Etanol per anar on?

José Honorio Martínez

[Publicat a Rebelión.org]

Amb la justificació de fer front a l'escalfament del planeta provocat pel malbaratament energètic en els estats industrialitzats, el govern nord-americà ha anat promovent la iniciativa dels agrocarburants. Aquesta iniciativa no contribueix gens a reduir l'escalfament del planeta, ja que els agrocarburants generen tantes emissions de CO2 com els combustibles fòssils, però sí obre un camp "il·limitat" de guanys per a les corporacions automotrius i les agroindústries alimentàries.

Entre els agrocarburants que s’han impulsat hi ha l'etanol i el biodièsel. L'etanol és un alcohol que s'obté principalment del blat de moro i la canya de sucre, mentre que el biodièsel és un oli que es pot obtenir de molts cultius, un dels més explotats dels quals és el de la palma oliera.

Aquest article tracta sobre el que està passant amb l'impuls de l'etanol a Llatinoamèrica.

El projecte

Per mitjà de la "Llei de política energètica" de 2005, el govern nord-americà va establir l'obligació per a les refineries nord-americanes de duplicar la quantitat d'etanol barrejada en la gasolina per a l'any 2012.

El gener de 2007, el govern va fixar l’objectiu de produir 35 mil milions de galons d'etanol el 2017 [1]. L'any 2005 la producció mundial d'etanol va ser de 9.660 milions de galons, de les quals als Estats Units se'n van produir 4.298 milions de galons [2].

Als Estats Units l'etanol s’extreu principalment a partir de blat de moro. Una tona de blat de moro produeix 413 litres d'etanol, que equivalen a 109 galons. Per assolir l’objectiu previst per a l'any 2017, es requereix una producció de 320 milions de tones de blat de moro. El 2006, els Estats Units van produir 330 milions de tones de blat de moro. Tanmateix, només 50 milions de tones es van destinar a la producció d'etanol. La resta es van distribuir així: 155 milions es van destinar a farratges, 55 es van exportar, 50 es van guardar a la reserva de grans i 26 es van processar -com a fructuosa- per a consum humà directe [3].

Els Estats Units no podran complir aquest objectiu llevat que restin terres a d’altres cultius, que disposin del blat de moro destinat per a altres usos o que ampliïn en gran escala la frontera agrícola. Aquestes tres possibilitats són bastant remotes, la qual cosa ha portat el govern nord-americà a mirar amb deler les terres llatinoamericanes. Per a produir els 35 mil milions de galons d'etanol fixats com a objectiu, els Estats Units necessiten unes 44 milions d'hectàrees.

Brasil a l’horitzó

El primer país que el govern nord-americà ha considerat per assolir el seu objectiu ha estat Brasil. Aquesta tria està motivada per dues raons: en primer lloc, aquest país compta amb grans extensions de terra disponibles; i en segon lloc, produeix etanol a partir de la canya de sucre des de la dècada del setanta amb rendiments superiors als que s'obtenen als Estats Units amb el blat de moro. La canya de sucre produeix 7.300 litres d'etanol per hectàrea; en canvi, amb el blat de moro s’obtenen 3.000 litres d'etanol per hectàrea.

Els Estats Units no compten amb terres potencials per plantar canya de sucre, que ha estat per vocació agrològica un cultiu dels terres del tròpic. El govern nord-americà va proposar al govern brasiler de produir 29 mil milions de galons anuals per al mercat mundial d'etanol sota el seu control. El 2006, el Brasil va exportar als Estats Units 526,3 milions de galons d'etanol.

L'assessor del govern brasiler, Marco Aurelio García, defensa una possible "aliança" dient que: "El Brasil té tecnologia i poc capital. Els Estats Units tenen molt capital i un enorme interès estratègic en els biocombustibles". Una actitud similar és defensada per l'exministre d'Agricultura de Brasil, Roberto Rodrigues, actualment copresident del Consell Interamericà d'Etanol, creat el 2006 a partir d'un acord amb l'Estat de Florida i el Banc Interamericà de Desenvolupament (BID) per promoure l'ús de l'etanol. Rodríguez, juntament amb el President del BID, Luís Alberto Moreno, i Jeb Bush, germà del president Bush, encapçalen la Comissió Interamericana d'Etanol encarregada de promoure la "Política Hemisfèrica de l'Etanol" del govern Bush.

