Cartografia del sindicalisme nacional

Després d'un procés vast i esgotador engegat el 1958, el sindicalisme nacionalista sortia, en acabar els anys 80, molt minvat de forces, marginal de totes totes. Per altre costat, encara no havien tret el cap les intersindicals catalanes. No obstant això, el pas del temps ha dut a noves realitats que no ens volem estar de referir sumàriament.

Sota l'impuls dels Sindicats de Treballadors de l'Ensenyament/STEs i d'USTEC - els quals varen fer eclosió en morir la dictadura- hom segrega sindicats d'àmbit nacional i autonòmic a llocs com ara: les Illes Canàries, la Regió Murciana, Andalusia, Astúries i Catalunya. A casa nostra, i per fer-ho curt, el procés es veu coronat amb la naixença de tres organitzacions: la Intersindical Balear, la Intersindical Valenciana i la Intersindical Alternativa de Catalunya.

La Intersindical Balear, agrumolla el potent sindicat STEI, la UOB, i el STIB. En conjunt, STEI-Intersindical Balear, és majoritari a l'ensenyament públic i privat, a la principal entitat d'estalvis i a l'administració pública autonòmica, hi obté el 10% a l'administració local i arrelament a l'àmbit econòmic privat. La IB totalitza unes 300 delegades i delegats de personal - el 5% de la representació sindical a la Catalunya insular, la més alta del sindicalisme nacional català- i una massa social de 2.000 persones.

El STEPV, vertebra la Intersindical Valenciana, líder a l'educació pública, amb una incidència notable -un 15%- a l'administració autonòmica, el 10 per cent a l'administració local, destacada als ajuntaments d'Alacant, València i Sagunt, emergent a la sanitat, bo i incorporant un braç industrial implantat al metall - singularment a la Ford-, al tèxtil, la construcció, la neteja, el calçat i l'hoteleria. La IV és integrada per uns 10.000 membres i té 300 càrrecs sindicals electes.

Finalment, la federació USTEC-CATAC i altres col.lectius donen pas a la Intersindical Alternativa de Catalunya. La IAC predomina sindicalment a l'ensenyament públic, entre el personal d'administració i serveis de les universitats de Barcelona i Politècnica de Catalunya, és segona força a la Generalitat de Catalunya, i frueix d'una projecció creixent dins del camp sanitari públic i concertat. Més de 400 delegats i delegades i 8.000 associats, conformen la IAC.

Com és palès, les confederacions esmentades han produït un liderat durador i sòlid en el sindicalisme nacional. Totes tres miren d'afermar i eixamplar el pes dins del sector públic, alhora que s'obren, poc a poc i assenyadament, a l'àmbit industrial i de serveis. Són, fet i fet, sindicats: d'àmbit autonòmic que identifiquen com a nacional; sobirans en els territoris respectius; i que no mantenen cap mena de coordinació a nivell català. Cal afegir que les intersindicals catalanes incorporen reivindicacions en clau de llibertat nacional, plantejaments que no tenen, però, el pes i la intensitat que per història i codi genètic s'esdevenen al sindicalisme nacionalista

Per tal d'arrodonir aquesta succinta panoràmica, fem esment, tot seguit, d'altres organitzacions.

En lloc destacat hi ha la Intersindical Confederació Sindical de Catalunya, majoritària al camp sindical nacionalista. El seu pes se centra, sobretot, a l'administració pública autonòmica. La I-CSC totalitza uns 200 càrrecs sindicals electes i 1.500 membres.

Amb una ferma base industrial al cinturó roig barceloní i molt lligada a les tradicions llibertàries i d'autonomia obrera, hi tenim la Federació de Treballadors de Catalunya (1.000 membres i un centenar de delegats i delegades, presents a grans empreses metal·lúrgiques, la sanitat, i les assegurances).

Tercera força a les caixes, el Sindicat d'Estalvi de Catalunya, fou punt fort del sindicalisme d'obediència catalana. Aquí nasqué i creixé sindicalment el fundador del sindicalisme nacional Xavier Casassas. A hores d'ara aplega més de cent representants i un miler llarg d'associats.

Per últim, trobem la Coordinadora Obrera Sindical, únic sindicat d'àmbit nacional complet i amb vincles amb el nacionalisme d'esquerres. Creada el 1987 a rel de la desactivació del sindicalisme nacionalista, la COS té una trentena de càrrecs electes i uns centenars de membres.

Cal dir que tant la Franja Catalana de Ponent a l'Aragó com les comarques catalanes sota administració francesa, no compten pas amb cap sindicat català. A l'Estat d'Andorra han aflorat, fa poc i sota enormes restriccions, dues organitzacions sindicals, el Sindicat Andorrà de Treballadors-SAT, i la Unió de Sindicats d'Andorra-USDA..

En resum, i per concloure, la Nació Catalana presenta una geologia sindical dinàmica i en fermentació. Els seus trets són: la marginalitat del sindicalisme nacionalista -factor que diferencia molt i molt el país dels casos quebequès, gallec, cors, basc i canari, fent-lo nacionalment atípic; l'oblit històric - en termes de suport i de complicitat- del nacionalisme d'esquerres; i la irradiació hegemònica d'un sindicalisme nacional i de classe de nou tipus -assembleari, no burocràtic, independent, alternatiu i d'esquerres -. Una cartografia mòbil en la que ben segur s'hi produiran confluències i tal vegada alguna segregació.

Pere Meroño
Autor del llibre "Història del sindicalisme nacional als Països Catalans, 1958-1989
Edicions el Mèdol. 2001. Tarragona