El sindicalisme de classe i nacional al segle XXI

(Conclusions de la IV Escola Sindical de Tardor de la COS)

Al cap d’unes quantes hores de debat fluit però amb molt de contingut al mateix temps, podríem dir que tot conclogué en la formulació de dues preguntes; preguntes que podent semblar força innocents, en un primer moment, esdevenen dues eines d’escultor, punyents i incisives, i ben disposades a treure la pedra sobrant de l’escultura.

Vist el doble sentit d’ambdues qüestions, anem-hi al quid del tema.

Per poder parlar de sindicalisme de classe i nacional, primer de tot, hauríem d’explicar què volen dir ambdós mots, confrontant-los directament amb altres dos, sindicalisme groc (pas avançat del reformisme sindical) i sindicalisme estatalista (o “jacobí”).

Així, quan parlem de sindicalisme groc, ens referim a aquell que defensa un statu quo determinat. Aquell que advoca per la pau social i la negociació a tot preu des de la base, quan tot ha estat ja decidit, signat i rubricat des de la cúpula. Sindicalisme que no dubta a engarjolar un company per “difamacions”, o que signa el “finiquito” d’una fàbrica, abans que les seves treballadores i els seus treballadors no s'hagen assabentat que l’empresa tenia “pèrdues”.

Per estatalista, aquell que prefereix mantenir els pobles sota la bota dels oligarques i burgesos d’arreu l’Estat; i prefereix pactar abans amb aquests, que no recolzar els pobles treballadors de l’Estat contra aquesta maror imperialista i de capitalisme desbocat en què ens trobem.

I tot això, per què passa?. Doncs perquè aquestes organitzacions sindicals han esdevingut eines de control directe sobre la classe treballadora, la del nostre país, i la de la resta de les nacions dels estats francès i espanyol. Han acceptat el seu rol històric de gossos guardians d’aquell famós “estat del benestar”, que ells mateixos col·laboren a desmantellar a corre-cuita.

I ens estaquen una reforma laboral sobre una altra, i ens engarjolen companyes i companys, i traeixen les seues pròpies afiliades i afiliats, i es dediquen a condemnar els pobles per voler prendre les regnes dels seus destins, i es neguen un cop i un altre a analitzar les raons de l’explotació més brutal de totes, la de la dona.

Una situació, la de la dona, que demostra fins a quin punt estem arribant en aquest moment històric del desenvolupament capitalista (per alguns, anomenat “globalització”, però anomenem-lo pel seu nom de sempre, IMPERIALISME). Una situació de violència de gènere sense límits, de mercantilització de la persona i del sexe, una situació que no fa altra cosa que esprémer-les fins a l’última gota de les seues vides.

I tot això és el que no és la COS!

La COS som una organització de companyes i companys, que volem treballar de valent per defensar els nostres drets com a classe i com a poble. Els nostres drets i els de tota la classe treballadora del nostre país. I des d’ací fins a tot arreu. I tenint molt clar quins són els nostres enemics: les oligarquies/burgesies i els seus “cadellets”.

Volem fer, i fem, un sindicalisme nou, recuperant les experiències del passat. Com a treballadores i treballadors lliures, des d’una terra lliure, i per a un món lliure.

I tot això, com ho volem fer?

Doncs ben senzill, promovent la formació, la recuperació de la nostra memòria històrica, la memòria històrica del moviment obrer del nostre país, la de fa 80 anys enrere, però també i sobretot la dels darrers 25 anys.

I per a això, hem de trencar amb la línia de pensament que ens han imposat, perquè el corrent de la ideologia del capital ens ha enganxat a totes i tots, sense voler, i en molts casos, sense ni tan sols adonar-nos-en, com aquell “efecte Iguazú” que tan clarament ens expliquen els companys i les companyes de SINTEL.

Un trencament amb les formes de pensar “eurocentristes” i de “lògica capitalista”, a través de la recuperació de velles formes de militància i d’acció sindical, com les trobades a polígons i oficines, com l’expressió directa de la solidaritat obrera... I exposant sempre alternatives, prenent consciència que s’han de tendir a valorar aspectes com la reducció del temps de treball, mantenint i millorant els nivells de benestar, riquesa i llibertat. Aquests replantejaments, mitjançant, entre d’altres coses, una tecnificació més humanitzada, ens faria avançar tant els països de l’occident capitalista com els més empobrits del sud-est asiàtic, l’Àfrica sud--sahariana o l’Amèrica Llatina, cap a horitzons més lliures i solidaris.

