Constitució de la Unió Europea: una glossa impertinent

Carlos Taibo

[Publicat a El Viejo Topo, febrer de 2004]

Per bé que, d’acord amb el que s’havia promès, convé que la Constitució de la Unió Europea (UE) sigui objecte d'un referèndum, no s’ha d’esperar que, emparant-s’hi, prengui forma un debat obert. Ans al contrari, el que ja coneixem de l'ordre que patim convida a concloure que s'imposarà, amb el beneplàcit de les dues principals forces polítiques d'àmbit estatal, una formidable maquinària de propaganda, manipulació i ocultació. Malgrat això, o tal vegada per això, té el seu sentit burxar en alguns dels molts elements conflictius que implica la Constitució objecte del nostre interès.

1. La literatura especialitzada ha formulat ja un bon grapat de preguntes en relació amb la futura Constitució de la UE. Totes aquestes preguntes remeten a qüestions importants de les quals seria saludable que pogués ocupar-se l'opinió pública. Tanmateix, és segur que no és això el que ocorrerà. Amb tot. deixem aquí constància d'algunes d'aquestes preguntes: ¿ens trobem davant una genuïna Constitució? ¿Quina mena de text político-legal és aquest que neix sense un poble, una nació i un Estat que hi aportin sentit i fonament? Encara que, vistes les coses des d'una altra perspectiva, i com que disposem ja d'una moneda sense Estat, ¿per què no s'hauria de crear una Constitució sense un poble? [1] ¿No ens trobem, en un altre terreny, davant un exemple palmari de freda enginyeria legal, que dóna curs a un maximalisme jurídic que amaga un minimalisme polític? [2] ¿Quin està cridat a ser, en suma, el producte final del procés en què la Constitució s'insereix: una confederació, una federació, un Estat amb vocació unitària, una fórmula de govern transnacional...?

2. Com no podia ser altrament, la Constitució que ens ocupa és portadora d'un sens fi de normes que no són ni bones ni dolentes per si mateixes. Tot i que cal reconèixer que per arribar a alguna conclusió ferma respecte d’això caldrà deixar que el temps passi, cal convenir que els antecedents conviden, com a mínim, al recel. I és que cada vegada esdevé més urgent rescatar una discussió sobrè què és, abans que la Constitució, la mateixa Unió Europea. Tal com diu Pietro Barcellona, "quan el poder està clarament a les mans dels potents lobbies dels negocis i de les finances, dels cercles mediàtics i de la manipulació de les informacions, els juristes s'abandonen al cosmopolitisme humanitari i s'apunten al 'gran partit' de les bones intencions i de les bones maneres". [3] Tot aconsella de deduir, en altres paraules, que com que existeix una enorme distància entre la lletra i la pràctica real, el més raonable és concloure que la primera ha vist la llum per ser esquivada o, més encara, violentada.

3. Es pot esperar que en el seu preàmbul una Constitució es lliuri al suat exercici de l'autoadulació. Limitem-nos a ressenyar que aquella entén, sense immutar-se, que "Europa" és una realitat vinculada a "la igualtat de les persones, la llibertat i el respecte a la raó", que ha permès l'arrelament del "lloc primordial de la persona i dels seus drets inviolables i inalienables, així com el respecte del dret", i que està cridada a avançar "per la sendera de la civilització, el progrés i la prosperitat" (art. 5) [4]. Sens dubte, al lector sagaç, i també al desinformat, no li falten coneixements per posar en dubte que tot l'anterior s'ajusti escrupolosament a la realitat.

4. Res no convida a concloure que l'etern problema del dèficit democràtic que la UE arrossega s'afanyi a entrar en via de resolució gràcies a la Constitució que glossem. I en aquest cas més que més perquè aquesta -sense poble, sense nació i sense Estat subjacents, recordem-lo una vegada més- mostra una buidor de legitimació que cal satisfer amb el concurs de mitjans -el dret dels tractats, els drets fonamentals, la jurisprudència, l'administració, els experts... [5]- que tenen poca relació, en si mateixos, amb la pràctica vital de la democràcia. La dimensió d’aquesta tara de cap manera es veu rebaixada pel fet que els treballs de la Convenció s'hagin desenvolupat d’acord amb criteris formalment oberts i transparents.

