Tesis sobre feixisme, neofeixisme i poder capitalista

Iñaki Gil de San Vicente

1. Anotacions prèvies

1. L'assassinat Carlos Palomino a Madrid, jove antifeixista, és, per ara, el punt culminant de la tendència a l'alça del feixisme i del neofeixisme en el capitalisme més desenvolupat, cèntric i imperialista, i no només en els Estats capitalistes empobrits. L'ona de manifestacions antifeixistes posterior a l'assassinat assenyala que augmenta la consciència revolucionària sobre aquest perill, i les repressions que contra aquestes manifestacions ha desencadenat l'Estat "democràtic" espanyol indiquen que la burgesia i el PSOE no estan disposats que les masses lluitin contra el feixisme perquè aquest és un instrument molt convenient per a l'Estat, i no només per al PP. No hi ha dubte que l'Estat vol tallar de soca-rel que s'estengui la derrota soferta pel feixisme i els sipais de les tres províncies a la ciutat de Sant Sebàstià el passat 12 d'octubre, quan una manifestació disciplinada i molt nombrosa antifeixista es va apoderar de barris cèntrics donostiarres, va humiliar les forces col·laboracionistes d'ocupació i va impedir d’aquesta manera que tingués èxit una petita però simbòlica invasió feixista de la ciutat.

2. A més d'aquests esdeveniments n'hi ha hagut altres que hem de recordar perquè sí hi tenen a veure, i molt, amb el feixisme com a globalitat, encara que aparentment no ho siguin ja que no usen la parafernàlia militarista, racista i sadomasoquista del feixisme, sinó altres formes diferents, menys tosques i bastes, més educats i fins i tot amb rivets d'"ajuda humanitària", com veurem. Aquí només citarem les més importants i recents, per exemple, el " Per què no calles! " del Borbó a Chávez, i les seves visites a les places militars de Ceuta i Melilla; la contestació de Zapatero a Chávez; la política de l'Església catòlica espanyola; la resposta del PP a la sentència del 11-M/04; la repressió francesa contra la joventut basca; la manipulació de Sarkozy de les recents vagues a l'Estat francès i el seu viatge per "rescatar" l'ONG francesa i, com a síntesi i context, la recrudescència del nacionalisme imperialista francès.

3. Parlem d'actes ocorreguts als Estats francès i espanyol per dues raons: una perquè Euskal Herria està dividida i oprimida per ambdós estats, la qual cosa ens obliga a pensar i a actuar sempre amb aquesta visió àmplia, que integra críticament a dos Estats decisius per a la història del capitalisme europeu. Si bé és cert que aquesta realitat ens exigeix un esforç teòric major en haver d'estudiar una massa superior d'informacions, problemes, situacions, històries concretes, etc., sent això cert, tanmateix, aquest repte i esforç ens permet alhora desenvolupar una visió més plena, que ens porta a la segona raó, consistent a desenvolupar una visió crítica més plena de les relacions entre democràcia burgesa i feixisme.

4. Com succeeix sempre, cap fenomen social especialment complex, i el del feixisme és un dels més complicats, pot comprendre's teòricament sense estudiar-ne la història, les transformacions, les adaptacions als canvis generals. Hem dit "aprofundir de nou" perquè l'esquerra independentista basca porta estudiant el feixisme, i sobretot lluitant-hi en contra, des que té -tenim- ús de raó política, perquè vam néixer i ens forgem com a moviment d'alliberament nacional lluitant contra el feixisme, i continuem lluitant contra el neofeixisme que aplica la "democràcia" espanyola contra Euskal Herria.

5. Sense retrocedir gaire en el temps, el 4 d'abril de 2004 vam publicar el text "Contra el neofeixisme", a lliure disposició en Internet. La seva relectura pot permetre, com a mínim, quatre reflexions molt interessants: primera, comparar-lo amb les tesis que aquí es presenten i criticar a ambdós texts partint dels nous esdeveniments que s’han produït en aquest temps, especialment després dels gairebé quatre anys de govern del PSOE i, molt concretament, després de l'experiència del seu comportament trampós, potiner i farsant durant les negociacions amb ETA. Durant aquest temps, l'Estat espanyol ha alternat tota una bateria de tàctiques i instruments repressius que van des de la manipulació mediàtica més descarada fins a la repressió implacable, passant per l'aparença de "democràcia". S'ha tractat d'un "exemple de manual" sobre com interactuen els diversos poders de l'Estat, de manera que, mantenint la imatge democràtica entre sectors socials espanyols, alhora s'apliquen impunement tàctiques neofeixistes contra una nació oprimits.

6. Un altre exemple és el procés del 18/98 contra més de mig centenar de persones basques, moltes del les quals estan acusades de pertinença a ETA i la resta de col·laborar-hi. Aquest macrojudici és tan insostenible des de qualsevol punt de vista legal, ha tingut tants errors i errors de forma i de fons, que va motivar el prestigiós advocat alemany M. Poel fes el comentari següent: "Havíem conegut processos sense proves, és el primer judici que veiem sense delicte". L'acusació gravita sobre el supòsit que "tot és ETA", és a dir, que partint de l'arsenal repressiu existent, es pot demostrar que qualsevol acte o pensament que contradigui els interessos no ja de l'Estat espanyol sinó de qualsevol grup feixista o neofeixista per reduït que sigui, és automàticament un delicte. Com veurem més endavant en analitzar la repressió aleatòria, partint de les lleis vigents, ha desaparegut la "presumpció d'innocència" aplicada al Poble Basc per imposar-se la "presumpció de culpabilitat", o la simple "culpabilitat", depenent dels mitjans de comunicació que manipulin les primeres informacions sobre això.

7. Segona, molt important, reflexionar sobre l'error tan comú d'identificar "esquerra" i esquerra a partir de diversos errors previs entre els quals sobresurt el de no apreciar l'evolució del feixisme i el de separar antidialècticament "feixisme" de "democràcia", sense comprendre les mediacions entre ambdós termes presos en abstracte. A partir aquest error, l'"esquerra" seria el que separa al "feixisme" de la "democràcia", amb la qual cosa es nega tota l'àmplia gamma de mediacions intermèdies que en el concret connecten dins de l'Estat, dels seus aparells i clavegueres, i en moltes organitzacions socials paraestatals i extraestatals, al "feixisme" amb la "democràcia". Com ja es va exposar en "Contra el neofeixisme" i com analitzarem amb casos concrets en aquest text, les mediacions pràctiques, organitzatives i institucionals entre "feixisme" i "democràcia" es fan cada cop més complexes i s’amplien a mesura que avança el capitalisme imperialista.

8. La lògica formalista, estàtica i idealista que sosté que el PSOE és "esquerra" és incapaç de comprendre que aquest partit apliqui en la realitat quotidiana continguts neofeixistes a l'interior de l'Estat i feixistes a l'exterior, a més de molts altres d’autoritaris, etc., embolicats o dissimulats sota reformes progressistes que només busquen la rendibilitat electoral. De les moltes coses que es poden aprendre de la història del feixisme i de l'evolució d'algunes de les seves branques, és la facilitat amb què les "esquerres" han adoptat components pràctics i teòrics que no es diferencien qualitativament en res d'altres de típics del neofeixisme, i fins i tot del feixisme, segons veurem en aquestes tesis. El comportament del PSOE en aquests anys recents, per no parlar de l'etapa del "senyor X", ens n’ofereix esgarrifosos exemples.

9. Al màxim que es pot arribar amb aquest error de fons és a cometre un altre error suposadament menys greu consistent a dir que el PSOE és "esquerra reformista", mentre que el PCE i IU, per exemple, serien l’autèntica "esquerra revolucionària", i la resta, és a dir, la veritable esquerra militant i revolucionaria situada fora d'aquests partits seria "esquerra" només "ultra", "esquerra radical", "extrema esquerra", etc. D'aquesta manera, el reformisme ajuda activament a la ridiculització i el desprestigi de l'esquerra que permanentment duu a terme la premsa burgesa. Però en realitat, l'"esquerra" és un bloc de centre reformista que aglutina des de sectors de la socialdemocràcia fins al PCE i IU, que és una empresa parlamentària que viu de les subvencions burgeses perquè cobreix un buit amb el seu reformisme tou, florit i multicolor; i el PCE, una mica més cridaner, és un conglomerat format per exstalinistes, eurocomunistes derrotats i "reformistes durs" que han rebutjat l'essencial del marxisme, és a dir, la lluita radical contra la propietat privada, contra l'Estat burgès i contra l'idealisme metafísic. Un "reformisme dur" que s'estova tot seguit com el sèu al foc quan cal defensar el nacionalisme espanyol i anihilar les justes reivindicacions de les nacions oprimides pel seu Estat.

