Diversos eren els objectius previstos: valorar l'evolució del fòrum i sospesar les virtualitats que per al moviment popular català i l'Esquerra Independentista en particular pogueren ser d'utilitat, participar en la definició i gestació del moviment anticapitalista a nivell europeu i la realització de contactes polítics i socials que una trobada d'esta magnitud facilita.

El FSE, un esdeveniment amb una participació pròxima als 20.000 persones, tenia com a primer handicap un gegantisme proper a l'espectacle polític: desenes de plenaris, un centenar de seminaris, conferències i una gran fira d'intercanvi i difusió de materials polítics de tota mena (grups de defensa dels drets humans, d'immigrants, per l'equiparació de genere, de defensa dels animals, de sindicalistes i de jubilats/des, informació de processos de lluita, drets dels pobles i les seues llengües, denúncia del militarisme…). I també festes.

Este gegantisme enlluerna qualsevol militant d'esquerres i té un efecte de catarsi i de recàrrega de bateries, però també amaga els debats decisius, debats realitzats abans i durant el fòrum, reservats per a qui domina la mecànica de l'esdeveniment: no tothom sabia que el fòrum no assumia bona part del fòrum dels espais autònoms, ni coneixia la lluita entre els partidaris de l'horizontailitat creativa i els partidaris de l'espectacle vertical, ni les condicions que havia imposat l'Autoritat Metropolitana de Londres, ni les empreses que el patrocinaven… La lluita per contractar o no figures mediàtiques o empreses de catering també formava i forma part del debat.

Com en d'altres coses, el que estava i està en joc és el reflex de la ideologia i la lluita en la forma d'entendre la política i el FSE ha sigut un espai on hem convergit, almenys físicament, des de la cúpula del sindicalisme reformista europeu, CES, a un ministre del govern provisional irakia/ianqui, no sabem invitat per qui; des de les organitzacions tipus ATTAC fins a moviments independentista basc, gal·lès, kurd o català.

Com a aspecte clarament positiu hi ha la resolució final acordada per l'assemblea de moviments socials, única instància que pot emetre opinió en nom del fòrum, on es reconeix el dret d'autodeterminació dels pobles i un calendari de mobilitzacions, on s'inclou la jornada de lluita europea del pròxim 19 de març.

El proper Fòrum Europeu se celebrarà a Atenes la primavera del 2006. Una reflexió urgent que haurem de fer des de l'independentisme és sobre l'enorme desproporció entre el nombre d'assistents catalans/es, més de 700, i la reduïda presència del poble treballador català com a subjecte polític col·lectiu. Tan és així que la dispersió catalana servia per a reforçar d'altres representacions, que sí ho feien en nom dels seus respectius pobles.

D'altra banda, la delegació d'independetistes catalans va trobar temps per a realitzar un homenatge a la tomba de Karl Marx. Des de la sornegueria de l'efígie, Marx semblava confirmar-nos la vigència de la formació, l'organització i la lluita com a únic camí per a la llibertat.

Una de les activitats realitzades per la delegació del MDT durant la seva estada a Londres, amb motiu del FSE, va ser la visita al Victòria and Albert Museum, per a poder contemplar l'obra " retaule d'El Puig o de la companyia del centenar de la Ploma”. Ja és hora de començar a reclamar-ho.

Volem el Retaule d'El Puig!

Una altra de les activitats realitzades per la delegació del MDT va ser la visita al Victoria and Albert Museum per a poder contemplar-hi l'obra "Retaule d'El Puig o de la companyia del Centenar de la Ploma”, que ja seria l'hora de començar a reclamar.

El pintor alemany Marçal de Sas portà a València (va treballar-hi del 1390 al 1410) les fórmules pictòriques dels Paisos Baixos de la dècada de 1380. La seva presència en aquesta ciutat està documentada el 1392, cosa que permet dir que l’art gòtic internacional valencià era contemporani al franco-flamenc.

Cal atribuir-li el retaule de la "Companyia del Centenar de la Ploma", fet el 1405. És l’obra més original de la pintura internacional valenciana, pel que fa a la composició i a la relació amb els models flamencs. Destaca el tema central de la Batalla d'El Puig, preàmbul de la conquesta de la València musulmana, on el mateix Sant Jordi, que esdevindrà per açò patró de València, apareix a la batalla i ajuda Jaume I en la victòria. Si açò ocorria en 1238 i Sas ho pinta el 1405, han passat 167 anys i el mestre s’ha documentat de la iconografía dels protagonistes: les quatre barres en que vesteixen cavall i cavaller i la creu de Sant Jordi, perquè mal que li pese a algú, aquests són alguns dels trets d’identitat del País Valencià.

Sabem que, com que el mestre es trobava malalt i no tenia recursos, el 4 d’abril del 1410 el Consell de la ciutat de València li concedeix “statge i habitació en cambres contigües a la Casa Sobirana del pes de la farina” per agraïr-li els grans coneiximents que havia demostrat i proporcionat a altres pintors. És coneguda la penúria econòmica que patien pintors, escultors i mestres d’obra, que es caurien tos si veren on estàn penjades avui en dia les seves obres. Així, podem trobar pintures de Marçal de Sas al Metropolitan Museum de Nova York, al Museu de Filadelfia i aquest “unicum” al Victoria and Albert Museum de Londres, on per cert no apareix en cap guia ni catàleg del museu. EL VOLEM A CASA NOSTRA!!!!!