Volem advertir que fem aquesta valoració considerant, en primer lloc, els aspectes polítics, és a dir, no tant les expressions ideològiques o propagandístiques dels diferents grups sinó els elements que poden posar en qüestió el sistema de dominació i afavorir les condicions per a avançar cap a la Ruptura Independentista. Considerarem també finalment les tasques de construcció de la Unitat Popular, en la nova conjuntura que en resulta. Des d’un punt de vista general, és imprescindible advertir que en el camp de les anàlisis dels fenòmens electorals cal anar més enllà de les simples consideracions nominalistes que poden portar a errors importants d’apreciació. Considerar que la incidència de l’independentisme existent s’expressa tan sols en forma de suport a organitzacions que s’identifiquen explícitament amb aquest objectiu; o també avaluar com un avanç “de la dreta” el creixement dels partits que no s’autoanomemen d’esquerra (quan els continguts de les esquerres parlamentàries existents és tan desdibuixat) són errors de percepció que en aquesta valoració mirarem de contrastar. El pragmatisme i l’immediatisme (i també els efectes de la propaganda) són el marc en què es mouen les grans preses de posició electorals. Això no impedeix, però, de detectar els grans moviments i insinuar les grans línies de les perspectives en termes generals, que és el que intentarem fer en aquest escrit. I. El sentit general del vot. Vot de càstig i polarització nacional Des d’una perspectiva independentista [1], i tenint en compte l’absència d’una veritable opció independentista i d’esquerra, els fenòmens més remarcables manifestats en aquestes eleccions són dos: d’una banda, el vot de càstig rebut per ERC; i, d’una altra banda, la polarització del vot en l’eix nacional, amb un decantament més favorable als drets nacionals. El vot de càstig a ERC ha estat, sense cap mena de dubte, el fenomen més significatiu, per la seva contundència i per la seva homogeneïtat. La davallada d’una proporció de l’ordre de la meitat dels vots s’ha produït arreu del territori i d’una manera implacable. És evident que cal interpretar aquest fenomen des d’un punt de vista polític com un senyal de rebuig d’allò que des de l’independentisme no s’accepta, que és la manera de fer d’aquest partit, que ha col·laborat amb els seus posicionaments i aliances a l’obstrucció de l’avanç del nostre moviment. És el fracàs d’allò que ERC s’ha enorgullit de presentar com la seva “estratègia” d’aconseguir un suposat acostament de l’espanyolisme per mitjà d’una política que ha estat, en els fets, de pacte subordinat a les polítiques i pràctiques de l’antiindependentisme, el desdibuixament de la identitat catalana i la rendició social. L’altre gran fenomen ha estat l’accentuació de la polarització en l’eix nacional en dos pols: amb un pol espanyolista que s’ha reforçat i amb un pol catalanista també enfortit i que ha assolit un grau superior. És així com, observant els fenòmens de creixement, es pot considerar d’una banda, l’aparició de Solidaritat catalana per a Independència i, amb una expressió més diluïda, l’increment de vots de CiU (amb un total, entre aquests dos partits, de 1.300.000 vots i 66 escons); i d’altra banda, el manteniment dels Ciudadanos i, en una expressió política més àmplia, el creixement del PP (amb un total de 489.000 vots i 21 escons). Aquests fenòmens de creixement marquen les grans tendències d’aquesta polarització [2]. Una observació general de l’evolució del vot mostra, doncs, un reforçament del posicionament nacional català, un reforçament del qual és expressió també el vot de càstig a l’actuació d’ERC -amb la seva aliança amb l’espanyolisme-. Aquest vot de càstig és, a més, una expressió clara del rebuig a una manera que es considera errònia de practicar l’independentisme. La manca d’una alternativa clara independentista d’esquerra ha dispersat el vot d’esquerra independentista en diferents opcions o en l’abstenció. Els dos fenòmens principals esmentats reflecteixen també indirectament la importància del vot potencial d’esquerra independentista constatat, d’altra banda, per un nombre considerable d’agents polítics en la campanya electoral, molts dels quals han cercat estendre la seva influència per mitjà de diferents operacions d’aproximació simbòlica a l’Esquerra Independentista [3] o de manipulació de la seva militància [4]. II. La fi de l’estabilitat del sistema autonòmic parlamentari. La pressió de fons de l’independentisme Des d’un punt de vista independentista, un altre element a destacar és la fi de l’“oasi parlamentari” català, la fi de la bassa d’oli en què fins ara havia navegat el Parlament de Catalunya com a àmbit format per partits poc disposats a