Odi

Confesso que des del moment en que vaig sentir-ho per primer cop al Telenotícies, em sembla que dissabte passat, fins avui al migdia, quan he fullejat el Periódico, l’escepticisme guanyava clarament la partida dins del cervell. No hauria pas estat la primera vegada en que s’encoloma una acció delictiva a un parell de curts de gambals que passaven per allà.

Avui al migdia, però, la indignació ha fet acte de presència, la sang se m’ha escalfat més que el cafè que m’estava prenent. L’odi ha esvaït possibles teories conspiratives amb dos desgraciats de caps d’esquila. Tot i no provar l'autoria en els fets que els imputen, la foto de la primera plana era prou clara.

Un dels dos detinguts acusats de l’incendi d’Horta de Sant Joan, que el passat juliol va causar la mort de cinc bombers, ferides molt greus a un altre i la destrucció d’una considerable superfície de bosc a l’entorn del Parc Natural dels Ports, apareix a la imatge somrient i amb posat burleta davant d’un dels fronts del tràgic incendi. Cal suposar que la foto va tirar-la l’altre detingut. Amb això en tinc prou. No sé si els acusats són culpables o no de l’inici del foc. M’inclino a pensar que sí, però pel cas m’és igual. Només el simple fet que aquest energumen estigui rient davant d’una desgràcia d’aquesta magnitud ja és suficient per a que la destil·leria interna d’odi es posi a funcionar a un ritme frenètic, posant fi a una crisi de productivitat que ja començava a atribuir a l’edat.

No, afortunadament no he perdut la capacitat d’indignar-me. Tampoc he guanyat en comprensió cap a determinades actituds; no puc, ni vull, entendre de què pot riure aquest fill de puta, què és el que li fa gràcia. Entenc l’odi entre persones. Puc entendre que algú odiï un animal (ara no em refereixo als detinguts sinó als altres, als presumptament irracionals), però... es poden odiar els arbres, els boscos, les muntanyes, fins al punt de cremar-los intencionadament? Potser sí, si entenem els boscos no com un conjunt d’arbres sinó com a part del paisatge, com a part del país. Potser caldria saber, més enllà de la seva presumpta responsabilitat aquest fet criminal, quina classe de gent es capaç de fotografiar-se somrient mentre es crema un dels espais naturals emblemàtics de, no ho oblidem, la part de país on ells mateixos viuen. No sé si els ebrencs o ebrenques no mediatitzats, ni influits per la miserable batalla partidista derivada d'aquest cas, podrien donar-nos alguna pista.