Aquest cap de setmana s’han complert 80 anys de la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya. El partit ha aprofitat per recordar el seu moment fundacional i recuperar el llegat polític dels referents propis, ja sigui des de l’èpica (“a espatlles de gegants”) o des de la posada al dia de l’ideari del partit republicà (“Conferència d’Esquerres per la República Catalana”). Ara bé, entre l’ERC dels anys 30 i l’actual hi ha diferències evidents, relacionades estretament amb les transformacions que el nostre país i el món en conjunt han experimentat al llarg d’aquestes vuit dècades. Des de la posició d’algú que no milita a ERC però que n’ha seguit la història, i a petició dels companys del directe!cat, m’atreveixo a assenyalar alguns d’aquests elements.

Els anys trenta

La dels seus primers anys de vida va ser una història d’èxit. Al cap d’un mes d’haver-se creat, va guanyar les eleccions municipals a les principals ciutats catalanes, fet que va precipitar la proclamació de la República Catalana. Va continuar guanyant totes les eleccions durant el període republicà tenint en compte, això sí, el període de suspensió de les institucions democràtiques entre octubre de 1934 i febrer de 1936.

El seu èxit es devia, en bona part, a l’aglutinament de sectors socials diversos, sota el paraigües del reformisme social i de la defensa de l’autogovern. El periodista mataroní Julià Gual ho va reflectir en aquests versos, escrits ja a l’exili: “L’Esquerra és un cas únic a la història/que el món ha vist formada als seus confins/perquè fos immortal la seva glòria/hi va ficar tot Catalunya dins”.

ERC no era independentista, però l’independentisme hi va tenir un pes determinant. Sense l’acció de Prats de Molló, no reeixida militarment però sí propagandísticament, Macià no hauria esdevingut un referent de masses, tal i com va esdevenir a partir del seu judici.

A ERC també hi van participar sindicalistes, periodistes, advocats o empresaris, com era el cas de Josep Irla, industrial del ram del suro.

Al costat de Macià, l’altra figura determinant en la formació d’ERC va ser Lluís Companys. Tot i procedir d’una família benestant, Companys va exercir d’advocat en la defensa dels interessos obrers i pagesos.

Malgrat no ser un partit de classe, com originàriament eren els grans partits de l’esquerra europea, ERC recollia la majoria del vot obrer. Ho demostra el fet que obtenia els millors resultats en aquelles eleccions que tenien una alta participació popular. El fet que el principal sindicat català, la CNT, no tingués un lligam partidista (tal com solia passar dins el moviment obrer europeu), convertia ERC en una mena de referent, a la pràctica, de l’electorat obrer. Malgrat les grans diferències socials que hi havia dins la societat catalana (especialment en l’àmbit urbà), malgrat l’apoliticisme formal de la CNT i la influència dels sectors ideològicament anarquistes (FAI), molts militants de la CNT també ho eren d’ERC, situació que es reproduïa entre els votants. L’altre pol que podria haver desplaçat ERC, el socialista de base marxista, no va aconseguir-ho fins al final de la guerra. La USC seria un aliat permanent fins al juliol de 1936, i altres partits marxistes, com el BOC, no van aconseguir sinó atreure els sectors més combatius de l’esquerra catalana, per bé que minoritaris.

Pel que fa l’arrelament territorial, també podem considerar-ho un factor determinant d’èxit. Ateneus, col·lectius i partits republicans de les comarques gironines, de Ponent, de Reus o de l’Ebre, van participar de la fundació d’ERC.

Aquesta heterogeneïtat també va generar tensions internes. ERC va patir escissions i pugnes entre sectors. Però majoritàriament va reeixir com a partit hegemònic de les classes populars catalanes. Podem considerar que les característiques del període en el qual va ser hegemònica, breu i accidentat, van facilitar que les contradiccions al seu si no afloressin, i que cap alternativa no la pogués desplaçar. Pensem, per exemple, en la que podria ser la principal reforma que el govern republicà català va tirar endavant: la Llei de Contractes de Conreu. Entre la redacció, debat i aprovació va passar bona part de legislatura. A més, el procés va conduir fins a la ruptura amb el govern espanyol, amb els Fets d’Octubre de 1934, demostrant la voluntat dels republicans de dur aquesta lluita fins a les últimes conseqüències. A través d’aquest procés, doncs, ERC va continuar veient-se, a ulls de les classes populars, com l’única garantia de reformes progressistes.

Com acabava dient el sonet de Julià Gual sobre el seu partit: “tothom mira si en trenca o si n’esqueixa/però essent el retrat d’ella mateixa/Catalunya li guarda tots els vots”.