trencar, a la pràctica, amb el marc polític espanyol. L’entrada de SI (Solidaritat Catalana per la Independència) al Parlament de Catalunya representarà sens dubte la incorporació d’un element desestabilitzador en els debats d’aquest organisme. D’altres elements que dificulten el bloqueig antiindependentista del Parlament de Catalunya és l’aritmètica de possibilitats d’aliances que ha resultat de les darreres eleccions: ERC ha quedat tocada i no podrà portar a terme la mateixa política de tap que feia prèviament. I el PSC també ha perdut capacitat operativa, pel fet que com sabem, la possibilitat de repetir el tripartit ha estat rebutjada per tots dos grups i cap aliança possible dels grups menors pot donar forma a un govern estable. Una aliança de CiU i el PP, que havia existit fa anys, tampoc no té cap mena de possibilitat avui. La configuració del Parlament de Catalunya no afavoreix, doncs, els intents d’espanyolització creixent de les forces estatals per la via governamental del règim autonòmic català (com ha succeït darrerament al País Basc), i obre vies noves al creixement del discurs independentista. L’independentisme no hi ha estat reflectit de manera àmplia però hi ha exercit una pressió de fons, evident. Essent interpretat com un element de fons en la propaganda electoral dels diferents grups, ha tingut un reflex indirecte també en la pèrdua d’adhesió al PSC-PSOE, en el sentit que la seva campanya antiindependentista [5] no sembla que hagi tingut cap efecte positiu per a aquesta força política si observem que aquest partit ha perdut vots fins i tot a les àrees que considerava feus propis. L’avanç de l’independentisme com a moviment polític massiu i “amb vida pròpia” ha estat gradual d’ençà de l’any 2006 i es reflecteix de manera general en la pèrdua de capacitat de control de la política que han experimentat els partits del sistema autonòmic (bàsicament PSC-PSOE i CiU, i també ICV i ERC). El PSC-PSOE i CiU no van poder impedir les dues manifestacions convocades per la PDD l’any 2006 i el 2007. La manifestació del 10 de juliol passat també s’ha fet amb la participació a contracor del PSC-PSOE i les eleccions darreres mostren la pèrdua d’autoritat moral que han experimentat tant aquest partit com ERC. Les consultes sobre la independència s’han fet sense comptar amb gaire entusiasme dins l’arc parlamentari. Es va estenent així la idea que la consecució de la independència només serà possible escapant del control del sistema de partits actual. III. CiU i PP de Catalunya, gegants nous amb peus de fang Quin significat global es pot donar al creixement de vots de CiU i el PP? Alguns analistes mal situats en la perspectiva independentista [6] qualifiquen aquest fenomen com un simple “avanç de la dreta”. Aquesta valoració no és gaire precisa si es té en compte, com cal, l’eix nacional d’anàlisi, pel fet que el creixement d’aquests dos partits és degut principalment al fenomen de polarització que hem comentat més amunt i que anirà creixent en la mesura que la consciència independentista avanci al si de la societat catalana. El creixement del vot a CiU expressa dins el sistema polític existent a la Comunitat Autònoma catalana, a més del vot útil nacional, la inexistència de referents d’esquerra i independentistes que siguin creïbles. L’error de la decisió de la CUP de no presentar-se a les eleccions autonòmiques s’ha fet evident, un altre cop. Cal advertir, d’altra banda, que els teòricament vencedors de les eleccions passades, CiU i el PP, tenen poques possibilitats de portar endavant polítiques conjuntes, perquè les polítiques principals d’opressió econòmica i social del poble català es continuaran vehiculant a través de l’espoliació econòmica d’abast nacional i, en aquest terreny, una aliança estable d’aquests dos partits no és possible. Pel que fa a mesures econòmiques concretes, el Parlament de Catalunya aprovarà segurament disposicions socials i mediambientals retrògrades, però en aquest sentit, és evident que no modificarà gaire el pendent dretanós i filoliberal en què havia anat caient el tripartit al llarg dels seus anys d’existència. L’avantatge d’un govern de CiU és que no podrà abusar dels missatges ambigus i enganyosos que hem patit els darrers anys, provinents de la falsa esquerra que hem patit. El perill principal que sí que pot tenir el govern de CiU per a l’independentisme és, en canvi, molt semblant al que existia amb ERC, especialment en un primer moment, perquè pot contribuir a la desmobilització i la desorientació de l’independentisme amb el seu llenguatge ambigu i calculat, en el qual és una organització que hi té força anys d’experiència. Però, el fet que cal considerar de manera general i que no s’hauria