10. La tercera, i tan important com l'anterior, és la reflexió crítica sobre l'error contrari, és a dir, suprimir qualsevol diferència entre "feixisme" i "democràcia", absorbir la segona en la primera afirmant que ja no queda cap resta de "democràcia" efectiva i real perquè vivim en un "feixisme" de fet, ocult en part per la propaganda i la tramoia parlamentarista però efectiu en la realitat i, sobretot, perceptible quan l'Estat o d’altres forces reaccionàries el treuen al carrer. Amb unes diferències secundàries, es cometen així els mateixos errors substantius que comet la tesi anterior, encara que de signe oposat. Ara, no s'aprecien les mediacions que permeten la burgesia mantenir una efectiva separació entre pràctiques feixistes, neofeixistes i democràtico-burgeses per molt que s’hagin reduïdes. Aquestes mediacions aconsegueixen que amplis sectors de les masses explotades no prenguin consciència crítica radical de la gravetat del problema, pel fet que en la vida quotidiana la realitat és diferent de com la presenten els anomenats "ultraesquerrans". No ens hi estenem ara més perquè hi tornarem més endavant.

11. La quarta, i darrera reflexió, és que una cop hem abandonat el mètode dialèctic marxista, que insisteix en l'anàlisi concreta del real en les seves contradiccions en lluita i moviment permanent, que obren vies evolutives noves, amb l'emergència de realitats diferents de les anteriors en una totalitat més àmplia i que tendeix a ser més complexa que l'anterior, sense aquest suport metodològic imprescindible amb què precisament comença el text de 2004 "Contra el neofeixisme", acabem de seguida engolits pel forat negre de la ideologia burgesa i desintegrats en els seus tòpics usuals. És així com es comprèn la incapacitat del reformisme per combatre teòricament la proliferació interessada d'afirmacions insostenibles científicament sobre "feixismes" que serien tan irreconciliables, si existissin en realitat, com l'"islamo-feixisme", el "feixisme abertzale", el "feixisme chavista", etc.

12. Proliferació d'ideologia reaccionària produïda en sèrie per la fàbrica intel·lectual burgesa destinada tant a ocultar la realitat històrica i present del feixisme i del neofeixisme, com a desacreditar els pobles en lluita. La tesi de l'"islamo-feixisme" és especialment vistosa perquè les societats islàmiques no compleixen en absolut les condicions estructurals necessàries per a l'existència de moviments feixistes mereixedors d’aquest nom. Ans al contrari: l'Islam ha estat una de les bases materials, juntament amb les impressionants civilitzacions xinesa, hindú i egípcia anteriors, sense les quals Occident mai no hauria superat la seva barbàrie bruta i ignorant que, sent generosos, el va caracteritzar fins al Renaixement. L'Islam, en termes mitjans, és més tolerant i progressista que el cristianisme, i l'anomenat "fonamentalisme islàmic" és bastant menys criminal que el fonamentalisme cristià, però el decisiu és el que hem comentat: l'absència de pressupòsits socials, classistes i econòmics capaços de crear moviments feixistes en el ple sentit de la paraula.

13. L'"islamo-feixisme" és una excusa creada per l'imperialisme fonamentalista cristià per reforçar el missatge reaccionari i racista que legitimi una altra guerra de saqueig contra els pobles musulmans que tenen reserves energètiques vitals. Sense negar una relació amb la tesi del "xoc de civilitzacions", ja caduca en part per la seva total inconsistència teòrica i històrica, la de l'"islamo-feixisme" pretén mantenir l'aparença "democràtica" de l'imperialisme alhora que ataca amb molta més duresa l'Islam que la tesi del "xoc de civilitzacions". No és cap casualitat que els creadors i propagadors d'aquesta tesi siguin els centres més reaccionaris, neofeixistes i feixistes, en el sentit científic de la paraula, de l'imperialisme, interessats a mantenir, a més del seu poder geoestratègic i energètic, també la "legitimitat democràtica" suficient per justificar les seves properes atrocitats genocides.

14. Bàsicament però canviant algunes qüestions de rellevància secundària, el mateix cal dir de la creació propagandística del "feixisme abertzale", el que se li atribueix a l'esquerra independentista basca que reivindica, amb tota la raó del món, se li reconeguin els drets col·lectius i individuals negats que li pertanyen com a nació amb la seva història, territori i complex lingüístic-cultural propi i inqüestionable. En l'essencial, s’ha de dir el mateix de les acusacions imperialistes de "feixisme" al procés emancipador veneçolà representat públicament per Hugo Chávez. En aquests i molts altres casos -cada vegada hi ha més falsos "feixismes" creats per la fàbrica intel·lectual capitalista- el que es pretén és el ja s’ha dit més amunt: ofuscar i confondre teòricament, desprestigiar les víctimes i les seves lluites i legitimar els atacs imperialistes.

2. Feixisme i democràcia burgesa "formal"

15. Considerats en abstracte, el feixisme és inseparable de la democràcia, i en contra del que sosté la lògica formal, no existeix una contradicció irreconciliable entre ambdós, sinó una complementarietat seqüencial dins del procés de dominació del Capital sobre el Treball. Ambdós, com a unitat dialèctica d'elements complementaris i funcionals a l'ordre burgès, són un fenomen internacional, i no només estatal, i el que està succeint als Estats espanyol i francès, és part d'una dinàmica més àmplia que sacseja tot el capitalisme. La seva naturalesa internacional ens ha d'obligar a tenir una visió mundial del problema i a desenvolupar una pràctica internacionalista conseqüent contra el feixisme, però també contra la "democràcia" a seques. Per això, aquí farem de tant en tant algunes referències al context mundial, a les tendències actuals del capitalisme com a part de les seves contradiccions permanents al llarg de la seva història, encara que seria allargar molt aquest text realitzar un estudi més prolix i sofisticat del feixisme a escala planetària.

16. La història de la democràcia-burgesa allà on va poder consolidar-se només després de guerres d'alliberament nacional i guerres civils molt sagnants, és la del retrocés permanent en els drets democràtics de les masses explotades, així com la del creixent control exclusiu dels instruments del poder per la burgesia, separant-los i aïllant-los de l'anomenat "joc parlamentari". Aquest origen sagnant de la "democràcia" es deu al fet que, d'una banda, només ha triomfat gràcies a la violència i, d'altra banda, tota "democràcia" és alhora un instrument de poder de classe i de nació, és a dir, democràcia burgesa que se sosté sobre la dictadura assalariada del Capital sobre el Treball, i democràcia imperialista que se sosté sobre la dictadura d'opressió nacional dels pobles sotmesos.

17. La dialèctica entre democràcia i dictadura evoluciona només a causa de les lluites permanents internes entre opressors i oprimits, que en determinats moments són latents i soterrades i en d’altres són tan visibles com les revolucions i contrarevolucions. Al llarg d'aquests conflictes totals es van succeint onades i fases històriques en què la democràcia burgesa "clàssica" i inicial, va retrocedint, endurint-se per assegurar que la minoria burgesa governi quotidianament sense els obstacles que podrien arribar des d'un sistema democràtico-parlamentari controlat per la majoria electoral de les classes treballadores. Els poders efectius, les decisions que s'han de prendre dia a dia, i les grans decisions estratègiques sobre el futur, tot això s’extrau del parlament i es porta a sistemes incontrolables i inaccessibles per a les classes treballadores.

18. Sorgeixen així dues democràcies: la real i efectiva, la minoritària, la que mai no podrà ser controlada per les masses treballadores i pobles oprimits, la democràcia pràctica i àgil que la burgesia necessita i que es desenvolupa dins el complex entramat d'organismes burgesos privats i selectes, consells de direcció de grans monopolis transnacionals associats i de grans bancs, altes burocràcies estatals i d'institucions internacionals, cúpules de partits conservadors estretament vinculades a associacions burgeses, etc. Aquesta és la democràcia realment existent perquè gràcies a ella el món és dirigit per una infinitesimal part de la població del planeta.

19. L'altra democràcia, la que amb prou feines té poders pràctics per decidir i imposar les grans solucions radicals que exigeix la situació actual, és la democràcia "formal", la que patim, molt més retallada i restringida que la democràcia burgesa "clàssica", però amb un formidable poder d'alienació i integració de les classes i pobles en la lògica del sistema capitalista. És una democràcia "formal" perquè només en conserva la forma externa, el seu continent i el seu embolcall, i ha perdut gairebé la totalitat de la seva essència i contingut anterior. Per exemple, la democràcia burgesa que es va desenvolupar a l'Estat francès mitjançant llargs anys de violències impressionants tenia en els principis d'"Igualtat, Fraternitat i Llibertat" les seves màximes. Però sabem que a la pràctica aquesta democràcia era i és burgesa, masclista i nacionalment francesa; i sabem que aquestes màximes han quedat reduïdes a simples enganys entabanadors des de fa molt temps: queda la forma, el formal, mentre que l'essencial, la propietat privada, l'Estat i la ideologia dominant es regeixen per decisions preses en l'exclusiva i exclusivista democràcia minoritària de la burgesia.