Al Brasil els cultius destinats a la producció d'agrocombustibles ocupen una superfície similar a l'extensió conjunta dels Països Baixos, Bèlgica, Luxemburg i la Gran Bretanya. Actualment es destinen 6 milions d'hectàrees al cultiu de canya de sucre per produir etanol. Un 60% d'aquestes terres està a les mans de 340 grans refineries d'etanol. Hi treballen mig milió de treballadors en condicions semblants a les de fa quatre segles [4]. Així, els treballadors són subcontractats i cullen manualment. Els contractistes els fixen límits de tall que arriben a les 12 tones diàries. Com que els proveeixen del que necessiten per a la seva subsistència, els endeuten; a més, els mantenen amuntegats en ranxos que no compten amb dormitoris, banys ni cuines. Quan arriba el moment de cobrar molts treballadors, malalts a causa de les condicions laborals, deuen diners els contractistes. N’hi ha que comprometen els fills menors en el compliment dels límits de tall fixats, i en cada safra en moren molts a causa dels accidents que es produeixen al tall o en el transport de la canya.

Per assolir els límits fixats, un treballador ha de fer una jornada de 10 a 12 hores. El seu salari mensual oscil•la entre 150 i 200 dòlars. En la safra de 2007, es tallarà canya genèticament modificada, que és més lleugera i elimina més aigua, raó per la qual se suposa que proporcionarà majors guanys als empresaris. Tanmateix, els treballadors hauran de tallar tres vegades més per arribar a les 12 tones [5]. La producció d'un litre d'etanol requereix de tres a cinc litres d'aigua de reg i en genera fins a 13 d'aigües residuals.

Per assolir l’objectiu suggerit pel govern nord-americà, el Brasil hauria de destinar 30 milions d'hectàrees al cultiu de canya, a més de molts semiesclaus més. Els petits propietaris estan es veuen obligats a desfer-se de les seves terres o subordinar-se a les grans refineries. Centenarss de milers ja han estat desplaçats per la configuració de "República de la soia", una àrea de més de 50 milions d'hectàrees que inclou territoris del sud del Brasil, nord d'Argentina, el Paraguai i l'est de Bolívia.

Es predica el liberalisme i s ‘aplica el proteccionisme

Als Estats Units, la indústria de l'etanol s'ha consolidat gràcies a la política agrícola proteccionista [6]. Durant l'any 2005, els subsidis directes al blat de moro van arribar a 8.900 milions de dòlars [7]. Addicionalment, existeixen altres suports, com ara crèdits tributaris, donacions i préstecs governamentals que estan inclosos en la legislació energètica aprovada el 2005.

El crèdit fiscal del govern federal per a l'etanol és de 51 centaus de dòlar per galó; en els primers 15 milions de galons obtinguts, els productors obtenen una reducció tributària addicional de 10 centaus de dòlar per galó. Complementàriament, existeix la "norma de combustible renovable", que obliga a emprar l'etanol barrejat amb gasolina als vehicles motors. El Congrés nord-americà augmentarà els préstecs als productors d'etanol, que passaran de 200 milions de dòlars a 2.000 milions.

El blat de moro és la matèria primera principal en la generació d'agrocarburants als Estats Units. Aquesta decisió s’ha pres a causa de les influències que exerceixen les corporacions agroalimentàries en les polítiques d'Estat, especialment l’Archer Daniels Midland Company (ADM), que és el productor d'etanol més important al mercat. Entre 1980 i 1997, ADM va rebre subsidis per deu bilions de dòlars. El 2006, ADM va ser el principal productor d'etanol amb més d'1.070 milions de galons, quatre vegades més que el segon productor, Vera Sun Energy. Actualment, ADM té previst augmentar la producció en un 47% per al 2009 " [8].

La indústria del malbaratament

La General Motors, Ford i Chrysler, que produeixen i comercialitzen els nous models d'automòbils etanol-gasolina, són les companyies interessades a desenvolupar la indústria de l’etanol .

Amb un 7% de la població mundial, els Estats Units consumeixen el 51% de l'energia del món, 35% al seu territori i més del 16% a les seus transnacionals escampades pel planeta, i generen un 33,2% de les emissions de CO2. Malgrat això, el govern nord-americà va rebutjar acceptar el protocol de Kyoto.

El sistema de transport privat té una alta quota de participació en les emissions generades. Tanmateix, la indústria automotriu continua la seva carrera aprofitant els problemes medioambientals per fer nous negocis.

