La precària i vella proposta del neoprogressisme petitburgès

Carlos Morais

[Publicat a Abrente núm. 44]

La lluita ideològica és un dels camps fonamentals per a un moviment revolucionari. No ens referim pas només al combat de la "ideologia dominant", a aquesta falsa consciència necessària que envaeix com si fos lògic i natural el dia a dia, la quotidianitat de la pràctica totalitat de las persones, i converteix en normal l’explotació i les diferents formes de dominació. Una de les diferències qualitatives entre les diverses variants del reformisme (tant el socialdemòcrata com l’estalinista) i el marxisme rau en el fet que el primer va abandonar la crítica global i radical del capitalisme i va optar per fer-ne crítiques tèbies, parcials i secundàries que permeten apaivagar els seus aspectes més durs, la qual cosa contribuïa a justificar la seva gestió "progressista". Per això va renunciar a la batalla de les idees que permet introduir i desenvolupar la consciència revolucionària en les lluites econòmiques el en les reivindicacions concretes dels moviments populars.

Aquest combat ideològic, permanent i obert, no només és necessari; és prioritari i determinant en la batalla global per transformar la societat i superar el mode de producció capitalista. És, doncs, inherent i consubstancial a la estratègia revolucionària comunista, en tant que determina clarament els camps en que actuen les forces transformadores d’aquelles que, aparentant que volen canviar el present, tan sols aspiren a gestionar-lo d’una altra manera.

Tanmateix, tal com avançàvem, no es limita a denunciar i desemmascarar les fal·làcies emprades pels diversos i poderosos mecanismes d’alienació del capitalisme; ha de qüestionar també els diversos corrents d’esquerra que neguen la viabilitat dels mètode més elaborat i correcte de pensament i anàlisi humana, i de transformació de la realitat, que el marxisme ha demostrat ser, basant-se en el materialisme històric i en la dialèctica materialista. O sigui, la revolució com un procés històric l’objectiu del qual és la presa del poder pel proletariat en aliança amb d’altres sectors populars per superar l’explotació de la força de treball, la dominació sobre les dones i l’opressió nacional; la classe treballadora com a subjecte històric de transformació; l’adaptació tàctica dels mètodes de lluita a les necessitats i possibilitats del desenvolupament concret del procés en marxa; la creació de l’instrument permanent de combat polític: el partit revolucionari; la construcció d’un Estat obrer en extinció que garanteixi, consolidi i ampliï les conquestes de les classes treballadores mitjançant l’abolició de la propietat privada i la superació de la llei del valor; la incorporació històrica i permanent de totes les contribucions provinents d’altres lluites, experiències, espais i reflexions emancipadores.

Amb aquest text, pretenem contribuir a aclarir alguns dels eixos principals d’un debat d’idees i opinions que, encara que en alguns cercles es consideren noves i originals, són simplement adequacions de propostes velles i tradicionals, presents en la dilatada història del moviment obrer gallec i internacional. Volem fer-ho a partir del mateixa banda de la barricada, fraternalment, però també de manera clara i oberta, ja que els debats no han d’amagar posicions se pretenen ser fructífers i útils per al desenvolupament del moviment obrer i popular.

Dialèctica entre política i àmbit social

Una de les característiques i diferències profundes de l’anarquisme respecte del marxisme és el palès menyspreu que el primer manté amb relació a la política. Els corrents llibertaris mai no van prestar atenció a la necessària organització permanent de la classe treballadora en l’esfera política, amb la qual cosa permetien que la burgesia i les forces reformistes ocupessin exclusivament aquest espai essencial per al combat contra el Capital. Els errors pràctivs d'aquesta decisió teòrica van impedir avançar i, així, es va renunciar a un front de lluita secundari, però necessari en la seva globalitat per guanyar espais d’autogestió obrera i popular, i per reduir la representació hegemònica del Capital i els estats burgesos. A més, aquest apoliticisme esdevingut en un senyal bàsic d’identitat de l’anarquisme ha estat responsable de dures derrotes en les escasses experiències revolucionàries on el moviment llibertari tenia un paper determinant: lluites obreres i pageses al con sud americà, durant les primeres dècades del segle XX, al sud d’Itàlia, o a la revolució catalana de 1936-37, per citar-ne alguns exemples ben coneguts. Tot i així, la manca d’autocrítica derivada dels errors estructurals del mètode analític provoca que l’apoliticisme i, per tant, la renúncia a participar en processos electorals o en les institucions burgeses, continua sent una doctrina inqüestionable que caracteritza aquest corrent. De tota manera, no s’ha d’oblidar que, em moments excepcionals, l’anarquisme va optar pel possibilisme i va formar de governs "burgesos": recordem la participació de la CNT en el govern de Largo Caballero, a partir d’octubre de 1936.

