El capitalisme com a religió. Aquest és el títol d'un dels escrits pòstums més importants de Walter Benjamin (1892-1940), filòsof i crític d'art alemany d'origen jueu que va morir a Portbou perseguit per la Gestapo. La tesi de Benjamin és provocadora: el capitalisme serveix essencialment a la satisfacció de les mateixes preocupacions, penes i inquietuds a les quals donaven resposta les religions en el passat. No és que una ètica cristiana protestant, amb l'elogi a l'austeritat, el treball i la vida interior, hagi conformat l'esperit del capitalisme. Weber va fer curt. El fet és que capitalisme i religiositat han esdevingut una i la mateixa cosa.

El nostre culte és el consum, el creixement, l'especulació i la competència. És una celebració sans trêve et sans merci. Ja no és possible distingir els dies laborables dels festius. I no tant perquè les reformes del mercat de treball vagin pel camí de liquidar les vacances i altres drets socials, sinó perquè ens trobem en un únic i ininterromput dia de festa, en el sentit terrible de manifestació constant d'una cerimònia sagrada d'adoració del capital: dins la família, a l'escola, a la feina, en el temps d'oci, en la política i en totes les experiències quotidianes.

Els déus de la religió capitalista són els mercats. Es tracta d'un peculiar retorn al politeisme. Els atacs especulatius registrats durant les últimes setmanes contra el deute públic dels estats de la Unió Europea –després del càstig providencial sobre Grècia–, els missatges revelats de les agències de ràting i la ira desbocada de les grans entitats financeres, multinacionals i borsàries han creat un pànic general.

El Banc Central Europeu i l'Ecofin (Consell d'Economia i Finances de la UE) han respost amb un «mecanisme europeu d'estabilització». En el cas de l'Estat espanyol, la veu de l'oracle s'ha traduït en el pla de xoc: un reial decret que el govern de Rodríguez Zapatero està imposant fanàticament.

Els mercats són com els déus antics: exigeixen sacrificis. Per calmar-los, sembla que n'hi hauria prou amb la reducció de salaris a la funció pública, la congelació de les pensions, la fi del xec nadó, la restricció de medicaments a la sanitat pública i la retallada de l'ajuda al desenvolupament, entre altres propòsits semblants. Però la divinitat és capriciosa i severa. El dogma neoliberal, implacable. I la necessitat d'un ateisme a l'altura dels temps, imperiosa.