Finançament i revolució

Albert Botran (Historiador i membre de l'Associació Manuel Gonzàlez Alba)

[Article publicat al diari El Punt 30-6 -09]

La cobertura que els principals mitjans donen al govern tripartit, sumat al context de relaxament estiuenc, són ingredients suficients per creure que el debat sobre finançament s'anirà esllanguint. Ara plana l'amenaça de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l'Estatut regional de Catalunya, que al PSOE i als seus aliats catalans els agradaria trampejar com a darrer escull, tancant així el cicle de desafecció i mobilitzacions sobiranistes. Tanmateix, un dels problemes del catalanisme autonomista és separar reivindicació política i finançament, sobirania i calés, quan és ben sabut que l'opressió nacional s'erigeix en el domini econòmic. Finançament i drets polítics estan estretament relacionats. Un exemple ben llunyà però ben cert: la mare de totes les revolucions polítiques, la Revolució Francesa, va començar... per un problema de finançament! Burgesos i aristòcrates van convocar els estats generals farts de sufragar la cort de Lluís XVI. Però el que va començar com una reunió de notables, allunyats de la foguerada revolucionària, va desencadenar un procés que acabaria corcant els fonaments del sistema monàrquic borbònic (... francès).

L'Assemblea Nacional es va proclamar sobirana, i alhora va decidir que recaptaria tots els impostos. Simultàniament, al carrer, els grups republicans i populars van desencadenar la lluita pels drets polítics, civils, socials i humans (en contradicció, això sí, amb la voluntat de molts d'aquests burgesos), encetant el capítol democratitzador del cicle revolucionari de 1789.

Aquestes ratlles no pretenen ser una lliçó d'història, que mai no es repeteix. Però tornem al 2009: la situació de crisi política que ha acompanyat la negociació del finançament no ha estat aprofitada per fer avançar la reivindicació nacional i debilitar el govern del PSOE, puntal del sistema monàrquic borbònic (ara sí, espanyol). Amb les xifres se'ns vol acontentar, però el model consagra el sistema de dominació. En el finançament, com en l'Estatut, continuarem depenent de la voluntat aliena.

Una força independentista només hauria d'entrar a negociar si el seu objectiu és aixecar-se de la taula havent debilitat els fonaments de l'Estat, amb el desig clar d'encetar un procés polític de conquesta de drets. Això és, un procés independentista. Contràriament, s'ha tancat el debat del finançament però l'espoli sobre el treball dels Països Catalans continuarà i, en definitiva, s'ha obert pas a la pax autonòmica, que voldrien eterna però que té peus de fang.