A la Galícia actual, bàsicament en determinats ambients del moviment juvenil i estudiantil, així com en difusos i nebulosos espais dels "nous" moviments socials, aquests posicionaments "antipolítics" han assolit una certa rellevància, clarament superior al seu veritable pes en la lluita social.

Contra el que es pot pensar, aquest fenomen sempre ha existit, i ha acompanyat determinades lluites i sectors socials des de fa tres dècades, encara que en l’actualitat la seva audiència pugui ser superior, bàsicament per dos motius. En primer lloc, pel descrèdit creixent de la política, identificada amb la corrupció i el buit show electoral-institucional capitalista, entre com més va, més grans contingents populars. I, en segon lloc, perquè determinats sectors llibertaris esqueixats del tronc original han sofert una mutació en el seu ADN ideològic, molt influïts per l’actuació de l’esquerra independentista, mutació que s’ha traduït en una major permeabilitat envers els drets nacionals de la Galícia o en la defensa del reintegracionisme lingüístic. Però també perquè, simultàniament, l’independentisme etnicista, a causa del seu oportunisme i promiscuïtat característics, però també per la profunda crisi ideològica en què es troba, abraça posicions postmarxistes, important mimèticament les anàlisis de la gauche divine italiana amb més de 20 anys d’endarreriment, amb la qual convergeix en una maniobra de travestisme polític que contribueix momentàniament a generar un cert soroll i confusionisme.

Aquest fenomen, avui més definit, ja s’havia manifestat efímerament durant el període previ al Procés Espiral, sense passar de ser una sigla més en una moda passatgera.


Fonaments principals del postmarxisme anarquitzant

1-La política seria un espai contaminat del qual caldria fugir. La idealització dels moviments socials i dels models organitzatius apartidaris és un paradigma inqüestionable.

Resulta sorprenent observar com qui va estar històricament al marge dels moviments socials, priorizant models organitzatius ortodoxos, esdevingui de la nit al dia guardià de les essències del temple, tot negant la dialèctica entre espai polític i moviments socials, alhora que reivindica l’exclusivitat de l’esfera social.

Els moviments socials no només no són aliens al comunisme gallec del segle XXI, sinó que n’han constituït, des dels el nostres inicis a ara, gairebé 12 anys, un element determinant. Bona part del nucli fundador de Primeira Linha proveníem d’alguns dels moviments socials més dinàmics de la Galícia de la primera dècada de noranta. I, com que som coneixedors i conscients de les seves limitacions, per la parcialitat de les seves respectives lluites i per l’immediatisme i la temporalitat dels objectius concrets, sempre hem considerat necessària l’existència d’una relació fluïda, permanent, entre lluita social i representació política. Un projecte polític revolucionari no té sentit si manca de força social; però tampoc té sentit una ampla xarxa social si renuncia a la presa del poder i, per tant, manca de representació política. Els moviments socials transformadors que qüestionen les bases de l’economia de mercat i la dependència nacional derivada del capitalisme necessiten dotar-se d’instruments de representació política allunyats de qualsevol mena d’instrumentalització, basats en la mútua col·laboració, com a parts imprescindibles que es retroalimenten i contribueixen a qüestionar globalment el present. Contra l’opinió d’aquest corrent, no són móns antagònics de l’òptica de l’acció político-social fonamentada en l’acció teòrico-pràctica del moviment obrer, són esferes complementàries que es necessiten mútuament. Totes dues garanteixen l’èxit de la transformació revolucionaria. Els moviments socials han de contribuir, juntament amb les forces polítiques revolucionàries, a la construcció d’una alternativa amb projecció de masses al caos del present.