"Als Estats Units circulen més de 250 milions d'automòbils. Si hi incloem tots els vehicles motoritzats terrestres són més de 300 milions, més d'un per habitant i una mitjana de més de tres per família. Per sostenir aquest "estil de vida", els nord-americans consumeixen cinc-cents setanta milions de metres cúbics de gasolina a l'any " [9].

En la societat nord-americana el cotxe és com una mena d’extensió de les persones, "una peça que encaixa a l'organisme social amb una coherència física i animista tan forta que fa que als seus testaments alguns conductors demanin ser enterrats amb el seu automòbil a la mateixa fossa. L'automòbil és un centre cultural: s’hi menja i s’hi va a cinema, s’hi copula i s’hi mor. Tota la vida hi transcorre. Hi ha famílies que circulen perpètuament en la casa-mòbil sense sortir mai de les autopistes" [10].

Referint-se a aquest tema, el governador de Montana, Brian Schweitzer, va dir l'any 2005: "Estan tractant de canviar la manera de viure dels nord-americans. Estaria disposat a invertir com a Estat més d’1,2 bilions de dòlars per convertir 120 bilions de tones de carbó que provenen de les mines de l'est de Montana (en termes líquids una quarta part de la grandària de tot l’Orient Mitjà) en 180 bilions de combustible líquid, utilitzant la patent de la companyia SASOL, en associació amb les companyies Shell, BP, Exxon i General Electric". Aquestes declaracions no obeeixen a un raonament d'ús racional de l'energia sinó al càlcul capitalista que provoca el malbaratament energètic.

"Actualment, als Estats Units hi ha uns 6 milions de vehicles que poden funcionar amb diverses barreges d'etanol i gasolina o biodièsel. Però només hi ha 1.100 sortidors d’E85 i 1.000 de biodièsel sobre un total de 170.000 estacions de gasolina que existeixen. Per omplir amb etanol el tanc de 25 galons d'un vehicle esportiu es necessiten més de 450 lliures de blat de moro, que contenen prou calories per alimentar una persona durant un any.

A la darrera reunió de Bush amb els gerents de General Motors, Ford i Chrysler van ser publicitats tres vehicles que funcionen amb etanol-benzina: el Chevrolet Impala de GM, que usa E85 (una barreja de 85% d'etanol i 15% de gasolina), el Ford Edge sèrie Hy, que funciona també amb hidrogen, i el Jeep Gran Cherokee de DaimlerChrysler, que es mou amb una barreja de biodièsel anomenada B5" [11].

Actualment, onze de les dotze majors transnacionals del món es dediquen a la fabricació d'automòbils i de combustible per a aquests vehicles o a la producció d'energia.

Cada any es produeixen prop de 80 milions de cotxes, però se’n compren poc més de 60 milions. La indústria automotriu, que és la causant principal de l'escalfament global, ha trobat en l'obligatorietat d'incorporar una barreja d'etanol en la benzina i en la transformació de fet dels automòbils una magnifica oportunitat per augmentar els seus guanys.

La indústria de la gana

En l'interès per l'etanol convergeixen les transnacionals agroalimentàries, moltes de les quals lideren la producció de cultius transgènics (Syngenta, Monsanto, Dupont, Dow, Bayer, BASF), mentre que d'altres dominen el comerç mundial de cereals (Cargill, Archer, Daniel Midland, Bunge.)

Segons els seus ingressos, el 2006 10 companyies controlaven el 57% del mercat de llavors comercials. Les tres companyies principals són Monsanto, Dupont i Syngenta, que controlen el 39% del mercat. Concretament, Monsanto té el 20% del mercat mundial de llavors comercials.

El procés de monopolització de l'estructura productiva ha estat intensiu, fins i tot als Estats Units, on "al final de la segona guerra mundial hi havia 6 milions de famílies d'agricultors, mentre que avui en dia no arriben a 2 milions. Durant 50 anys, cada setmana més de 4.000 famílies s’han arruïnat a causa dels monopolis. Cargill, ADM, Dreyfus i Bunge han comprat i dividit el territori per no competir entre ells, de manera que a cada comtat els agricultors només troben un comprador que els imposa preus baixos. D'altra banda, les mateixes empreses han comprat gairebé totes les botigues venedores d'inputs i han establert aliances estratègiques amb la indústria biotecnológica i agroquímica. Els preus dels inputs resulten massa alts i alhora s'imposen preus massa baixos a les collites " [12].

