El negoci de la violència de gènere

Col·lectiu d’Unitat Popular (Maika Barceiro, Salvador Blanco, Encarna Canet, Antoni Infante, Jesus March, Antonio V. Martin, Antoni Terrones i Oscar Tortosa)

Ens trobem de nou davant un altre 8 de març i una altra vegada hem de parlar de la violència exercida contra les dones des de diferents fronts. A nivell laboral, per les pitjors condicions de treball i salaris i per la impossibilitat de conciliar vida laboral i familiar. A nivell judicial, per la criminalització del seu dret a decidir sobre la maternitat. A nivell publicitari, perquè es continua utilitzant la seua imatge com a reclam sexual. A nivell personal i col•lectiu, perquè continua patint la violència de gènere. En definitiva, són diferents maneres d’exercir violència contra la dona que encara avui estan presents. Un altre 8 de març en el qual malgrat tot açò, a nivell institucional la Direcció General de la Dona de nou ens amenitzarà el dia amb concursos de cartells, concerts i xerrades

Malauradament, respecte als maltractaments i femicidis perpetrats contra la dona per la seua parella o exparella, hem vist com els "plans de xoc", les "actuacions conjuntes", les "lleis integrals" i les "mesures pioneres" que els successius governs han posat en marxa per eradicar la violència contra les dones han suposat alguns avanços però evidentment no són la solució definitiva, donat que el nombre de dones assassinades cada any es manté o va creixent.

Però per què aquestes mesures no donen els resultats esperats? Doncs perquè no han anat acompanyades dels recursos materials i professionals necessaris per a la prevenció primària i l’atenció integral. L’administració crea la paradeta i ho deixa tot a mitges sense recursos. Sense anar molt lluny, hem vist com durant els mesos de febrer i març ha estat de vaga, i la mantenen en el moment d’escriure aquest article, el personal dels jutjats de violència contra la dona perquè es veuen desbordats i sense personal ni recursos. Demanen que es creen els equips d’atenció integral dels quals parla la Llei Integral i la resposta de l’administració ha estat culpabilitzar-los de posar en perill la vida de les víctimes i fins i tot han rebut amenaces d’expedientar-les. ¡Quina habilitat té l’administració per a fer caure en els professionals la responsabilitat de la seua pròpia inutilitat!
Una altra variant encara pitjor utilitzada per l’administració actual és la de crear la paradeta i llevar-se “el marró” de damunt privatitzant els recursos d’atenció a dones (cases d’acollida, centres residencials, centres dona 24 hores...) tal i com ho està fent en totes les àrees socials: centres per a persones discapacitades, centres de tercera edat, adopcions, centres de menors...
En lloc de crear centres públics que treballen en col•laboració amb les associacions de dones i altres moviments associatius, que són qui coneixen la realitat, deixa a les mans d’empreses privades la gestió dels recursos socials educació, sanitat, serveis socials... Aquestes empreses -que poden ser d’informàtica, empreses de construcció o altres varietats no especialitzades ni en serveis socials ni en violència contra la dona- es posen a gestionar (explotar) un servei que ha estat pagat per tota la ciutadania però del qual s’emporten els beneficis que obtenen del treball de les professionals, sense reinvertir els beneficis de nou en el servei. És a dir, extrauen d’un servei públic un benefici que no reinverteixen a millorar la qualitat de l’atenció al ciutadà/a i, per tant, espolien el servei.
Com és possible que una empresa qualsevol obtinga beneficis econòmics per atendre dones maltractades? És clar: reduint al màxim els recursos i els instruments necessaris per a treballar, els sous de les treballadores, la seua categoria professional... Si hi ha empreses interessades resultarà que és un bon negoci la violència?
L’administració, tan “sensible” a les necessitats humanes, els abona una quantitat mitjançant una subcontrata i l’empresa “gestiona” el servei, el qual funciona únicament gràcies al bon fer professional dels treballadors i treballadores. Aquestes empreses privades a la recerca del màxim benefici tenen el personal en pitjors condicions laborals que si es tractés d’un recurs públic i, per tant, la qualitat d’atenció a les dones es pot vore afectada. Si la qualitat no és òptima el recurs no serveix per a res, només per a treure estadístiques.
Aquesta “mercantilització” de les necessitats i els problemes humans que estan portant endavant els diferents governs i està consentint l’oposició provoca que d'una banda que les professionals es vegin impossibilitades per a realitzar el seu treball correctament i, de l’altra, que es troben limitades per posar remei a les necessitats de la població que atenen (limitacions que, d'altra banda, són impossibles de superar perquè són consubstancials a la lògica capitalista).
Però existeix actualment un altre tema important que fa del sistema social, econòmic i polític actual la principal trava per a la superació de la asimetria entre gèneres i la fi de la violència contra la dona. Es tracta de les retallades constants pressupostaries en inversió social: educació, sanitat, serveis socials, atenció de persones majors, atenció de persones amb capacitats diferents, centres especialitzats per a tractament de toxicomanies… Aquestes retallades i l’eliminació paulatina de recursos, amb un objectiu econòmic clar, provoquen que de nou les dones romanguem a casa per falta de serveis públics i gratuïts per a la cura d'ancians, menors, persones amb discapacitats, persones amb addiccions etc. I torna a dependre econòmicament de la seua parella i a estar de nou sotmesa.
Unes quantes són les propostes que considerem necessàries per a disminuir les terribles conseqüències d’aquesta xacra social i, el que és més important, per a previndre que es produisca:

? Creació de recursos, serveis i prestacions per a intervenir en les víctimes, en els seus fills i la seva xarxa en general.
? Recursos que han de ser gestionats públicament perquè l’atenció social és un dret social adquirit, no una mercaderia de la qual uns quants poden treure beneficis.
? Serveis de qualitat amb professionals suficients i de llarga experiència i formació que treballen en equips interdisciplinaris consolidats.
? Cal una veritable avaluació i supervisió per part de l’administració pública de la qualitat dels recursos que estan funcionant.
? Cal contemplar mesures preventives, no sols pal•liatives. Fins ara la majoria de les actuacions van encaminades a "ajudar" la víctima una vegada ja ha estat víctima de la violència. No es posen en marxa, per exemple, programes que tinguen com a objectiu l’educació en la igualtat de sexe, d’ètnia, de cultural, d’opinió..., que eviten creences sexistes explotadores i justifiquen la submissió d’unes persones a altres.

? Es necessari preveure mesures encaminades a la totalitat de la població i no només a les víctimes, ja que açò últim suposa una nova victimització de la persona agredida. Molts i moltes són els actors que interactuen en les situacions de violència: l’agressor, la persona agredida, els fills i les filles, la resta de la família en la qual conviuen, la xarxa social que l’envolta, etc. No és normal, doncs, limitar l’ajuda a tractar la dona apartant-la del seu entorn habitual i “amagant-la” en un centre d'acollida. Cal treballar amb els xiquets i xiquetes víctimes directes o testimonis de la violència per a evitar repeticions de les conductes apreses a casa. Cal treballar la prevenció i la protecció amb tots els familiars i amics que puguen estar implicats i ser actors directes en la resolució de la problemàtica.

? Cal buscar una solució reeducadora per als agressors i no només el càstig. Cal anar més enllà i possibilitar que a més de la mesura punitiva, els agressors puguen rebre un tractament que possibilite que no es tornen a repetir els actes violents en futures ocasions o amb possibles noves parelles.

? Els recursos destinats a la dona han de ser suficients: calen veritables salaris (no almoines) per a dones sense recursos, ajudes a la vivenda que no siguen temporals, centres de curta estada, guarderies gratuïtes obertes 24 hores al dia per a cobrir els diferents horaris laborals, que es puga fer compatible de debò (i no només sobre el paper) la vida laboral i familiar…

? Insistim que els recursos especialitzats d’atenció a dones i els recursos socials en general no poden ser privatitzats sota cap argument; tot al contrari, han de ser públics i treballar en col•laboració amb els moviments associatius.

I per damunt de tot la lluita contra la violència de gènere no pot ser motiu de negoci capitalista ni de compra-venda electoral, sinó que ha de ser una tasca de tots i totes i sobretot ha d’estar incorporada en els objectius de totes les institucions i de tots els projectes i activitats, governe qui governe.

I hem de saber que cal un canvi en el model de sistema social, econòmic i polític actual que fomenta la violència de tota mena: de gènere, de fills a pares, el moobing, l’homofòbia, l’assetjament escolar, el racisme, la violència contra les persones majors, entre diferents religions...Un sistema que fomenta la competitivitat com a forma de relacions humanes, que ens explota supeditant la nostra vida a la feina, que crea molta frustració entre la gent jove i que crea por a allò diferent i desconegut. Un model social que creix destruint el medi i la resta d’essers vius del planeta, que ens aliena mitjançant els mitjans de comunicació oficials, les vacances finançades i els centres comercials... Resta, però, la decisió de la societat per portar a les institucions una majoria diferent que ho possibilite.