Islàndia s'està revelant com un referent per als moviments democràtics i d'esquerres d'Europa, també per a l'independentisme català. Amb la mobilització i els referèndums com a úniques armes, el poble islandès ha endegat mesures polítiques i econòmiques insòlites. Ha impedit el rescat del deute dels bancs. També ha escollit una Assemblea Constituent, formada per ciutadans, que té l'encàrrec de proposar una nova Constitució. I ha endegat una llei pionera per protegir la transparència informativa i el periodisme d'investigació. Són tres exemples que fan d'Islàndia una democràcia avançada.

Si aquest atractiu ens porta a submergir-nos en la seva història, trobarem un episodi ben singular: les guerres del bacallà. Entre 1958 i 1976, Islàndia i el Regne Unit van enfrontar-se fins a tres vegades pels drets de pesca del bacallà en aigües de l'Atlàntic nord. Les forces en conflicte eren molt desiguals: els pesquers britànics eren protegits per fragates de la Royal Navy, que s'enfrontaven a vaixells guardacostes islandesos.

En la tercera guerra del bacallà, Islàndia va guanyar. La seva principal acció bèl·lica consistia a tallar les xarxes dels pesquers britànics. En l'enfrontament hi va jugar un paper important l'amenaça que van fer arribar a l'OTAN de clausurar una base militar instal·lada a l'illa, d'importància estratègica.

Els Països Catalans no pateixen un espoli pesquer, sinó sobre el conjunt del seu PIB. Les proporcions són molt més grans i l'Estat espanyol depèn molt més de la nostra economia que no pas el Regne Unit respecte del bacallà islandès. Però allò que ens ensenyen les guerres del bacallà és que, amb pocs mitjans i sense aliats internacionals a priori, una causa justa pot acabar triomfant, i així Islàndia va guanyar una guerra clau per a la seva economia.

La nostra particular revolta democràtica, en forma de consultes sobre la independència, ha estat una primera tallada de xarxes, i caldrà continuar la via de la mobilització i l'organització popular, tot impedint amb accions futures el drenatge fiscal i la negació de drets. Malgrat el desequilibri de forces entre el poble català i l'Estat espanyol, si la mobilització fa passos encertats i es basa en la reivindicació de mesures democràtiques avançades, el procés independentista acabarà reeixint. I les potències internacionals, conservadores, ja mouran fitxa més endavant.