20. Encara que sembli impossible des de la lògica formal, vist el problema dialècticament, la democràcia interna de la burgesia, l'única que l’interessa realment, no és del tot incompatible amb el feixisme. De fet, molts feixismes han respectat els sistemes interns de decisió entre les diverses fraccions burgeses, i una de les experiències anteriors al feixisme, el bonapartisme, va sorgir per a, entre d’altres objectius, facilitar que les fraccions burgeses de l'Estat francès del segle XIX poguessin dedicar-se més tranquil·lament a acumular capitals ja que Napoleó III s'encarregava de l'ordre repressiu i de les decisions administratives que no requerien una negociació prèvia i àrdua entre les fraccions burgeses. Salvant totes les distàncies, aquest havia estat el mateix paper de la dictadura republicana de Cromwell a l'Anglaterra del segle XVII, per posar dos exemples entre molts d’altres.

21. La variant més coneguda del feixisme, el nazisme alemany, mantenia connexions molt estretes diàries amb les fraccions burgeses, i el seu sistema organitzatiu permetia que la burgesia mitjana i petita fes sentir la seva veu en la marxa general de l'imperialisme nazi, encara que sempre supeditada a l'alta burgesia. Això vol dir que a la pràctica i dins de la dictadura, les classes dominants van disposar de sistemes de debat, opinió i decisió en contacte permanent amb el nazisme, mentre la repressió era implacable i massiva. Sense aquesta "democràcia" interna al nazisme, aquest no hauria disposat de l'incondicional suport del Capital i del seu bloc social de suport, a més d'altres raons de pes entre les quals destaquen el control absolut dels sentiments nacionalistes alemanys i el fet que, durant molt de temps, les masses alemanyes no van sofrir greus penúries per la guerra gràcies al massiu saqueig i espoli que el nazisme feia a l'Europa que ocupava, amb el suport de les respectives burgesies, que van canviar el seu patriotisme per un col·laboracionisme descarat amb l'invasor.

22. Els casos del feixisme italià i del franquisme, per no estendre'ns-hi, són encara més clars. La burgesia italiana sempre va tenir marge de decisió pròpia, de manera que quan li va interessar es va desfer de Mussolini sense gaires dificultats. La burgesia espanyola també va començar a desplaçar al franquisme més fanàtic a finals dels 50, va seguir després l'ombra del franquisme menys curt de vista fins que només hi recorria per endurir l'explotació salvatge de les classes treballadores i nacions oprimides. Quan no li va interessar el gruix del franquisme, el va abandonar i es va quedar aquelles parts que li interessaven, encara que va embolicar-les amb la cel·lofana de la monarquia "constitucional", tot mantenint intacte tot el sistema repressiu.

23. A diferència del feixisme que va existir entre 1920 i 1945, l'actual ha desenvolupat una enorme adaptabilitat a l'entorn, una alta capacitat de camuflatge que li permet romandre inadvertit a l'interior dels partits conservadors i de centre, de la democràcia cristiana i de sectors de la socialdemocràcia, així com en moltes poltrones universitàries i intel·lectuals i fins i tot descaradament en moltes organitzacions de l'Església catòlica i del fonamentalisme cristià. El seu camaleonisme no li ve només de la necessitat que va tenir de readaptar-se després de la derrota de 1945 a gran part del món, i als canvis de forma que va haver de fer a l'Estat espanyol entre 1975-78 amb l'enganyifa de la "transició", a determinades zones de les Amèriques com l’Argentina després els generals, etc., i més recentment a Xile, sinó també dels consells i dels maneigs de les "burgesies democràtiques" dels països que van sofrir el feixisme i que van comprendre que el necessitaven viu però més controlat, latent, amenaçador i fins i tot actiu al carrer segons les urgències en la lluita de classes, en l'explotació dels pobles i en l'explotació de les dones.

24. Dos errors molt seriosos de les esquerres són, d’una banda, qualificar com a "feixisme" qualsevol règim burgès quan desencadena una onada repressiva més dura que l'anterior, i d’altra banda, no saber distingir el feixisme del neofeixisme. Ambdós errors tenen un punt en comú: l'absència d'una anàlisi concreta de cada situació concreta. Dins les esquerres és relativament fàcil lliscar pel còmode pendent d’anomenar feixista tots els règims burgesos autoritaris i repressius, sense tenir en compte les diferencia existents entre, per exemple, el feixisme, el neofeixisme, el bonapartisme, el militarisme, el presidencialisme, la monarquia en les seves diverses formes, i les diferents intensitats repressives i autoritàries de les democràcies burgeses en la seva "normalitat" mínima de funcionament.

25. És una solució fàcil anomenar com feixistes aquests i d’altres règims més o menys repressius i fins i tot dictatorials -hi ha dictadures que no són feixistes- perquè ens estalvia l'esforç teòric imprescindible per conèixer les diferències existents, i a partir d'aquestes saber quina pràctica cal desenvolupar, aplicant les mateixes consignes, mètodes i tàctiques en qualsevol cas, i si la realitat contradiu a la "teoria" pitjor per a la realitat. Ara bé, aquesta comoditat ens porta directament a un dels més desastrosos errors de les esquerres, que consisteix a parlar un llenguatge polític no solament incomprensible per a les masses explotades, que s'adonen que no viuen sota el feixisme, sinó que a més possibilita als reformistes i a la burgesia ridiculitzar sense compassions aquestes esquerres que no saben quin terra trepitgen.

26. Una sobreestimació de l'arrelament, força i implantació del feixisme, pitjor encara, afirmar que un règim de "democràcia autoritària" o d'"Estat fort" però amb algunes característiques de democràcia "formal" és un sistema feixista pur i dur, implica un allunyament total de les realitat que viuen la gent oprimida que, tanmateix i malgrat les restriccions existents, poden llegir premsa, opinar, organitzar-se, votar, etc., pràctiques prohibides totalment en el feixisme. D'aquesta manera, l'esquerra és incapaç de sintonitzar amb les inquietuds i problemes veritables de la gent, és incapaç de proposar alternatives concretes per a uns problemes que desconeix perquè viuen a la bombolla de la seva esquizofrènia política: convençuda que està sota el feixisme no pot organitzar les classes oprimides perquè lluitin contra la democràcia "formal" o autoritària, o contra règims més durs que aquestes però més tous que el feixisme. Extasiada en la seva ceguesa, es va allunyant de les masses, que la miren cada vegada com una minoria dogmàtica.

27. És un error seriós no saber distingir "democràcia" de feixisme en tant que són mètodes diferents de dominació dins del procés general de reproducció capitalista, perquè es perden de vista tots els múltiples mecanismes de manteniment de l'ordre de què disposa la burgesia mitjançant un sistema democràtic "formal". D'entrada, la burgesia pot recórrer a molts sistemes de domininació, des del feixisme fins a la democràcia més tolerant, passant per diverses monarquies, repúbliques, règims constitucionals alguns, militarismes, bonapartismes, presidencialismes, etc.; tots aquests sistemes defensen la dictadura de classe del capital, però ho fan amb diferents mecanismes segons les circumstàncies. Saber sota quin règim polític es desenvolupa la lluita d'alliberament nacional i social, quines diferències quant a drets i repressions concretes té amb els altres règims, és imprescindible per aprofundir al màxim els llaços que uneixen a les organitzacions revolucionàries amb les masses.

28. Doncs bé, a diferència del feixisme, la democràcia burgesa "formal" és molt més eficaç en el manteniment del poder burgès perquè es basa en un conjunt de trampes i ficcions, però també de mitges veritats. Les trampes i ficcions rauen que les masses explotades creuen que són lliures perquè poden votar en qüestions secundàries cada determinats anys. L'efectivitat d'aquesta trampa es basa en la ideologia burgesa individualista que fa creure a la gent que no existeixen les classes, ni els pobles ni els sexes, ni els grups minoritzats, sinó només persones individuals que es relacionen individualment a la feina -patró i obrera-, a la vida quotidiana -home i dona-, a la vida internacional -espanyola i basca-, etc., de manera que només existeix el "ciutadà" i en menor mesura la "ciutadana" que exercir la seva llibertat inalienable de vot cada determinat temps sempre dins del marc estatal dominant.

