajectòria i militància independentista. Un tribunal d’excepció per a unes idees excepcionals, excloses, perseguides.

Ara bé, aquest procés repressiu, a causa del qual nosaltres restem a la presó, i del qual tot el moviment independentista en resta afectat en una o altra mesura, sabem que no començà amb les detencions i que segurament no acabarà després dels judicis. Aquesta persecució especial de l’independentisme per part de les forces d’ocupació, aquesta estigmatització per part dels mitjans de comunicació d’ordre, el boicot informatiu a què es veuen sotmeses les veus independentistes, i la doble moral i el silenci d’una gran part de la classe política ens han assenyalat amb el seu dit ara i sempre; un assenyalament acompanyat d’atemptats parapolicials, de pallisses per part de policies de paisà a les manifestacions, de l’espionatge, del boicot, i ara més recentment amb la criminalització de la nostra opció política durant les detencions de ciutadans catalans pretesament involucrats en la confrontació entre ETA i l’Estat espanyol.

No ens ve de nou l’intent de criminalitzar l’independentisme català, ara amb motiu del macrojudici de l’abril; però tampoc no ens ve de nou l’objectiu que sembla ineludible i inherent a l’Estat espanyol i els seus aparells; una tasca repressiva que sabem de sempre, històrica, i que ha esclafat i esclafa qualsevol anhel alliberador del Poble Treballador Català.

Des d’aquesta òptica de persones que ens considerem subjectes de la repressió política, i no individus desentesos, rampelluts o d’una innocència angelical, sinó inserits totalment a la societat catalana i compromesos en la consecució dels seus progressos socials i les seves llibertats, volem aportar-vos aquestes consideracions sobre alguns temes: les detencions, la pràctica de la tortura que s’ha exercit i s’exerceix contra els independentistes, i la búsqueda d’una solució política a l’empresonament i exili dels represaliats.

Les detencions del 29 de juny es varen iniciar just amb les detencions dels quatre ara empresonats i que redactem aquest text. Es van produir a llocs molt distants l’un de l’altre i simultàniament, en una operació policial que bé podria semblar de pel·lícula, i en la qual posteriorment hem sabut que hi participaren més de dos-cents membres de les forces de seguretat de l’Estat. A diversos indrets de Manresa, a Olot, a Vic i a Barcelona érem detingudes vuit persones, amb el denominador comú de ser independentistes militants, però també amb la coincidència que tots nosaltres érem persones que realitzàvem una vida normal, que comptàvem amb domicili conegut i una feina a la qual hi acudíem diàriament. També tots vuit vam tenir en comú que se’ns detingué mentre circulàvem camí de casa o bé ja ens hi trobàvem, un diumenge, de nit i sense que se’ns donés cap altra explicació que els cops i l’asfíxia. També tots vuit vam denunciar haver estat torturats i coaccionats durant l’estada a les dependències policials.

Amb posterioritat els mitjans de comunicació van informar de les nostres detencions i es va dir que els detinguts havien participats a les mobilitzacions de protesta al pas de la flama olímpica per les poblacions on residíem alguns de nosaltres. Aquest era el primer símptoma de criminalització dels actes reivindicatius que es preparaven per als dies previs i durant les olimpíades, amb el clar objectiu d’enterbolir el clima tot creant un poti-poti que permetés atemorir qualsevol acte de protesta contra la presència de la corona espanyola, que evités qualsevol reivindicació de l’autodeterminació, protesta antiolímpica o bé de catalanitat. Tot i així, aquesta prevenció d’actes reivindicatius durant les olimpíades ja s’havia dissenyat molt abans, i ho entenem així per la successió de fets que es van donar abans del juliol del 1992: les proclamacions d’independència de les nacions bàltiques i dels Balcans van afavorir la consciència independentista durant aquests mesos anteriors a les detencions; les eleccions del març del 1992 presentaren com a tercera força un partit que proclamava obertament el desig d’independència de la nació catalana; i d’una altra banda el parlament autonòmic del Principat votava en majoria una resolució a favor del dret a l’autodeterminació. També, en uns actes esportius anteriors a les olimpíades, el 1989, es xiulava i escridassava la presència dels borbons i es palesava un clar rebuig d’una part de la població catalana envers la monarquia.

