Pensament materialista o guerra infinita?

Més enllà del profeta Mahoma, més enllà de la frivolitat capitalista i del fanatisme islamista

Carles Castellanos

L’emfàtica i soberga proclamació de la Justícia Infinita feta per Bush en declarar la seva croada venjativa pels atacs de l’11 de setembre del 2001, té tot l’aire de convertir-se en una guerra sense fi previsible. De Justícia Infinita hem passat, doncs, a Guerra Infinita. Cada agressió dels EUA o del Bloc Occidental (ara és la guerra d’Iraq) porta associada indefectiblement una o altra resposta violenta des del Bloc Àrabo-islàmic (tant des de l’anomenada resistència iraquiana, com des de l’activisme fonamentalista).

Tal com tenim avui les coses ens trobem en una veritable espiral de confrontació que combina dos fenòmens principals: a nivell pràctic, una escalada de violència de les dues parts que s’alimenta mútuament; i a un nivell ideològic, l’enfortiment de processos paral•lels d’involució fonamentalista. Així si el discurs sorgit dels diversos focus d’acció àrabo-islàmica va prenent cada dia uns tons més marcadament fonamentalistes, des del Bloc Occidental també els referents religiosos esdevenen més i més el panorama de fons, són la ideologia mobilitzadora i legitimadora de la guerra sense fi.

Davant aquesta situació cada dia més greu i generalitzada després de la tragèdia de l’11 de març passat a Madrid, els analistes no paren d’escalfar-se el cap sobre la millor manera d’eradicar el “fenomen terrorista”.

Gemecs de cocodrils sords

Paradoxalment, les llàgrimes més sorolloses davant aquesta situació provenen de sectors que no han parat d’afegir llenya al foc del conflicte.

Fins i tot els qui proclamen ferventment el seu amor a la pau defensen una “pacificació bèl·lica” legitimada per una ocupació militar de l’ONU. Accepten, així, acríticament l’ocupació militar i tanquen les orelles als crits de dolor de les víctimes sotmeses.

Les argumentacions dels analistes oficials, “experts antiterroristes” són sorprenents: de manera general, o bé s’entretenen a discutir sobre les tècniques millors per a eliminar físicament els líders “terroristes”; o bé es limiten a cridar a la resignació per la simple raó que “sempre hi haurà conflictes”.

Alguns de més moderats invoquen la justícia social sense oblidar, però, la repressió militar “inevitable”. Els més agosarats parlen de la responsabilitat d’alguns Estats, particularment dels EUA, en el naixement d’alguns elements del conlicte (com Bin Laden, mateix). Tots convenen, amb la fe dels neòfits, que amb la imposició de la democràcia parlamentària se solucionaran les contradiccions existents al Pròxim Orient, però ningú no analitza històricament i globalment el procés que ha portat fins aquí ni proposa els canvis estructurals que serien necessaris per a evitar el dolor injust de la guerra.

L’ocupació de l’Iraq, el control del petroli i dels negocis de postguerra són dogmes inamovibles. Des de la sordesa més absoluta, doncs, ramats de crocodilians somiquen.

Si vols la pau, no matis el pensament

Des dels anys 70 del segle passat, el capitalisme internacional no ha parat de treballar per a esborrar de la faç de la terra la resistència d’esquerra. Això és especialment cert al Pròxim Orient, on la persecució dels corrents revolucionaris laics, des de Palestina a l’Iran, ha portat a substituir-los per ideologies fonamentalistes, amb la connivència i el suport coneguts dels EUA mateixos. Volent evitar la crítica al seu domini, l’altiu poder imperial ha desplaçat la confrontació al terreny dels referents religiosos, islàmic i judeocristià.

Una victòria capitalista que ha acabat essent, doncs, el seu fracàs, un fracàs que no es reconeixerà mai des dels rengles dels qui han estat els responsables d’aquests canvis. D’aquí la desorientació dels analistes occidentals davant la impossibilitat d’assenyalar una sortida que Occident mateix ha tancat i barrat de manera conscient des de fa temps.

Si es reconeix de manera prou generalitzada que el fons del conflicte són les desigualtats socials, no hauria de costar tant de constatar que ara s’està pagant el crim capitalista d’haver liquidat els moviments revolucionaris i d’haver llançat les masses desheretades en braços del fonamentalisme islamista.

Estem convençuts que el capitalisme no renunciarà pas àngelicalment a la seva autoreproducció i continuarà, per tant, perseguint el pensament crític i animant conseqüentment la involució ideològica. Continuarà propiciant així l’avanç del fonamentalisme de base religiosa arreu del món, tot soscavant el fonament mateix de la ideologia liberal que el va veure néixer.

Però això “és el seu problema”. La crítica d’esquerra hauria de ser, tanmateix, prou lúcida per a formular sense embuts l’evidència: que només l’extensió de la revolució social nascuda del pensament materialista podrà crear les bases per a una resolució duradora del conflicte.

No es una qüestió de bona voluntat, és una qüestió de dinàmica social. Revolució social o involució ideològica. Pensament materialista o guerra infinita. Vet aquí la qüestió.