L’Ius sanguinis i el racisme a Vic

La polèmica que està generant la proposta del consistori de Vic de limitar l’empadronament als immigrants “irregulars” ha clarificat de facto el panorama polític. No és casualitat que la CUP de Vic hagi quedat en una banda defensant els drets i llibertats de les persones nouvingudes a la capital d’Osona, front el PSC, CiU i ERC, que s’han alineat amb les postures xenòfobes de la Plataforma per Catalunya. La proposta de control i fustigament dels immigrants té fonaments de fons que, a la pràctica política, desemmascaren els projectes i contradiccions dels partits d’ordre, que es refugien en l’essencialisme més ranci com a solució. Ja no s’hi val allò que “És català tothom que viu i treballa a Catalunya”, sinó que prevalen essències jurídiques agermanades amb el racisme, com ara el “criteri de sang” de la jurisprudència espanyola.

Per bé que el racisme és un mal que rebrota arreu d’Europa, i amb especial preocupació a Itàlia, on s’han plantejat propostes aberrants com els cens de control d’ètnies com la gitana (malgrat comptar amb la condició d’europeus), i recentment fins s’han armat esquadres per atemorir i agredir els immigrants, a casa nostra les polèmiques relacionades amb la immigració fins ara havien estat un tema tabú, que es movia entre el terreny políticament correcte i la caritat cristiana. Però que mai posava sobre la taula els seus antecedents i contradiccions: allò que tant s’havia repetit durant el franquisme i la Transició que “Són catalans/es aquells/es que viuen i treballen a Catalunya”, quan es tractava dels nouvinguts procedents de l’Estat espanyol. Tampoc es qüestionava mai que milers de ciutadans europeus (o ciutadans occidentals rics) haguessin repoblat el nostre territori malgrat que -no sempre- aquests no sentissin cap respecte pel nostre país, per la nostra cultura o per la forma de relacionar-nos existents. En el cas de la immigració estatal i comunitària no ha existit cap marc normatiu que exigís que aquestes persones demostressin estar integrades o tinguessin coneixement del medi social on vivien.

La situació és òbvia i planteja un greuge per qüestió d’origen, i especialment una discriminació de classe, ja que limita els drets i llibertats dels més febles, i perpetua així una relació de poder econòmic i explotació basada en la força de treball dels immigrants sense drets (sense empadronament, però també sense dret a manifestar-se, a sindicar-se, a votar...).

La gravetat política de la qüestió és també que els partits que han fet possible la proposta de control i limitació dels empadronaments han seguit un patró essencialista, aquell que regeix els principis del projecte del Regne d’Espanya. Un aspecte que hauríem de denunciar (especialment des de l’Esquerra Independentista), ja que es dóna la circumstància que aquests partits (PSC, CiU i ERC) han seguit el criteri “jurídic” de tall racista que fonamenta la “nacionalitat” espanyola, el “criteri de sang”. Per a un immigrant de fora de l’Estat i de la UE, i per als llatinoamericans que no es poden acollir a convenis amb els seus estats d’origen (establert també des d’aquest “criteri de sang” amb les excolònies) és molt difícil adquirir la “nacionalitat”, la normalització de la ciutadania, fins i tot la residència. Si t’acompanya el “dret de sang” és tota una altra cosa.

La legislació espanyola i la seva Constitución estableixen el dret a la nacionalitat a partir de l’Ius sanguinis (del llatí “dret de sang”), que implica ser descendent de persones amb la nacionalitat espanyola (de “sang” espanyola), contràriament a molts països sud-americans i europeus com el Regne Unit i l’Estat francès, que es regeixen per un criteri d’Ius solis (“dret al sòl, a la terra, al lloc”), més pròxim als valors republicans i democràtics, i més favorables a la integració dels nouvinguts.

L’article 11.1 de la Constitución Española de 1978 estableix com es regeix la nacionalitat a l’administració espanyola (que recordem-ho, encara compta amb províncies a l’Àfrica). El pes de les essències i el racisme atàvic del projecte espanyol deixen ben clar que el dret a la “nacionalitat” espanyola és gairebé biològic, racial. No és casualitat que la ultradreta el reivindiqui com a base ideològica i essència política del projecte espanyol. Però és realment preocupant que aquestes essències jurídiques basades en el racisme prosperin entre els partits parlamentaris catalans.

Per sort, a Osona es va demostrar que molts nouvinguts participen també activament en la lluita pels interessos col.lectius. Una mostra d’això és la participació d’immigrants que van votar a les consultes sobre la independència el desembre passat. És clar que per votar calia mostrar el full d’empadronament...