29. La superioritat de la democràcia burgesa "formal" sobre l'efectivitat del feixisme rau en el fet que de les seves mitges veritats, etc., només se’n veuen en les seves cares "bones", per exemple, que es pot votar per diverses alternatives polítiques, que es pot opinar i organitzar-se, etc., mentre que les cares realment dolentes i decisives, és a dir, la repressió invisible de la dependència del salari, el poder intocable que atorga la propietat privada de les forces productives i dels instruments de repressió, l'inaccessible que és el poder estatal per a la gent explotada encara que arribin a elegir un govern "socialista", el monopoli de la premsa, educació, universitat, cultura, etc., per la classe dominant, el monopoli invisible i indirecte, mitjançant l'Estat, però també directe i visible mitjançant les empreses privades de la sanitat, jubilació i pensions, assistència social per a la classe dominant, i un llarg etcètera.

30. Aquests i d’altres mètodes característics de la democràcia burgesa "formal" aconsegueixen que les classes explotades en general es creguin part de la societat en el seu conjunt, es creguin que no existeix explotació, opressió i dominació, sinó només "injustícies" i "desigualtats" que actuen en el pla individual de la "ciutadania" i que poden resoldre's amb reformes i majories parlamentàries. En termes teòrics, diríem que la democràcia burgesa "formal" garanteix que la força de treball assumeixi la seva condició de capital variable supeditat a la propietat privada i al capital, que depèn vitalment d'aquest, i fins i tot que el capital constant, és a dir, les instal·lacions, les fàbriques, les infrastructures, etc., és més important que la força de treball, que les classes treballadores, que han d'anar-se'n a l'atur o veure disminuïts els seus salaris i condicions de vida perquè les fàbriques retin més beneficis a la patronal. Un cop les classes treballadores assumeixen que són una part més del capitalisme, però que hi estan supeditades, del qusl depenen en tot, el sistema està fora de perill, i la democràcia "formal" assegura aquesta alienació generalitzada que el feixisme amb més efectivitat.

31. Tanmateix, perquè existeixi democràcia burgesa "formal" són necessàries una sèrie de condicions imprescindibles, entre les quals destaquen l'existència d'uns beneficis econòmics suficients com per permetre certes reformes socials i concessions de la burgesia que legitimin l'acció del reformisme político-sindical, ocultin la realitat de l'explotació, integrin àmplies franges socials, assegurin la tranquil·litat d'una petita burgesia pàmfila i panxacontenta, etc. També es requereix, juntament amb el que cabem d’esmentar, que existeixi una pràctica suficient del consumisme de masses, perquè el consumisme és una de les cadenes d'or més efectives que existeixen per raons que no podem exposar ara. Per acabar, i d’una manera decisiva, la democràcia burgesa exigeix que existeixi opressió nacional, explotació i saqueig imperialista d'altres pobles que són espremuts i empobrit perquè l'Estat "demòcrata" pugui mantenir els alts beneficis de la seva burgesia i alhora dedicar una part dels sobreguanys a alienar les seves classes treballadores, reforçar-hi el nacionalisme opressor del seu Estat i amb aquest nacionalisme assegurar la continuïtat del capitalisme.

32. Quan aquestes condicions comencen a fallar, la "democràcia" comença a refredar-se perquè, d'una banda, augmenta l'austeritat i es deteriora el nivell de vida en reduir la burgesia les despeses socials, els "ajuts" de tota mena, per orientar aquests capitals "alliberats" cap a les necessitats privades el capitalisme que la balla magra; d'altra banda, la burgesia endureix l'explotació social per produir-ne més amb menys salaris, amb la qual cosa intenta recuperar els seus beneficis. Aquests dos factors junts acaben impulsant tard o aviat les lluites obreres i populars; a més, la petita burgesia, abans endormiscada i feliç, comença a inquietar-se mirant a esquerra i a dreta; alhora, l'Estat burgès activa els plans repressius que gairebé sempre té previstos, intentant aturar la tendència a l'alça de les lluites, i en aquests plans sempre hi ha espai per a la reaparició de les bandes feixistes que estaven lligades i controlades en els períodes de normalitat però que ara són fins i tot atiades i incitades per poders foscos. S’ha de tenir en compte que parlem d'Estat burgès i no pas de govern de torn. El primer, amb les seves forces armades, els seus funcionaris, els seus jutges i fiscals, etc., roman, mentre que el segon, el govern de torn, passa. Els governs passen, la policia roman.

3. Neofeixisme, feixisme i repressió aleatòria

33. Com ja s'ha explicat en el text "Contra el neofeixisme", l'evolució de la societat imperialista des de 1945, amb els seus alts i baixos, ha permès que sorgissin i es mantinguessin les condicions que sostenen la democràcia burgesa "formal". Però aquestes condicions són excepcionals en la història del capitalisme, en la qual domina aclaparadorament la lluita, la revolució i la contrarevolució militarista i feixista, i a més, només ha existit en una part molt reduïda del planeta, en el que anomenem "occident" i poc més. Era, per tant, qüestió de temps que la democràcia "formal" demostrés ser històricament anormal, una raresa en la història sagnant del capitalisme mundial que com més va, més endureix i amplia la repressió, reduint les llibertats concretes, limitant els drets pràctics. La dialèctica entre les dificultats internes a l'explotació de les mateixes classes treballadores, etc., més les dificultats externes, les resistències dels pobles del món al saqueig imperialista, no dóna com a resultat una simple suma de problemes que pot resoldre's amb pegats aïllats sinó l'acceleració de les contradiccions globals a què s'enfronta la burgesia internacional.

34. La tendència al neofeixisme que s'està desplegant en tots els Estats burgesos, amb més rapidesa en uns que en d’altres segons les situacions concretes, respon a aquest empitjorament de les condicions bàsiques imprescindibles perquè la classe burgesa ampliï els seus beneficis sense provocar massa resistències obreres i populars. Mentre aquestes resistències puguin ser controlades sense gaires problemes de manera que en un termini relativament curt es reiniciï l'augment dels beneficis, no cal passar a mesures repressives majors, i la democràcia "formal" pot mantenir-se mal que bé, una mica afeblida però sense retallades vistoses en la seva forma externa ja que les noves repressions s'especialitzen a destrossar els col·lectius que ja han començat a resistir, als grups perillosos, a les organitzacions revolucionàries, als pobles rebels, tot deixant "lliures" els altres sempre que no es "posin en problemes".

35. El neofeixisme s’estén dins de la democràcia "formal" en la mesura que aquesta decreix i en la mesura que augmenten els controls socials, les vigilàncies sobre els segments sospitosos de la població i les repressions sobre els i les qui s'enfronten al sistema. Alhora, el neofeixisme es mou amb tota tranquil·litat a l'interior de la selecta i exclusiva democràcia privada burgesa, la real i efectiva. Molts d'aquests centres de debat i decisió entre les fraccions burgeses, selectes i privats, la majoria dels quals són amb prou feines coneguts, així com el més recòndit dels pilars de l'Estat, les seves clavegueres i pous morts, són llocs en els quals el neofeixisme deambula a pler, especialment entre les forces repressives. Freqüentment, resulta molt difícil distingir en aquests llocs el neofeixisme del feixisme, perquè són el mateixos en els actes quotidians que la premsa burgesa no publicita i les seves diferències només sorgeixen quan els dirigents més lúcids o menys obtusos decideixen continuar camuflats sota la protecció de la democràcia real i privada de la burgesia, i fins i tot continuar sota el paraigua protector de la democràcia "formal".

36. El sensacionalisme de la premsa burgesa ajuda a falsejar o ocultar aquestes realitats des del moment que centra l'atenció de la gent atònita en el tòpic dels grups feixistes amb tota la seva parafernàlia de gestos, posats, vestimentes, rituals i violències masclistes i racistes. Tot això és cert i ha de ser conegut, requisit imprescindible per ser combatut al carrer mitjançant la mobilització social ofensiva. Però la trampa rau que si només es veu aquesta part del problema, la punta d'iceberg, s'ignora l'estructura del feixisme i del neofeixisme, imbricada amb més força del que sospitem dins del cervell del capitalisme, dins d'aquestes organitzacions privades, clubs, fundacions burgeses, dins de l'Estat, etc.

37. Un exemple del que acabem de dir el tenim en la proliferació d'"empreses de seguretat" a les mans de sectors feixistes de la burgesia espanyola, sectors que no dubten d'endurir la repressió i de retallar els drets, mentre juren i prometen ser "demòcrates" de tota la vida, en espera de mostrar-se tal com són en realitat. Molts feixistes de base, carn de canó, han estat formats en aquestes empreses o en institucions de l'Estat, i dominen àrees importants del negoci de la diversió, el plaer i la nit. Existeixen investigacions clàssiques sobre la formació de les primeres bandes armades protofeixistes formades per gent del lumpenproletariat, del precariat, de la petita burgesia arruïnada, de soldats desmobilitzats, de la xusma i de les màfies, etc., però organitzades, disciplinades i manades per respectables organitzacions burgeses amb una visió molt clara de quin grau de terror letal aleatori havien d'aplicar en determinats moments, gairebé sempre en connexió amb la centralitat repressiva de l'Estat. Després, a partir d’aquesta experiència i integrant-hi molts d'aquests grups, apareixeria el feixisme.