D'altra banda, l'enfortiment del paper del Consell i del seu president, inserit en el nucli de la Constitució, implica una ratificació paral·lela de les capacitats dels governs en detriment d'altres instàncies. La mateixa disputa sobre les majories, i les possibilitats de vet, en la presa de decisions en el Consell de la UE il·lustra ben clarament una cosa que no ha de passar desapercebuda: en aquesta instància, d'importància difícilment rebaixable, no s'aprecia l'eco de l'elecció popular en l'àmbit propi de la UE. Ans al contrari, hauran de ser els governs dels Estats els que detindran la totalitat dels vots que els corresponen, una cosa que, amb tota certesa, i per afegitó, reduirà significativament la representació de les ideologies. Afegim-hi, en suma, que el que s’acaba de dir continuarà sent cert per molt que les decisions adoptades hagin de ser confirmades per un Parlament, el de la UE, que cal reconèixer que guanya atribucions [6]. Malgrat aquesta darrera circumstància, té bona part de raó Joseph Weiler quan afirma que el que els ciutadans europeus necessiten és més poder, i no pas més drets. [7]

5. En el terreny dels drets socials el que despunta onsevulla a la Constitució de la UE és una inflació de retòrica com la que s'albira, d'altra banda, en la seva homòloga espanyola. Així, l'art. II-31, 1, després de defugir expressament de postular l'ontològic "dret a una feina", assenyala que "tot treballador té dret a treballar en condicions que respectin la seva salut, la seva seguretat i la seva dignitat". La Constitució recorda, d'altra banda, que les cartes subscrites per la UE el 1961 i 1989 la comprometen en "el foment de l'ocupació, la millora de les condicions de vida i treball, a fi d'aconseguir-ne l’equiparació per mitjà del progrés, una protecció social adequada, el diàleg social, el desenvolupament dels recursos humans per aconseguir un nivell d'ocupació elevada i durador i la lluita contra les exclusions" (art. II-103). Afegim-hi que el text legal que ens ocupa traspua una curiosa laxitud i indefinició en alguns enunciats, com el que assenyala que "els Estats membres evitaran dèficits públics excessius" (art. III-76, 1). Com que hi manquen garanties expresses perquè els drets enunciats, convertits en obligacions, es facin realitat, cal concloure que els compromisos corresponents tenen, com acabem d'anunciar, una evident càrrega retòrica. ¿Algú pensa de debò que fórmules tan etèries estan cridades a servir de fre davant la irrupció de regles del joc salvatges com aquelles de què és portadora la globalització capitalista en curs? Més senzill és concloure que a l'empara de la Constitució de la UE els drets socials continuen tenint un rang inferior que predisposa al seu incompliment, d’acord amb anteriors textos legals de la UE, que en bona mesura els deixaven a les mans de les legislacions dels Estats membres [8]. Per fer les coses encara més ingrates, la Constitució no incorpora cap projecte seriós de convergència social (i de garanties mediambientals): ans al contrari, seguint l’estela del Tractat de Maastricht, els criteris de convergència exclouen totalment la dimensió social.

Afegim-hi que la Constitució de la UE reclama "una economia social de mercat altament competitiva" (art. 9), la qual cosa fa l’efecte de ser la quadratura del cercle guiada pel designi de postular alhora una economia de dimensió social i un mercat en què la competitivitat dicta totes les regles.

6. La impressió és que, mancant apostes d'un altre caire que es revelin de manera consistent en el seu articulat, la Constitució de la UE se subordina sense embuts al projecte d'una Europa fortalesa, com més va més tancada. Així, l'art. III-166, 1 reclama la instauració progressiva de "un sistema integrat de gestió de les fronteres", compromís que s'acompanya de la postulació d'una política comuna que garanteixi "la gestió eficaç dels fluxos migratoris". El que l'adjectiu eficaç amaga no sembla que pugui compensar-se gràcies a l'esment, que segueix a continuació, de la necessitat d'actuar "contra la immigració il·legal i la tracta d'éssers humans" (art. III-168, 1). En un terreny que als ulls dels nostres governants fa l’efecte que els resulta molt pròxim, l'art. III-177 es refereix, en suma, a la col·laboració entre els Estats membres pel que fa a la lluita contra la delinqüència i el terrorisme. En altres paraules, no busqueu enlloc la petjada d'una visió oberta i concessiva en relació amb la immigració.

