El passat 29 d'abril, va sortir a la llum una declaració que, tot i poder deixar-nos sorpresos en certa mesura, personalment considero que era la culminació d'un procés que tenia molta naturalitat. El Partit dels i les Comunistes de Catalunya (PCC) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya – Viu (PSUC-Viu), van publicar una declaració política conjunta sota el títol de “Els temps de lluita son temps d'unitat. Per la unitat dels i les comunistes de Catalunya” [1]. En aquest article proposo fer un petit anàlisi d'aquesta declaració, així com una clarificació de quin espai polític ocupen aquestes forces que, segons la meva opinió, van abandonar fa temps tota voluntat de transformació revolucionària del mode de producció capitalista per dedicar-se a una política purament reformista.

Errors d'anàlisi i algunes apreciacions

El primer fragment que m'agradaria ressaltar de la declaració política és el següent: [...] “És necessari avui, com en d’altres temps, un gran partit comunista de tots/es per les noves tasques de la revolució democràtica i pel socialisme.” En primer lloc, m'ha sorprès llegir això de “les noves tasques de la revolució democràtica (que, per als que no han llegit massa literatura marxista, s'ha d'entendre com una revolució democràtic-burgesa, és a dir, la fase revolucionària en que la burgesia es desprèn dels elements propis del mode de producció feudal i implanta la societat capitalista) ja que a alguns encara ens costa entendre que en plena crisi estructural del capitalisme, quan el capitalisme ja està implantant en la seva fase superior i ulterior (l'imperialista) hi hagin encara “marxistes” que ens vinguin amb les “tasques de la revolució democràtica”. De quines tasques ens parlen el PCC i el PSUC-Viu? Segons meu parer, en un moment de crisi estructural del capitalisme i en un moment on les revolucions democràtiques a Europa s'han dut a terme a tot arreu (amb l'especificitat que, als Països Catalans, la burgesia catalana no va voler realitzar la construcció d'un estat-nació català i va optar per l'aliança amb l'oligarquia castellana), el que cal és un programa de transició al socialisme que lligui totes les reivindicacions parcials i concretes de la classe treballadora amb la necessitat de la presa del poder polític per part d'aquesta.

Continua el text afirmant entre d'altres coses el següent: “Avui vivim a Catalunya, Espanya i Europa reptes crucials pel futur, és necessari participar i augmentar les mobilitzacions contra les polítiques que empobreixen el nostre poble, crear majories socials que siguin capaces de modificar les correlacions de forces, crear noves majories socials i polítiques que frenin primer i derrotin després les polítiques neoliberals. [...] Per assolir aquests objectius creiem imprescindible el protagonisme de la classe treballadora, la seva unitat ha de ser eix vertebrador d’un ampli moviment alternatiu, amb clar protagonisme del conjunt del sindicalisme de classe, i en especial del que participem fonamentalment els i les comunistes, les CCOO”.

És a dir, en un procés de crisi estructural del capital, la necessitat actual no és la de prendre el poder per a destruir tota la maquinària creada per la burgesia per a la seva perpetuació i avançar cap a un procés socialista sinó que ha de ser únicament “crear majories que frenin primer i després derrotin les polítiques neoliberals”. Quines majories? Si parlem de crear majories socials (és a dir, que ostentin l'hegemonia social a nivell polític) quin sentit té tenir com a límit l'aturada de les polítiques neoliberals? El problema, senyors, no és el neoliberalisme, sinó és el capitalisme i l'apropiació privada de la plusvàlua generada col·lectivament.

D'altra banda, parlar d'un moviment alternatiu (al capitalisme i a les polítiques neoliberals) que passi pel protagonisme del sindicalisme de classe “i en especial [...] les CCOO” és no entendre res del paper que representen actualment les CCOO dins el moviment obrer. CCOO i la UGT (i hi podríem incloure la USOC) són agents de la burgesia dins el moviment obrer (i quan parlo dels sindicats en qüestió parlo de les seves actuals direccions, això si, votades per la majoria dels delegats en els respectius congressos) que tenen una funció molt bàsica: assegurar la pau social (és a dir, evitar l'agudització de la lluita de classes) per poder continuar gaudint de subvencions quantioses que els permetin continuar mantenint l'estructura d'alliberats i l'hegemonia dins el moviment obrer que es disputen actualment (a vegades amb el suport de les mateixes patronals, que prefereixen tenir un sindicalisme moderat a un sindicalisme veritablement de classe). Les successives reformes laborals (i d'altres reformes com la de les pensions) que s'han rubricat amb la signatura d'aquestes centrals sindicals reaccionàries i una política de mobilitzacions prou inconstant deixen molt clar que aquest sindicat ja no representa els interessos de la classe treballadora dels Països Catalans. Només la construcció d'una central sindical nacional i de classe que pugui disputar l'hegemonia al sindicalisme reaccionari serà la solució per als interessos del poble treballador català.

