Diguem no!

Declaració de l’Associació per les Noves Bases de Manresa sobre el projecte de constitució europea

Des de Catalunya hem de dir "no" a l’actual projecte de constitució europea. I a fe que ens sap greu, perquè els catalans sempre hem estat europeistes i ho continuem essent. Però aquesta, si no es modifica substancialment, no pot ser la nostra constitució. Perquè consagra l’Europa dels estats contra l’Europa de les nacions. Perquè ignora els drets dels pobles i l’existència de les nacions sense estat. Perquè no deixa cap escletxa per a un reconeixement especial de llengües no estatals, encara que, com la nostra, siguin bastant més parlades que moltes llengües estatals. Perquè deixa blindada la intangibilitat de les fronteres dels estats actuals. Per això els grans partits espanyols se senten satisfets, malgrat una certa pèrdua de pes polític d’Espanya: com ha dit el president del govern espanyol, aquesta constitució "no podrà ser mai invocada per justificar aventures disgregadores". No és que res d’això ens sorprengui, perquè tot feia preveure el triomf dels criteris estatalistes francoespanyols; però als catalans ens costa desenganyar-nos.

Agú potser podria pensar de bona fe que aquesta negació dels drets dels pobles té atenuants. Però s’equivoca. És veritat que en el preàmbul s’esmenten "els pobles d’Europa" i que en l’article 3 es parla de respecte a "la seva diversitat cultural i lingüística", però la comparació amb tots els altres passatges deixa ben clar que aquests "pobles" són els actuals estats i que aquesta "diversitat" és la dels actuals estats. És veritat també que s’invoca el principi de subsidiarietat, però aquest s’acaba a la frontera dels estats: tot allò que no és competència de la Unió és competència dels estats membres o dels ens als quals aquests la reconeguin. Finalment, és veritat que es manté el Comitè de les Regions, però aquest és un organisme purament consultiu, que tracta de manera igualitària realitats subestatals clarament diferents, i que no té res a veure amb les nacions sense estat, que en bastants casos són transfrontereres. D’altra banda, les regions, per no poder, no poden ni adreçar-se al Tribunal de Justícia Europeu.

El reconeixement dels drets dels pobles (de les nacions sense estat) és, sens dubte, la gran assignatura pendent d’Europa. Aquesta constitució tracta cinquanta milions d’europeus, el deu per cent de la població, com a ciutadans de segona. És un document clarament regressiu en relació, per exemple, amb el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de 1966, que reconeixia el dret d’autodeterminació de tots els pobles. Representa la mort política de Catalunya. És, sens dubte, l’agressió jurídica més forta que ha rebut el nostre país d’ençà dels Decrets de Nova Planta (l’agressió franquista va ser severa, però tots sabíem que seria transitòria).

Està clar que l’Europa dissenyada per aquest projecte de constitució no ens ajudarà a resoldre cap dels problemes de les nacions sense estat, que són pur afer intern dels estats membres. Frustra definitivament les aspiracions de tot el catalanisme polític: no és casual que ni una de les propostes significatives de la Convenció Catalana hagi estat acollida.

Per això no s’entén que partits nacionalistes catalans vacil·lin o fins i tot ja anunciïn el "sí" en el referèndum. Les nacions europees sense estat, per poc que siguin conseqüents, no poden votar positivament aquesta constitució. Ni tan sols poden optar per l’abstenció, que potser escauria si volguessin mostrar desinterès. Han de promoure, com a gest internacionalment visible, un vot diferencial negatiu, pel menyspreu de què és objecte el deu per cent dels ciutadans europeus. I Catalunya, la més perceptible de les nacions europees sense estat, hauria de ser el gran referent del "no"; perquè els catalans som europeistes, però creiem que una altra Europa és possible, una Europa més democràtica, respectuosa dels drets dels pobles. Perquè volem ser europeus, però no europeus de segona, "diguem no".