Nosaltres...

Toni Estruch

[Publicat a L'Avanc]

Després de llegir Nosaltres exvalencians, el primer que he de dir és que he gaudit molt amb la lectura, i el segon, òbviament, que el recomane encaridament a tothom, fins i tot (o sobretot) als més escèptics.

Nosaltres exvalencians és una proposta suggeridora però, és més que això: és necessària, sobretot si hem constatat la inquietud que provoca l’arribada de l’any 2007.

Si prenem com a punt de partida d’aquesta història la publicació de Nosaltres els valencians, llavors crec que estarem d’acord que en més d’un quart de segle, els valencians, nosaltres, no hem sabut traure la lloca del favar. Però com se suggereix en algun moment, si és veritat que no patim de cap problema genètic, “això” s’ha de poder solucionar, i entenc que tothom sap què és “això”.

En aquest recull d’escrits la temàtica és bastant variada, amb molts llocs de coincidència, i els punts de vista i els estats d’ànim, diversos. També és veritat que “s'hi parla molt de” si els instruments de què disposem i el nostre “modus operandi” són encara vàlids després d’un quart de segle, o si en realitat són un destorb i en necessitem uns altres.

En la meua opinió, i atés que els autors s’han pres la molèstia d’escriure, ara ens toca als lectors i lectores arromangar-nos i encetar un debat que, començant amb Nosaltres els valencians, ens aprope més a saber sobre nosaltres (coneix-te a tu mateix) i sobre les nostres perspectives de cara a demà mateix; si volem dedicar-nos, tot el país, al turisme, si volem sacrificar tota la nostra terra a l’especulació o, també, si volem ser “esclaus per hores” a toc de xiulet. Tota la classe treballadora dels Països Catalans ens enfrontem a una precarització que no es preveu per demà, la constatem avui mateix i avança decidida.

M’haguera agradat que algun dels escrits s’ocupara amb més èmfasi de les condicions de treball, de vida i de les expectatives dels valencians i valencianes, més de les valencianes que sempre s’emporten la pitjor part; així que propose asssumir aquesta tasca col·lectivament.

Si m’he assabentat bé de quin moment passem (o sofrim), la disjuntiva que se’ns presenta després dels experiments autonòmics espanyols és: o Espanya o l’EURAM, és a dir, els Països Catalans en la seua versió més pragmàtica.

Espere que Nosaltres exvalencians no es quede només en un llibre per llegir i prou i que els seus autors es decidisquen també a actuar ens altres àmbits dels estrictament literaris. Espere que la iniciativa d’aquests sis exvalencians esdevinga un instrument per tal d’avançar.