El dia 4 de Juny, pel matí, al Centre Bernat i Baldoví de Sueca, estan a punt de començar les jornades "el municipi com a agent educatiu. Un mar de psicòlegs, intercanvien somriures i abraçades, mentre Carles, el amfitrió, ens presenta Francesco Tonucci: "Mira Francesco!! la gent de la federació de pares de València! "Frato somriu i ens dóna la mà.

Carles Vendrell és des de fa 28 anys psicòleg municipal a Sueca. Aquest home que defensa i creu en l'educació pública a ultrança, treballa amb il·lusió la sinèrgia escola-municipi i fa "apologia" de l'educació inclusiva. Mesos enrere, quan va anunciar que Francesco Tonucci seria a Sueca, es va crear una enorme expectació, entre docents, psicòlegs, mares i pares. I no era per menys, ens visitava un savi.

Comencen les jornades i els que es fan dir teloners de Tonucci escalfen l'ambient, citant Joan Fuster (ens trobem prop de la que va ser sa casa), ens parlen, de ciutats educadores, del ple municipal infantil, i de com de poc infantils són les nostres ciutats.

Puntualíssim, a les 12:30, Tonucci ocupa l'escenari per parlar del seu projecte, "La ciutat dels nens". Davant un auditori entregat, l'home que escolta els nens, es queixa que ja no poden jugar al carrer ni anar sols a l'escola, de la manca d'autonomia que tenen i de com repercuteix en la seva vida.

Curiosament, l'octubre del 1972, al seu article "Importància del carrer", Fuster escriu: "Els nens d'ara tenen unes possibilitats d'amistat molt reduïdes (...) Els nens d'ara creixen en pisos tancats, en escoles tancades, en parcs tancats (...) El carrer ja no existeix, ha deixat de ser el carrer que era, massa cotxes, massa pressa, massa distància (...) Les conseqüencies socials que se'n deriven, enormes, mereixen ser reflexionades". En aquests moments imagine una trobada (malauradament ja impossible) Tonucci-Fuster i em reafirme en la meva convicció fusteriana.

Tonucci continua dient que a les cCiutats hem d'escoltar als nens i tenir en compte les seves opinions, aixi com aprofitar l'experiència de la gent gran afavorint un diàleg intergeneracional. Ens convida a fomentar mecanismes d'inclusió social; reivindicà la participació ciutadana i la figura del psicòleg municipal com un agent importantíssim per dur a terme tot açò. A més, la ciutat educadora sempre oferirà educació en valors i formació democràtica. I torna a insistir: "Una ciutat sense nens i nenes és una ciutat pitjor; els adults sense nens i nenes són adults pitjors. La nostra percepció del futur s'ha tornat egoista, no pensem en els nostres hereus. [...] Hem d'ajudar els xiquets creant un ambient acollidor; recuperem l'espai perquè no juguen en reserves tancades "

A la tarda, amb l'aforament complet, ara format per mares, pares i docents, Tonucci ens parla sobre la seva "Escola per a tots. L'escola del futur". De nou amb les criatures, com a centre del seu univers, ens diu que els nens no poden fer tants deures, que necessiten temps per jugar i que estem oferint per a tots una escola per a pocs. Aposta per la integració i la barreja, perquè això suma.

Explica que cada criatura té un àmbit d'excel·lència, una vocació, un talent, que hem de motivar i potenciar; no hem de treballar sobre les llacunes, sinó que cal afavorir el desenvolupament de les competències de cadascú. Necessitem una educació que faci nenes i nens feliços.

Respecte a la LOMQE, Tonucci es lamenta que siga una llei al dictat del mercat, que exclou i fomenta la competitivitat, enfront de l'escola inclusiva i cooperativa que necessitem... Diu no coneix el ministre Wert i no en té cap ganes.

Tot i això, davant la llei el seu llenguatge no és pessimista: "No us preocupeu!! No hi ha una llei tan dolenta que puga fer que els bons mestres facen una mala escola, ni una llei tan bona que puga fer que els mals mestre facen una bona escola." "Per a canviar l'escola cal formar bons mestres".

El públic dedica una gran ovació a Tonucci, després de dues hores i mitja amb tota l'atenció posada en aquest savi que no ha necessitat de cap suport visual, més enllà de tres de les seves famoses vinyetes.

Acaben les jornades i felicite el Carles per l'èxit, mèrit que ell comparteix amb el seu equip. Desitge de cor que tot açò no quede en l'ovació a Tonucci. Aspire que tots treballem perquè aquestes escoles i ciutats que les nostres nenes i nens mereixen siguen una realitat. Hem d'agafar el testimoni mares i pares, professionals i polítics.... Com diu Tonucci, adults en general.

A la jornada matinal, destinada a professionals, em dirigesc a Tonucci perquè em signe un exemplar del seu llibre “Perill, Nens” i li dic que no sóc psicolog sinó mare, i ell respon amb un somriure càlid: "Això és molt més important".