38. Però en general, a diferència del feixisme clàssic, que aixafa tot a cops, el neofeixisme busca de moure's dins de la normalitat tant de temps com sigui possible. Mentre que el feixisme es vantava de la repressió, el neofeixisme busca protegir-se en la democràcia "formal" mentre no calgui treure's la pell de be. Aquesta opció relativa del neofeixisme per la normalitat dins del seu Estat, que no pas a l'exterior, no li impedeix recórrer a determinades dosis de repressió aleatòria que recau sobre grups relativament amplis, barrejant les detencions selectives amb les menys imprecises i amb les oficialment innocents. Es cerca que en aquests sectors socials s'iniciï un procés de descomposició que des de la incertesa creada per la inseguretat davant de la repressió aleatòria, s'ascendeixi a la por i al pànic per acabar en la renúncia del derrotat que admet amb passivitat resignada la dictadura de l'Estat.

39. La repressió aleatòria és comuna en la seva essència a tots els règims opressors. El terror inquisitorial catòlic n’és un exemple esborronador ja que n'hi havia prou amb una denúncia anònima perquè es desencadenés un procés humanament insuportable. Actualment la "democràcia" espanyola mostra el seu component neofeixista en aplicar la repressió aleatòria contra tot el Poble Basc en general, més específicament contra el majoritari moviment soberanista i, dins d'aquest, més concretament contra l'independentisme i l'esquerra basca. Formalment, l'Estat espanyol és una "democràcia"; a la pràctica és una monarquia amb poders extraparlamentaris que garanteix la unitat territorial de l'Estat com a autèntica presó de pobles. Un entramat de lleis i institucions típicament neofeixistes, com la Llei de Partits Polítics, les lleis "antiterroristes", l'Audiència Nacional, etc., són els pilars d'aquesta presó de pobles que és "Espanya".

40. El neofeixisme fa que centenarss de milers de basques i bascos visquin sota múltiples repressions que voletegen al seu voltant, entren en la seva quotidianitat, anul·len els seus drets bàsics. Unes repressions destrueixen els drets d'informació; d'altres els de reunió i debat; n'hi ha que aixafen les d'expressió i manifestació; i també les del vot lliure i secret. Naturalment, no existeixen drets dels detinguts i detingudes, les tortures i maltractaments són una realitat, i les persones sofreixen condicions molt dures d'empresonament, condicions que són a la base de les morts sofertes dins de la presó. D'entre molts exemples sobre el neofeixisme espanyol, n’escollim només dos: l'Estat espanyol incompleix les seves pròpies lleis penitenciàries, les retorça i les estira al màxim per multiplicar la repressió contra el Poble Basc i, a més, es rabeja amb odi venjatiu contra les famílies i amistats de les presoneres i presoners, que sofreixen veritables "condemnes al·legals" pel simple fet de ser familiars o amistats.

41. El Poble Basc sofreix la repressió aleatòria consistent que les múltiples repressions concretes, centralitzades estratègicament per i en l'Estat i aplicades meticulosament per les seves burocràcies, entre les quals destaquen les institucions autonòmiques i forals, poden colpejar qualsevol persona en qualsevol moment i amb qualsevol excusa ja que tot o pràcticament qualsevol acte és perseguible i punible per les lleis espanyoles. Per al conjunt de l'Estat, la repressió contra el Poble Basc produeix el mateix efecte que la repressió dels gitanos, jueus, comunistes, socialistes, etc., pels nazis, però amb la diferència que a l'Estat espanyol els bascos vivim concentrats en una zona -més tard els nazis crearien guetos jueus seguint una vella tàctica aplicada massivament pels espanyols a Cuba a la fi del segle XIX-, mentre que a l'Alemanya nazi les víctimes eren disperses.

42. A diferència del neofeixisme espanyol que, per ara, aplica la repressió aleatòria fonamentalment a Euskal Herria i dins de la seva democràcia formal, el feixisme aplica el terror paralitzant amb repressions generalitzades, seguint un pla racional i metòdic en el qual també actua la brutalitat amb forma aleatòria i fortuïta, inesperada, sobre grups socials o persones que no han resistit mai, que es creuen fora de tot perill per la seva mansuetud i incapaços de sobreposar-se a la irracionalitat del sofriment que els destrossa sense causa aparent. El seu dolor incomprensible actua com a devastadora advertència per a la resta de la societat que veu terroritzada com el poder absolut destrossa qui li ve de gust i quan vol sense tenir cap raó per fer-ho. Per contra, el neofeixisme, tal com hem vist, no necessita encara arribar a aquests nivells perquè encara pot contenir les lluites socials amb mètodes menys brutals però més efectius a mitjà i llarg termini, excepte quan ha d'aixafar reivindicacions tan elementals com la basca que gaudeixen del suport majoritari del poble.

4. Neofeixisme i feixisme en la democràcia espanyola

43. No pensem que aquestes diferències entre feixisme i el neofeixisme anul·len la identitat que els uneix. Les diferències exposades aquí responen a criteris tàctics i oportunistes imposats per la diferència de context entre l'imperialisme actual neofeixista i l'imperialisme feixista de si fa no fa més de mig segle. Més encara, com vèiem el 2004, el neofeixisme i el feixisme són aplicats alhora pel mateix Estat però per a situacions diferents: el primer, dins del territori estatal, mentre que el segon, al seu exterior, contra els pobles espoliats per l'imperialisme exercit per l'Estat per defensar els interessos de les seves transnacionals monopolístiques. Per exemple, l'imperialisme espanyol en les Amèriques ha tingut un dels majors actes de feixisme en les declaracions del Borbó contra Hugo Chávez, president veneçolà. I podríem posar-ne molts més exemples.

44. La contestació de Zapatero a Chávez -recordem que aquest anomenava feixista Aznar- que Aznar havia estat elegit democràticament és insostenible perquè, en primer lloc, oblida que poc abans d'instaurar la dictadura nazi, Hitler havia guanyat unes eleccions democràtiques, la qual cosa demostra que el feixisme pot conviure durant un temps amb la democràcia burgesa, com de fet ho fa el neofeixisme; en segon lloc, és una resposta típicament nacionalista imperialista ja que surt en defensa d'un "compatriota", encara que sigui un feixista denunciat amb tota raó, aplicant la mateixa lògica que usen els EUA per impedir que siguin criticats i jutjats els actes de les seves tropes a l'estranger; i en tercer lloc, i sobretot, s'escapoleix en el decisiu, és a dir, que és la pràctica política i social, cultural, etc., la que defineix els subjectes i als partits, no pas la manera com arriben en poder. Els presidents ianquis han arribat al govern mitjançant la feble democràcia burgesa, fet malgrat el qual mantenen internament una política amb forts continguts neofeixistes en moltes qüestions, i feixista clàssica, pura i dura, en el seu imperialisme internacional. En realitat, Zapatero ni volia ni podia donar-lo la raó a Chávez perquè el govern socialista ha millorat polítiques neofeixistes internes d'Aznar -repressió contra Euskal Herria- i feixistes externes, com el suport a la genocida invasió i ocupació del Poble Sahrauí pel Marroc.

45. Però hi ha una forma de feixisme que també s'aplica dins dels límits territorials de l'Estat i que es dirigeix contra les nacions que oprimeix al seu interior. Si el rei dels espanyols va tenir un comportament feixista a les Amèriques, abans n’havia tingut un altre comportament de més despectiu i menyspreador contra Euskal Herria: en un acte públic espanyol en terres basques, el rei dels espanyols va fer un gest groller, sexista i masclista amb el dit índex estès i la mà tancada, el vulgar "foteu-vos o "us foto", recollit per totes les càmeres, dedicat a les persones dignes que denunciaven la seva intromissió en el nostre país. El patriarcat fa de la violació sexual material o simbòlica una de les majors demostracions de poder que puguin existir, sobretot quan s’afegeix a la feminització de l'home vençut, derrotat. Violar físicament els vençuts ha estat i continua sent una de les formes absolutes d'humiliació, i violar les dones dels pobles envaïts també.