2- En aquest punt enllacem amb un altre dels debats històrics. Ens referim al model organitzatiu. Tradicionalment, l’anarquisme ha posat en el mateix sac els partits burgesos i els partits obrers, fins i tot quan existia una clara divisió classista en la seva composició i suport social. Sota la base d’un sofisma simple i primari, el model organitzatiu tradicional del partit revolucionari (segons la concepció leninista teoritzada a Què fer?) a més de ser un instrumento vertical i burocràtic per controlar i disciplinar les lluites obreres, estaria mancat dels principis més elementals democràtics en la seva vida interna i només pretendria suplantar i manipular la capacitat creadora de l’espontaneisme de les masses.

Actualment, aquesta primitiva i desqualificadora opinió va acompanyada per la caracterització que caracteritza com a obsolet el partit leninista, el qual estaria "superat" pels canvis produïts en un món globalitzat en què caldria explorar d’altres models organitzatius basats en formes creatives, ja que les profundes transformacions que s’han produït en la morfologia social no només haurien canviat els espais de la lluita, sinó també el subjecte històric de la revolució.

La traumàtica caiguda del socialisme realment inexistent a l’URSS ha alimentat una sortida en fals en determinats corrents revolucionaris que, o bé mantenien una admiració infantil i ingènua per aquests models, o bé mancaven de prou fermesa ideològic per comprendre amb serenitat i perspectiva un procés històric que destacats referents marxistes com Lenin, Trotsky o el Che ja havien pronosticat amb major o menor precisió: la reinstauració del capitalisme era inevitable després de la burocratització, la destrucció de la democràcia socialista i deriva chauvinista de la Revolució Bolxevic.

El zapatisme, negant la presa del poder com a objectiu, el nebulós moviment antiglobalització amb les seves indefinicions estratègiques estructurals, els models d’organització en xarxa que teòricament estan mancades d’un centre sintetitzador d’experiències i direcció, que es recolzen en les noves tecnologies de la informació, emergeixen com a nous paradigmes que permetrien superar la profunda crisi provocada per la implosió soviètica i fer front a escala mundial a la simultània i destructiva ofensiva neoliberal.

Però anem a pams. De moment, no hem sentit, ni llegit, ni tan sols un argumento de pes, més enllà de simplistes negacions sota la base d’universalitzar els nefasts estils de funcionament i empobridora cultura política característics dels burocratitzats i dogmàtics models organitzatius estalinistes, que demostri que el model d’organització comunista d’avantguarda leninista estigui superat per altre model més perfeccionat i eficaç per a la finalitat que es persegueix. O sigui, combatre sense treva el capitalisme i difondre la consciència socialista entre les masses treballadores i populars mitjançant el manteniment d’un nucli permanent, estable i selectiu d’intervenció i lluita basat en una fermesa ideològica comunista, tot assajant les formes més elevades de democràcia socialista en el seu funcionament intern, imprimint el caràcter exemplar i pedagògic d’una praxi individual coherent, un esperit de lliurament i sacrifici en la militància, que aconsegueixi mantenir-se actiu en les fases de reflux de la lluita de classes, guardant la memòria i les experiències de les lluites, preparant-se en el combat ideològic, resistint la repressió policial, reforçant-se organizativament per transformar el present, i dotar-se de l’experiència i capacitat necessàries per actuar amb èxit en les fases d’expansió.

Per què la forma organitzativa partit revolucionari és menys democràtica que no pas qualsevol altre model? Per què es pretén identificar-hi el control, el verticalisme i el dirigisme? Per què l’assemblearisme seria l’únic model paradigmàtic que supera d’altres fórmules organitzatives adaptades a les necessitats de cada lluita concreta em cada formació social concreta en un moment determinat?

Una altra cosa diferent, que evitaria aquest debat, és defensar models organitzatius lligats a projectes socials i polítics que no persegueixen els objectius revolucionaris, entesos com a superadors del capitalisme.

Però no hem d’aturar-nos només en aquestes incongruències i manca de respostes convincents per part d’aquells que estigmatitzen el model partit i idealitzen, mitjançant una universalització, d’altres fórmules perfectament vàlides i necessàries per a determinats espais i situacions. Perquè no hem d’oblidar que la CNT mantenia en el interior un nucli organitzatiu selectiu i d’avantguarda, semblant a un partit comunista combatent, la FAI, que hi acomplia una funció de vertebració i direcció estratègica d’un moviment social ample i plural a partir del suport i la legitimació guanyats en la lluita. Però, sense necessitat de retrotreure’ns a experiències allunyades en el temps, no s’ha d’oblidar que el corrent de l’independentisme que avui combat el model organizatiu partit-moviment representat pel nou MLNG, defensant demagògicament i sense pudor virginals models "assemblearis i horitzontals", nets de qualsevol contaminació, manté al seu si un nucli tancat i hermètic de direcció que suplanta i incompleix reiteradament els acords democràtics fruits del debat i el consens, tot condicionant decisions amb pràctiques que actualment no compten amb el suport de la immensa majoria, i que obstaculitzen el desenvolupament de la lluita per la Independència i el Socialisme. Vet aquí la gran hipocresia lligada a un vell debat que emergeix cíclicament i cadenciosament en períodes de crisi.