Aquesta successió de situacions, i no només una activitat armada atribuïda als detinguts, va espantar els tenidors del poder, que van veure en la militància independentista -que no ho oblidem, resta fitxada als vells i nous arxius policíacs- un perill potencial durant les celebracions que serien seguides per les càmeres i els periodistes d’arreu del món. Altres consideracions i discursos oficials, com la tan claquejada autodissolució de Terra Lliure, ara reconsiderada per a la major utilitat del moment, i entre valoracions sobredimensionadores o minimitzadores de l’organització armada es col·locava el punt de mira damunt tot el moviment independentista.

Si els actes per atemorir la militància independentista no havien donat els seus fruits amb la utilització d’atemptats parapolicials i amb pallisses a les manifestacions, amb l’explotació criminalitzadora de l’atemptat d’Hipercor utilitzat per esquitxar l’independentisme català, ara l’aparell repressiu començava a configurar una nova campanya: perseguir les idees i sobretot qui les generava. Unes setmanes abans de les detencions, l’aleshores governador civil de Barcelona i ara director de la Guàrdia civil Ferran Cardenal, a un entrevista a Catalunya Ràdio declarava que els militants de Terra Lliure ja estaven “controlats”, i que aviat se’ls assestaria un cop policial, però que aquest cop havia d’anar més enllà i anorrear aquelles persones que els donaven “cobertura ideològica”. Anunciava així, o advertia, la repressió sobre aquells que mantenien fermes unes idees determinades i en concret contra la direcció de les organitzacions de l’Esquerra independentista més coherents amb els seves idees i que no s’havien volgut integrar a l’independentisme light d’ERC. En resum i en conseqüència, el pronòstic anunciat de les detencions de quasi tots els membres del Secretariat Nacional del MDT, d’un membre del Comitè central del PCC, de membres del sindicat TUC, dels CSPC, de les CUP, així com de diversos militants d’ERC , Catalunya Lliure i Alternativa Verda, així com de persones que amb anterioritat havien tingut alguna vinculació amb partits independentistes.

Aquesta tria repressiva i aquesta previsió són prou simptomàtiques, i expliquen el perquè d’aquestes detencions. Des del moment que van ser detingudes les primeres persones, si no abans, la Guàrdia civil i els seus responsables polítics ja havien construït un fantasmagòric organigrama, que a base de sessions de tortura van voler fer quadrar com si fos el resultat científic d’una gran operació. Però, els resultats reals varen ser uns altres, i de les acusacions inicials la meitat dels detinguts van acabar sortint en llibertat per falta de proves consistents, i la resta d’acusacions a penes es mantenen sobre si mateixes a causa de les seves nombroses incongruències i el fet que únicament es basen en testimonis extrets sota incomunicació i tortura.

Fins aquí la intenció policial de perseguir unes idees determinades i produir unes detencions selectives, que atemorissin tothom però que desactivés l’independentisme més actiu i “envalentint”, deixant-lo en una situació de marginalitat i criminalització, i desproveint-lo dels seus membres més compromesos. Tanmateix, els efectes foren tot el contrari, i aquesta aventura repressiva en què es detenia gent inserida als seus pobles i barris es convertia en un boomerang de solidaritat i de repulsa pels escandalosos casos de tortura. Fins ara mai s’havien organitzat mobilitzacions tan nombroses de solidaritat a Catalunya com les del Palau de la Música del dia 15 de juliol, o com el concert de cloenda de les Marxes per la Independència a Ripollet, o com el macroconcert a la Devesa de Girona sota el lema “Catalunya vol viure en llibertat”.