Per això, des de la COS, volem ser aquí, recuperant i organitzant espais de trobada i defensa de la classe treballadora, plantejant i proposant alternatives, i amb un treball de base, militant i obert a totes i a tots aquells que com nosaltres veiem la necessitat del nostre alliberament de gènere, de classe i nacional.

Per tot això, vine amb la Coordinadora Obrera Sindical!

Sindicat per l’alliberament de classe, de gènere i nacional del Països Catalans, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó!

El sindicalisme de classe i nacional, com a eina d’expressió i de lluita per l’alliberament, ha d’integrar-se plenament en les capes populars del país, als barris obrers d’arreu totes les comarques.

És per això que no podem ignorar cap àmbit de treball que ens pugui permetre avançar en els nostres objectius.

Així, cal treballar en dos fronts pel que fa a l’acció sindical: el que podríem denominar front clàssic de lluita obrera a l’empresa, aplicant-hi sempre el sentit d’ésser un sindicat de treball alternatiu al sindicalisme groc, i el front de zona, que seria aplicat quan, donades les circumstàncies de precarietat laboral dels treballadors i treballadores, no es pot fer tasca sindical d’empresa.

-El primer front es basa en els diferents mecanismes legals que a hores d'ara permeten actuar dintre l’empresa. Una o diverses persones, en representació del sindicat, el comencen a donar a conèixer a l’empresa fins que agafen prou força per presentar-se a les eleccions sindicals, havent dut a terme, però, un treball previ de reconeixement del sindicat per tots i totes les treballadores de l’empresa.

Aquest treball previ a les eleccions ha de seguir unes passes, de manera que primerament, si s’està sol o són poques persones, cal reunir més gent; normalment el procediment va dirigit a parlar amb la resta de gent a l’empresa amb idees més o menys afins a la persona sindicada a la COS. Una vegada feta aquesta tasca, cal donar a conèixer el sindicat mitjançant la propaganda en general, comunicats dirigits als treballadors, un treball d’oposició al comitè d’empresa, sempre que es considere que alguna cosa s’està fent malament, i una forta mobilització davant agressions de l'empresa contra els/les treballadores.

En el supòsit que després d’aquesta tasca s’ha reconegut aquest treball, mitjançant l’elecció dels diferents representants de la COS que prèviament han presentat una llista a les eleccions sindicals, s'ha de continuar fent costat als/les treballadores, ara amb els instruments que tenim dintre del comitè d’empresa.

És per això que les eleccions sindicals són el vehicle que ens pot facilitar donar a conèixer la nostra opció sindical en indrets on fins ara era desconeguda. A més, cal aprofitar les eleccions sindicals, no pas com a organització electoralista. No ens interessa anar a veure qui suma més. Aquesta lluita per veure qui suma més que duen a terme sindicats com CCOO o UGT ens repugna, ja que no beneficia gens la classe treballadora del país; al contrari, només ajuda crear més divisions davant la unitat popular i la solidaritat obrera.

No hem d’oblidar tampoc que a hores d’ara tenim un model sindical basat en el pacte i en la submissió permanent als dictats de les empreses i del govern. Aquest sindicalisme ha signat retallades i reculades a través de la negociació col·lectiva, pactant amb el govern i la patronal una reforma laboral que posa la classe treballadora en una situació límit: treball temporal, flexibilitat, apropament al acomiadament lliure, pèrdua de poder adquisitiu, inseguretat laboral… (Per a vore el termes legals i passos a seguir per desenvolupar la tasca tenim el manual núm. 1 publicat per la COS de “L’acció sindical a l’empresa (marc legal)”)

-Pel que fa al front que hem anomenat de zona, cal insistir que es dóna sempre, tenint en compte que hi ha molts i moltes obreres, cada vegada més nombroses, que no poden realitzar la tasca de treballar en empreses per la seva precària situació laboral, ja puguen ésser gent amb contractes precaris, becaris, autònoms en precari, immigrants, subcontractats, joves investigadors… Si a tot açò hi afegim que la persona en precari és dona, l’acció sindical ha de duplicar el seu esforç, donat que l'explotació a què es veu sotmesa pel simple fet de gènere es multiplica.

