Davant les reformes d’estatuts i la Constitució europea, cal construir l’alternativa independentista

El repte de l’esquerra independentista: esdevenir alternativa política per al nostre poble

Ara fa un any diem que l’Estat espanyol és irreformable i que davant l’involucionisme del PP calia plantar-hi cara. Un any després, tenim un seguit d’esdeveniments (l’immobilisme al PV, el canvi de govern a les Illes, el suport electoral sostingut a ERC, el govern tripartit a la Generalitat de Barcelona, les mobilitzacions del 13 de març, la no prevista victòria del PSOE...) que són tant la mostra d’un rebuig creixent de certs sectors populars a tota aquella situació com l’expressió d’un desig de canvi cada cop més evident. Davant d’aquest rebuig popular, en una bona part del nostre país, i tenint en compte, però, que al País Valencià les coses avancen més lentament, s’ha mig improvisat un nou escenari polític, en què, tot i haver canviat els decorats i els actors principals, encara es representa bàsicament la mateixa obra.

Més de 25 anys després de la «transición» a l’Estat espanyol, la major part dels actors polítics reconeixen ara que el muntatge institucional espanyol arrossega una crisi larvada i no resolta. Des de sempre, l’Esquerra Independentista n’ha denunciat la causa: l’escamoteig d’una veritable ruptura democràtica amb el règim franquista.

Però aquest no és el plantejament d’aquests actors. Uns (els del PP) mantenen, ara per ara, les seves posicions immobilistes (i franquistes). Els altres (la majoria del PSOE) accepten que s’ha de canviar alguna cosa perquè no canvie res de fonamental; en definitiva tapar vies d’aigua i millorar l’artefacte autonòmic (o siga, millorar l’ocupació i l’espoli de la nostra nació). També n’hi ha qui volen justificar tot plegat parlant de l’Espanya plural o fins i tot «federal» (Maragall/PSC), encara que sense concretar ben bé què entenen per federalisme. Tenim els qui són més pròpiament reformistes, els qui plantegen l’aprofundiment de les autonomies com un procés per construir un Estat espanyol federal o confederal, ja siga com a objectiu final (EU/ICV/BNV), ja siga com a objectiu intermedi (com diuen ara els d’ERC). Finalment, al País Valencià, ni tan sols s’arriba a aquest debat i només s’hi planteja un simple canvi nominal d’uns quants articles de l’actual estatut; a més, els diferents sectors nacionalistes tenen un plantejament reformista encara més tímid.

En definitiva, i com a resposta al malestar popular, insisteixen encara més en els «canvis» a partir de les reformes dels estatuts d’autonomia. Aquest plantejament era més fàcil de gestionar des d’una política d’oposició al PP, però ara, des del «Gobierno de la nación», al PSOE i a les forces polítiques que hi ha donat suport les coses se’ls presenten un xic més complicades. En aquest sentit, caldrà veure quin serà el resultat final de les contradiccions que han sorgit en relació amb el posicionament davant la Constitució europea.

Des de l’Esquerra Independentista (EI), no hem deixat d’insistir que el que ens cal com a poble no són aquestes reformes sinó la ruptura democràtica, o sia un veritable procés democràtic constituent dels Països Catalans, basat en el reconeixement dels drets cívics, socials i nacionals, en el canvi de sistema sòcio-econòmic i en l’exercici lliure i efectiu del dret a l’autodeterminació.

En l’actual conjuntura, l’independentisme d’esquerres dels Països Catalans som davant el repte de posar les bases d’aquesta ruptura democràtica. Per a això, haurem de mantenir i ampliar la campanya pel NO a la Constitució de la UE i el SÍ als Països Catalans. També haurem de continuar promovent les actuacions i les mobilitzacions de denúncia i reivindicació davant de processos de reformes dels estatuts.

Però cal anar més enllà de l’oposició a aquestes noves agressions jurídico-polítiques: cal que tinguem capacitat d’elaborar i construir l’alternativa independentista que, entre d’altres coses, hauria de plantejar la necessitat d’endegar un veritable procés democràtic constituent dels Països Catalans, una de les primeres iniciatives del qual podria ser la convocatòria d’un debat nacional constituent arreu dels Països Catalans.

Ara bé, si volem estar a l’alçada d’aquests reptes, l’Esquerra Independentista hem d’esdevenir una veritable alternativa política per al nostre poble, per a la qual cosa cal que completem i catalitzem els processos de renovació i confluència iniciats ja fa uns anys.

D’una banda, cal acabar de construir l’àmbit polític unitari d’acció de l’EI. Pensem que això passa ara mateix per l’enfortiment i la coordinació de tots els organismes unitaris ja existents (CUP, Alerta Solidària, casals...).

De l’altra, cal que bastim l’àmbit estratègic i ideològic de l’EI, amb capacitat de debat, elaboració i desenvolupament de propostes polítiques. En aquest nivell pensem que cal potenciar i millorar les relacions i acords entre organitzacions polítiques, que podem concretar en fòrums de formació i debat unitaris i en el desenvolupament d’accions concretes unitàries, amb la perspectiva de celebrar una Conferència Nacional de l’Esquerra Independentista.

Països Catalans, 9 d'octubre de 2004