No obstant això, i tota la solidaritat rebuda d’un sector molt nombrós de la societat catalana, els atacs repressius no es van aturar sinó momentàniament, i al setembre i al desembre del mateix any es produïren noves detencions amb nous casos de denúncies de tortura. Encara, durant aquell estiu, uns altres fets van posar de manifest el grau i la complicitat amb què comptava aquesta onada repressiva: la casa de l’advocat i membre de la CUP de Banyoles, Joan Geli, va ser assaltada per uns desconeguts perfectament organitzats que pretenien atemorir-lo, en ple clima de tensió olímpica a aquesta població; també es van donar casos de sospitosos segrestos i apallissament d’alguns joves independentista gironins; la clausura del programa radiofònic L’Orquestra a causa de la censura, per haver parlat sense pèls a la llengua de les detencions; el veto de la CCRTV d’imatges i notícies que parlaven dels casos de tortura, etc.

Per acabar aquest punt volem fer memòria d’unes dades que ja són tòpiques, però que caldrà no oblidar i denunciar: els avui empresonats Roldan i Rafael Vera varen ser els generals de campanya de les nostres detencions, comprometent-se fins al punt d’aparèixer públicament per desmentir amb rotunditat qualsevol maltractament o tortura. L’altre element d’aquesta operació de cacera d’independentistes, el jutge Baltasar Garzón, certificà aquestes declaracions dels qui són ara els seus encausats acusats d’estafes, segrestos, assassinats i terrorisme. Però, al jutge Garzón, de posat impecable i implacable, aquesta indiferència pels testimonis de les tortures, extenuats i amb hematomes, li va costar la consideració de còmplice dels torturadors i copartícep de la tortura per a una bona part de la població catalana.

És precisament el jutge instructor, i en el nostre cas el jutge Garzón, l’última peça de l’engranatge de la tortura practicada des de la detenció fins al moment d’entrar a la presó. La presó, i en sentir-ho semblarà paradoxal, és l’alliberament dels detinguts que han estat sotmesos a sessions de tortura durant la detenció. Per a nosaltres, i també per a molts companys que han passat per aquesta mala experiència, l’arribada a la presó de Carabanchel suposà un alleujament, una certa seguretat que no tornaríem a caure a mans dels torturadors. La presó, o sigui, l’aigua, la poca llum, el descans, les primeres paraules d’altres persones que no eren crits o estratagemes psicològiques per destruir-te, les primeres visites dels familiars i les primeres noves del que havia passat, suposaren el final dels pitjors moments imaginables, sense que ens poséssim a pensar en cap posteritat de la condemna que hauríem de passar a la presó.

La tortura, i més encara quan és practicada en estats autoanomenats democràtics, és una pràctica dissenyada per a unes finalitats molt concretes: amb l’objectiu d’obtenir una informació que els seria impossible d’imputar als detinguts amb mitjans legals, però també amb l’objectiu de destruir la personalitat de l’individu en la seva intimitat i en les seves creences més fermes. La tortura, encara, persegueix l’objectiu en la seva aplicació col·lectiva per crear ressentiment envers el grup social o polític del detingut, tot introduint-hi recels entre els seus membres, i encara reproduint un terror col·lectiu com a conseqüència del coneixement dels fets.

Nosaltres podem testimoniar-vos que hem estat torturats durant els cinc dies de la detenció. Però igualment us podem explicar que els sistemes utilitzats són tècniques repetides en tots els seus aspectes per destruir els detinguts d’aquí i d’allà, una tortura de manual que s’aplica a detinguts catalans i bascos, fa quinze anys i actualment. No casta gens imaginar que aquestes tècniques de destrucció de la persona i de la seva voluntat són ensenyades a les escoles de formació dels cossos d”elit” de les anomenades forces de seguretat de l’Estat, i que n’existeixen manuals, amb dades mèdiques i psicològiques per a la formació dels torturadors futurs. Tots empren sistemes similars de tortura “blanca”, que evita deixar marques físiques, però que produeixen un fort dolor intern, un fort esgotament físic i un esgotament de la voluntat del detingut.

