Introducció

L'activitat econòmica i humana en general, molt condicionada pel sistema econòmic vigent i per les polítiques dutes a terme per l'Administració pública, tenen una forta incidència en l'evolució dels ecosistemes i en el territori dels Països Catalans.

Entenem el territori com el marc físic de desenvolupament de les activitats individuals i col.lectives i de les interrelacions entre les persones i d'aquestes amb l'entorn.

Ens referirem a ecosistemes en el sentit ampli del medi físic i biològic i de les relacions -en règim d'equilibri dinàmic- que s'estableixen entre tot el conjunt dels éssers vius (inclosa l'espècie humana) i d'aquests amb el propi medi físic.

Cal partir d'algunes premisses inicials i de diferents nivells de reflexió. Abordarem ambdues problemàtiques (que de fet estan molt interrelacionades) al si dels Països Catalans, des de l'assumpció d'una sèrie d'objectius bàsics, com a premisses fonamentals.

Pretenem situar el debat i les conclusions en el present àmbit, a tres nivells de reflexió:

Elements de diagnosi de la situació actual

Apuntem els següents aspectes, amb l'ànim d'estimular el debat:

Molts dels canvis esmentats anteriorment estan íntimament lligats a les revolucions tecnològiques del segle que s'acaba: massificació de nous mitjans de transport, proliferació d'aparells energívors, etc. Això no obstant, l'era de la revolució tecnològica en el món de les comunicacions en la qual tot just estem entrant, pot tenir i tindrà unes repercussions tan àmplies, que es fa difícil d'albirar-ne l'abast. Sens dubte algunes d'elles poden ser positives en alguns aspectes relacionats amb el territori i el medi ambient, en tant que, per exemple:

Els models i les polítiques actuals ens mostren la situació següent:

Valoració de la divisió territorial administrativa actual basada en els municipis, els consells comarcals (Principat), les diputacions provincials (o departamentals), els governs autonòmics (o regions) i governs estatals. Repercussions en la planificació i desenvolupament dels territoris.

Millora (??) de la connectivitat i dels serveis bàsics en les àrees rurals (carreteres, camins, transports públics, claveguerams, subministraments d'aigua i d'energia -atenció a les deficiències elèctriques i talls de llum-, control d'abocadors, depuradores i accés a serveis com el sanitari i l'ensenyament, entre d'altres). Garanteix aquest fet el fre al despoblament de certes àrees? En suposa, en d'altres la metropolitanització?

La millora de les xarxes de transport ha facilitat l'accés de la població de les àrees més apartades als centres de serveis, de lleure, de concentració d'activitat econòmica, etc i ha donat més oportunitats de desenvolupament local amb ubicació d'indústries o turisme. Però també ha suposat un creixement en forma de taca d'oli al voltant de les àrees metropolitanes, tant de l'activitat industrial com residencial i de serveis.

La població ha augmentat poc en els darrers anys, i per contra, han augmentat en gran mesura les superfícies urbanitzades degut a una major horitzontalització del model d'habitatge.

S'ha potenciat sense més límits que els embussos de trànsit, les dificultats d'aparcament i els peatges els models de transport privat. Això està comportant una gran destinació de sòl a autopistes, variants, cinturons de ronda, etc, amb els conseqüents efectes de barrera afegits a l'afectació directa sobre els terrenys. En molts casos aquestes infraestructures de gran impacte no beneficien (sino sovint el contrari) la connectivitat local (autopistes, TGV).

Les xarxes de subministrament d'aigua han millorat en molts pobles, però l'escassedat segueix essent una amenaça real. Els embassaments i transvasaments continuen essent una realitat de gran impacte territorial i mediambiental (Rialp, projecte del Roine)

Sembla reforçar-se el model d'especialització del territori en àrees de treball, de residència, d'oci i de consum (grans superfícies amb hiper i multicinemes), polígons industrials, centrals de producció d'energia lluny dels principals punts de consum, grans transvasaments d'aigua, etc.