d’oblidar, és que tot poder polític només té sentit i valor en funció de la situació de la societat en què ha d’exercir la seva dominació. I en aquest sentit, CiU, d’una banda, difícilment podrà, amb el seu pobre bagatge polític i ideològic, fer front a l’ofensiva espanyolitzadora que sens dubte es manifestarà de manera virulenta i creixent al llarg dels mesos i anys vinents. La feblesa nacional de CiU prové també del fet que actualment viu d’un vot sobiranista que li ha estat cedit en la conjuntura actual i que pot perdre a la primera ocasió conflictiva. I, d’altra banda, difícilment podrà -ajudada o no pel PP - gestionar políticament el context de crisi econòmica que és lluny d’haver-se superat. IV. L’espai independentista: com es configura L’independentisme ha estat el gran protagonista d’aquestes eleccions, durant el període anterior i en les eleccions mateixes, com hem intentat mostrar. La gran novetat per a l’espai polític independentista és l’entrada de SCI al Parlament autonòmic, per les repercussions que aquest fet té de cara al futur. L’absència de la CUP en aquests comicis ha deixat repartit l’espai per a SCI i ERC, com a gairebé únics possibles destinataris de l’avanç de l’independentisme. És per aquesta apreciació general que l’entrada al Parlament de Catalunya de SCI ha estat vista per l’Esquerra Independentista com una dificultat afegida sobretot de cara a les eleccions municipals pròximes en què el requeriment múltiple del vot independentista podria frustrar moltes expectatives locals del treball prolongat i sobre el terreny, de les CUP [7]. Ara bé, si és raonable ser conscients d’aquesta dificultat, no és tan explicable que hi hagi encara sectors de l’Esquerra Independentista que no siguin conscients de la configuració social que ha anat prenent l’independentisme al llarg de la seva evolució. L’independentisme és avui dia un moviment ampli en què existeix un ventall extens de posicions polítiques; i en la mesura que ens acostem a la independència aquesta diversitat es farà més palesa, fins a arribar a la composició sociopolítica de la nostra societat. La dreta filoindependentista existeix des de fa anys; el que passa és que en un primer moment del règim postfranquista, algun sector de la dreta independetista, mogut per les tendències conservadores que la caractaritzen es va integrar principalment a CDC. No van parar d’existir temptatives d’organització d’un independentisme moderat, com ho han estat les diferents convencions per la independència dels anys 80 del segle passat, que s’han anat convocant sempre, procurant oblidar l’independentisme realment existent al carrer i en les diferents organitzacions socials i culturals de mobilització d’abast nacional i d’implantació territorial. La tria del qualificatiu “sobiranista” mostra aquesta voluntat d’allunyament de les posicions polítiques pròpies de l’independentisme, per unes formes d’acció política més ambigües i moderades. També podem assenyalar que un sector sobiranista de caire socialdemòcrata es va anar desplegant al voltant de la Crida a la Solidaritat a partir de l’any 1989, posició política recollida fonamentalment per ERC a partir de l’any 1991. El sobiranisme liberal ha aparegut darrerament al voltant d’alguns líders d’opinió d’extracció burgesa i al si d’algunes organitzacions petites però significatives com el Cercle Català de Negocis. D’acord amb l’anàlisi dels processos de conquesta de la independència esdevinguts arreu del món, cal preveure que la Ruptura Independentista, que es fonamentarà en el suport democràtic del poble català, s’expressarà en tot un ventall de posicions ideològiques i polítiques, les més importants de les quals poden ser amb tota probabilitat, l’indepedentisme liberal, l’independentisme socialdemòcrata i l’independentisme popular (aquest darrer representat orgànicament pel que hem anomenat la Unitat Popular). Aquestes tendències representen diferents classes i sectors ideològics i socials de la societat catalana encara que aquest fet no es reflecteixi exactament en la composició social real de cadascun d’ells [8]. L’independentisme liberal parteix de la priorització d’un marc polític indepedent favorable als negocis capitalistes. Pretenen arribar a la independència sense canviar en res el sistema polític i econòmic de dominació i a través d’un sistema d’aliances internacional de tipus capitalista-imperialista. Es tracta d’una proposta idealista ja que no respon als interessos que es proposa mobilitzar però que s’aprofita de les inèrcies ideològiques de part de la població influïda per la propaganda conservadora. L’independentisme popular és el continuador del moviment mobilitzador desplegat al llarg dels anys 80 i 90 del segle passat, i