7. A la Constitució de la UE els pobles desapareixen com a agents fonamentadors, en benefici dels ciutadans i dels Estats, alhora que es defuig l'adjectiu federal per descriure els criteris de coordinació de les polítiques i es formalitza un compromís exprés amb la integritat territorial dels Estats (art. 1.11). En el marc d'una proposta en virtut de la qual les voluntats i els interessos d'aquests últims surten clarament ben parats, difícilment pot sorprendre que dirigents polítics com Rodríguez Zapatero se serveixin de la Constitució de la UE per subratllar que els projectes de secessió no hi tenen cabuda [9]. L'argument no pot ser més mesquí: en un debat en què s’eviten la racionalitat i el diàleg, és massa còmode esgrimir la Constitució que un mateix ha defensat com si es tractés d'un arma legal neutra darrere de la qual no es pressuposen els interessos d'un mateix.

Per altra banda, la Constitució de la UE enuncia sense dir-hi res més el propòsit de reduir "les diferències entre els nivells de desenvolupament de les diverses regions i el retard de les regions o illes menys afavorides" (art. III-116), que no és sinó allò que Cantaro ha descrit com una "solidaritat desarmada" [10]. L’anomenat Comitè de les Regions no sembla cridat a rebaixar, en suma, el descontentament, més que més perquè no és clar com se’n designaran o elegiran els integrants (art. III-292).

8. L’"estricta observança i el desenvolupament del Dret Internacional, i en particular el respecte als principis de la Carta de les Nacions Unides" s'hi esmenten com a objectius de la política exterior -s'hi assumeix constantment, i sense embuts, una terminologia que situa "seguretat" al costat de la "política exterior"- de la UE a l'art. 3.10. Resulta significatiu que aquest compromís sigui assumit per Estats -entre els quals hi ha el Regne d'Espanya- que fa ben poc han esquivat, diguem-ho eufemísticament, la carta de Nacions Unides en relació amb l'Iraq.

Com calia esperar, també en aquest àmbit es revela una distància alarmant entre la pràctica real dels Estats membres i la retòrica enunciada. Aquesta parla (art. III-193, 2) de "consolidar i donar suport la democràcia, l'Estat de Dret, els drets humans i els principis del Dret Internacional", de "mantenir la pau, evitar els conflictes i enfortir la seguretat internacional, d’acord amb els principis de la Carta de les Nacions Unides", de "fomentar el desenvolupament sostenible en el pla econòmic, social i mediambiental dels països en vies de desenvolupament, amb l'objectiu principal d'eradicar la pobresa", d’"elaborar mesures internacionals de protecció i millora de la qualitat del medi ambient" o de "promoure un sistema internacional basat en la cooperació multilateral sòlida i el bon govern".

El lector avesat coneix bé quina és la distància que intervé entre les polítiques que la UE realment existent abraça i els principis tot just enumerats. Haurà d'extreure, també, les conseqüències pertinents quant a l'absència de mesures concretes que permetin garantir que els segons s'obrin camí. Pel que fa al que acabem de dir n’hi ha prou d’invocar, com a exemple, la lleugeresa extrema dels fluxos de presumpta ajuda als països més pobres que la UE genera; en relació amb aquests països, l’"eradicació de la pobresa" s'invoca com a objectiu, de nou sense majors precisions, a l'art. 3.10 de la Constitució. D'altra banda, resulta il·lustratiu que l'art. III-193, 2 reclami que s'estimuli "la integració de tots els països en l'economia mundial, fins i tot mitjançant l'abolició progressiva de les restriccions al comerç internacional". Té la seva gràcia aquest cautelós fins i tot, que sembla reflectir alguna prevenció en relació amb l'enunciat general, clarament inserit en la filosofia de la globalització neoliberal.

S’ha de subratllar que la Constitució trasllueix, en fi, significatius dubtes pel que fa a la possibilitat de desenvolupar una política exterior comuna. L'art. III-195, 2 afirma que "els Estats membres donaran suport activament i sense reserves la política exterior i de seguretat comuna, amb esperit de lleialtat i solidaritat mútua". ¿A què treu cap un recordatori com aquest, que no es repeteix en relació amb altres dimensions de la carta magna de la UE?

