Models, mentides i espectacle

Carles Castellanos

[Article publicat al diari El Punt 8-5-08]

Tothom ho sap, però ben poques persones ho han dit: Catalunya (i el conjunt dels Països Catalans) tenim un problema gros: un model equivocat de creixement. Sequera, infraestructures, serveis socials, feblesa social de la llengua ... totes les mancances principals provenen, si ens ho mirem bé, d’aquesta gran malaltia social que és la “febre del totxo”, el desfici voraç i insaciable per construir, i fer-ho fins a l’absurd de voler tapar cada excés, amb un altre nou excés. Que no ens arriba l’aigua?: més infraestructures gegantines, matant mosquits a canonades, però ara amb canonades de conduccions hídriques. Que es col·lapsen algunes comunicacions?: més infraestructures gegantines que portaran més cotxes i més creixement d’aquelles àrees ja saturades. Que tenim problemes en els serveis?: més construccions i més població ... que donaran lloc a més construcció i més grans infraestructures ... i tot això en una espiral que pot anar fins a l’infinit. Perquè ningú no ho atura. I és que ningú - dels qui podrien - no vol posar fre a una cursa que omple no sols les butxaques d’alguns particulars sinó també el tresor públic d’un bon nombre d’institucions, començant pels ajuntaments ... En uns llocs, la cursa més eixelebrada es diu PP. Ens uns altres llocs, són tots els polítics (amb excepcions que ara no recordo) els qui combreguen d’aquesta sagrada fe en la totxana i el ciment.

Una classe segrestada

La “classe política” catalana viu, en el fons, segrestada per la “febre del totxo” i no se’n sap escapar. I és per això que vol mantenir aquest sistema d’enriquiment irracional (encara que sigui de manera “excepcional”) perquè no en concep cap d’altre. Per això, bandejada com a impossible la discussió sobre quin model de país volem, la política institucional no surt de les grans banalitats i acaba essent, en molts de casos, un veritable joc dels disbarats.

I això fins a la mentida. O a les mitges veritats. O a l’engany del dir i no dir, o de dir per a fer pensar una altra cosa. “No farem cap transvasament” és com dir “No modificarem l’Estatut que surti de Catalunya”. Però la realitat és tota una altra. El vent del negoci fàcil s’emporta d’un sol cop les paraules d’uns i altres. Perquè és l’economia especulativa la que mana al capdavall.

Fins quan durarà aquest sistema? La crisi econòmica s’acosta i tampoc ningú - dels qui podrien - no sap com abordar-la, si no és amb les mateixes medecines, en una nova sobredosi. Per això des dels qui fan i desfan en el poder, s’està desenvolupant aquesta dèria obsessiva per a apuntalar bé l’aparell polític de l’Estat, no fos cas que el temporal els deixés sense la maquinària coactiva que manté tot aquest desgavell en una aparença d’ordre, l’ordre que sorgeix de l’aplicació de la força pura i dura. I com a compensació de tot plegat diuen que tenim la sort d’un nou tarannà...

No és casual que els crits més significatius de la ministra Chacón en la seva primera aparició pública com a tal, hagin estat els coneguts de “¡Viva España!” i “¡Viva el Rey”, compendi magnífic d’on ha acabat l’Estat federal tan vanament predicat des del PSOE. Entesos: l’“Espanya optimista” ho és perquè es reconforta en els seus “principios fundamentales”. Ens tornaran a enganyar? Hi ha un nombre creixent de persones que ja no en té prou amb la política-espectacle que és l’essència del tarannà zapaterià. Que una dona embarassada es passegi davant dels militars té la seva gràcia, però no és cap garantia perquè aquest exèrcit no continuï essent encara, segons la Constitució espanyola vigent, l’eina dissenyada per a trepitjar els nostres drets col·lectius, “si convingués”. Que hi hagi a Madrid una altra dona encarregada d’ajudar els pobres, tampoc no vol dir un canvi de model polític i econòmic, ni tampoc la fi de l’espoliació fiscal del nostre país.. Aquesta és la qüestió. Per sortir d’aquest model actual depredador i destructor, i decidir el país que volem i necessitem, cal que posem les bases de la nostra independència política, que és la porta per a desenvolupar una veritable democràcia capaç de construir el nostre futur col·lectiu.