que ha continuat fins al moment present, organitzant-se en entitats de mobilització d’abast nacional i implantant-se territorialment. Es tracta d’una proposta que aplega el clam popular a favor de canviar les condicions polítiques, econòmiques i socials i que veu la conquesta de la independència com el mitjà més adequat i favorable per a assolir aquests objectius. L’independentisme popular es fonamenta en la defensa dels interessos populars i treballa per fer que la conquesta de la independència representi un entorn polític favorable per a l’avanç cap al socialisme, com a règim més just i equitatiu de gestió de l’economia i la societat. L’independentisme que anomenem socialdemòcrata es caracteritza per estar entre aquestes dues posicions que hem descrit a grans trets. Es tracta d’aquells sectors que per la seva extracció social o influència ideològica són favorables als avanços nacionals i socials però defugen el conflicte. Aquesta posició sempre tindrà seguidors en la mesura que les tendències principals no hagin encara assolit la seva expansió òptima, ja que l’autoengany és una expressió prou sovintejada de la condició humana i es desenvolupa principalment en els períodes de transició. ERC és evidentment una formació que, en la mesura que pogués començar a practicar l’independentisme de manera seriosa, és força evident que es mouria entre l’independentisme socialdemòcrata i l’independentisme liberal. Les noves formacions principals aparegudes en aquestes eleccions es mouen sobretot en l’òrbita de l’independentisme liberal, tot i que tenen elements d’altres àrees de l’independentisme. Rcat es mou dins els principis d’una radicalitat democràtica com a proposta política (poc practicada internament, però) i amb uns referents ideològics clarament liberals. SCI es basa en una transversalitat formal, pel que fa als noms d’alguns dels candidats, però tot sembla indicar que la ideologia dominant serà la dels seus dos principals líders, Joan Laporta i Alfons López Tena, que és clarament liberal i en general contrària als processos d’organització popular, si hem de fer cas a la manera com han tractat el moviment de les Consultes (que han desorganitzat allà on han pogut i que finalment han utilitzat en benefici de la seva candidatura, sense estalviar operacions de manipulació). Sigui com sigui, aquesta és la realitat política que tenim i a partir de la qual caldrà operar. Com a consideració general, cal dir, doncs, que ningú no s’hauria de sorprendre de la diversitat que va prenent i anirà prenent l’independentisme. El que cal tenir clar és quina és la posició que ha de mantenir l’independentisme popular en aquest procés complex que és la conquesta de la independència. Que la dreta independentista, o sectors nouvinguts moderats, aprofitin el nostre esforç no és una cosa nova. L’independentisme en la seva evolució ha anat veient com d’altres s’apropiaven del seu esforç. Aquest és el cas de la Crida i d’ERC a partir de l’any 1991, que n’ha fet, a més, un ús malaguanyat, com sabem. Des d’una anàlisi objectiva cal veure aquesta “apropiació” com un fenomen positiu pel fet que és la mostra més evident del progrés dels nostres objectius de ruptura política independentista. És evident que en la seva propaganda, tant ERC com d’altres forces nouvingudes, procuren d’aparèixer com els veritables i genuïns representants de l’independentisme i en les seves explicacions històriques pateixen lamentables lapsus de memòria. Però no es pot esperar gaire cosa més d’aquells sectors que viuen instal·lats de manera permanent en l’oportunisme. El que hem de tenir clar, des del nostre punt de vista, és quins són els nostres objectius en la conjuntura present i quin paper hi hem de jugar. V. Les possibilitats de l’esquerra independentista i la funció de la Unitat Popular Des del punt de vista que hem desenvolupat en el present article, és evident que el context polític que ha resultat d’aquestes eleccions presenta moltes oportunitats i possibilitats per al desplegament de les lluites socials i polítiques de l’esquerra independentista i per al reforçament de l’espai d’Unitat Popular. Només caldrà que ens mobilitzem i que actuem de manera política ocupant l’espai que ens correspon, un espai que – ho hem tornat a veure– fins ara ha estat orfe a causa de les mancances de visió política que hi ha encara al si de l’Esquerra Independentista i al si de la CUP. Cal que l’Esquerra Independentista i l’entorn de la CUP siguin els motors veritables de les lluites nacionals i socials que haurem d’emprendre els mesos i anys vinents. En un primer moment haurem de preparar la incidència en les eleccions municipals de la primavera vinent, com a instrument per a estructurar el nostre