Nosaltres, els catalans i les catalanes

Toni Estruch

[Publicat a L'Avanc]

Des de la publicació de Nosaltres els valencians, l’estratègia per la reconstrucció nacional es va decantar cap a la tasca de recuperació cultural. Aquesta ha estat una etapa necessària (molt) pee al retrobament de la nostra identitat. A més, sempre és més desitjable que s’emprenga la recuperació de la identitat nacional posant l’èmfasi en eines culturals.

Aquesta tasca ja la tenim bastant avançada malgrat que no acabem d’adonar-nos del tot dels efectes, cosa que es nota més si l’anàlisi se centra en la comarca de l’Horta. Podem donar com a exemple les comarques on moltes generacions joves han rebut el seu ensenyament en català. Però sigam realistes: continuar aplicant la major part dels esforços en aquesta estratègia és d’allò més romàntic. Ens cal, doncs, alguna cosa més.

Allò que ens condiciona tant que acaba dirigint les nostres vides, l’economia, és a sota de tot. Un país, posem per cas els Països Catalans, ho és en la mesura que té un projecte econòmic propi més que qualsevol altra cosa pròpia; i una altra via ens abocaria a una història subvencionada per algú.

La reconstrucció i el canvi de model econòmic és una tasca que, als Països Catalans, interessa només la classe treballadora atès que la nostra burgesia nacional, del nord, del sud, de terra endins i de mar enllà, és addicta a Espanya i n'ha fet el marc que li garanteix l’acumulació de capital que necessita. Fins i tot quan al País Valencià ens ofereix l’expectativa d’horitzons llunyans (més enllà del 2007...), com si volguera posar de moda la pel·lícula. Però aquesta pel·lícula ja ens la sabem perquè hem vist el lleó al principi.

Em permetreu que faça referència a una història que no és d’aquesta guerra (o sí?): quan es va enfonsar el Pacte de Varsòvia, el moviment marxista es va alliberar dels dogmes, del DIAMAT i d’allò que ancorava el pensament marxista mundial al determinisme del passat. A hores d’ara la situació és diferent i és veu un reeiximent que no acabem de copsar del tot.

Em sembla que als Països Catalans també ens cal un alliberament (i rearmament) ideològic que ens permeta evolucionar, avançar, superar els vells paradigmes i les pors estantisses que ens fan dependents de paradetes d’obediència dubtosa.

He volgut entendre que la iniciativa dels sis exvalencians va per aquest camí, malgrat que se’ls haja acusat de pertànyer a alguna generació perduda, i, tret d’algun ensopiment ideològic, m’ha semblat més aviat que reclamen l’entrada d’aire fresc o, potser alguns, un relleu generacional que, des de la seua òptica, no arriba. Quan pense en les possibilitats que tenim al davant quant a recuperació nacional i reconstrucció econòmica i veient allò que fem i no fem en aquest sentit, crec que la pregunta és inevitable: ho farà l’aigua?