En l'actual fase del procés d'acumulació capitalista els aliments deixen de ser un pilar econòmic del procés d'acumulació intern per convertir-se en un factor polític de domini mundial. Amb vista a enfortir el seu domini sobre les diferents nacions del món, els Estats Units destinen grans quantitats de recursos per finançar la producció agroindustrial. Segons Rosset, "el preu intern del blat als Estats Units està 40% per sota del cost de producció, i el del blat de moro, un 20%. Aquests preus dúmping s'imposen a nivell internacional i permeten la col·locació dels excedents exportables del país del nord. Amb això, trenquen la capacitat de competència dels països compradors i hi imposen una crisi estructural. Mentrestant, el preu es manté artificialment baix durant períodes perllongats" [13].

Als Estats Units, el 70% del blat de moro que es produeix ha estat modificat genèticament. Per altra banda, a Mèxic prop del 90% de les llavors millorades de blat de moro són controlades per Cargill.

Les corporacions agroalimentàries consideren ja el Brasil com l'Aràbia Saudita de l'etanol. Cevasa, que és la major productora de canya de sucre al Brasil, va ser comprada en un 63% per Cargill. Bunge vol fer-se amb el control de la fàbrica Vale do Rosário, a Morro Agut (SP). Noble Group va anunciar la compra de la fàbrica Pertibru Paulista, a Sebastianópolis do Sul (SP). ADM obrirà una fàbrica de llavors a Rondonópolis (MS) i Dreyfus va anunciar l'adquisició de cinc fàbriques del grup Tavares de Melo, per convertir-se en la segona major productora d'etanol del país. Fins i tot l'especulador George Soros va adquirir una fàbrica a Monte Alegre (MG).

Mentre la gana a l’Amèrica Llatina afecta 52 milions de persones, les grans corporacions, amb l’ajut dels estats, dediquen milers de milions de dòlars a la producció de nous agrocarburants.
L'abril de 2007, el BID va anunciar inversions per 3.000 milions de dòlars per a projectes d'agrocombustibles al Brasil, El Salvador, Republica Dominicana i Haití. Del 2004 al 2007, el capital invertit en agrocombustibles s'ha incrementat vuit vegades.

Expansió etílica

Els cultius de canya per produir etanol s'estenen a tota la regió. A Salvador [14], el president Elías Saca va anunciar la sembra de 600.000 pomes de canya de sucre; per la seva banda, l'Equador planeja expandir en 50,000 hectàrees la producció de canya de sucre i habilitar 100,000 hectàrees de bosc natural per a plantacions d'oli de palma.

A l’Argentina va ser aprovada el febrer de 2007 la Llei 26.093, amb la qual es crea un règim de desgravacions i incentius per a la producció de biocombustibles. A Colòmbia, a partir de la Llei 693 de 2001 es van fixar subsidis als enginys sucrers que controlen la producció de etanol [15]. La llei 693 estipula que la benzina colombiana haurà de tenir un 10% d'etanol el 2009 i que en 20 anys haurà d'assolir una proporció del 25%.

Pure Biofuels Corporation va anunciar el juny de 2007 la construcció de la seva primera planta al Port del Callao a Lima, amb una capacitat 52.000 galons per any i s'espera que comenci a funcionar el 2008. La companyia s’ha assegurat l'arrendament a llarg termini de 60,000 hectàrees de terra a l'est del Perú, que s'expandiran a 100.000 hectàrees en els mesos següents. Pure Biofuels Corporation produirà combustible a partir dels cultius de palma africana i està situada al costat de la refineria de Pampilla.

"A Mèxic, la febre de l'etanol va arribar l'any 2006, on l'empresa Destilmex, subsidiària de Zucarmex -una de les principals productores de sucre del país i propietària de quatre enginys-, va iniciar la construcció de la seva primera planta d'etanol a Navolato i planeja la construcció d'unes dues més. L'empresa projecta la utilització de blat de moro per a la producció d'etanol. Per a les seves primeres dues plantes, Destilmex necessitarà prop de 600 mil tones de blat de moro anuals, que li aportaran 75 milions de galons destinats a l'exportació als Estats Unidos" [16].

"A Bolívia, el govern va promulgar la Llei 3546 del 28 de novembre del 2006, que té per objectiu la creació de l'Empresa "Complex Agroindustrial de San Buenaventura" (declarada com una indústria prioritària a nivell nacional) "per a la producció de sucre, biocombustibles partint de l'etanol, alcohol anhidre i alcohol deshidratat, així com també la producció de palma africana per a la producció d'oli i biodièsel, com a fonts d'energia renovable i compatible dins del marc de la producció ecològicament sostenible" [17].