espai d’Unitat Popular al si del moviment independentista, aplegant tots els sectors amb capacitat de mobilització i compromesos en la lluita per una societat més justa, igualitària i sostenible econòmicament. I ho hem de fer presentant, en un primer pla, la ruptura de la Independència com l’instrument polític adequat per a aquest objectiu. Per a poder fer arrelar aquesta línia d’acció caldrà que el conjunt mantingui una línia clara que combini el protagonisme en les lluites nacionals i socials alhora. La incidència de l’Esquerra Independentista per exemple en la consulta de Barcelona hauria de ser determinant i també ho hauria de ser en la construcció del moviment unitari per la independència en què aniran evolucionant, a primers de l’any vinent, totes les forces socials i polítiques de fons que han dinamitzat les consultes i la gran manifestació del 10 de juliol passat. I al mateix temps, l’Esquerra Independentista ha de saber continuar donant suport a les lluites socials esforçant-se per a dotar-les d’una perspectiva política clara, mostrant que ens cal una veritable i potent Unitat Popular per tal de fer que la conquesta de la Independència representi obrir les portes a un règim econòmic i social nou, gestionat per la voluntat democràtica del poble treballador català. Ara bé, totes aquestes tasques immediates del moviment només es podran dur a terme si el conjunt del moviment consolidi la CUP com una forta organització nacional capaç d’oferir una alternativa global al nostre poble, tot superant el localisme estèril i les tendències a l’autoexclusió en la lluita política a nivell nacional.
[1] La perspectiva independentista es basa en el fet de situar en un primer pla les contradiccions entre el poder actual i les perspectives de ruptura política. Aquesta perspectiva se centra, igualment, des del punt de vista tàctic, en el desenvolupament d’un espai polític favorable al desplegament del procés d’emergència del moviment democràtic popular per la independència. [2] Segons una altra anàlisi possible, aquest enfocament nacional bipolar es pot observar també més estàticament, des del punt de vista de les organitzacions –autònomes o dependents– en l’aspecte organitzatiu. D’una banda tindríem CiU, ERC, ICV i SCI (amb 1.748.000 vots i 86 escons) i , d’altra banda (PSC, PP i Ciudadanos (1.060.000 vots i 49 escons) [3] En els actes públics i en algunes declaracions, s’ha recorregut a la imatge de l’Esquerra Independentista, mostrant (des de SCI per exemple) una suposada coincidència amb les nostres posicions, o utilitzant-ne alguns dels símbols (com és també el cas de la candidatura “Des de baix”). Tots aquests gestos i moviments mostren l’existència d’aquest espai polític d’esquerra independentista que es considerava que s’havia allunyat d’ERC. [4] Són conegudes les operacions de manipulació que han sorgit de l’entorn d’ERC en el moment d’aquestes darreres eleccions, en les quals s’han arribat a presentar adhesions a comunicats de suport de militants històrics de l’independentisme que ni tan sols havien llegit el text, o s’han manipulat espais d’internet fent per exemple que la localització “defensadelaterra” desviés cap al web “gent valenta”, de propaganda electoral d’aquest partit. En algun cas s’ha posat en evidència, fins i tot, processos de doble militància (com ara el cas d’un militant de l’Esquerra Independentista que s’havia oposat al fet que la CUP esdevingués una organització nacional amb totes les conseqüències i que es presentés a les eleccions del passat 28 de novembre; el qual, sense cap procés de discussió o de clarificació política envers els seus companys, ha estat un dels dinamitzadors més fervents del manifest de suport a ERC). [5] “Ni independentistes ni de dretes” deia la propaganda dels PSC-PSOE exhibida en una part del territori, la part que el PSC-PSOE trobava més favorable a un vot espanyolista. [6] Les anàlisis que valoren les passades eleccions simplement com “una victòria de la dreta” mostren una dependència ideològica de les posicions reformistes espanyoles, que es limiten a observar l’arc parlamentari des d’aquesta única perspectiva relacionada amb el domini del PSOE o del PP. [7] Havia estat justament la percepció d’aquesta eventualitat el que havia portat un sector important de l’Esquerra Independentista a mostrar la necessitat que la CUP es presentés a les eleccions autonòmiques. [8] Moltes diferències ideològiques i polítiques són l’expressió de la influència d’ideologies conservadores al si de les classes populars. Al si de l’independentisme liberal i socialdemòcrata hi poden haver sectors populars que defensin actualment unes posicions polítiques que no corresponen a llurs interessos objectius.
|
