La importància capital del procés de les consultes per la independència no sempre s'ha reflectit com caldria als mitjans de comunicació. Ja se sap: l'arena mediàtica és un terreny difícil, sovint pantanós, on les iniciatives rupturistes triguen un cert temps abans de fer-s'hi un lloc. Tot i així, també és cert que han aparegut fórmules periodísticament interessants per referir-se a aquest esdeveniment únic. La metàfora marina de les onades ha tingut molt èxit. Els telenotícies parlen ja amb tota naturalitat de «l'onada de consultes del 25-A». Una altra expressió interessant –i menys coneguda– ha estat la comparació amb la gimnàstica. M'explico. Els organitzadors de les consultes i alguns articulistes s'hi han referit com un exercici ciutadà de musculació, com un escalfament previ a la manifestació vinculant del dret a l'autodeterminació. «Gimnàstica democràtica», se n'ha dit. Trobo que és una idea molt bonica. Ben mirat, però, el símil gimnàstic no és una novetat en la història de la política. Plató el va emprar magistralment en un dels seus diàlegs més brillants, el Gòrgias, escrit amb l'objectiu de ridiculitzar, escarnir i anorrear tots els sofistes i retòrics que pul·lulaven per Atenes. Com a bon geòmetra, Plató fa una analogia de proporcionalitat: la retòrica és a la política, afirma per boca de Sòcrates, el que la cosmètica és a la gimnàstica. Desenvolupo l'argument. La gimnàstica antiga era una cura del cos, una tècnica per embellir-lo i harmonitzar-lo disciplinadament. La cosmètica, per contra, era llagotera: com avui dia, es tractava de fingir bellesa amb trucs, vestits, tints i trampes. Sense esforç, hom podia semblar agraciat sense ser-ho. Doncs bé: la retòrica, la demagògia i la manipulació sofista no passaven de ser una política aparent, entabanadora i alienadora; pura cosmètica. En canvi, la política de debò, segons Plató, era tota una altra cosa: veritable gimnàstica, anava a l'arrel dels problemes de la ciutat. Tornem ara a les consultes per la independència. A la llum de l'analogia platònica, la metàfora de la gimnàstica per l'autodeterminació guanya perspectives molt prometedores. I és que mentre escoltem la retòrica oficial amb declaracions buides d'unitat dels partits, electoralisme frenètic, cases grans, causes comunes, federalisme utòpic i defensa d'un Estatut esquifit, la ciutadania s'engresca vigorosament en una praxi política de participació corpulenta. No hi ha marxa enrere. A la cosmètica del sistema parlamentari actual, s'oposa la gimnàstica de l'autèntica democràcia.
|