Aquesta acció sindical s’organitzaria primerament buscant un espai físic on poder desenvolupar, com ara les diferents xarxes de casals independentistes, culturals…, que són punts d’encontre dels col·lectius de la esquerra independentista i on la COS té el seu lloc.

Una vegada hem trobat aquest espai físic caldria començar a fer un sondeig de quines són les persones a qui podríem fer arribar el nostre missatge i què és el que els estem oferint perquè isquen d’aquesta situació i què no els estan oferint els altres sindicats fins a l’actualitat. Cal insistir que els autonomenats majoritaris CCOO i UGT han girat l'esquena a aquestes persones i s’han basat únicament en aquell sindicalisme que proporciona rendiments econòmics per mantenir les megainfrastructures del sindicalisme administratiu i segregador de la classe obrera.

Donant solució a aquestes persones mitjançant la lluita obrera intensiva i d'altres mitjans de acció sindical amb què compta la COS, es podrà fer renàixer dos aspectes molt importants del sindicalisme de lluita: la unitat popular i la solidaritat obrera.

Per últim, fent un incís sobre la precarietat, cal esmentar-ne una de les que està tenint més incidència en l’actualitat: la que explota el/la immigrant. Cal donar respostes a aquesta gent, cal treballar amb la societat la solidaritat amb aquest col·lectiu i cal emprendre accions de lluita sindical davant les agressions cap a aquest col·lectiu, que són treballadors i treballadores amb els mateixos drets que tots i totes.

Per fer un incís final sobre els dos fronts de lluita i l'acció sindical, cal tenir en compte el següent:

-Primerament, tots dos fronts han d’estar cohesionats en un sol front, el front de la solidaritat obrera i el front comú d’unitat popular davant la agressió continua sobre la classe treballadora, em de treballar-ho. La precarietat en els dos fronts és problema comú de tots i totes les treballadores. També un problema comú dels dos fronts és el de la discriminació de gènere al món laboral, es per això que ha de ser una de les principals banderes de la acció sindical.

Cal canviar aquest estat actual de les coses, i evidentment això només es canviarà en la lluita en tots els àmbits i sectors. Hem de dur a terme la nostra reivindicació, la nostra manera de fer sindicalisme, els nostres objectius per l’alliberament nacional i de classe. Sabem que no descobrim res nou quan diem que sense els sectors populars del país no hi haurà independència; eixe serà el camí a seguir.

Els moviments d’esquerra, el sindicalisme en general, i més concretament encara, el moviment d’alliberament nacional dels Països Catalans, i el sindicat de classe i d’àmbit nacional que el representa, la Coordinadora Obrera Sindical, mai no s’han pres seriosament que es mereix i necessita, la qüestió de gènere. Açò, malhauradament, és un fet.

Aleshores, què pretenem des d’una organització com la nostra? Doncs ben fàcil, des de les nostres possibilitats, i amb una feina i posicionaments ben clars d’esquerra sindical i alternativa, pretenem aportar el nostre granet de sorra per provar de pal·liar aquesta solució.

I cerquem una solució, des de la base, desitjant que se’ns done la veu a eixa part de la població que es troba a la part més baixa d’aquesta societat d’explotació i opressió del més feble. A les dones, joves, madures... sempre valuoses i amb moltes coses a dir. I volem això, volem parlar, i volem que se’ns escolte i que se’ns donen els mitjans per fer-ho.

Les dones, com totes i tots sabeu, som les persones més explotades del món en què vivim: I ací a casa nostra es veu ben clara aquesta situació de triple opressió, com a dones, treballadores i catalanes... I davant d’això provem d’iniciar aquest seminari, amb la intenció que la feina no s’acabe avui.

Volem que aquesta feina continue en el temps, i done els seus fruits, per a poder entendre millor aquesta realitat, i a més, com a sindicalistes, poder donar resposta als nostres problemes com a dones, per a dones i des de les dones. Perqué així serà com podrem fer veure a la resta de la societat, i a la resta del moviment del qual formem part, quins son els nostres problemes i com els volem solucionar.

Des de la COS, us deixem les portes obertes. Feu ací la vostra casa i treballem totes plegades per fer una terra de dones i homes lliures, en una terra lliure i de treballadores i treballadors lliures!!!!

Coordinadora Executiva Nacional de la COS
Assemblea de la IV Escola Sindical de Tardor de la COS
València, 15 de novembre de 2003