Si fa no fa sempre utilitzen unes mateixes frases, unes mateixes amenaces i segueixen el mateix joc macabre. Totes les sessions i totes les situacions són repetides amb els diferents detinguts, i els relats dels testimonis de la tortura coincideixen en molts d’aquests aspectes més insignificants més enllà de les tècniques de tortura física, fet que indica que aquests torturadors parteixen de l’ensinistrament de la mateixa escola, i no són productes de situacions aleatòries.

Hi ha, però, altres dimensions de la tortura, els qui la mantenen amb la seva complicitat. I aquí entra el paper del jutge instructor, que no s’immuta davant el rostre de la persona torturada, que coacciona el detingut amb l’amenaça d’implicar els seus familiars i persones properes, el jutge que no escolta les declaracions de tortura, però que escarba i interroga de nou el detingut aprofitant la seva situació de feblesa i d’incomunicació. Com comentàvem abans, el jutge instructor, en el nostre cas el magistrat Baltasar Garzón, no és sinó un esglaó més en la pràctica de la tortura.

Altres dimensions de la tortura són el paper de la metge forense o de l’advocat d’ofici que fa acte de presència a les declaracions policials: tots dos comparteixen generalment una clara complicitat amb la Guàrdia civil, en el nostre cas, i en els dos casos sempre mostres de manera explícita un missatge que ve a dir “no tens res a fer”. En el cas del forense, més enllà de vetllar que el detinguts puguin aguantar les sessions de tortura, juga un paper prou important de complicitat, que consisteix a obviar els rastres produïts als interrogatoris i en tot cas atribuir les lesions evidents a fets no relacionats amb la responsabilitat del qui realitzen la detenció. Aquests dos elements fan encara més impune l’actuació dels torturadors : uns tenen cura que el detingut no mori a les mans dels torturadors per “accident”, i avalen a més que no s’ha produït cap maltracte; l’altre avalarà amb la seva condició de convidat de pedra que s’han donat les garanties i els drets legals del detingut.

En suma, la tortura és un fet que es produeix periòdicament i unes instruccions en potència que seguiran els torturadors ja ensinistrats pels aparells de seguretat de l’Estat. Actes de tortura com les tècniques de “la bossa”, els electrodes, la “banyera”, els cops a les orelles i als genitals, les amenaces de mort de violació i els simulacres d’execució o de mort dels éssers estimats, el joc del policia bo i el policia dolent, els cops no tan subtils, existeixen i no són el producte d’uns agents incontrolats o ressentits. La tortura és exercida per un grup d’executors i de còmplices combinats i disposats, i encara perfectament consentida per jutges, polítics i altres que en saben de la seva existència però als quals ja els està bé perquè defensa els seus interessos.

Per totes aquestes raons la tortura és una pràctica a eradicar totalment en una futura societat justa i lliure que volem, i per tant cal combatre-la amb tots els mitjans de denúncia. Però també, la tortura forma part d’uns fets que la nostra implicació més personal no sabem ni volem oblidar.

Aquells cinc dies de llei “antiterrorista” han deixat en nosaltres un record que no cicatritzarà fins que no veiem eliminada la presència d’aquesta pràctica al nostre entorn o fins que els responsables d’aquests fets siguin castigats. És per això que per un impuls personal, però també per una coherència de compromís amb els valors de la humanitat i la solidaritat, que ens hem compromès a perseguir tant els qui van ser els torturadors durant aquells dies de les detencions com els actuals i futurs torturadors. Precisament fa poc que el Tribunal Constitucional va desestimar el nostre recurs a la desestimació prèvia de la nostra denúncia de tortures. Fora de sentir-nos impotents per aquesta impunitat, aquesta complicitat amb la tortura que arriba fins a l’aparell judicial, no ha fet sinó refermar-nos en aquest compromís de perseguir la pràctica de la tortura i els seus botxins amb tots els nostres mitjans.