Han millorat, en els darrers anys (de forma suficient?) els equipaments de tractament de residus, de reciclatge, de depuració d'aigües brutes, etc.

Hi ha hagut una certa política de preservació d'espais naturals. Com la valorem?

Models alternatius i consideracions sobre la mobilització ciutadana

Com a models alternatius es plantegen les qüestions següents:

Quin és el nivell de població que permetria la sostenibilitat del nostre país.

Com han de compaginar-se, en el territori les necessitats residencials, les activitats industrials, l'oci i el turisme, els serveis i subministraments, etc.

Quins models sostenibles s'apuntarien per a l'urbanisme, el transport, els subministraments d'aigua, d'electricitat i d'energia en general.

Com ha d'evolucionar la problemàtica relacionada amb els residus sòlids, líquids i la contaminació.

Com garantim la preservació d'àmplies reserves naturals amb l'atenció a les necessitats de la població que hi viu.

Cal preguntar-se si el teletreball és una nova forma de permetre un reequilibri demogràfic sense suposar un augment de la demanda de mobilitat.

Cal cercar lligams entre la lluita per la sostenibilitat del territori i els ecosistemes i la "sostenibilitat nacional" de la llengua, la cultura i els trets identitaris dels PPCC.

Pel que fa a la mobilització ciutadana cal tenir en compte les consideracions següents:

L'assoliment dels objectius generals de sostenibilitat i d'implantació de models alternatius no poden deixar-se només en mans dels governants electes (polítics) i no electes (agents econòmics).

Cal fer augmentar el nivell de consciència i d'involucrament de la societat per reorientar la situació actual. Cal i caldrà, en molts casos, engegar moviments de resistència que deturin els projectes més perniciosos i que contribueixin a la dinàmica de reflexió col·lectiva i recerca de noves solucions.

L'ecologisme no ha quallat políticament als Països Catalans. Els paràmetres dreta vs esquerra, nacionalisme vs espanyolisme, imprescindibles, per altra banda, no han afavorit aquesta eclosió. La confusió entre ecologisme i conservacionisme no ha estat, tampoc sempre positiva. Sovint les posicions conservacionistes -que en molts casos concrets han desenvolupat tasques molt positives- han dut en d'altres a una pèrdua de la visió de conjunt -pèrdua de la visió política, en definitiva. (Per exemple, oposició aferrissada als parcs eòlics i acceptació tàcita de les centrals nuclears).

Per contra, és molt important constatar la proliferació de moviments resistencials de caràcter veïnal units a reivindicacions i lluites concretes: TGV, quart cinturó de Barcelona, autopista elèctrica de les Gavarres, ampliació de les pistes de Baqueira, variant de la N-340 a Tarragona i d'altres molts casos arreu del PPCC. Paradoxalment aquests moviments estan molt circumscrits a cada cas concret i rarament donen lloc a formes de coordinació i de reflexió o actuació conjunta a nivells més generals.

L'ecologisme com a moviment i com a filosofia ha derivat de vegades vers un cert fonamentalisme de grup o en sortides individuals. En d'altres, certes reivindicacions més concretes han estat directament adoptades per les administracions (reciclatge, estudis d'impacte ambiental, cert foment de les energies renovables, certa extensió del "consum verd", etc). En el camí del mig hi ha encara molta feina a fer per anar molt més enllà de la simple aplicació de mesures correctores epidèrmiques i també per evitar de refugiar-se en utopies i visions idíl·liques.

Caldria debatre a fons sobre quines han de ser les formes de conscienciació, de reflexió, d'elaboració de propostes, d'endegament de moviments de resistència i de coordinació de les diferents lluites. Caldrà aclarir com hem d'emmarcar aquestes necessitats en el nou marc tan condicionat pel sistema mediàtic, però també per les noves pòssibilitats que puguin donar els nous espais comunicacionals i també com hem d'incardinar-ho tot plegat en una perspectiva d'articulació creixent dels Països Catalans.