[...]

Tot això ho he dit per mostrar que el relat de Carles Castellanos no és el relat d’unes memòries, sinó que és pròpiament un memorial. La distinció entre tots dos gèneres no consisteix en un tall radical, sinó en una diferència de grau que, tanmateix, és important. I és que fer un memorial no és simplement escriure unes memòries, que sempre poden ser ben legítimament desmemoriades, sinó que és sobretot fer memòria.

Qui fa memòria d'alguna cosa la fa, és clar, relacionada amb coses viscudes, però no la fa només per millorar els propis records, sinó sobretot per millorar els records dels altres. El memorial sempre té una finalitat social i col·lectiva que les memòries literàries no acostumen a tenir. Al contrari, aquestes volen destacar la singularitat de la pròpia vida, els seus aspectes considerats més rellevants o més particularment distintius. El memorial, per la seva banda, no ens descriu una vida que s'alça per sobre dels fets, sinó que mostra un panorama polític i social en el qualla vida de l'autor s'hi inscriu només amb una finalitat narrativa i pedagògica, com un cas més entre molts altres. La vida, però, de l'autor del memorial no té un interès literari estrictament singular, sinó que adquireix un interès polític col·lectiu, perquè és representativa d'una memòria que va més enllà de la memòria de l'autor.

El memorial no és, doncs, només un record -una mena de ''souvenir'' per a turistes-, sinó que és un registre -és a dir, alhora un recordatori i un dispositiu- per dinamitzar la memòria col·lectiva. El memorial fa memòria, fa recordar. El relat de Carles Castellanos s'insereix plenament en aquest gènere. És evident que el seu relat -com el de les memòries convencionals- està ple d'interessos, però els seus interessos no són estrictament personals, sinó que són cívics i nacionals, és a dir, alhora polítics, socials i morals. Es tracta d'interessos coincidents amb els de moltíssimes altres persones, amb els de més d'una generació, amb els de tota una època. El relat de Castellanos és compartit per aquells que guarden la mateixa memòria que ell; però també pot servir per fer memòria als desmemoriats o a aquells que, per l'edat, no hi poden establir cap complicitat si algú no els ho fa present.

El relat és, doncs, innegablement interessat. Pel seu estil viu, lleuger, també resulta interessant. Castellanos sap fer reviure tota una època -de 1942 a 2002-, que es parteix entre la dictadura i la democràcia en dues meitats gairebé iguals. Quan el lector repassi amb la mirada el tristíssim escenari d'una societat sotmesa a la dictadura militar i a la misèria ideològica i moral dels poders del franquisme, s'adonarà que Castellanos no en fa una descripció rancorosa i venjativa. Tampoc el règim posterior -que ha actuat sobre Castellanos amb tanta o major duresa que la dictadura no és objecte d'expressions irades o fora de to. Castellanos té la gran virtut de la contenció, de saber-se convertir en joglar de fets ben coneguts: simplement els narra i deixa que els fets narrats parlin per si mateixos, que despleguin el seu poder de revulsiu de les consciències. Així, les coses que diu no són només missatges adreçats a l'enteniment, sinó que mostren amb vivesa el món d'aquells anys, el món d'aquests anys d'ara, les fidelitats i les traïcions, les possibilitats i els fracassos. En això precisament consisteix fer memòria: no en el fet de relatar distanciadament els esdeveniments i les emocions d'un passat llunyà, sinó en el fet de ser capaç de fer commemorar el sentit d'allò que ha passat. Perquè, quan se'n fa memòria, es descobreix d'una manera privilegiada que el sentit d'allò que ha passat és encara allò que pot donar un sentit al present.

Amb un to serè i reposat Castellanos no estalvia, però, ni les tensions ni la polèmica. Justament les posa de manifest. Per això, en parlar d'actuacions i de projectes, posa nom a les persones i a les institucions. Perquè les persones i les institucions de llavors tenien nom. I encara en tenen. Hem vist abans que un relat no ho pot pas recordar tot. Un memorial, però, no ha de voler endolcir ni amagar res del que recorda. L'objectiu no és pas ressuscitar artificialment vells fantasmes ja desapareguts, sinó apel·lar a la complicitat del lector: només la memòria conjunta del passat pot ajudar a discernir què hi ha encara de veritat o de mentida en els fantasmes del passat, quina és la seva vigència, d'on vénen encara els perills.

Els Països Catalans són, certament, una constant de tot el llibre. La militància independentista de Carles Castellanos travessa el seu relat i la seva vida; de fet, li ha costat persecució, presó i exili. El desplegament i la readaptació constant d'aquesta militància travessen l'obra i impregnen algunes de les seves millors pàgines. També aquí es nota que no escriu només unes memòries sinó que fa un memorial: perquè ens fa memòria de qui som i de qui podríem arribar a ser , de per què som el que som i per què no hem arribat a ser el que podríem ser. Un relat que faci memòria de debò, sempre la farà d'allò que més interessa, d'allò que és més profund i més sentit. El relat de Carles Castellanos fa memòria de debò. Per això és un memorial.

I per això resulta tan particularment oportú en una època en què alguns, des de l'interès dels poders constituïts, conviden a oblidar el passat. És clar, però, que els catalans no podem oblidar el passat. 1 no pas perquè tinguem molt bona memòria, sinó senzillament perquè la vida és tossuda i no ens deixa oblidar un passat que és encara, en bona part, present. El llibre de Castellanos ens ajuda a fer memòria a tots: als que encara no l'hem perduda del tot i als que fa temps que festegen l'oblit. Aquest llibre ens recorda que oblidar no seria només injust amb el passat -amb tots els que en van ser víctimes-, sinó que també seria injust amb el futur, que només es pot construir en llibertat i igualtat si es manté viu el desig de ser ciutadans d'una veritable democràcia política i social. Fer memòria no és pas mirar enrere, sinó que és mantenir viva l'alerta i mirar endavant. Aquest llibre ens ajuda a fer memòria d'una manera molt eficaç: en reforçar-nos la memòria, ens estimula l'esperit democràtic i, doncs, l'esperança.

Josep-Maria Terricabras Membre de l'IEC i catedràtic de filosofia de la Universitat de Girona. Girona, desembre de 2002