Què cal de debò a les finances internacionals

Juan Torres López

[Publicat a rebelión.org]

Les anomenades "injeccions de liquidesa" que estan duent a terme els bancs centrals als mercats financers són tan immenses que els ciutadans normals en perdem qualsevol sentit de la magnitud. I com que les estan realitzant tan reiteradament, el normal és que la gent pensi que aquests recursos són el que cal veritablement per evitar que la crisi s'aguditzi i s'estengui.

Però em temo que encara que les injeccions continuïn proporcionant més diners líquids als bancs que operen a escala internacional no podran aturar la crisi perquè no és això el que realment es necessita per controlar-la.

Més encara: potser podria ocórrer que en posar a disposició dels bancs com més va més recursos líquids, no s'aconseguís sinó que continuessin duent a terme el mateix tipus d'operacions que han provocat la crisi.

Com ja s'ha explicat prou per a qui hagi volgut entendre què ha provocat l'actual desgavell financer és un procés bastant senzill d'entendre. A l’empara del boom immobiliari, molts bancs, principalment nord-americans, van multiplicar la seva oferta d'hipoteques, lògicament unes de més segures o d’arriscades que d'altres.

Com que hi havia una gran demanda de crèdits, va arribar un moment en què els propis bancs van necessitar recursos aliens per continuar oferint títols de crèdit. Tal com li ocorre a qualsevol prestatari, els bancs també havien d'oferir garanties o contrapartides per obtenir aquesta liquidesa addicional en forma de préstecs interbancaris. I perquè en disposessin còmodament van ser autoritzats a crear uns nous productes financers que es derivaven de les hipoteques que havien concedit: les anomenades MBS (Mortgage Backed Securities o Obligacions garantides per hipoteques).

Aquest producte era en realitat una mena de "paquet" en el qual hi havia les hipoteques bones (prime) i les dolentes o molt arriscades (subprime), és a dir, que contenien al seu torn productes segurs però també d’altres de molt arriscats.

I aquests "paquets" són els que han estat adquirits, moltes vegades sense saber en realitat què estaven comprant des del punt de vista del risc perquè no es coneix què hi havia "a dins", per multitud de bancs d’arreu del món quan han anat finançant-se els uns als altres.

La crisi va esclatar inicialment quan les hipoteques subprime van deixar de pagar-se i, com és fàcil d'imaginar, es va estendre quan s'anava descobrint el pastís que hi ha darrere d’aquests "paquets" esmentats.

Per què han d'injectar aleshores tants recursos els bancs centrals per fer front a la crisi desencadenada d'aquesta manera? La resposta és fàcil: no pas perquè no hi hagi diners sinó perquè els bancs no se’n deixen els uns als altres tement que la garantia rebuda estigui, per dir-ho així, contaminada d'un risc ocult massa elevat. I perquè si els bancs no se’n deixen la crisi acaba afectant no només els bancs sinó els industrials, els empresaris, els consumidors... com ja està passant.

De moment, el que estan fent els bancs centrals és proporcionar liquidesa a canvi, fonamentalment, dels... paquets "bruts" (d'altíssim risc) que tenen els bancs! D’aquesta manera, tracten de treure del mercat els productes d'alt risc que com que circulen sense cap mena de transparència, paralitzen l'activitat bancària.

L'esmentat d'una altra manera, l'operació "salvadora" dels bancs centrals està consistint senzillament a assumir el risc financer que havia creat la banca internacional, però el que no està gens clar és que d'aquesta manera puguin evitar el desastre que, com una taca d'oli, pot haver estès ja irreversiblement per tot el sistema financer internacional.

Em sembla que això últim és així perquè em jo crec que injectant més liquidesa no s'assegura que els bancs deixin de subscriure i difondre títols i productes financers cada vegada més arriscats o irrealitzables i, per tant, es vagin apropant així cada com més va més a les fronteres de la insolvència. Es vulgui o no, l'activitat bancària és com anar amb bicicleta: si et pares caus. És a dir, que o continuen fent el que feien o generen pèrdues o insolvència.

Per què podem sospitar això? Perquè, en realitat, el que hi ha en el fons de tots aquests productes financers derivats els uns dels altres i que avui dia constitueixen l'eix de la inversió financera no ho sap ningú. L'opacitat és pràcticament total, entre d’altres raons perquè així han volgut i permès els bancs centrals que siguin les finances internacionals de la nostra època: sense control ni transparència.

Cal tenir en compte que el procés que ha desencadenat la crisi ha estat possible perquè la Reserva Federal, el banc central dels Estats Units, va permetre al seu dia que dels crèdits hipotecaris es "derivessin" en la forma que hem comentat més amunt i perquè tots els grans bancs centrals han desatès reiteradament les demandes perquè establissin major control i transparència en tot aquest tipus d'operacions d'alt risc que els van fer fins i tot alguns governants conservadors.

Ara, quan la crisi ha esclatat i ningú no sap qui enganyarà qui, el que ha ocorregut, com acabo d'assenyalar, és que els bancs no es refien de ningú a l'hora de mobilitzar els recursos d'uns a als altres, com és imprescindible que ocorri als mercats financers, ni tenen possibilitat de generar nous recursos sense assumir de nou riscs elevats.

Els bancs centrals poden continuar injectant liquidesa eternament, però així no proporcionen el remei que a hores d'ara es necessita urgentment: control, transparència i confiança.