Dels noranta ençà

A principis dels anys noranta, ERC es va refundar amb la voluntat de recuperar l’hegemonia dins les classes populars. Novament, l’independentisme va tenir-hi un paper determinant, aportant militants, quadres i discurs. ERC va aprofitar la crisi de l’independentisme (més o menys articulat al voltant de l’MDT) per recollir el bagatge combatiu d’un moviment que havia anat canalitzant el descontentament social i les ganes de canvi al llarg dels anys vuitanta.

A partir de llavors, i al llarg d’uns vint anys, ERC va anar sumant recolzaments socials diversos, presentant-se com a una veritable alternativa al repartiment de poder i les limitacions del sistema que havia sorgit de la Transició.

I finalment va arribar al govern de la Generalitat, 72 anys després. Les condicions, però, eren unes altres. En primer lloc, pel fet de tractar-se d’un govern de coalició (amb el PSC i ICV-EUiA) dins el qual no era la força principal. El sistema de partits català era ben diferent al dels anys trenta, un reflex més de les importants transformacions demogràfiques, econòmiques i culturals que el segle XX ha portat al nostre país, comptant 40 anys de dictadura sagnant.

Aquesta qüestió dels aliats no és una qüestió menor, sinó determinant. Per una banda, ERC queda atrapada entre els desitjos de la seva base social i la seva força institucional real. La il·lusió de la seva base social, que la va portar a treure els millors resultats electorals, es va anar esvaint a mesura que el tripartit va anar demostrant les seves limitacions.

Per una altra banda, l’aliança amb el PSC (i de retop, és clar, amb el govern espanyol del PSOE), ha anat desdibuixant l’estratègia independentista, ja poc definida abans del 2003. Així doncs, en la lluita per la independència, l’únic horitzó que imaginava ERC era esdevenir un partit majoritari a través de la seva obra “seriosa” i “de govern”. Contradictòriament a aquesta visió, ERC ha perdut credibilitat independentista a mesura que ha anat avançant la seva participació al Govern de la Generalitat. Si bé feia obra legislativa i executiva, no podia conduir el conflicte amb l’Estat espanyol (cada cop més aguditzat) pels camins de la ruptura democràtica.

Així doncs, les principals escissions i baixes que ha patit el partit d’ençà del 2003, guarden relació amb l’aliança amb el PSC, si bé també hem d’afegir que la maldestra gestió del debat intern ha fet la resta.

ERC, doncs, no ha acabat de reeixir com a alternativa política. També per elements exògens al partit. El context internacional ens mostra una esquerra òrfena de referents, que es limita a l’alternança política amb la dreta sense realitzar canvis substancials. A diferència dels anys trenta, quan l’obra reformista dels partits d’esquerres s’inseria en la recerca de nous horitzons per a la humanitat, més o menys vinculats a la idea socialista, avui dia el paradigma ideològic dominant juga en contra de les propostes rupturistes i revolucionàries. I ERC no en queda al marge, fins al punt que sorprenem Joan Puigcercós citant Tony Blair i Bill Clinton entre els seus referents.

D’una altra banda, la decisió d’ERC de jugar tot el seu capital polític a la carta institucional no és aliena al context de l’època. Entre les diferències que ens allunyen dels anys trenta, podem parlar de l’àmbit sindical. La institucionalització de la lluita sindical, vehiculada a través de dos sindicats inserits en l’Estat, ja dibuixa un panorama molt diferent a allò que representava la CNT com a actor social. I també podem parlar de la “despolitització” de la societat, a través de la individualització del consum cultural i de l’afebliment de la identitat i la solidaritat de classe en la societat de consum. Amb aquests condicionants, la base social dels projectes d’esquerres passa de ser el poble a ser l’electorat.

Tornarà ERC a ser el partit hegemònic que ens dibuixaven els versos de Julià Gual? L’independentisme està cridat a ser el moviment que reculli les voluntats de transformacions polítiques, socials i econòmiques al nostre país, que poden arribar a ser majoritàries. Ara bé, dins aquest moviment polític, ERC ha perdut el monopoli de la referencialitat. Per una banda trobem la CUP. Encara que a força distància pel que fa la representativitat institucional, la CUP no deixa de ser un actor emergent, que connecta amb aquell independentisme dels vuitanta i que malda per relligar les lluites socials i polítiques en una alternativa independentista. Per l’altra banda, trobem partits (com Solidaritat o Reagrupament) que han fet forat gràcies a la manca d’una estratègia independentista a ERC. Ara bé, malgrat la desorientació de la direcció, és evident que la base militant d’ERC jugarà un paper important en el futur del moviment independentista, que recull els mateixos valors i desitjos que fa 80 anys van portar el poble a proclamar la República Catalana.