Debats característics dels períodes de crisi

Aquestes propostes, contràriament al que difon la seva propaganda, estan mancades de qualsevol originalitat. Com qualsevol moda, no són sinó adaptacions tardanes de vells models assajats sense èxit en d’altres latituds geogràfiques europees. No s’ha d’obviar obviar el profund caràcter eurocèntric d’aquest postmarxisme d’antagonismes, multituds, alteritat, renúncia a la presa del poder, etc.

Existeixen raons objectives que permeten comprendre la presència i desenvolupament d’aquesta concepció. No podem obviar en l’anàlisi que l’anarquisme, amb totes les seves variants, no és una ideologia proletària, ja que no només va néixer abans que el marxisme, sinó que els seus orígens emanen de les necessitats i reivindicacions dels petits propietaris rurals, dels pagesos pobres i dels artesans gremials urbans. A diferència del marxisme, lligat indissolublement a la formació i el desenvolupament de la classe obrera a causa de l’expansió del capitalisme, l’anarquisme sempre fou una ideologia atractiva per a sectors desclassats de la petita burgesia, fascinats per aquest culte a la "llibertat individual" i a l’espontaneisme, a la manca de disciplina voluntària i conscients, al menyspreu de l’autoorganització estable, a la desconsideració del concret i present en favor del sobredimensionament de l’abstracte i futur.

En el cas particular que abordem, ens referim a móns em crisi, que cerquen camins nous davant els fracassos previs, que va evolucionar traumàticament i veloçment de posicions ortodoxes al més pur relativisme de bona part de la sua cosmovisió, i que actuen amb el fanatisme del convers.

Aquesta gauche divine, mancada de responsabilitats polítiques, i que no té la voluntat d’assumir-ne, amb vocació marginal, instal·lada en la perifèria ideològica del neo-progressisme petitburgès, en la majoria dels casos aliena i desconeixedora de les conseqüències més dures de l’explotació capitalista, opta per construir una críptica sematologia que, pretenent ser nova, és simplement il·legible i inintel·ligible per a classe obrera, malgrat que seductorament atraient per a minories il·lustrades que, com qualsevol altre hobby, s’hi dediquen temporalment. En realitat, es tracta d’un projecte polític més, disfressat de social, mancat simplement de programa tàctic més enllà d’ idees genèriques completament irrealistes, que es recolzen em fetitxes i supersticions que converteixen una fracció del proletariat, les i els treballador(e)s precàri(e)s, en el nou subjecte de la transformaria del segle XXI.

El contracte precari i eventual i, per tant, l’existència d’una fracció de treballador(e) subjectes a les seves condicions contractuals extremes, ha existit sempre en el mode de producció capitalista i fins i tot en els modes de producció precedents.

O què eren, molt més que no pas precaris, els aprenents dels gremis que, en lloc d’aprendre un ofici, venien gratuïtament la seva força de treball? Els jornalers, aquest minoritari proletariat rural que sempre ha existit a Galícia, que treballava als camps dels pagesos "rics" cavant, en la collita de raïms durant la verema, o en la de la fruita en l’època pertinent… què són, sinó precàri(e)s?

La joventut i dones han tingut sempre contractes precaris, però això no els converteix en el nou subjecte revolucionari, en substitució del proletariat. Són més aviat una fracció de la classe treballadora, com ho són els jubilats i les jubilades, els aturats i les aturades o els i els estudiants d’origen popular.

La lluita protagonitzada a començament de maig pel proletariat naval de Vigo desmenteix la "superació" de les formes històriques d’organització i lluita en un cas tan concret com aquest, en què la principal reivindicació era reduir la taxa de precarietat extrema que pateix el sector.