46. El feixisme va integrar el patriarcat més obscè a la seva mística disciplinar, sàdic i masoquista, militarista, sobrecarregada de simbologia fàl·lica i misògina, amb directes al·lusions al dolor i al sacrifici dels d'inferiors, vençuts i explotats, i al plaer i a l'orgull dels superiors, vencedors i explotadors. Totes pautes del sexisme masclista estan operatives en el feixisme, i una d'aquestes, també present en altres formes de patriarcat, és la del gest de "us foto" o "foteu-vos. El rei dels espanyols, el mateix que va fracassar en intentar silenciar autoritàriament Hugo Chávez, va expressar amb el seu gest l'essència masclista i violadora de l'imperialisme espanyol a les terres basques, el mateix que es practica freqüentment en les tortures al nostre país. Però també va fracassar.

47. Una altra identitat consisteix que el feixisme i el neofeixisme busquen crear una base social de suport a la repressió. En realitat es tracta d'un objectiu comú a tots els poders, però en el feixisme s'eleva a la seva màxima expressió perquè aquest suport li convé per perfeccionar al màxim el terror que aplica. Els règims feixistes volen que la població col·labori activament en tot el procés que comença en el control social, continua en la vigilància i, mitjançant la delació col·laboracionista, arriba a les detencions massives, per seguir després amb les delacions més precises contra els qui han aconseguit de salvar-se’n. Insistim que aquest objectiu és perseguit per tots els estats explotadors, i com a exemple tenim les doctrines, sistemes i estratègies repressives contra l'independentisme basc de tots els governs espanyols, sobretot el Pla ZEN del PSOE de finals de 1982 i començaments de 1983, que és la base de tots els posteriors, però el feixisme porta aquesta mobilització al màxim, i el neofeixisme la porta a nivells no tan exacerbats com els del feixisme, encara que superiors als de la democràcia burgesa "normal".

48. Una altra característica comuna és la del nacionalisme imperialista. El feixisme ha elevat la nació capitalista i la "raça dominant", sigui l'alemanya o l'espanyola, al fanatisme més trasbalsat, i el neofeixisme s’hi aproxima en l'essencial, sobretot contra les nacions que oprimeix, però buscant de donar-li al nacionalisme una aurèola democraticista, com ara la del "patriotisme constitucional" espanyol. No és casual que sigui amb un govern del PSOE quan es dugui a terme el primer viatge imperialista de la corona espanyola a les places militars espanyoles en terres africanes, Ceuta i Melilla, que pertanyen al poble amazic o berber. Es tracat d’un viatge amb tres objectius bàsics: rendibilitzar electoralment el nacionalisme imperialista atiat pel PSOE davant de les eleccions generals que s'aproximen, també en aquestes places colonials on el PP és majoritari, minvant-ne la influència; augmentar el nacionalisme espanyol davant de l'augment de les reivindicacions de les nacions oprimides dins del territori estatal espanyol; i augmentar la moral de les tropes invasores i de la població civil que s’hi ha traslladat davant de les incerteses del futur en augmentar les justes reivindicacions dels pobles musulmans.

49. Mitjançant el nacionalisme imperialista, la burgesia aconsegueix la col·laboració activa de les classes treballadores i de la petita burgesia. En el feixisme i en el neofeixisme, aquest assoliment és innegable i també vital per consolidar fortament la col·laboració de les masses en la repressió generalitzada analitzada més amunt. Per una sèrie d'errors colossals de les esquerres europees, des de la meitat dels anys 20 d'ara endavant, imputables sobretot a la degeneració burocràtica de l'URSS, el moviment obrer i revolucionari va anar de derrota en derrota, cosa va precipitar la desmoralització i la divisió. Sense cap referent que expliqués teòricament què estava succeint i que respongués a les preguntes i inquietuds socials, algunes fraccions de les classes treballadores i especialment de la petita burgesia van girar cap al feixisme. Aquest procés s'ha reactivat, en un context diferent en moltes aspectes però similar en alguns altres, des de finals dels 80 fins a l'actualitat, fet que ha facilitat un repunt electoral del feixisme i del neofeixisme a molts llocs d'Europa.

50. La integració de parts importants del moviment obrer controlat per la burocràcia sindical en la lògica capitalista reforça el component nacionalista opressor en totes les seves expressions. El neofeixisme encobert té una de les seves forces bàsiques en aquest univers de comportaments alienats però molts dels quals també són, egoistes, consumistes i insolidaris. Sense aprofundir-hi en absolut, de seguida en trobem pertot arreu múltiples exemples: la passivitat del reformisme sindical davant del terrorisme patronal contra la classe treballadora que a l'Estat espanyol es concreta en una mitjana de tres víctimes al dia; la privatització accelerada de CCOO, la seva corrupció i el gir de la seva direcció cap a la pitjor dreta, enmig de la passivitat de les bases; el nacionalisme imperialista d'aquest sindicat, obsessionat a frenar l'augment de les reivindicacions nacionals dels pobles oprimits; el racisme i el sexisme que creix entre les classes treballadores; etc.

5. Neofeixisme i feixisme en la democràcia francesa

51. A l'Estat francès la situació no és millor, sinó que fins i tot pitjor en determinades problemàtiques com les lluites de la joventut obrera d'origen emigrant, problema que amb el temps apareixerà indefectiblement a l'Estat espanyol. Sarkozy és el típic líder presidencialista i neofeixista amb aires clarament feixistes i també populistes de dretes, que recorre al democratisme autoritari per a arribar d’aquesta manera a un ampli espectre de votants, seguint un model polièdric i multifacètic de promeses destinades a sectors molt amplis, model que és el dominant en el capitalisme actual perquè permet utilitzar el "millor" de cada forma de govern que ha anat inventat la burgesia dins d'una tendència a la retallada de llibertats, a l’ampliació dels poders incontrolables i de la impunitat operativa de l'Estat i de les organitzacions secretes i privades de la classe dominant, que tenen més poder real que els partits electoralistes, perquè en controlen la direcció des de fora, i els tentacles fins i dúctils de les qual penetren en totes les escletxes de la burocràcia parlamentarista.

52. La barreja d'aquests i d’altres components -neofeixisme, feixisme, bonapartisme, populisme, democratisme autoritari, etc.- és sempre àgil i en funció de les complexes necessitats del poder, utilitzant totes les tècniques de la ciència de la manipulació psicològica de masses que s'ha desenvolupat molt després de la derrota el 1945 del feixisme, precisament per aconseguir els mateixos objectius i d’altres sense haver de recórrer a les seves brutalitats inhumanes, si més no dins del mateix Estat. Sarkozy, igual com molts altres representants de la burgesia imperialista, desenvolupa més o menys que d’altres aquest o aquell component dels que hem vists, segons les urgències del moment i segons una visió de mitjà i llarg termini, sempre dins de la tendència ja assenyalada cap a l'augment del poder antidemocràtic de la burgesia. N’analitzarem cinc exemples típics que s'estan desenvolupant en el present.

53. El primer és el de l'enduriment repressiu contra l'independentisme basc en la part d'Euskal Herria dominada per l'Estat francès. Si bé la cohesió nacional burgesa de l'Estat francès és superior a la de l'Estat espanyol per comprensibles raons històriques, tot i així existeixen pobles oprimits que es neguen a desaparèixer sota l'assimilació francesa, i el Poble Basc n’és un d'aquests. Les mobilitzacions de tota mena a favor de millores substancials dels molt reduïts drets nacionals, van en augment, i amb aquestes mobilitzacions les formes de lluita contra totes les formes d'explotació. L'Estat francès és conscient del progressiu augment de la consciència basca en una població subjecta a tota mena de pressions, sobretot a les de la desertització industrial i dependència econòmica del turisme mitjà i alt. La repressió s'està endurint i se centra en la joventut, enmig del silenci absolut de la premsa francesa, que no filtra pràcticament cap informació.

54. El segon és el de les tàctiques de tot mena emprades per la burgesia francesa per intentar destrossar les actuals mobilitzacions obreres -funcionaris, transports, educació, etc.- contra l'extrema duresa dels atacs capitalistes. La burgesia ha intentat i parcialment ha aconseguit mobilitzar sectors populars contra el bàsic dret de vaga, emparant-se en l'excusa que les vagues del transport i d'altres, a més de mancades de fonament i de defensar "privilegis injustos" de funcionaris i d’altres treballadors, també atempten contra els "drets col·lectius i individuals", contra la "llibertat de transport i de treball", contra els "drets del consumidor", etc., i també contra l'"economia nacional", amb la qual cosa afebleixen a la "nació francesa" en una situació mundial especialment convulsa i greu. Veiem com, utilitzant tots els recursos que li permet la centralitat repressiva del seu Estat, la burgesia aconsegueix en certa manera enfrontar una part del poble treballador contra una altra part, mètode que el feixisme va aplicar per primera vegada a Itàlia contra el moviment obrer revolucionari, però que, com a mètode ja havia estat emprat per la socialdemocràcia alemanya el 1918-19 contra l'esquerra i abans, a l'estiu de 1917, pel Govern Provisional rus contra els soviets i contra els bolxevics, per no retrocedir més en el temps.