En resum

El que el govern nord-americà està imposant no és pas una solució al canvi climàtic, sinó un nou negoci capitalista, el qual, com la majoria dels seus negocis, deixa al seu pas la devastació dels treballadors i del medi ambient. En aquest cas, hi ha l'agreujant que incrementa la fam a causa de l’augment dels preus dels aliments i de la seva escassesa artificiosa.

Crida l'atenció que mentre es pregona el lliure desenvolupament de les forces del mercat, la indústria de l'etanol progressi gràcies al suport de l'Estat, perquè tant als Estats Units com a l’Amèrica Llatina, és ostensible el rol que juguen els subsidis i préstecs de l'Estat per fer rendible el negoci etílic.

Els Estats Units compten amb nombroses possibilitats tecnològiques -l'ús de l'energia eòlica i fotovoltaica, el desenvolupament de programes d'estalvi i eficiència d'energia i la racionalització del sistema de transport, privilegiant el transport públic- per fer front a les demandes energètiques. Tanmateix, aquestes opcions no proporcionen tants guanys com la de l'etanol i el biodièsel.

"La febre de l'etanol" s'inscriu entre les moltes febres que han consumit els pobles llatinoamericans. L'etanol continua el cicle obert amb l'or i la plata, el guano i el salnitre, el cautxú i tabac, el sucre i el cafè, l'estany i el coure, el petroli i el carbó. És la prolongació del model d'explotació i saqueig vigent des de fa més de cinc-cents anys. La diferència d'aquesta febre és que pot ser una febre terminal, ja que amenaça amb la fam massiva i la deforestació sense límits.

En l'afany compulsiu de guany convergeixen agroindustrials i latifundistes, corporacions i governs, que segueixen fidelment l'empresa de la despossessió dels pobles.

[1] http://www.whitehouse.gov/stateoftheunion/2007/initiatives/energy.es.html

[2] http://www.visionesalternativas.com/article.asp?ID=%7B9C29AA99-77ED-454B-87D2-D5A61C7418D5%7D&language=ES.

[3] http://www.visionesalternativas.com/article.asp?ID={60528C95-B655-494C-A9EC-8F35C690ACF2}&language=ES

[4] http://www.visionesalternativas.com/article.asp?ID={CA526B4C-9821-4F14-A578-849267AADB70}&language=ES

[5] http://www.visionesalternativas.com/article.asp?ID={E289E76A-00C0-4235-9E4E-4C67FC9847D5}&language=ES

[6] http://www.visionesalternativas.com/article.asp?ID=%7B9C29AA99--77ED-454B-87D2-D5A61C7418D5%7D&language=ES.

[7] http://www.visionesalternativas.com/article.asp?ID=%7B9C29AA99-77ED-454B-87D2-D5A61C7418D5%7D&language=ES.

[8] http://www.visionesalternativas.com/article.asp?ID=%7B9C29AA99--77ED-454B-87D2-D5A61C7418D5%7D&language=ES-

[9] http://www.visionesalternativas.com/article.asp?ID={989135E9-8B84-402F-B462-4C0459B05CB5}&language=ES

[10] El planeta americano, Verdú, Vicente, Anagrama Barcelona. P.139.

[11] http://www.visionesalternativas.com/article.asp?ID={989135E9-8B84-402F-B462-4C0459B05CB5}&language=ES

[12] Rosset, Peter. “Com confluyen las resistencias a los Estados Unidos?” a Rebelión (10 agost de 2003).

[13] Rubio, Blanca, “La fase agroalimentaria global a América Latina”, a Impactos del libre comercio, plaguicidas i transgénicos en la agricultura de América Latina, Red de Acción sobre plaguicidas y alternativas en México, Mèxic 2003. p.34.

[14] http://www.visionesalternativas.com/article.asp?ID={AFCA59CE-859A-4A86-A140-BE2221E0C69F}&language=ES

[15] http://www.visionesalternativas.com/article.asp?ID={C77DA895-21F5-4E5E-A9B0-382F81509604}&language=ES

[16] http://www.visionesalternativas.com/article.asp?ID={88B7314B-BEFA-450D-B202-9926A226E947}&language=ES

[17] http://www.visionesalternativas.com/article.asp?ID={D4A1D8DA-AD63-4F2D-A8EF-9CA908A6C878}&language=ES