Joventut drogada

Iñaki Gil de San

L'últim informe oficial sobre l'augment del consum de cocaïna en la joventut de l'Estat espanyol ha suscitat tota mena de comentaris. Però la notícia que el govern de pa sucat amb oli de l’anomenada Comunitat Autònoma Basca va prohibir les concentracions que l'organització juvenil Segi va convocar davant les seus d'alguns partits per criticar-ne la passivitat política no va suscitar cap reflexió, així com tampoc no la van suscitar la repressió policial dels casals de joves, ni menys encara la malvolença repressiva de totes les policies contra la joventut basca que no es resigna a la seva sort.

També s'ha ocultat la gran presència de joves en els actes de denúncia contra el parany estatutari del PSOE i CIU, així com l'augment de la pressió policial contra la joventut independentista gallega. La premsa estatal no ha dit res sobre els milers de joves que a l'Estat es van mobilitzar contra la monarquia, i tot just ha balbucejat algunes frases sobre les seves significatives mobilitzacions contra l’insuportable encariment dels habitatges. Si repassem els comentaris realitzats durant les dues fases de la revolta juvenil en l'Estat francès, primer contra l'explotació racista i després contra la precarització, veurem com de cap manera aprofundien en les causes d'aquestes protestes i es limitaven a una retòrica no absent de certa por.

No és casual el contrast entre el tractament informatiu de dues pràctiques tan oposades com són la drogoaddicció i la rebel•lia. Deixant de banda, perquè és obvi, el debat sobre la capacitat d’autocontrol i consciència del límit personal en l'ús de tota droga, hem de preguntar-nos per quina raó es cenyeix el problema de l'abús de les drogues per la joventut a l'esfera individual, a determinades formes de diversió col•lectiva i, a tot estirar, a la denominada «desestructuració familiar», un simple efecte de la crisi social. Per què no es va al fons del problema i es reconeix que la causa última té a veure amb la fallida de la legitimitat burgesa per oferir un model de vida acceptable per a molts sectors de la joventut. No es fa per la senzilla raó que seria reconèixer el fracàs del sistema en la producció d'esclaus feliços que garanteixin la seva tranquil•la reproducció ampliada. L'esclau feliç necessita poques drogues, perquè està content amb les seves cadenes i la seva alineació consumista: tots coneixem joves passius en la seva mansa obediència, que es creuen lliures comprant el que els manen comprar; és l'esclau infeliç qui necessita les drogues per trobar-hi una falsa felicitat en la seva inhumana forma de vida. Però aquest segon té dues limitacions per a la civilització burgesa: produïx menys benefici que el feliç explotat, i és més propens a la protesta.

En l’anomenat «occident democràtic» es va aconseguir la relativa feliç alineació de masses entre 1945 i 1968, data en què va emergir la protesta social inici de la llarga crisi dels 70 i de la contraofensiva neoliberal posterior. En l'Estat espanyol, la producció d'esclaus feliços va ser una de les prioritats dels governs del PSOE. No ho va assolir del tot encara que, amb la inestimable ajuda del PC-IU, sí va destrossar en molts llocs l'espinàs de les lluites socials. El neofeixisme del PP també va fracassar en l'essencial: acabar amb la joventut independentista i idiotitzar la resta de col•lectius juvenils, com es va comprovar en el repunt de les lluites des de finals dels 90. Però la política econòmica d'ambdós partits va generar els problemes que ara els desborden. La recerca de capitals exteriors va facilitar l'entrada massiva de narcocapitalisme que juntament amb l'especulació financer-immobiliària va propiciar l'economia submergida, de doble comptabilitat i criminal. L'abaratiment dels diners i la sobreabundància de paper moneda anaven unides a l'augment de l'oferta de tota mena de drogues. En aquest context, l'altra part de la política econòmica com la precarització salvatge, l'extinció pràctica del contracte fix, la reducció de les prestacions socials, la provocació del consumisme... tancava qualsevol perspectiva d’un futur esperançador i fins i tot d’un present una mica acceptable, excepte per a la joventut burgesa.

A més, cal afegir-hi altres dos factors: el permanent diluvi ideològic de l'individualisme neoliberal, al qual s'han plegat aquests assalariats del tinter que són els intel·lectuals, i la responsabilitat dels pares que es van negar a transmetre a les seves filles i fills els seus records de lluita, de militància, de resistència al sistema, i d'aquests altres pares que van acceptar totes les suposades bicoques de les reconversions, prejubilaciones... en bescanvi de severes retallades sindicals i laborals que pateixen els seus fills i filles.

Tanmateix, molts joves han sortit d'aquest forat sense fons, i aquí hi ha el seu mèrit i la importància clau de donar-los la paraula.

El capitalisme necessita, primer de tot, efectius i esclaus feliços mal•leables; si això no és possible, es resigna als esclaus infeliços; els prefereix amb la condició de no haver d'haver-se-les amb rebels que sempre poden insubordinar-se, i menys encara amb revolucionaris joves que organitzen la insurrecció, els quals odia a mort. Sap que sempre existeix una possibilitat que l'esclau infeliç prengui certa consciència de la seva situació real i iniciï la seva emancipació, i per això necessita ocultar-los que existeix un altre món, una vida en la qual la responsabilitat ètico-moral, la consciència política i el plaer de la subversió superen la dependència de les drogues.

Ignorants d'aquest univers, desconeixedors d'una altra forma de ser, aquesta joventut s'asfixia en la seva mateixa angoixa i s'enfonsa en el derrotisme passiu i nihilista, i l'única alternativa que sembla possible no és cap altra que la submissió a l'ordre. Sense tenir en compte aquesta deliberada preferència del poder per uns en contra d'uns altres, no comprendrem res del problema de les drogues. Les drogues no són una qüestió estrictament individual o familiar, a tot estirar un problema sociosanitari controlable però no resoluble per institucions suposadament neutralsi asèptiques, sinó que són un problema i un instrument polític inserit en la lluita de classes, en l'opressió nacional i en l'explotació de sexe-gènere, en el qual compleix un paper central l'Estat burgès.