55. El tercer exemple és el clima racista que la dreta francesa ha generalitzat contra el moviment obrer juvenil d'origen emigrant, que va iniciar la seva escalada després de la impressionant onada de lluites l'hivern de 2005, que ha romàs latent i que ara mateix, a finals de novembre de 2007, pot rebrollar una altra vegada. Sarkozy va arribar a la presidència en gran part a causa de com va atiar el neofeixisme i el racisme latent en sectors de la població, presentant-se com l'únic líder capaç de resoldre la "crisi nacional francesa" originada per l'"atac intern" de la joventut d'origen emigrant. Recordem que una de les grans bases propagandístiques d'Hitler va ser la de la "punyalada pel darrere", al·ludint al fet que la derrota alemanya a la guerra de 1914-18 no s'havia produït per la superioritat dels aliats sinó per la traïció interna. Amb matisos secundaris, Sarkozy va parlar de l'"enemic intern" i, copiant a l'extrema dreta feixista i fonamentalista cristiana dels EUA, va afegir que existia també una "lluita de civilitzacions" entre el cristianisme i l'islamisme. La creació pel poder establert d'una excusa basada en l'"aliança de l'enemic intern i extern" és tan vella com la política, i els feixismes (nazisme, feixissme italià i franquisme) d'abans de 1945 la van elevar: el nazisme al màxim en crear els mites d'"occident germànic contra orient bolxevic", el feixisme italià, el de "civilització romana contra barbàrie africana", i el franquisme, el de "reserva espiritual d'occident".

56. El quart exemple és el del famós viatge de Sarkozy al Txad per rescatar els saquejadors francesos de nenes i nens txadians. Deixant de banda la responsabilitat que pugui tenir l'Administració francesa en aquest tràfic d'esclaves i esclaus infantils, així com el paper que, contradictòriament i molt limitadament juguen les ONG en l'ajuda material a les zones més explotades i empobrides del planeta, el viatge de Sarkozy buscava donar un exemple de "responsabilitat del líder envers els seus súbdits", el "pastor que protegeix el seu ramat", etc. Una de les bases del viatge raïa precisament en l'aurèola que tenen encara moltes ONG d'"ajuda humanitària", quan en realitat són majoritàriament organitzacions molt efectives a les mans imperialistes, al marge del que subjectivament i individualment puguin creure la totalitat del voluntariat que hi col·labora i part de la seva burocràcia interna.

57. La premsa de centre i reformista francesa ha posat en crit al cel per la imatge del president, però la raó que els ha portat a protestar és que han comprès l'efectivitat del viatge pel que fa a la manipulació de la psicologia de les masses dependents afectivament del seu líder, necessitats que aquest els protegeixi en els moments de perill. Aquesta psicologia és comuna a les societats autoritàries i moralment castradores, és a dir, que amputen des de la primera infantesa l'esperit crític i lliure de les persones per fer-les bous, bèsties dòcils de càrrega i de treball. Totes aquestes societats necessiten un líder que sigui la imatge roja del Pare, però el feixisme ha portat aquest mètode de deshumanització a extrems només igualats per l'Església catòlica, que es mou en una altra escala. El Führer, el Duce, el Cabdill, etc. són figures claus en els règims feixistes, i també en els que uneixen tots els mètodes de domini, sobretot els personalistes, com el presidencialisme, el militarisme, la monarquia i el neofeixisme.

58. El cinquè i darrer exemple no és sinó el fort repunt del nacionalisme imperialista francès, com es va demostrar a les passades eleccions generals. No podem analitzar aquest repunt com un simple "factor" més, desconnectat de la resta, i que pot pujar o baixar al marge de la marxa general de les contradiccions. Com es va veure al llarg de tot el període electoral, el nacionalisme francès és tant una causa com un efecte immers en l'evolució general de l'Estat però amb un matís fonamental que cal destacar: qualsevol nacionalisme burgès és impulsat des dels aparells de control, teledirecció i manipulació de masses de què disposa el bloc de classes dominant. Les seves querelles internes només marquen l'evolució del desenvolupament de aquest o aquell element específic del nacionalisme comú a tota la classe dominant, ja que les fraccions més reaccionàries i primitives interpreten els mites d'una forma i les menys reaccionàries d'una altra, o creen mites nous, més d’acord amb les seves necessitats. Aquestes pugnes són comunes a la historiografia nacionalista burgesa i una de les tasques prioritàries dels historiadors oficials és realitzar bé la tasca de creació del nacionalisme imperialista tal com els ho ordenen les diverses fraccions capitalistes.

59. La (re)construcció del nacionalisme francès és immersa en la mateixa dinàmica que marca altres nacionalismes burgesos, l'espanyol, sense anar gaire lluny. Tanmateix, com ja s'advertia al text de 2004, respecte de fa seixanta anys han variat força les condicions mundials que afavoreixen aquesta nova onada, és a dir, com que la fase actual de concentració i centralització de capitals està molt més accentuada que aleshores, ara els nacionalismes dels Estats imperialistes secundaris s'han d'agrupar entre si per respondre a les exigències superiors de la competència mundial interimperialista i a la creixent resistència dels pobles. Actualment, l'euroimperialisme integra els nacionalismes alemany i francès, per exemple, que es van destrossar mútuament en diverses guerres entre el començament del segle XIX i la primera meitat del XX. Això vol dir que el nacionalisme feixista ha d'adaptar-se a les noves condicions i que la millor manera de fer-ho és blegar-se en molts aspectes a les formes democratistes darrera les quals es disfressa el neofeixisme dins del mateix Estat, per aparèixer amb tota la seva letalitat mortal quan la burgesia desplega el feixisme fora de les seves fronteres. En aquests casos, el nacionalisme imperialista recupera freqüentment el seu "orgull patri" anterior.

6. Centralitat de l'Estat i forces polítiques

60. Un exemple d‘això el tenim en els debats entre el PP i el PSOE sobre què fer amb les tropes d'"ajuda humanitària" o d'"intervenció ràpida", que són les dues formes d’anomenar ara els clàssics cossos d'invasions expedicionàries. Tot el nacionalisme espanyol està a favor d'aquestes invasions disfressades, però els seus dos principals corrents, el del PSOE i el del PP, discrepen en l'ús polític intern dels morts per les resistències dels pobles envaïts. Els primers pretenen rendibilitzar-los mitjançant el "patriotisme constitucional" embolicat a totes les banderes i parafernàlies militaristes, mentre que els segons, el PP, mitjançant la tornada als honors que se'ls retien durant el franquisme i l'anterior govern del PP.

61. Podríem continuar analitzant les similituds entre el feixisme i el neofeixisme, però hem de ressenyar que també existeixen diferències segons els seus diversos Estats-bressol. Per exemple, el catolicisme i altres corrents cristians van donar suport ala feixisme a tot arrreu, i només grups molt petits van resistir-s’hi malgrat que el gruix del feixisme és clarament laic, agnòstic i fins i tot ateu, amb reminiscències paganes pre-cristianes com en el nazisme alemany. Malgrat això, els exèrcits feixistes van comptar amb abundants sacerdots que beneïen els seus crims, com a l’Argentina el 1976-83 i a tants altres llocs. En el cas espanyol, l'Església catòlica ha estat i és no només un baluard inexpugnable de la "reserva espiritual d'occident", sinó un dels poders socials més actius en la creació la "identitat espanyola" des que a finals del segle XV s'iniciés l'escabetxina a les Amèriques i a començaments del segle XVI s'envaís el que quedava d'Estat basc independent, el regne de Nafarroa. Les dues agressions van comptar amb l'impuls de Roma.

62. L'Església, que ha estat i és fonamental en la (re)creació del nacionalisme espanyol en la seva forma més extrema, sosté la vigència del "nacionalcatolicisme" franquista i del caràcter de "croada" de l’aixecament franquista contra una República elegida democràticament, veritable escabetxada d'éssers humans i una de les demostracions més cruels i innegables que déu no existeix, i que si existís caldria portar-lo a judici popular per genocida sociòpata.

63. Unes altres vegades, es pot veure com les semblances i diferències entre el feixisme i el neofeixisme operen simultàniament. Ens referim al comportament fredament ambigu del PP davant la sentència judicial sobre l'autoria de les explosions de l'11 de març de 2004 a l'estació Atocha de Madrid. La justícia burgesa ha confirmat el que ja se sabia: que ETA no n’havia estat l'autora, que havia estat una organització islàmica. Malgrat aquesta certesa, el PP ha reaccionat de manera feixista i de manera neofeixista. La primera consisteix a rebutjar la sentència després de sostenir que el sistema judicial beneficiaria el PSOE. Una de les formes d'actuar del feixisme és negar tots aquells components de la justícia burgesa que, per la raó que sigui, no són directament manipulables pel poder feixista. Les noves lleis de Mussolini i Franco, però sobretot d'Hitler, així ho demostren, i ho van fer a més augmentant l'essència contrarevolucionària burgesa del seu mateix aparell de justícia. Aquesta dinàmica és la que està desenvolupant el PP en tot allò que té a veure amb la justícia burgesa i masclista de l'Estat espanyol, portant els seus atacs al màxim en el cas de la sentència sobre el 11-M/2004.