Continua la declaració amb els fragments següents: “Pels comunistes catalans, seguint la tradició històrica del PSUC, la construcció nacional i social són dues parts indestriables del mateix projecte i seguim apostant per construir projectes compartits amb d’altres pobles d'Espanya, sempre sota les premisses de la lliure determinació dels pobles, el federalisme i l’internacionalisme. El PSUC Viu i el PCC apostem per una República Federal Plurinacional. [...] Aspirem també a construir una altra Europa, un veritable projecte social, democràtic i sostenible al servei dels treballadors en particular i de la majoria de la ciutadania en general i no com ara al servei de grups oligàrquics que prenen decisions en funció d’interessos financers i corporatius d’esquenes a les persones.”

Vaja! Ja era hora que la direcció del PCC es tregui la careta i surti a la palestra defensant el que ha estat el projecte nacional històric d'aquesta organització política, que no és sinó “apostar per una República Federal Plurinacional [Espanyola]”. És a dir, en un moment que es demostra la impossibilitat que l'Estat espanyol esdevingui favorable a la diversitat de les nacions que el conformen i en un moment que les masses populars i el poble treballador de la Comunitat Autònoma de Catalunya està per un procés d'alliberament nacional encara hi han residus del marxisme que veuen la realitat amb una bena als ulls. Per si a algú encara els quedava la “il·lusió” que el PCC pogués defensar un projecte nacional per a Catalunya (és a dir, un projecte d'alliberament nacional) en una fase actual de hegemonia independentista és obvi que aquesta il·lusió cau pel seu propi pes. I no és tan estrany en un partit en què, quan un servidor militava a les seves joventuts, va poder comprovar que el debat sobre la qüestió nacional no havia tingut una actualització des de feia bastants anys, quan es va realitzar el darrer debat sobre aquest aspecte.

Òbviament, el seu projecte per Europa no pot ser sinó el projecte en el qual estan immersos actualment, que és el projecte del Partit de l'Esquerra Europea, el projecte de l'acceptació de la UE com a marc d'actuació propi per als i les marxistes i com a un projecte que pot ésser “transformat” en favor dels interessos del poble treballador. Òbviament, la solució només pot passar per una Unió de Repúbliques Socialistes a Europa i en clau local o nacional, per l'acceleració del procés de ruptura democràtica amb l'Estat espanyol i la construcció de la República Socialista Catalana (tot impulsant les lluites nacional a la resta de territoris on la consciència nacional és encara minoritària).

Per acabar, m'agradaria remarcar el que és el fons d'aquesta declaració-maniobra molt ben jugada per la direcció del PSUC-Viu: la reincorporació efectiva del Partido Comunista de España (PCE) com a partit referencial d'aquest nou projecte d'unitat comunista. És a dir, la “sucursalització” dels marxistes d'aquestes dues organitzacions respecte al partit-mare a la resta de l'estat, el PCE. Cal destacar també l'aposta (que no és nova) d'articular un bloc (o front) d'esquerres al voltant d'Esquerra Unida i Alternativa i quedar perplexos de no veure que avui dia IU o EUiA són espais polítics que han ocupat l'espai de la socialdemocràcia, que havia quedat òrfena un cop els Partits Socialistes de la 2a Internacional han ocupat clarament l'espai del liberalisme social.

Es clarifiquen les posicions

Per una banda, aclarir que segons la meva opinió aquest procés no és res més ni res menys que un procés natural de recomposició de l'espai reformista dins el marxisme a Catalunya, que manté l'hegemonia dins el projecte reformista que representa EUiA i dins el sindicalisme reaccionari en què s'ha convertit les actuals CCOO (i que molt previsiblement acabarà també en un procés d'unitat orgànica sindical amb l'actual UGT).

També crec que cal fer una crida a tots els marxistes conseqüents que encara creuen en la transformació revolucionària del capitalisme mitjançant la presa del poder de la classe treballadora i a aquells que creuen que avui dia no hi ha reforma possible de l'Estat espanyol en clau federal a abandonar aquestes organitzacions i buscar un projecte polític que veritablement defensi posicions revolucionàries tant en l'àmbit social com en la qüestió nacional.