L’altra cara de les detencions preolímpiques són els judicis que se’ns han de fer el mes d’abril i en dates posteriors. Les detencions, a l’igual que els casos de repressió política que s’han donat en tot moment des fa una pila d’anys, són indestriables d’aquest judici, que no creiem que serà tampoc la culminació i final d’aquesta repressió. Les detencions van ser un acte repudiable per a una gran part de catalans, però per desgràcia la repressió continuarà més enllà d’aquests judicis, perquè aquest gota a gota dels dies de presó, de noves detencions, de l’espionatge de la dissidència, són una manera de fer inherent a l’Estat espanyol i al seu esperit de reminiscència franquista. Si més no fins que aquest estat directament hereu de la dictadura franquista ens demostri el contrari amb el seu quefer de cada dia.

L’independentisme modern, nascut al voltant de l’assentament de la Constitució espanyola que nega dels drets legítims d’autodeterminació i reunificació de la nació catalana, ve reclamant dia a dia des d’aleshores una amnistia política per als presos independentistes. L’amnistia del 1977 no fou aplicada als presos independentistes catalans que tenien causes anteriors a la seva promulgació, amb un clar acte de discriminació política en relació amb els altres presos polítics de l’Estat espanyol que van sortir alliberats de les seves causes judicials. I és de llavors, conjugat amb les diverses formes d’agitació i altres reivindicacions polítiques legítimes, que el Moviment català d’alliberament nacional ve reclamant una solució política digna i col·lectiva a la situació dels seus empresonats, perseguits i exiliats. Des dels anys 70 del franquisme no ha passat ni un dia sense hi haguessin independentistes a la presó.

Des fa un temps, i en una conjuntura decisiva, després de les detencions massives de militants independentistes, de la descomposició dels referents socialistes dels països de l’est, de les proclamacions d’independència de les nacions bàtiques i balcàniques, i de les reivindicacions del dret a l’autodeterminació al Parlament de Barcelona, que al carrer i a la presó vam replantejar-nos l’opció d’apretar fort en aquesta vella reivindicació d’una solució definitiva digna, política i col·lectiva per als represaliats independentistes. Des de llavors ençà, i amb la creació de la Comissió de Portanveus dels presos i encausats independentistes, s’han aconseguit moltes fites d’aquelles que s’havien traçat: moltes llibertats provisionals del gruix de presos inicials; el trasllat dels presos a les presons del Principat; el reagrupament dels presos; i una expansió de la nostra veu i reivindicacions entre la societat catalana. Però és ara, amb el judici, que veurem quina voluntat té l’Estat de deixar de reprimir les idees i la militància independentistes. Les altes peticions fiscals no pronostiquen cap gest o interès de voler acabar amb aquesta etapa de presons i detinguts; però tot i així creiem que s’ha de reclamar allò que creiem favorable per als nostres interessos i les nostres posicions polítiques: UNA SOLUCIÓ POLÍTICA DIGNA, POLÍTICA i COL·LECTIVA, que contempli el lliure retorn dels exiliats i la llibertat de TOTS els presos independentistes catalans.

POLÍTICA perquè el motiu del nostre empresonament obeeix a una persecució política, i perquè no hem de renunciar als nostres principis ideològics.

DIGNA perquè no hem de penedir-nos d’haver treballat i lluitat pels drets del nostres poble, i perquè la llibertat no és un estatus de gratificació a la submissió.

COL·LECTIVA perquè la solidaritat és un principi fet nostre, i perquè sense aquest requisit la nostra sortida perdria el seu caràcter polític i de dignitat.

Visca la terra!

David Martínez Sala
Esteve Comellas
Pep Musté
Joan Rocamora
Presó de Brians, febrer de 1995