64. La manera neofeixista de reaccionar del PP consisteix que, per altra banda, amb la boca petita i en veu baixa, reconeix la sentència però continua insistint que han de seguir les investigacions policials i judicials. En aquest segon cas, no ataquen directament el sistema judicial, sinó que, després d'acceptar "democràticament" l'error, "aconsellen" que se segueixi el procediment fins a descobrir "tota la veritat", amb la qual cosa s'està dient de forma indirecta que la sentència és incompleta. Alternant les dues respostes, el PP aconsegueix acontentar les seves bases feixistes i també presentar-se com a "demòcrata" davant les seves bases centristes i neofeixistes, que per diverses raons no accepten una crítica destructiva contra la "justícia imparcial", encara que sí alguna estirada d'orella.

65. Tanmateix, tant el PP com el PSOE, i també el PCE i IU i altres partits regionalistes i autonomistes, constitucionalistes tots, defensen a ultrança les excel·lències de la justícia quan es tracta de destrossar Euskal Herria, silenciar les tortures, els maltractaments i les incorreccions en el fons i en la forma de molts processos judicials, començant per la mateixa existència de l’anomenada Audiència Nacional, vestigi vivent de la Inquisició i del Sant Ofici. De la mateixa manera, silencien la recruada impressionant de la repressió econòmica, és a dir, de les multes que manifestants, militants i organitzacions d'actes reivindicatius i de denúncia democràtica, han de pagar cada vegada més.

66. Tant les organitzacions independentistes com les esquerres espanyoles estan sent intimidades econòmicament per la repressió financera estatal enmig del silenci de l'"esquerra" de la seva Majestat. Les multes no són una novetat introduïda per la "democràcia", sinó que ja van ser aplicades massivament pel franquisme. El Poble Basc hi té molta experiència, i estem segurs que els altres també. El sistema repressiu actual integra tant les demandes econòmiques presentades davant dels tribunals per les organitzacions feixistes més dures contra els lluitadors, com l'específica iniciativa pròpia de la "legislació democràtica".

67. Si ens fixem en el programa electoral del PP, veurem que és vistosament imprecís i buit, demagògic, no només per les diferències internes en el partit, sinó sobretot per la seva necessitat d'usar totes les tàctiques de manipulació i atracció de vots, de manera que els seus corrents feixistes puguin sentir-se còmodes amb els seus corrents de centre-dreta i fins i tot amb el de centre a seques que estan dubtant entre el PP, el PSOE i altres partits regionalistes i autonomistes. Però el que unifica el PP és la necessitat de crear més tensió per assetjar el PSOE i impedir que s'afermi el seu missatge centrista i reformista. La tensió social és provocada de moltes maneres, i les bèsties feixistes, les que van assassinar Carlos Palomino, en són una.

68. Tanmateix, per sota d'aquestes discrepàncies més o menys serioses, hi ha una unitat substantiva irrompible que no sinó la necessitat objectiva de mantenir i reforçar la centralitat de l'Estat. La burgesia espanyola sap que comparada amb d'altres, és feble, que el seu vuitè lloc en l'escala d'economies capitalistes no correspon a la potència real de les forces productives industrials desenvolupades, sinó a una sèrie de factors passatgers que l’han ajudat a pujar a aquest nivell, però que tendiran a afeblir-se amb el temps, fet que arrossegarà l'Estat espanyol cap a baix. De fet, a tots els índexs seriosos i rigorosos sobre la veritable potència econòmica espanyola, apareix en una posició més baixa que no pas aquest vuitè lloc.

69. Per tant, els partits espanyols, incloent-hi el PCE i IU, així com CCOO i UGT, han assumit amb diversos matisos secundaris que en aquests moments el prioritari és assegurar el futur de l'"economia nacional". De fet, aquesta obsessió ha estat dominant al si del PCE i de CCOO des que es van agenollar davant de la burgesia postfranquista, per no parlar de la resta. Tots aquests partits assumeixen que és imprescindible "acceptar sacrificis", és a dir, augmentar els beneficis burgesos en detriment de les condicions de vida de les classes treballadores -empobriment relatiu i absolut, segons les franges socials afectades-, que obligatòriament s’afegeix a un empobriment de les llibertats i de la democràcia "formal", tal com efectivament ha succeït i està succeint.

70. Però la força de la centralitat de l'Estat no rau només en l'efecte absorbent i aspirador de l'"economia nacional", sinó, també, en la força irracional del nacionalisme burgès espanyol dins dels partits i sindicats. Deixant de banda, perquè és obvi, el nacionalisme imperialista del PP, el PSOE va ser espanyolista pràcticament des de la seva fundació. Les hemeroteques són plenes de declaracions i textos del PSOE contra la llengua i la cultura basca, que destil·len menyspreu i racisme, o, com el 1911, simplement, en justifique la necessitat de la desaparició històrica. Després, només la resistència creixent del Poble Basc ha obligat el PSOE a moderar parcialment la seva agressivitat espanyolista antibasca. Quant al PCE, el moment del gir definitiu al nacionalisme espanyol es va produir a partir de 1937 i, de forma irreversible, el 1945.

71. Quan parlem de centralitat de l'Estat ens referim, per tant, també al poder alienant del seu nacionalisme burgès, poder reforçat pels partits de la lleial oposició a la seva Majestat, que en la seva pràctica diària interna i externa fan esforços continuats per modernitzar aquest nacionalisme, adaptant-lo a les exigències de l'imperialisme capitalista mundial, perquè pugui competir en millors condicions. Segons s'exposava al text "Contra el neofeixisme" de 2004, la contradicció irreconciliable de dues nacions oposades, la proletària i la burgesa, dins de la nació opressora, és una de les grans qüestions davant de les quals fuig precipitadament el reformisme dur i tou, i el centre reformista també. La història demostra que el demolidor poder alienant del nacionalisme imperialista entre les classes oprimides de la nació que oprimeix altres pobles.

72. No hauria de sorprendre el fet de que les nacions oprimides que han desenvolupat un projecte independentista, socialista i no patriarcal, tinguin més possibilitats de lluita de masses contra el feixisme i el neofeixisme que els pobles que no sofreixen opressió nacional i que per diferents raons no han pogut desenvolupar un model nacional proletari oposat a la nació burgesa, de l'extrem del qual sorgeix el feixisme. La incapacitat de l'esquerra per liderar la nació proletària enfrontada a la nació burgesa, ja sia per un fals internacionalisme, ja sia perquè ha estat contaminada per la ideologia nacionalista dominant, és una de les raons més poderoses que expliquen la força irracional del feixisme i la facilitat amb què penetra el neofeixisme en les societats imperialistes.

73. Quan en situacions de crisi estructural i profunda del marc estato-nacional, les forces revolucionàries no saben o no volen plantejar la lluita irreconciliable contra la burgesia també en el pla de la identitat nacional contradictòria en si mateixa, mobilitzant els seus components progressistes i conscients per desenvolupar la nació proletària, aleshores, més aviat que no pas tard, depenent de les circumstàncies concretes, sectors de les classes treballadores començaran a mirar amb alguna simpatia el feixisme i seguiran el camí obert abans per la petita burgesia. Aquesta és una de les lliçons històriques més reiterades des de la irrupció del feixisme, però també, pel que fa a la petita burgesia i sectors burgesos decadents, de la força del bonapartisme, del presidencialisme i de les direccions militars. La psicologia de masses del feixisme ha portat a nivells més profunds i extensos aquesta capacitat de manipulació teledirigida de les pors inconscients de la societat. El neofeixisme ha adaptat aquest mètode a les condicions del capitalisme dels darrers anys.

74. Un objectiu bàsic del marxisme, i alhora un dels seus mètodes d'acció quotidiana, és aconseguir fer conscient l'inconscient, justament el contrari del que pretenen i en el que es basen el neofeixisme, el feixisme i la mateixa ideologia burgesa que estructura tots dos. La burgesia ha convertit la manipulació de l'inconscient col·lectiu en una indústria polititzada i en una política industrialitzada, unes tècniques que amb prou feines estaven a les beceroles a l'època del feixisme clàssic. Les esquerres revolucionàries hem de redoblar els nostres esforços davant aquesta problemàtica que es propaga com un càncer.