Més aviat, l’esquerra contemporània té un problema. Encara no s’ha fet a la idea que la història, la lluita de classes i el xoc d’oposats ens han portat a un punt d’inflexió que obliga que les propostes de l’esquerra siguin revolucionàries i anticapitalistes per poc que siguin reformistes.

I davant aquesta manca de perspectiva ideològica de l’esquerra, la dreta ha guanyat terreny en el discurs i en la ment de molta gent. Un d’aquests problemes es visualitza fàcilment en la qüestió educativa i el model predominant. L’esquerra “institucionalitzada” ha assumit el discurs de la dreta, tot equiparant l’escola pública i l’escola privada sufragada amb diners públics (eufemísticament anomenada concertada).

Aquesta situació va ser rebutjada de manera clara a la passada Assemblea Nacional de la CUP, que discutia el Programa Marc per a les properes eleccions municipals. No obstant això, no vam saber aprofundir en la qüestió de com revertim aquest model imperant.

Algunes assemblees locals volien encetar el debat sobre què cal fer per augmentar el nombre de places públiques i catalanes al conjunt del país. A ningú se li pot escapar que en l’actualitat són absolutament insuficients. Recordo que en alguns debats esperonats per la lluita estudiantil, ens vam portar a plantejar-nos fins i tot l’expropiació dels centres privats.

La recuperació per al poble dels centres privats hauria de ser una eina a contemplar en el nostre horitzó. No hi ha res més democràtic que el poble recuperi el que li pertoqui per tal de poder oferir un servei públic per al conjunt de la població. I aquesta recuperació no necessàriament hauria de significar una despesa de diners, atès que n’hi ha una pila de centres privats que fa anys que reben diners públics, per a lucrar-se amb l’educació.

Sóc conscient de l’existència d’algunes escoles alternatives amb programes educatius propis. En d’altres ocasions, he dit que si bé aquestes experiències poden ser interessants, no deixen de ser una anècdota i, per tant, no les podem convertir en categoria. Són models escolars que potser caldria integrar al sistema públic. Si no, qui hi podrà assistir?

Un altre dubte que plantegen aquestes escoles alternatives és el fet que practiquen un model educatiu difícilment aplicable a la majoria actual del potencial alumnat. Tenim xifres importantíssimes d’absentisme escolar, sobresaturació de les aules i manca de recursos i de personal. De quina manera, podem traslladar aquestes experiències reduïdes a tota la societat? O hi ha qui pensa que això no ha de ser per tothom?
Un cas molt diferent és el de l’Escola Bressola. És evident que són centres privats i que en major o menor mesura reben subvencions de l’Estat francès. Però m’atreviria a dir que sempre les persones que són al darrere d’aquest projecte han tingut la vocació de poder educar en català la major part de la població nord-catalana. I per aquest cas, caldria que el sistema educatiu públic nord-català s’adaptés per a introduir el model educatiu de la Bressola i es generalitzés l’ús del català a tots els àmbits.

Ens cal afrontar, doncs, un debat profund amb el conjunt de la societat (professorat, alumnat, sindicats, etc.), des de les universitats fins a les escoles primàries, secundàries i bressol, atès que la solució que cada poble i ciutat faci la seva batalla pel seu compte seria un greu error. De nou, alimentaríem la ideologia dominant del campi qui pugui. I com diria el meu amic Nelo: “No hi ha sortides individuals [entengui’s també locals] per a problemes col·lectius”.