9. Les imprecisions que acabem de glossar contrasten poderosament amb la claredat amb què, en diversos apartats de la Constitució de la UE, s'aposta per una militarització de la seva política exterior. En relació amb aquest fet cal recordar quatre circumstàncies. D'antuvi, la Constitució postula missions militars fora de la UE, amb el presumpte propòsit -és el que s'hi enuncia- de mantenir la pau, prevenir els conflictes i enfortir la seguretat internacional (art. 40, 1; art. III-210, 1); aquestes missions podran ser encomanades pel consell de Ministres "a un grup d'Estats membres" (art. 40, 5). L'art. III-210, 1 subratlla, per altra banda, que aquestes missions "podran contribuir a la lluita contra el terrorisme, fins i tot mitjançant el suport prestat a tercers Estats per combatre’l al seu territori".

Subratllem, en segon lloc, que la Constitució porta una referència expressa, francament no gaire precisa, a la "prevenció de conflictes (...) d’acord amb els principis de la Carta de Nacions Unides" (art. 40, 1); cal recalcar que el terme prevenció, portador antany de respectables valors, té avui, en virtut de circumstàncies ben conegudes, un significat que resulta inevitable relacionar amb les percepcions estratègiques d'EEUU.

En tercer lloc, el text político-legal que ens interessa es refereix de manera significativament prolixa a la necessitat de crear una Agència Europea d'Armament, Investigació i Capacitats Militars, "per determinar les necessitats operatives, fomentar mesures per satisfer-les, contribuir a determinar i, si és procedent, a aplicar qualsevol mesura adequada per reforçar la base industrial i tecnològica del sector de la defensa, i participar en la definició d'una política europea de capacitats i d'armament" (art. 40, 3 i art. III-212, 1).

Finalment, en diverses ocasions s'esmenta el compromís de respectar les obligacions que, contretes per alguns membres de la Unión, es deriven del Tractat de l'Atlàntic Nord (art. 40, 2, art. III-214, 4). Cap vocació, doncs, de ruptura respecte del que ja sabem que ha estat la política militar de la UE realment existent.

10. La Constitució no és gaire explícita pel que fa als Estats que la UE pot acollir al seu si en el futur. Assenyala que la Unió "és oberta a tots els Estats europeus que respectin els valors esmentats a l'article 2 i es comprometin a promoure'ls en comú" (art. 57, 1). Tanmateix, no es clarifica què s'entén per Estats europeus -la qüestió té més suc que no sembla-, tot i que és senzill concloure que es tanca l'horitzó d'incorporació de països que, d'acord amb una convenció impregnada d'una càrrega ideològica que s'amaga per darrere d'un aparent rigorisme geogràfic, se sobreentén que no són europeus.

NOTES

[1] Antonio Cantaro, Europa sovrana (Dedalo, Bari, 2003), pàg. 19.

[2] Ibidem, pàg. 21.

[3] Prefaci a Cantaro, op. cit., pàg. 7.

[4] Citem sobre la base del text Projecte de Tractat pel qual s'institueix una Constitució per a Europa (Oficina de Publicacions Oficials de les Comunitats Europees, Luxemburg, 2003). Cal tenir en compte que, de manera tan desafortunada com significativa, el text esmentat confon la Constitució de la UE amb una Constitució per a Europa. Mai no se subratllarà prou, no obstant això, que la UE no és Europa.

[5] Cantaro, op. cit., pàg. 72.

[6] No deixa de ser significatiu que forces polítiques de caire aparentment diferent s'entossudeixin a preservar quotes de poder per als seus Estats, i menyspreïn paral·lelament la conveniència de refermar, fins on sigui possible, les seves opcions ideològiques. Sembla com si per a molts pesés més la perspectiva que França o Itàlia conservin determinats vots o escons que la possibilitat que l'opció ideològica pròpia -conservadora, socialista o el que fos- gaudeixi d'actius reals de decisió a les diferents institucions europees.

[7] A Cantaro, op. cit., pàg. 122.

[8] Ibidem, pàg. 102-103.

[9] El País, 10 de desembre de 2003.

[10] Cantaro, op. cit., pàg. 125.