Palestina: entre l’espasa de la comunitat internacional i el mur de l’apartheid sionista

El conflicte entre Palestina i l’Estat d’Israel torna a estar a la palestra mediàtica. Això no és cap novetat, ja que des de la creació artificial d’un Estat jueu en el 78% de la Palestina històrica, la lluita del poble palestí pel seu alliberament nacional ha estat sempre notícia. D’aleshores ençà la dinàmica d’acció-reacció-acció ha estat constant. A més, després del 1967, amb l’ocupació de la resta de Palestina, els palestins han proporcionat a l’economia israeliana la mà d’obra barata i fàcilment explotable que necessita. Aquí hi ha la clau veritable del conflicte: l’ocupació de Palestina i l’explotació capitalista dels seus habitants i els seus recursos (sobretot els hídrics) per part de l’Estat israelià.

La darrera reactivació de la confrontació es va produir fa uns mesos quan, en unes eleccions legislatives democràtiques a l’estil que agrada als dirigents imperialistes dels EUA, les va guanyar Hamàs (islamistes conservadors), cosa que no va agradar gens ni als governs d’Israel, dels EUA i de la UE.

La pressió política, econòmica i militar d’aquests governs sobre la ja prou depauperada situació de la població palestina va abocar alguna de les seves organitzacions armades a actuar contra Israel i va detenir un soldat del Tsahal. Davant d’aquesta acció, la reacció sionista ha estat el terrorisme cec contra la població de Gaza i l’ocupació militar de part d’aquesta porció de terra palestina.

A aquesta reacció primària, venjativa, li ha seguit una nova acció al sud del Líban (a la zona de les Granges de Xebaa, envaïda per Israel el 1967) en forma d’atac de les milícies d’Hezbol·lah a l’exèrcit israelià, que va acabar amb la detenció de dos soldats més. I un altre cop la reacció sionista ha estat irracional, afegint més llenya al foc, atacant la població del Líban, augmentant en centenars el nombre de civils assassinats i internacionalitzant, encara més, el conflicte palestino-israelià. Amb l’entrada del Tsahal al sud del Líban i veient la inoperància de l’exèrcit regular libanès per foragitar els invasors, queda palès el perquè la comunitat internacional tenia tant d’interès que les tropes sirianes abandonessin el Líban.

Aquesta mateixa comunitat internacional ha tornat a mostrar que en política internacional hi ha des de sempre dues vares de mesurar: mentre hi ha uns estats que han de complir fil per randa les obligacions internacionals emanades de l’ONU, sota dictat del govern dels EUA, n’hi ha d’altres que gaudeixen de butlla ianqui. Així, les resolucions de l’ONU 242 i 338, que exigeixen la retirada de l’exèrcit israelià dels territoris ocupats a Palestina, continuen essent paper mullat; la resolució de fa un parell d’anys del Tribunal Internacional de Justícia (TIJ) de l’Haia, el màxim òrgan judicial de l’ONU, que va dictaminar que el mur que Israel està aixecant a Cisjordània és il·legal perquè viola el dret humanitari internacional ha caigut en l’oblit més absolut; i que el relator de l’ONU sobre execucions extrajudicials, Philip Alston, pregoni que cal garantir que els assassinats de militants palestins als territoris palestins i a Israel no quedin impunes, són com clams en el desert. Fins i tot, en la darrera reunió del G-8 a Sant Petersburg, els grans gestors del capitalisme mundial han convertit els opressor en oprimits i les víctimes en botxins.

L’Estat israelià té carta blanca per assassinar arreu, com es pot comprovar als territoris ocupats i fins i tot als països veïns. Només a l’estat sionista se li permet de bombardejar la capital d’un país, en aquesta cas del Líban, i causar-hi centenars de morts sense que es prepari cap coalició internacional per aturar la carnisseria. La vida d’un/a palestí/na no val res; són persones de tercera categoria, ja que no formen part del poble escollit. I per a la comunitat internacional, la detenció d’uns soldats, professionals de les massacres, fa moure més cancelleries que l’assassinat de centenars de persones del Líban o Palestina. Qui pagarà pels crims de lesa humanitat causats per l’Estat israelià? Doncs els mateixos de sempre, és a dir, tot aquell que s’oposi a l’expan-sionisme israelià, ja que encara, per desgràcia, no s’ha arribat al màxim grau de degradació moral a què poden arribar els gestors del capitalisme mundial.

El govern criminal israelià no té cap interès a solucionar el conflicte i per això només pren decisions per empitjorar-lo. El mur de l’apartheid, l’accentuació de la colonització de Cisjordània i Jerusalem, l’assassinat de població civil, els bloquejos de tota mena, segrestos de ciutadans (incloent-hi diputats i minis-tres), l’empresonament de famílies senceres, la destrucció de cases palestines i d’infrastructures (centrals elèctriques, col•legis, etc.), la repressió i càstigs col•lectius, la tortura sistemàtica dels palestins segrestats, la nova ocupació d’una part de Gaza, ja donen una bona mostra de quina mena de democràcia senyoreja Israel, l’Estat més impune del món. Com bé diu Salah Jamal “l’objectiu és destruir Palestina i qualsevol esperança d’un acord pacífic i just”.

En aquesta manca de voluntat política de resoldre el conflicte mitjançant la negociació bilateral, cal emmarcar la proposta israeliana de desvinculació, és a dir, la retirada parcial i unilateral d’una part dels territoris ocupats, l’objectiu de la qual és convertir Gaza i Cisjordània en un munt de territoris fraccionats i completament encerclats per territoris annexionats a Israel, que en controlarà les entrades i sortides i els recursos hídrics, la qual cosa no és res més que una clara adaptació del model colonial tradicional.

Segons els sionistes, tot s’havia de resoldre, favorablement per a ells és clar, amb la desaparició física de Iàsser Arafat. Però la realitat és molt més dura que l’idealisme sense fonaments, perquè ni amb la mort d’Arafat ni amb la desaparició de l’escena política d’Ariel Sharon, Israel no ha fet cap pas per arribar a una pau justa al Pròxim Orient, ja que en cap moment ha volgut abordar la causa primigènia de l’enfrontament: l’ocupació sionista de Palestina.

Per arribar a una pau justa és imprescindible el diàleg entre l’OAP i el govern israelià amb vista a formalitzar la partició de Palestina (acceptada per l’OAP) en dos estats veïns viables, l’Estat palestí i l’Estat israelià, per a la qual cosa és imprescindible la retirada de les forces d’ocupació israelianes dels territoris ocupats en les diferents guerres àrabo-israelianes, la desaparició dels assen-taments dels colons de Cisjordània, el lliure retorn dels refugiats palestins i que Jerusalem sigui reconeguda internacionalment com a capital de Palestina.

Un cop alliberat del jou israelià, el poble palestí hauria de foragitar del govern l’islamisme fonamentalista i apostar per l’alliberament global, que només poden portar a terme forces polítiques socialistes i progressistes.

Països Catalans, 19 de juliol de 2006